Aigües encantades

Joan Puig y Ferreter

1908

PERSONATGES

Pere Amat, propietari rural.

Juliana, _la seva esposa.

Cecilia, llur filla, estudianta de Mestra.

Vergés, Mestre del poble.

Mossèn Gregori, el Rector.

Un Foraster.

Joan Gatell, el Batlle del poble.

Trinitat, la seva esposa.

Romanill, pastor d’ovelles.

Braulia, la seva dòna.

Senyor Vicens, veterinari.

Bartomeu, Manso jornalers.

Veus d’homes y dònes. –Pagesos. –Menestrals. –Dònes, fadrinalla y criatures.

L’acció en un poble de la provincia de Tarragona, allunyat de la capital, en la part alta y montanyosa. Època actual.

ACTE PRIMER

Sala espayosa a casa de Pere Amat .Al fons la porta d’un corredor que conduheix a l’interior de la casa. També al fons, a l’esquerra, una porta més petita ab dos esgrahons al peu, que conduheix a les golfes. A la dreta del fons un gran armari dins del mur, hont s’hi veuhen fruytes, roba de taula, servey de vaixella y demés coses pròpies. Al costat dret un balcó y cadires. Al costat esquerra la porta que dóna directament a l’escala de l’entrada. En primer terme una taula y un canapè de boga, contra la paret. Pels murs quadros representant vides de sants.

L’habitació fosqueja, es monòtona y severa.

Tarda avansada d’una festa d’istiu. Se senten tocar les campanes ab un sò planyívol. Un mormol llunyà y apagat de cants y pregaries trenca’l silenci de l’habitació.

Cecilia, sola, s’està assentada aprop del balcó llegint. Es una noya magre y pálida, molt nerviosa, morena y petita. Vesteix y va pentinada ab molta negligència y originalitat. Després d’una pausa se senten pujar les escales en mitg d’un gran silenci.

(Deixant de llegir, però sense mourers). Qui hi ha?

(De l’escala estant, apunt d’entrar). Un servidor de vostè, Cecilia.

(Vergés es un jove molt corrent; res del seu físich el distingeix d’un qualsevol. No té descripció).

(Saludantlo molt naturalment). Vostè! Benvingut sigui!

Gràcies. Està sola?

Sola, llegint.

Vol que’m retiri?

Y ara! Perquè? Vé de les pregaries, vostè?

No; ja sab que jo soch així, fet a la meva… (Cambiant de tò). M’ho pensava que la trobaria sola…

Es natural.

No ha quedat una ànima al poble fòra vostè y jo … y algun vell. Es una cosa tonta, si vostè vol, però commovedora…

Sí, es una cosa trista, estúpida…

He pujat al turó del Calvari y he vist a sota meu passar la gentada polsosa y afligida. Hauria dit realment que pesava damunt d’ella un cástich del cel.

Els meus pares m’hi volien fer anar. No saben prou com les detesto aquestes comèdies religioses!…

Y no obstant, me pot creure, Cecilia, era un espectacle poètich.

Poètich, però absurd…

No, en aquells moments no hi he pensat ab això…

(Agressiva). Sí, ja ho veig, s’ha deixat emocionar, com sempre. Quan un compren que una cosa es falsa, absurda… no sé perquè deixarse commoure per ella… valdria més combàtrela.

(Somrient). Vostè, Cecilia, me fa l’efecte d’una àliga tancada en un galliner…

(Somrient) Ja es això, ja…

Y que un dia, quan ningú s’ho pensarà…

(Fa ab els brassos la senyal d’un aucell que emprèn la volada, y ab la boca imita el soroll del batre d’ales).

Oh!… el dia que jo fassi la gran volada!…

Què?

No tornaré, com un aucell feréstech que no’s recorda més del seu niu.

Y en quina direcció volarà l’aucell lliure?

No ho sé.

Més enllà de la nostra capital?

Ah!… sí!… Més enllà, més enllà…

(Admirat). Ahont, donchs?…

No’ns comprenem vostè y jo, Vergés…

Què desitja més, si pot triomfar a la gran ciutat hont tants s’hi enfonzen?

Vostè entén per triomfar guanyar una bona plassa y viure allí tota la vida. No!.. la meva ambició vola més alt…

Y si’s trobés com jo, desterrada en aquest recó de món?

Perquè vostè vol. 

Què s’hi pot fer? Els mestres són molts, les plasses són limitades…

La terra es tant gran quan se tenen ganes de lluytar!

Aviat es dit, això… un home sensat no’s llensa a la lluyta cegament.

Així no’s planyi.

(Entendrintse). No’m planyo pas. Sé que tota mena de vida té les seves compensacions. En el més humil recó de món se troba una persona ab qui compartir les angoixes de l’ànima… algú que’ns ajuda a viure dolsament…

Ah!… no se’n fihi d’això! Es perillós esperar que la ditxa ens vingui dels altres!

Vol dir?

Lo mellor que hi ha al món es la lluyta. No puch compendre que un home enèrgich se contenti aviat de la seva sòrt. Es una cosa que mata tot gran impuls…

Es cert…

Veu? Si aborreixo tant la gent del meu poble es per això. No tenen fè ab ells meteixos, sinó…

Què faran, els pobres?

(Ab certa ironia). Vol dir que no hi ha res més a fer que ajupirse sota la desgracia y pegarse al pit, de cara al cel?

Bah! Potser si… però…

Què?

No som pas nosaltres els qui hem de cambiar les coses.

Perquè no hi hem de poguer ajudar?

No’ns preocupem d’això, Cecilia. El poble viu inconscientment y poch s’interessa ab lo que’s fa per ell. Vindrà un dia que la bena els caurà dels ulls an aquests utopistes! Els esforsos d’avuy haurán resultat estèrils… y la vida haurà seguit el seu curs, indiferent…

Oh!… descregut!… Ab aquestes idees me seria insoportable la vida!

Llàstima! La vida!… No la confongui ab això, Cecilia! Jo que passo l’hivern aquí dalt, tot sol, la sento d’altra manera: la sento més ab el cor, la vida…

Donchs, jo prefereixo la ciutat tumultuosa, hont el qui vol, sent bullir la seva vida en una inmensa fornal…

Cecilia! Sigui com l’aucell que ha traspassat el mar d’una volada y vé a fer el niu del seu amor al campanar assoleyat…

(Alsantse bruscament y fugint cap al balcó gesticulant). Ah!.., fòra! fòra això! Vingui que veurá la gentada que acaba d’entrar a l’iglesia…

(Vergés hi va; els dos guayten wi instant al balcó. Al final d’aquesta escena s’han fet més perceptibles els mormols de cants y oracions dels pelegrins que entren a l’iglesia).

(Somrient, després d’una pausa). Mentres això duri, poden somniar els constructors de ciutats futures!

Y això durarà!

Si… mentres hi hagi qui’s commogui devant de la tradició!

Y sense això.

Mentres hi hagi qui canti la llegenda!

Sense això y tot.

Mentres la tempestat no renovi els nostres aires!

Mentres el món sigui món!

(Vivament). Ah, no!… De cap manera!

(Per la porta de l’escala apareix Juliana, tota vestida de negre, ab mantellina y uns rosaris a la mà. Es una dòna de mitja edat, sos cabells blanquegen).

(Així que entra). Ah!… els juheus! Aquí xerrant sense tò ni sò mentres que tot el poble prega!…

Mare…

Això no pot anar!

Mare… respecteu…

El senyor Mestre tampoch ha anat a les pregaries, suposo…

No, senyora…

Ah!… això no està bé. Cecilia, el teu pare està molt enfadat…

Cadascú es lliure dels seus actes, mare…

Sí, ja sé lo que’m vas a dir…

Veyeu? No us enfadaríau si jo’m comensés a burlar de vosaltres, dels vostres actes?

Massa que ho fas.

No es cert.

Una mare es diferent. Pot imposar lo que vulgui a una filla, per això es mare…

(Irònica). Què’m direu si comenso: Y donchs? Y què? S’ha portat bé’l Rector? Ja us ha fet el sermó terrible de cada any?

Calla, filla. Tu tot rient ho dius…

(Més irònica). Ja ha encès l’ira de Deu ab el foch de la seva paraula?

(Somrient). Es terrible, Cecilia!

Y mal educada, això sí! No està bé això que fas, filla!

(Posantse seria). No sabeu com soch? No’m coneixeu? Deixeume estar!

Deixarte estar!… No pot ser… ets entre nosaltres!

(Reprenent el tò d’avans). Digueu, digueu, mare: Ja heu sortit tots de l’iglesia ben convensuts de que sofriu l’inevitable flagell de Deu? Ja us han dit que no plou ni plourà pels vostres grans pecats?

Donchs, veus?… no es així. Tothom ha sortit ab el cor plè d’esperansa. Mossèn Gregori no’ns ha menassat, aquesta vegada…

Molt ben fet.

(Somrient). Per què?

Val més així. La pobra gent busca consol…

Cregui, senyor, que ha sigut una cosa commovedora…

Ho creyem, mare. Aneuvos a mudar…

Te faig nosa?

No digueu això. Jo ho dich …

Ho havía de veure, senyor Vergés. Tothom anava vestit de negre com en senyal de dol…

Ja ho sé.

Els homes ab les vestes, les dones ab caputxa o cobertes ab vels y mantellines…

Hi havia molts homes descalsos, diu?…

Sí… y altres carregats de cadenes o de grans pesos. El camí meteix, perquè fos més penós, estava sembrat d’argelagues…

Argelagues!

Selvatges!

Y en mitg de tot el poble, la Verge dels Gorchs portada a brassos per les autoritats…

(Anantsen violenta cap al balcó). Y d’això’n fan una gran festa!… Oh!… Una cosa que ofega l’ànima com un plom…

May de la vida s’havien celebrat unes pregaries ab més devoció. Tot el poble en pès hi era. Els prechs dels pobres pecadors haurán pujat fins al cel… (Cecilia torna del balcó). Si això no es hermós no sé pas hont són les coses hermoses! (A n’en Vergés) Dispensi, me vaig a mudar… (Se dirigeix a la porta del fons). No més una cosa’m pesava al cor… (Dirigintse a la seva filla) que mentres nosaltres pregàvem al cel… tu te’n reyes aquí… (Ab l’emoció se li trenca la paraula y desapareix dihent). Deu s’apiadi de tu!

Sempre estem així.

Cecilia, crèguim, sigui toleranta ab la seva mare.

Per què no? Però ells que ho siguin ab mi també.

No hi fa res… cedeixi.

Està bé… però veu l’única cosa que se’ns ensenya aquí, desde petits? No hi ha pensat may vostè que es mestre?

Prou.

Ens fan creixe en mitg dels erros més grans.

Però hi ha un fons tant hermós de poesia en tot lo d’aquí!

Y que dimoni vé a treure la poesia ab això?

No’m negarà que aquests pobles ignorants, ab les seves llegendes y tradicions, tenen una poesia trista, fonda!…

No! No’m puch deixar corpendre per la poesía de la llegenda! Fa mal… es com un camp d’arena blana y estèril hont s’enfonzen els peus del vianant…

Cecilia, vostè no veu, no sent la poesia de la terra!

Veig un poble extenuat que no gosa a alsar les espatlles contra la desgracia. S’ajup sota’l seu Deu y no més sab plorar y pregar. Es necessari que això s’acabi.

No ho veurà pas vostè.

Qui sab!

En tot cas no sigui vostè la qui ho intenti. Una idea per bona que sigui, se torna dolenta quan porta la guerra dins d’una familia… y la familia, la llar dels nostres pares que’ns guarda les joyes més íntimes, no s’ha de sacrificar may per res.

Bah!… Vostè es un pobre diable dominat pel sentiment!

Cecilia… tot lo altre passa y això es lo únich que queda!…

(Ab ironia). Poruch! Jo soch més escèptica que vostè encara… Ni això queda!

(Entra Pere Amat. Porta la vesta de les pregaries; ab l’una mà s’aguanta’l ròssech, a l’altra hi porta la cucurulla. Es un home alt, roig, de pel ros, sanguini y violent).

El senyor Mestre aquí! Com es que no ha vingut a demanar pluja?

(Tímidament). Ja veureu…

El poble l’ha criticat molt y ab rahó.

(A Vergés). Y què? No es cert, amich?

Calla, tu. No tens dret a dir res devant meu. Ha vingut la teva mare?

Si.

Què fa? Hont es?

Allà dins que’s muda.

Deu estar trista per tu. No’t fa pena?… No’t fa…

Heu de tornar a comensar, pare? Ha de durar tota la vida, això?

S’ha de respectar el pensament dels altres…

Respectar!… Hum!…

Aneu a dins ab la mare. Mudeuvos aquest vestit…

Què! No t’agrada! Es vell… anticuat, això?

Per què us enfadeu?

Vés; pòrtam el gech y la gorra.

Per què no us mudeu allà dins?

Fés lo que’t mano. (Cecilia se’n va pel fons). No està bé això que vostè ha fet de no venir, senyor Mestre. Es donar mal exemple.

No, home, un mestre es diferent de vosaltres…

Per què? Què no es cristià, vostè?

Sí.

No gayre’m sembla. Y en quant a la Cecilia val més que la deixi estar… crèguim. Es un cap calent…

Per què diheu això?

Es un cavall que necessita frè y no asperons… (Entra Cecilia ab els efectes del seu pare y els deixa al seu costat, damunt d’una cadira).

Teniu això.

Y donchs! Hi ha bona esperansa per la pluja?

(Secament). Hi ha fè que es lo mellor.

Sí…

Què fa ta mare, per allà dins?

No ho sè.

Sí, hi ha molta fè an aquest poble. Una altra gent ja s’hauría desesperat o hauria fet mil esforsos pera trobar aigua…

Aquí sofrim, però no desmayem. Sabem esperar…

Massa y tot!

Calla, tu!

Pare, no podré parlar?

No!

(Cecilia, ofesa se’n va nerviosament cap al balcó).

La vostra filla sofreix molt…

Sa mare també.

En fi… no us heu de violentar tant aviat… (Una pausa breu).

Havia d’haver vingut! Quina cosa més hermosa! Feya commoure! A mitg camí de l’hermita, devant de les Tres Creus, tot el poble s’ha agenollat… Oh!… el senyor Rector no ha pogut més, s’ha posat a plorar! (Una pausa. Cecilia més calmada, vé del balcó y s’asseu sense dir res ni fer cap senyal. Amat continua). No s’havia vist may! Les dones sanglotaven com a ovelles ferides. A l’arribar a l’hermita… no’s pot contar!… les noyes besaven la terra al pas de la Verge, els homes, trepitjant les argelagues, veyen ab goig rajar la sang dels seus peus nusos… y nosaltres, els que portàvem la Verge, suant, ab el gran pès, no podíem avansar entre l’espessor de la gentada…

(Aborrida, com qui parla d’esma). Prou, pare …

(Irat) Tu, prou! No’t vull sentir més! Un pare diu lo que vol… Oh!… còm estem aquí!

No us enfadeu…

No!… Prou?… Ho vull acabar, jo! Qui es ella per dirme prou?

(Sortint anguniosa, ab la veu tremola, al sentir crits). Què hi ha? Què teniu?

La teva filla, lo de sempre.

No us enfadeu avuy.

Y tu? Què?… ja ploraves allà dins?

No… me pots creure… plorar?… no.

Ah, tonta!… Plorar per ella, nosaltres? Es ella la que ha de plorar…

Pare…

Avuy, Pere, per amor de Deu, avuy seria un pecat cridar y barallarse… (Cambiant de to). Mira, sembla que s’hagi posat núvol…

Mossèn Gregori creu que plourà aquesta nit o demà…

(Ab alegria). L’heu vist encara a Mossèn Gregori? Li heu parlat, després?

Hem pujat uns quants a la Rectoría. No pot estar més satisfet.

No’s pert la fè, gràcies a Deu.

Ab el permís de tots, me’n vaig.

Sembla que no li agradi sentir parlar d’això?

Y ara! Per què no?

Y sigui franch, home!

Vostès, els joves, no tenen respecte per res… el passat, les costums antigues se’n riuen d’això…

(Confós). No senyora, no. (Cecilia nerviosa va amunt y avall de la sala).

Els nostres avis han seguit un camí que nosaltres també volem seguir… així ho hem trobat, així ho hem de deixar… y ay! d’aquell que abandona’l camí de sos majors!

Y qui no vulgui pensar com jo no es dels meus! (Se comensa a descordar la vesta dirigintse al fons per hont desapareix lentament).

No es d’avuy que patim de la secada a n’aquesta terra. Jo tinch memoria d’haverne vist moltes. Y’ls meus pares y’ls meus avis també, segons he sentit contar. Són sofriments y misèries que’ns passem els uns als altres ab la vida.

(Sortint en cos de camisa). Y’ls vells, més plens de seny que tots vostès, no van trobar altre remey que la fè en la Verge dels Gorchs, la nostra Patrona.

(Cecilia que anava amunt y avall, de sopte desapareix pel corredor).

La que va fer el miracle!

Què es aquest miracle?

Què? En bona fe no ho sab?

(Confós). Ah!… si!… La Verge que va sortir de les aigües… no es això?

En quins temps som! Avans el Mestre ho ensenyava a les criatures!

Què té d’estrany que Deu ens oblidi?

Oh, joves sense fè!… Ahont anireu a parar?

(Confós, mirant de l’una banda a l’altra). Dispensin. Me’n vaig. Y la senyoreta Cecilia?

Se’n ha anat per allà dins… Es extrany!

Sí, se’n ha anat. Ho fa sempre que jo parlo.

(Per disculparla). No… cah!… distreta…

Sí… fesla quedar bé, tu…

Es igual; jo me’n vaig.

Déixamela cridar…

No cal, la saludaran… (Anantsen). Potser tenia alguna feyna…

Ella, feyna!…

(Cridantla). Cecilia! El senyor Mestre se’n va. (Una pausa. Tots callen embarassats).

No hi fa res. Bones tardes. Saludintla!

Estigui bò. No’n fassi cas, d’ella.

(Inquieta). No sé què fa aquella noya!

No ho deu haver sentit.

(Vergés desapareix. L’Amat l’acompanya fins a la porta).

Ni ab els seus es atenta.

Mal educada! Què ha après allà baix?

No res… mal…

(Se presenta Cecilia per la porta del fons).

Per què no sorties més aviat? El senyor Mestre se’n acaba d’anar…

Es igual.

Per què te’n has anat d’aquí? (Cecilia no respon). Digues!…

Pare, quina importància té això?

Per què te’n has anat, vull saber!

Déixala estar.

Ho fas sempre que jo parlo de les nostres costums y creencies… per què?

Pare, si no’m deixeu lliure dels meus actes, si heu de trobar malament tot lo que jo faig, no pujaré cap més istiu.

Lliure!… Massa que ho ets, de lliure!

No pujaràs més, dius…y qui ets tu per dir això?

Soch jo…

(Violent). Y tu… tu qui ets?… Que ets aquí, a casa meva, devant meu ?

Déixala estar. Acabem la festa en pau avuy.

No! Tot el dia que la guerra se’m remou per les entranyes! (Cecilia sense dir res se’n va altre cop pel fons. Amat continua més irritat). Ho veus! Fuig! No ho vull. Se’n va, volguent dir: No’t vull sentir, te menyspreuho… Això s’ha d’acabar… (Anant cap al fons). Escolta tu, orgullosa…

(Contenint al seu marit). Calla! Aturat! Pren paciència, tampoch lograràs res…

Es vergonyós per nosaltres tenir una filla així. Veus?… avuy meteix totes les noyes del poble hi eren, y ella…

Tenim aquesta creu, portemla ab paciencia.

Tu la perts!

Jo, pobra de mí!

Li vas encara ab massa amor.

Jo tinch por de pèrdrela, la meva filla. Sento que no es nostra ja. Y tu la tractes molt malament. Se cansa de viure aquí… y fugirà. Mentres que si la sabéssim estimar potser mudaria.

Estimar?… Sí… s’hi guanya molt estimant!… ja’s veu…

(Sortint decidida pel fons). Pare, mare, escolteu: jo no puch ser com vosaltres, no puch creure lo que vosaltres creyeu. M’es impossible. Si no fossiu els meus pares no’m podria estar aquí… ara vull respectar la vostra manera de veure… Us respecto perquè…

Mentida! No’ns respectes.

Y si’ns respectes no’ns estimes.

Sí, mare…

Quan s’estima se fa lo que’ls pares volen y’s pensa com ells.

Això no. Se pot estimar a una persona y pensar y obrar de diferenta manera que ella.

Una persona qualsevol, sí. Ab els pares, no. L’amor als pares es obediència, sinó…

L’amor meu…

No’n parlis. Falòrnies! No hi crech ab el teu amor.

Pitjor per vos!

No responguis així, filla.

L’amor tant es fill del qui estima com del qui se sent estimat. Si no hi creyeu, vos meteix ne perdeu la meitat del amor que us tinch.

Sabieses?… Ja sabs que no ho entenem això!

No, filla. Parla plà com nosaltres.

Ta mare y jo volem fets y no paraules… Ja ho sabem que’n tens de molt boniques.

Respecteu la meva manera de veure.

Respecteula!… Oh! la gran senyora! Respecteula! Hum!

Sí… si no voleu que me’n vagi o que no pugi més.

Això no’s diu, filla.

Deixemla dir, posats a tolerar! Déixali dir tot! Y que se’n vagi! Y que no torni més!… Bon vent!

Això no ho dius de cor, no ho has de dir.

Sí, a fè de Deu! Vés! Déixans tranquils d’una vegada!

Pere, prou. Quan t’enfades te tornes dolent…

Respectemnos els uns als altres. No tingueu aquesta idea tant despòtica de la vostra autoritat! Una filla, veyeu? no està obligada a pensar ni a ferho tot com els seus pares… Vos meteixa, quan no m’heu fet patir per coses tant petites com el vestir y’l pentinar!…

Jo ja no’t dich res, callo perquè tu estiguis contenta…

Callar perquè estigui contenta! Mal fet!

La mare sab estimar més que vos… ab ella podria ser ditxosa, ab vos may!

Filla, el teu pare t’estima molt.

Però es un amor que’m lliga y’m reduheix a ser una esclava de totes les seves voluntats. Y això no ho vull. Soch filla vostra, sí; però’l meu esperit es ben meu, lliure. Si no’m compreneu respecteume o deixeume estar a ciutat guanyantme la vida sola. Què hi faig també aquí?… Us faig mal sense volguer y vosaltres me’n feu a mi… El pare està contínuament irritat…

Sí, contínuament, perquè no’t comprench. No comprench que una filla pugui dir lo que tu dius als teus pares. Hont ho has après? Aquest es el teu saber? Saber del dimoni! Y en quant a obehir… a qui obeheixes?

No puch. No m’he proposat no obehir, es que no puch. No’m compreneu; ho sé, ho veig… y si m’estiméssiu forsa no sería res tot això… me voldríau tal com soch… Preneume, estimeume tal com soch!…

Jo t’estimo, filla.

Tal com ets, no!

Pare, el món està fent un gran cambi. Vosaltres aquí dalt, no ho sentiu, no ho veyeu. Jo ja no puch ser com vosaltres ni que vulgui. He begut en altres fonts…

A les fonts del mal!

Ho judiqueu així, però no es cert. El mal no es lo que vosaltres us creyeu. El mal es un altra cosa: l’ignorancia.

Vetaquí tot lo que’n sabs dir, filla: ignorants.

No dich això, jo.

Ens ho has dit mil vegades!

Sou com els altres, com tothom…

Com tots els ignorants, no es cert? Gràcies.

No. Prou. No vull dir res més. Preneu en mal tot lo que dich. Es desesperador!…

No parles sense ofendre.

En les teves paraules no hi ha amor.

El meu cor n’està plè, per vosaltres y per tothom. Y això voldria que ho comprenguéssiu. Si jo devegades no soch prou amable no es per desamor sinó perquè vosaltres me poseu violenta.

Has pujat de ciutat donante una importància!… Tothom ha d’estar per tu, y tu per ningú…

Es cert lo que diu el teu pare.

Y què significa fer tant la sabia? Y tants desprecis! Els que saben tenen de sentir amor pels ignorants.

No es això lo que jo faig? Sinó que vosaltres no ho voleu entendre. Jo vull combatre l’ignorancia y tot lo que la fomenti, però sense orgull, sense fer la sabia, com vos diheu. Som tota una creuada de joves; potser tots no tindrem el meteix coratge, però es la nostra obra, de tots… L’ignorància es la font de tots els mals; el vostre fanatisme, la vostra misèria, tot es fill de l’ignorància. Y nosaltres, els joves, ens escamparem pels pobles… metges, mestres, farmacèutichs y la combatrem ab totes les nostres forses; sigui allà hont sigui la combatrem.

Aquí no intentis fer res.

Oh!… no’ns aturarà la familia, ni rautoritat, ni cap poder de la terra, ningú que trobi la seva forsa en l’ignorància.

Ay filla!

(Contenint sa fúria). Déixala estar. Està molt bé tot això. Però que’m digui lo que es l’ignorància per ella… la religió, la nostra fè, les nostres costums?…

Y moltes altres coses… y això també.

Has fet bé de parlar tant clar. Molt bé ! Y perquè vegis que t’ho agraheixo, escolta: l’any que’t manca per acabar la carrera, dónal per cursat…

Què es bèstia això!

(Ràpit y menassador). Una vegada’m vas dir selvatge…

Y ara ho voleu ser?… No pas ab mi!

Llibres, papers tot anirà al foch…

(Enèrgica y dolorosament). May! May! Me voleu esguerrar la vida!

Per Deu y la Verge! Pere, tingues seny!…

(Veyent a son pare que va menassador cap a n’ella). Mare! Atureulo, sinó me’n vaig!

Calma, filla! Tu, Pere!…

Fugir! Anarsen! No vull sentir més aquestes paraules. Fuig! Vina, jo t’acompanyaré!

(L’agafa brutalment y donantli cops a l’espatlla la vol treure de casa).

(Desprenentse d’ell, plena d’excitació). Pare, prou! Adéu, mare! Adéu tot lo d’aquesta casa!

(Ab un crit del cor). No, filla meva! (Al seu marit, indignada). Ho veus, brutal!

A l’escala se sent un crit de: Amat! Company!…

(Es en Joan Gatell qui vé precipitat y inquiet. Es el batlle del poble. Va ab roba bona de pagès. Es home seriós. Amat va a rebrel a l’escala mentres Juliana s’emporta a la seva filla cap dins).

Filla meva! Vina! Perdona!

No, mare, això s’ha d’acabar. (Desapareixen).

(Rebent al Joan al cap de l’escala). Què hi ha, Joan?

Què teniu?

No res; digues, per què vens tant depressa, suat y esbufegant?

Dónam un consell! A veure…

Parla. Què hi ha?

S’ha presentat al poble un foraster, un senyor que dirigintse a un grupu de pagesos els ha parlat de l’aigua y de la secada…

Y qué! Digues. Per què’m vens a trobar?

Perquè es un home perillós y no sé què fer. Si anéssim a veure a Mossèn Gregori…

Per què ?

Aquest home … comprens ?… en bones paraules potser vé a fer mal. No soch pas jo’l qui ho dich. Alguns volien que jo’l cridés a l’ordre, altres m’han dit d’anar a trobar al senyor Rector… El senyor Mestre ha parlat un moment ab ell…

Y ahont es ara ?

Ell? Al portal d’avall, penso. Estava plè de gent.

(Apareixent pel fons). Què hi ha? Què diheu d’un foraster?…

(Sortint derrera de sa mare y permaneixent a la porta com ella). Quina mena d’home es aquest?

Tu a dins!

Prou.

Quina mena d’home es?

Un senyor ben vestit, ab una barba rossa, un galan home…

(Anhelosa). Jove, alt, uns ulls blaus, vius, com dues estrelles?

(Admirat). Cert, es ell .

(Per sí). Sí, es ell!

(Desapareix vivament cap dins).

Es boja!

La nostra filla no està bé, no.

Bah! Sempre l’he vista igual: un foch follet.

L’hem de saber portar mellor, Pere.

Què diheu, donchs? Què fem ab aquest home?

Algun embaucador!

Un xerrayre!

(Sortint y dirigintse al Joan). Y què diu aquest home? De què parla?

Parla de les aigües, que no hem de fer pregaries, que ell sab un medi de que no’ns manqui may aigua…

(Cecilia posa gran atenció a lo que diu Joan).

Aigua! Còm?

Dels gorchs, diu ell.

(Horroritzada). Dels gorchs de la Verge!

Dels gorchs sagrats!

Deu ésser boig!

(Ab un crit). No!

Filla!

No es boig! No!

Què sabs, tu? Deixa estar.

No es ben estrany això? Jo no sé què fer.

No feu res sense veure a Mossèn Gregori. (Se sent la veu d’en Vergés a la porta).

Ab permís…

El senyor Mestre.

(Sorpresa). Ara meteix se’n acaba d’anar.

(Al entrar). Els porto una nova.

Parli al moment!

Lo d’aquest foraster? Ja ho saben per mi. Ara acabo d’arribar. Y ahont es ara? Què s’ha fet d’ell?

L’ha sentit, vostè?

L’he sentit y es un home de valer. Me sembla que’l poble no faria malament d’escoltarlo. A casa de la Vila per exemple, ab tots vostès…

Vol dir?

Es una idea meva.

(Arriba la senyoraTrinitat, tota agitada).

Es aquí’l Joan… sí, m’ho pensava.

Què hi ha?

Vinch de casa la Vila buscante. Dispensin que no hagi donat les bones tardes.

Assentis, fassi’l favor

Sí, gràcies. Vinch perquè s’ha presentat a casa un foraster a demanarte no sé quin permís pera parlar…

Ab mi?

Sí, ha dit que tornaria.

A quina hora?

No ho ha dit.

Company, anem a veure a Mossèn Gregori.

Y què li direu a Mossèn Gregori?

Es natural… què li direu?

(Baix a l’entrada). Ave Maria Purissima!

El senyor Rector!

Y jo no l’he vist…

Ja ho deu saber.

Segurament.

(Tots van a rebrel a l’escala).

(Aprofitant el moment). Cecilia!… Oh! que estava inquiet!

Qui es aquest home? Vostè ho sab?

(Donantli una targeta). Tingui, Cecilia, per vostè.

(Rapit, havent llegit el nom). Oh! Ell! El cor m’ho ha dit. Me vol ajudar, Vergés?

Per vostè tot.

Li ha parlat de mi?

No més m’ha dit: coneix vostè una Cecilia Amat? Y m’ha donat la targeta. Qui es?

Un amich meu… calli!

(En mitg de tots que’l festejen, apareix Mossèn Gregori. Es home de mitja edat).

Estich cansat.

(Acostantli una cadira). Assentis.

Gràcies, fills meus.

(Que està separada d’ells, diu a Vergés). No vacili, Vergés. (Vergés sembla duptar). Si no té coratge deixim, covart!

(Desapareix, dissimuladament. Els altres distrets ab Mossèn Gregori no se’n donen compte. Vergés la segueix poch decidit).

Tot ho sé. Ja m’han portat la mala nova.

Què’n pensa, Mossèn Gregori?

No es res de bò, veritat?

Deixeume respirar, espereu… (Una pausa. Tots se’l miren ab gran anhel y ell continua): Ha arribat un vent tempestuós!

Y què hem de fer?

Senyalins un camí.

Deu ens illumini a tots. Després d’un acte tant hermós com el d’aquesta tarda vé’l dimoni a sembrar les seves tempestats.

Donchs, quina mena d’home es aquest?

Algun revolucionari terrible; un d’aquests sembradors de discòrdies que tant abunden per les ciutats…

Jo estich torbat, no sé qué fer.

Lo que’ns aconselli’l senyor Rector.

Voleu dir que es un enemich tant fort?

El mal y l’idea del mal sempre són forts enemichs.

Es cert.

Ell, per sos mals fins, tocarà la part més flaca del poble. Us parlarà de l’utilitat, de la cullita, de la riquesa, del benestar, y lo que busca es treure la fè dels vostres cors. Aquests homes són com les males herbes dels vostres camps. D’allà hont s’arrapen ne xuclen la vida. Són uns enviats de Satan!

Què hi venen a fer aquí dalt!

Devegades són explotadors astuts y egoistes. Voldrien aixecar fàbriques al lloch de les iglesies y aspiren ambiciosos a ferse amos del món ab el seu diner.

Oh, l’ambició boja!

O bé són anarquistes folls que fan el mal pel mal. Això es lo més possible. S’escampen pel món a predicar maldats…

No crech que aquest home sigui d’aquests.

No ho podem dir.

Sentimlo primer… no us sembla?

No us fiheu de la gent estranya que us vulgui portar el benestar a casa senyal que busca el seu…

Desconfieu de tot lo que no porti la marca del Senyor,

Què’ns aconsella, vostè?

Jo tinch entera confiansa ab el meu poble, però no m’atreviré a deixarhi predicar certes idees. No’s pot creure massa en la bondat de ningú… no us ofengueu. Què diríau d’un pagès que per que té un camp de bon blat permet que un altre li sembri de males llevors?

Així vostè tem molt.

Sí que temo. Se diu que’l vent porta certes malalties de l’una encontrada a l’altra. La paraula es com el vent que porta’l mal y la febra de les ciutats perdudes al cor sa de la montanya.

Sí, com més va més gros veig el perill.

Me sembla que de res ne feu una montanya.

Jo penso: y’ls bons, donchs… els forts, els fidels, per què hi seriem al món?

Això es consolador.

Cregui que les dones no flaquejarem.

Quan les sento parlar així me fan un gran bé. Veig que’l regne del Senyor s’aguantaria més fort y segur si totes les dones fossin com vostès. El meu ministeri meteix, què seria sense la dòna?

Mossèn Gregori, no’ns espantem, sigui’l nostre capità.

Demanaré noves forses al Senyor, (Una pausa. Mossèn Gregori medita un segon). Una idea! En casos semblants s’ha de tenir diplomàcia. Aneu, busqueu aquest home y de part meva convideulo cordialment a venir a l’Abadia.

(Tots queden sorpresos).

Vol dir?

Sí, molt ben pensat.

No ho trobo prudent.

Ab sò de pau se vencen els més grans enemichs. Dieuli que vingui a casa meva, que’l senyor Rector li vol parlar y que s’interessa per ell…

Ab molt de gust li diré.

Sempre l’Iglesia per medi de la dolcesa y la mansuetut ha triomfat de tot. Després no val res ésser bò si no s’es una mica astut. Aneu. Compliu bé l’encárrech.

Y si no vol venir a l’Abadia?

Aleshores, si convé, per privarlo de parlar se l’agafa.

No’s va tant depressa sense motius.

Ab la lley a la mà sempre’s troben motius quan se vol condemnar a un home.

No deixa de ser una cosa molt delicada…

(Desapareixen).

Que la Verge dels Gorchs us guihi. (S’alsa, se passeja un instant, y continua). Ah, senyores! Per primera vegada sona a n’aquest poble el crit de guerra!

Ens defensarem.

Si no ho fan els homes, ho farem nosaltres, les dones.

Les dones! Sempre he tingut tota la confiansa ab elles. Les dones!… Son les columnes del temple del Senyor!

Ah! Mossèn Gregori!… no pas jo…

Per què ho diu?

Per la seva filla, provablement…

Ah!… això…

Quina pena, Deu meu!…

Sobre aquest punt ja li he dit altres vegades que pot tenir la conciencia tranquila.

Es igual… sofreixo molt per ella, Mossèn Gregori… Es cert que estich més tranquila que avans. Però’l cor sofreix molt, el cor d’una mare. Veu? ara fa un instant ha desaparescut… Ahont es? Segurament en busca d’aquest home, ab el Mestre…

Es cert, tot d’un cop no l’hem vista més…

Jo sí… he vist com fugia… No he volgut dir res per son pare. Un dia, ell no s’aguantarà… Oh, Jesús!…

No perdi la confiansa. La seva filla cambiarà…

No… sort d’això, després de tot. Tinch esperansa que la Verge obrarà un miracle. No sé per què no, veritat? No n’ha fet d’altres? Tinch aquesta esperansa… li tocarà al cor, un dia…

Què es dolsa aquesta paraula: esperansa! Aquesta mel cristiana no s’ha d’allunyar may del nostre cor!

Llum pels ofoscats! Camí pels esgarriats!

Oh, sí! Aquesta es la paraula! Llum pels ofoscats, Senyor! Vostès també ho han estat d’ofoscats y qui sab si per medi de la seva filla se’ls envia la llum?

(Ab angoixa). Què vol dir?

Qui sab si això no es més que un petit càstich?

Un càstich! Pera mi? En què puch haver ofès al Senyor, pobra de mi?

Sovint se l’ofen sense tenir l’intenció d’ofendrel; se l’ofen creyent anar pel bon camí, quasi sempre que seguim lo que se’n sol dir impulsos y desitjós naturals.

Mossèn Gregori… expliquis més clarament! No’m fássi sofrir! En què he pecat jo?

Ha pecat d’ambiciosa.

Això es cert.

Vostès me confonen.

Ha volgut que la seva filla, costés lo que costés, sobressortís per demunt de totes les noyes del poble. Se’ls va dir que la noya tenia talent y vostè y’l seu marit se’n han sentit tant orgullosos que ja no han vist res més…

Y això es un gran pecat per uns pares?

Això precisament, no. Però vostès varen enviar la seva filla a la gran ciutat, lluny de les seves mi- rades…

La vam enviar a ca la seva tía.

No hi fa res. La tia passava moltes hores que no la veya. No sabia quina mena d’amigues tenia, no vigilava les seves lectures… La seva filla fins va arribar a publicar algun escrit en un periòdich no gayre com cal. Y això durant l’edat més crítica, el mellor temps de l’educació moral, quan el cor y la inteligencia s’obren pel mal o pel bé… (Pausa breu). Deixar una filla lliure, abandonada a sí meteixa en una gran ciutat… ho comprèn?… (Juliana apesarada, ab el cap baix, no respon). L’haguessin enviada a una pensió de religioses hont algú hauria cuydat amorosament de la seva ànima…

Comprench la meva falta. Si vostè hagués sigut aquí!… Ah! Deu meu!

No he dit això per espantarla sinó pera fer llum… Vostè no deixi de confiar en la Verge…

May de la vida!

Estigui tranquila. Pensi que si ella no vol empendre’l bon camí, no serà perquè li hagin mancat bons exemples dels seus pares.

Això no.

(Juliana està abatuda ab el cap baix).

Y a la hora suprema que la justícia de Deu se decideixi per tota una eternitat, quan el món tremolarà en sos fonaments y’ls ulls dels pecadors ploraran fel y sang, ella sola serà la única responsable de les seves accions davant del Gran Jutge!

(Horroritzada, en plor, cau de genolls als peus de Mossèn Gregori, cridant). Gran Deu! Deu de misericòrdia! Perdó! Pietat per la meva filla!

(Que entra de sobte ab el gest y la mirada violenta). No hi ha pietat! No hi ha perdó!

(Sense esma d’alsarse). Oh!… Amat! Què hi ha?

Alsis, senyora, calmis! Jo no volia disgustarla així…

(Alsantse y acostantse al seu marit). Què hi ha? No’m callis res! T’ha donat un altre disgust la nostra filla?

Sí… ara fòra perdó! Fòra pietat! May més!

Pere!…

(A l’Amat). Calleu.

(Agafant pel bras a Juliana). Anem a dins, senyora…

No! Sàpigues que tot el poble’n va ple! La cara’m cau de vergonya! Al mitg de la plassa, devant de tot el poble, ella l’ha abrassat y besat…

Oh!… es monstruós!…

(Amat abaixa la cara).

Filla indigne! Escandalosa!

No li havíeu d’haver dit.

No, ben cert.

(Anantsen plorant). Deixeume amagar! No soch digne jo… no!… Jo soch la culpable!… Oh!… Deixeume amagar.

(Desapareix).

Aquests sofriments de sa mare els hi faré pagar!… Oh, Deu!…

Calmeuvos, Amat. La Verge farà un miracle. Li tocarà al cor, se tornarà bona y la perdonarà…

Jo no, donchs !

Jesús Deu meu! No digueu això!… Me’n vaig ab ella… No digueu això, Pere…

(Desapareix).

Jo, no, may més!

(Horroritzat). Pere, diheu un gran pecat!…

(Anant amunt y avall, violent). May més! May més!

(Alsant els brassos). Llum pels ofoscats, Senyor!

ACTE SEGON

Un gran pati a l’ayre lliure, als darreres de la casa que habita el pastor Romanill. Té al fons una gran porta feixuga, ab portella, que dóna al carrer. A la dreta el mur vell y assalinat hont creixen les morelles y altres herbes de paret. A la part alta, d’entre les pedres, broten els tanys luxuriants d’una figuera borda. A l’esquerra la casa. Fins al primer pis es més sortida que’l reste. Hi ha un terrat ab barana rústica d’obra. Sota la volta del terrat, en primer terme, un portal en forma d’arcada que es el pas de la casa al pati. En segon y tercer terme dues portes ab reixats de fusta que son les dels corrals de les ovelles. Entre una y altra porta, vora la paret, un llimoner molt vell, de fulles esgroguehides.

Mitja tarda. Se senten belar les ovelles a fòra que acaben de sortir. El pati y’l carrer encara están plens de polsaguera. La porta del fons tota oberta, veyentse clarament les cases del devant. Pati y carrer tenen la llum d’una tarda nuvolosa d’istiu.

Romanill que es un home alt y ben fet, s’està gallardament plantat al mitg del carrer. Porta una brusa curta y va tot afeytat. Dins del corral una ovella bela planyívolament.

(Al rebadá, que nos veu). El temps no està massa segur. Pòrtales no més fins al coll del Calvari. (Cullint una pedra y tirantla contra una ovella ressegada). Ruix-que!.. Au, tu, gandula!…

(Que surt a la finestra de la casa del devant). Y ara! Que no les treyeu vos, avuy, pastor?

No… altra feyna tenim.

Donchs què es cert lo que’s diu?

Sí, adeusiau, bona dòna!

(Entra y tanca la porta deixant la portella mitg oberta).

Deu us castigarà!

No hi ha perill!

Renegat!

Au, al diable!

(Que es una dòna petiteta, sortint del corral, ab un calderó a la mà).

Vols dir que plourà, Romanill?

No ho voldria pas, avuy. Aquests de les pregaries dirien que la seva Verge ha fet un nou miracle…

Oh!… No ho diguis fòra de casa això…

Bah ! Per lo que m’ha de donar la gent d’aquest poble!…

Te compromets massa, avuy.

Què’m fa?

(Se sent belar l’ovella malalta dins del corral).

Què’n farem d’aquesta bestiola?

No’s curarà pas.

Donchs que esperes?

Demà treuré’l remat cap al tossal, jo meteix l’espanaré y la vendrem.

(Per la portella entra Bartomeu, un home de mitja edat, ni pagès ni menestral. Porta una gran barba y riu sempre francament. Calsa espardenyes. Té’l cabell llarch y rutllat que li surt pels voltants de la gorra).

Salut, Romanill, ab la teva dòna. Encara no es aquí, ell?

No vas poch depressa, tu!

Els apressats fan la feyna.

Fins a les quatre o quarts de cinch, no hi compteu.

Son les quatre tocades.

Què’s diu pel poble?

(Rient). Pel poble? Sembla estrany que ho preguntis! En aquest poble no’s diu may res… ningú pensa, ni parla, ni fa res…

Me sembla que no vindrà ningú.

Ben pochs.

Sempre hi ha curiosos.

Ja està tot preparat. No l’han volgut deixar parlar a la plassa perquè seria fàcil que la gent s’hi deixés caure…

Ni en cap cafè tampoch…

Mellor! Així, el que vingui aquí serà vist de tothom… Que se’l pugui senyalar ab el dit… No volem vergonyosos!…

Tot se va tramar ahir vespre a l’Abadia. S’ha passat de casa en casa un avís del Rector…

A tu te’n faran una de grossa, Romanill!

Bah! Què’m poden fer a mi? Soch independent. Tinch l’amo a ciutat y del meu coll… Quan els homes són tant lliures com jo…

(Rient). Més ho soch jo que no tinch amo…

No es cert… ets més esclau pèrque no tens diners… Te creus ser amo de tu meteix?… està bé… però si tu no vals res… de que ets amo?

Y qui t’ho ha dit que jo no valch res?

L’home val per lo que té… m’ho desfaràs, això?

Me’n fum! Visch content…

També hi visch jo… Però creume, Bartomeu, en aquest món la qüestió no es no tenir amo, sinó tenir diners…

(Rient). Desengànyat! Tu no has de viure com jo, ni jo com tu!… Cada home té’l camí senyalat, per més que fassi… Tu havies de ser pastor… jo aucell de bosch!… Si no visch aquí viuré en un altre lloch. Pelat vaig venir a la vida, pelat me’n aniré. Tot el món m’es pàtria !

Com a mi!

(Rient). Una altra cosa… L’home que té una idea y no la defensa què es?

No es res… no es home.

Donchs jo soch un home. Per les meves idees no estich bé en lloch.

Mal fet.

Però hi ha un consol: els homes com jo no’s moren may de fam…

Per què?

(Rient molt). Perquè ja s’han fet tant amichs ab ella que si bé’ls apreta no’ls escanya…

(Braulia’s dirigeix a la casa rient y’s troba ab el Manso home de mitja edat, ros, joyós, a qui la beguda ha envellit y degenerat. Vesteix tot de vellut, molt folgadament. Porta bigoti).

Y ara! Hont va aquest carlinot?

(Alegrament). Ey! Ey!… Que no hi puch ser, jo?

No t’hi comptàvem pas.

Per què?

El Manso es amich meu y allà hont jo faig un ell sempre fa dos…

Cert, tant al cafè com a la taverna, tant si’s beu blanch com si’s beu negre…

Ben respost!

Però no sou carlí, vos?

Què té que veure?

Tu diràs.

Home, soch carlí?… segons com s’enten això. Partidari de Don Carles sí que ho soch… de frares y capellans, no…

Don Carles be’ls defensa’ls capellans!

Que defensi lo que li doni la gana, ell!

Home, ja t’ho he dit altres vegades… això no està bé… si no pots veure als capellans feste republicà com jo y’l Romanill!…

Això may! M’ofens. A cal Manso sempre s’ha sigut carlí! El meu pare va fer les dues guerres… jo soch carlí, el meu fill també ho serà…

No ho pots dir lo que serà’l teu fill.

(Rient y desapareixent per l’arcada). Es fàcil que no sigui ningú, com tu meteix.

(A Romanill). Ningú! M’estimo tant com un altre. Per què m’ho ha dit això la teva dòna?

Déixala estar.

Escolteu: aleshores de la burla de la campana nova que va sortir de la taverna del Motxo, qui va ser el més atrevit? Y per Carnaval, qui va cantar les sàtires?… jo. Sempre he hagut de ser l’amo de la gresca, jo…

L’amo de la gresca, es cert… Veus?… aquí no’s tracta de fer gresca. Es una cosa molt seria…

Seria?… malament!…

Vaja, home!

(A n’en Bartomeu). Tu ets republicà, jo carlí… Tu ets honrat, jo també…

Es cert…

Donchs què vols més? Jo’m sé guanyar la vida… tu no. Jo bech quan vull, fumo bons cigarros… per què m’has d’envejar, tu?

No t’envejo pas…

Home! Qui diu tu, diu un altre… (Treyentse dos cigarros grossos de la butxaca). Teniu, fumeu! A la meva salut!

(Per la portella apareix el Senyor Vicens, el veterinari del poble, vell, moreno, de pell apergaminada y ab un bigoti caigut, blanch-groch com el seu cabell. Vesteix un trajo molt vell. Porta ulleres verdes. Té la veu molt cascada. A l’entrar se planta y mira al seu voltant).

Pastor!…

El menescal!… no podia mancar.

Entreu, senyor Vicens. Ja ho veyeu, encara no hi ha ningú.

(Ab pena). Això estava mirant … ningú !

Si tots fossin com vostè…

Jo, pobre de mi! Què he estat jo? Un poca cosa! Y ho comprench, els homes d’ara valen ben poch… ben poch… Tot es fals!…

(Ab petulància). No, senyor.

Tu meteix, no ets carlí? Donchs què hi vens a fer aquí?… Espiar?

Vostè es honrat, jo també…

Jo he sigut ab els Cantonals a Cartagena… Ton pare ha fet les dues campanyes ab els facciosos… Bah!… No vulguis comparar!

(Allargantli un cigarro). No hi fa res, fumi!

No. 

Fumi, home!

Gràcies, no fumo ni bech.

Ja’s dóna per la pell?

A veure si vius tants anys com jo, Manso!

Ni ganes, per viure com vostè…

Calla, tu. El senyor Vicens es un sabi… ha estudiat molt…

Y què té més?

Sab lo que tu no sabs…

No més dels llibres que té te podries comprar un tros de terra.

Els llibres! Puf!.,, Més m’estimo això! (Alsant el bras com qui beu).

Pobre home!

Què’t darà això? Mentres que’ls llibres…

Això?… beus y’t passen moltes coses… t’alegres… Ab els llibres, al revés, te capfiques…

Deixemlo dir, no es ningú.

Y vostè què es?

Com!

Què es? De quin partit? May ens ho ha dit.

Jo no soch de cap partit.

Diuhen que es ateu… Me vol esplicar ben bé què vol dir ateu?

(Mitg rient). Calla, molècula refractaria!

Què vol dir això ?

Es un cau de rahons. Deixeulo estar.

L’home no cal que ho digui ab paraules lo que es. Tant se valdria que’ns poséssim un cartellet a l’esquena. El qui’m coneix y’m veu ha de saber qui soch, si no es cego… No m’amago de res…

Y jo? Bech quant tinch set…

Tu sabs llegir, no es cert, Romanill?

Sí, senyor, una mica.

(A Bartomeu). Y tu?

No, senyor. Tot el meu coneixement es natural. No he anat may a estudi.

Llàstima! Quan me mori te deixaré’ls meus llibres, Romanill. Ets un cap clar.

Un té la seva mica de lletra.

A mi déixim els diners, senyor Vicens.

Els liquidaries aviat!

Diners! Oh!… Si vol deixar diners pensi ab aquest pobre juheu errant!

(Per la portella entran Joan y l’ Amat).

(De la porta estant). Se pot passar, Romanill?

Endavant tothom. Aquí no barrem els passos a ningú.

(Els dos avancen retrets).

Bones tardes a tots!

Deu vos guardi de mal!

Salut!

Us venim a parlar, Romanill.

Bé prou que m’ho penso.

Que no podriem enrahonar… ab vos tot sol?

Tot lo que m’heu de dir ho poden sentir aquests.

Donchs, sí. Ja heu reflexionat bé lo que aneu a fer, Romanill?

Sí.

Nosaltres voldríem evitar un conflicte. Ab rahó o sense rahó’l poble s’ha alarmat contra aquest home y…

(Acabant la frase). Us podria anar malament, tant an ell com a vos…

Me veniu a menassar?

No, home.

Sabem que aquest home no vé aquí ab bones intencions…

Qui ho ha dit això? Farsants! Vosaltres meteixos no ho creyeu!

Tot això ha sortit de l’Abadia! Aquell casal rònech goberna’l poble, y la majordona també, je, je!…

Hem vingut pera parlar ab el pastor y no ab vosaltres !

Son els meus companys y poden pendre part en la conversa. Y qui no li agradi…

No us enfadeu.

Sembla estrany, Romanill, que us volgueu convertir en abrigall d’aquestes coses! Un home com vos, tant respectat! Tants anys que sou al poble y se us estima!…

Jo ho crech. Encara una ovella de les meves no salta del camí a brostar un miserable cep ja’m doblegueu ab una multa… jo ho crech si se m’estima !

No’l podeu veure perquè no va a missa! …

No es cert, se fa cumplir la lley a tots per un igual.

La feu tant ample y tant estreta com voleu la lley.

Justa! La lley! Una corda per escanyar als que no tenen…

No, la lley està molt ben feta. Ens fa a tots iguals.

Deixem estar la lley. Lo que vos feu, Romanill, no es prudent…

No. No sabeu, pastor, que ningú va contra les obres de Deu sense que tart o d’hora’n sofreixi el gran càstich?

Bé, acabem, què voleu ab tot això?

Que us hi penseu molt avans d’acullir y protegir aquest home.

Gràcies pel consell.

Molt bé.

Sou a casa vostra y no us podem privar les vostres accions.

Sort d’això!

No es que tinguem por… però voldríem evitar un desordre.

Si vosaltres no’l moveu!…

Aquí no hi vindrà ningú, fòra quatre perdularis, quatre culs de taverna…

Ho diheu per mi, això ?

No… y dispenseu. No hi vindrà ningú, però’l Joan y jo sí que hi vindrem, a saber lo que’s diu … a vetllar, com pertoca a les autoritats…

Aquí hi pot venir tothom… tot el poble.

El poble no hi ha de fer res aquí.

Y si aquest home vé a aconsellar males idees, a portar la guerra y’l desordre, se’l traurà del poble com a un apestat…

Com a un apestat!

Se l’apedragarà com a heretge y fins que sigui fòra del nostre terme no s’aplacarán les ires…

Això es venir a menassar!

No es que nosaltres ni’l senyor Rector ho volguem. Però’l poble, creyeume, no’s podrà contenir…

Voldríem que li diguessin tot això… que sàpiga per endevant lo que li pot passar.

Està molt bé. Per aquest viatge no necessitaveu alforges. Anèusen tranquils, senyors.

Sí, anem. No se’ns vol escoltar.

Per fi, aconselleuli que si s’estima la pell val més que ho deixi córrer. El nostre poble no està per jochs…

Anem! Anem!

Sí, val més.

Salut!

Y bon viatge!

(Se’n van descontents pel fons).

(Fentlos ganyotes y gestes obcens). Les autoritats… Qui son? Dos banyuts!,..

Autoritats de palla!

Jo’ls hauria dit… banyuts!… No sabeu manar… Sou uns…

Estúpits! No mereixen altre nom. L’Amat té una filla que es un tresor. Hi hauria pares que ab una noya com ella…

La fan sofrir molt. Se’n anirà de casa y no’ls tornarà més. Ens ho ha dit a la dòna y a mi …

(Se sent remor de gent al carrer. Per la portella entran algum homes, altres guayten y passen).

Ja n’hi hà que venen.

Potser es ell.

(Que ha anat cap a la portella a guaytar). Sí, ell!

(Tots corren cap al carrer. El Foraster entra. Es un home alt y gallard. Barba y cabells rossos. Ulls blaus y dolsos. Vesteix americana y pantalons blanchs. Barret de feltre clar. Darrera d’ell entran molts curiosos).

(A l’entrar, ab un gest franch, com si’ls abrassés a tots). Salut, amichs! (Tots saluden cadahú a la seva manera). Què?… No hi ha més gent?

No, senyor.

No vindrà ningú.

No senyor, no vindràn.

Jo bé ho espero.

No tingui massa esperansa.

No?… No valdria la pena de viure.

Vull dir, jo…

Sí, pastor, sí. Aniran venint. Pot tardar, però a la fi el poble vindrà ab nosaltres.

No tingui tanta fe.

Que no’n tenia vostè a la meva edat?

Oh!… Hi havia uns altres homes aleshores!

Els meteixos de sempre. Y la senyoreta Amat, diguin, l’ha vista algú?

No. 

Es estrany! (Veyent alguns homes que entren y no gosen a avansar). Veniu, acosteuvos, tots som uns aquí. (S’acosten vergonyosos y desconfiats. N’hi ha que saluden de paraula, altres ab el cap, altres de cap manera; alguns se treuhen la gorra), Oh!… Poseuvos la gorra, poseuvos! Val més una bona paraula que no aquesta acció humiliant!

Si no’n tenim de paraules!

Venim a escoltar!

Poseuvos la gorra que no som a missa!

(A Romanill). Digueu: parlàvem de la senyoreta Amat, què’n sabeu?

(Se sent un gran brugit de gent al carrer. Se veuhen passar homes, dònes y criatures).

Què passa allà fora?

Gent que vé.

Deu venir el batlle…

Sentiu el brugit? Tot el poble vé.

(Que ha anat a guaytar al carrer). El batlle ab tot el poble!

(Cridant). Oh! l’autoritat! Pas! Feu lloch!

Calla, tu!

El mestre ens ha abandonat… Y la senyoreta Amat, ningú l’ha vista?

Es capàs d’haver fet una brutalitat aquell biliós del seu pare.

Oh! Vol dir? (Comensen a entrar molts homes per la portella). Ja es aquí tot el poble! Serenitat!

Jo vull parlar.

Vina aquí, tu! Si mous brega’t treure!

Y qui ets tu?

Soch a casa meva !

(Una onada de gent se precipita a la porta fentla brandar. Penosament, a empentes, passen per la portella cridant. Hi ha gent de totes edats, sexes y estaments. En mitg del brugit se sent la veu de l’Amat cridant: Pas a l’autoritat! Se fa ab pena un buyt y passen el batlle ab la vara, l’Amat, dos o tres homes més de l’Ajuntament, el guarda-termes ab l’arma, l’agutzil y altres. Darrera d’ells passa el Mestre y una altra onada de gent).

Romanill… feu el favor. Obriu la porta gran, que’ls del carrer també hi siguin.

Ja vaig.

No cal, no cal!

Sí! Sí! Sí!

(Veyentse apurat entre la gent), Pas! Feu el favor, si us plau! Vós, vaja, home!… Ajúdam, Bartomeu!

(Bartomeu hi va. Vergés que tímidament s’acosta al Foraster, li parla ab precaució).

Dispensi. No he pogut venir més aviat.

Es igual.

No. Oh, com me dalía! No ser lliure com vostè! Estich a les seves ordres, però…

Y la senyoreta Amat?… Digui… me creya que vindria ab vostè! Veu què es hermós? Tot el poble es aquí!… No’n sab res d’ella?

No… potser el seu pare l’ha retinguda a casa… Qui sab ?

(Al mitg del portal ab la porta tota oberta). Victoria! Gent de les cases, sortiu! Tot està obert de bat a bat!…

(Se veu el carrer ple de gent. Les finestres de les cases igualment. El Foraster y’ls seus son dessota el llimoner. Les autoritats al costat oposat, contra el mur. Vergés ni ab els uns ni ab els altres. Un grupu d’homes ab garrots, ab ayre hostil, campa vora la darrera porta del corral. Una gran impaciència se marca en tots els rostres).

Romanill, tinch una por!

Y ara! De què has de tenir por?

Hi ha gent de tanta mena! Algú’s pot ficar per allà dins!

Vés a tancar la porta!

(Braulia se’n va cap a l’arcada. Hi ha un mormol general d’impaciencia).

Silenci! Ordre! Espero que’l senyor batlle…

(Emfàticament). El senyor batlle li ha de fer una pregunta avans de tot.

Pregunti.

Vol pau o guerra, vostè?

Per pau he vingut y se m’ha fet la guerra.

Això no es cert. Ahir se’l va convidar a anar a l’Abadia… per què no hi ha anat?

Hauria estat inútil. Desseguida vaig saber les intencions de tots vostès. Ademés el meu intent era parlar a tot el poble y no a dos o tres senyors ab les seves mires particulars…

Les nostres mires són les de tot el poble.

Mentida!

Calleu, vos!

Què vol aquest mona?

Silenci tothom.

(Després d’un mormol general, se fa un moment de silenci).

Donchs, no. Vostè no ha provat pas que volgués pau.

Repeteixo que he vingut per pau.

Pot parlar. Expliqui’l seu pensament sense recels. Solament no toqui certes idees, ni la religió, ni la propietat, ni digui res contra les nostres costums y creencies. Mentres cumpleixi això me té a les seves ordres… y’l poble se l’escoltarà ab gust…

Diu que vé a parlar de l’aigua…

Aigua! Deu ens en dó! Si no vé d’ell!…

Tot això son eleccions, política, farsa…

Però si ja vam votar pel Maig!…

(Dirigintse a la multitut). Ara demanem a tothom silenci! No voldria que dins de casa meva s’insultés a ningú. Qui no estigui d’acord ab lo que’s digui que se’n vagi a fòra…

Això darrer ja es de massa!

Per què ?

No siguem tant delicats!

(Ab veu tímida). Molta prudència tots ! Es pel vostre bé… que se us vé a parlar… pel vostre bé…

(D’una finestra). Que cridi més!

No se’l sent del coll de la camisa!

(Indignat). Es el mestre dels vostres fills el qui us parla!… Respecte!

No’ls hi ensenya res!…

(Protestes y crits).

Es brutal y estúpit el poble! Aneu, treballeu per ell!…

Senyor Mestre, si algú li ha trencat el respecte, perdónil… no sab lo que fa.

No… solament sigueu més atents. No teniu instrucció, es cert, però què costa d’escoltar y callar?

Res.

Veyeu aquest desconegut qui us vé a parlar? Es un inginyer, que al seu saber, hi ajunta la molta experiència dels seus viatges per la Fransa, l’Alemanya, el Nort d’Europa… (Silenci general, espectació gran. – Ab veu més forta y gest més desinvolt). Viatjant ha vist molt de dolor fill de la miseria, y la miseria filla molt sovint del poch enginy o poch esfors de l’home en aprofitar les forces que li brinda la Naturalesa. Ha vist que en els pahissos que s’han sabut llibertar d’inútils preocupacions pera donarse ab ardenta fè al treball, la riquesa y l’alegria hi abundaven, realsant la vida. Aleshores s’ha recordat de la miseria que assota aquestes terres y’l seu cor s’ha omplert de pena per vosaltres. Ha pensat ab la secada que tants anys se us emporta la cullita y’l seu saber y la seva experiencia li han donat una confiansa que vosaltres no podíau ni pressentir. La Naturalesa, aquesta mare que a voltes sembla que’ns tracti ab desamor, té’ls seus secrets que no més els homes escullits descobreixen en profit dels altres. Ell ha descobert el secret d’unes aigües subterranies al peu d’aquestes montanyes. Feya temps que rodava per aquestes terres estudiant y observant silenciosament. Per fi l’èxit ha coronat els seus esforsos y us vé a oferir pródigament la seva obra. Escolteu bé lo que us dirà: lo que vosaltres creyau que eren aigües encantades, mortes al fons dels gorchs, son aigües vives que a la vostra voluntat baixaran a regar de nova vida’ls vostres camps. Crech que’l poble se l’ha d’escoltar ab atenció y no deixar perdre esterilment la seva idea, aquesta idea que posada a la pràctica pels vostres brassos, us portarà, oh! habitants d’aquest poble!… la riquesa, el benestar y la llibertat!

(Alguns aplaudeixen fortament, altres desconfiats fan burles. S’origina un cert desordre. Mormol ge- neral).

D’hont sortirà l’aigua?

Això son falornies!

Anys endarrera’l jayo Rafi ja ho deya això…

Tenia’l llibre dels bruixots y podia saber tots els secrets de la terra…

Quí hi creu avuy en bruixots?

Jo.

(Que s’ha acostat al Foraster). Ja li vaig prometre…

(Efusivament). Oh! Gràcies!

Es tot lo que podia fer. No m’exigeixi res més … no’m puch comprometre…

Gràcies. Ha fet molt. Ha disposat el poble en favor meu. No esperava tant…

(Mentrestant continua la conversa y brugit general).

Aquest mestre!… qui’l fa enredar?

No’t fassi por… es un fresseta!

Vaja, que parli ell!…

Y escolteu ben atents! Proveu que no sou pas selvatges!

(Lluny). Que cridi forsa!

(Imitant el tò de quan se fa marxar un ase). Oix.., que! Arri!…

Qui es aquest imbècil?

Fora! Fora!

(Aprofitant el mormol de la gent diu al batlle y a l’Amat). M’he escusat tant com he pogut…

No’ns ha d’explicar res a nosaltres…

Me sembla que hi ha posat un entusiasme inútil…

Oh!… no. Per quedar bé…

Amichs, us demano silenci… (Se dirigeix al poble molt serenament). Es cert que’m podia adressar als quatre o cinch forts propietaris del poble… y al senyor Rector, però he preferit dirigirme a tots, en un lloch públich. S’ha escampat la veu de que jo venia aquí a atacar la religió y la propietat, les vostres costums o creencies. No, seria molt petita aleshores la meva missió, molt pobra. El meu intent no es aquest, encara que molt podria dir contestant a la guerra que se m’ha fet. Podria dir que es ignoscent, avuy dia, intentar cap bé pel poble sense atacar directe y fortament aquestes dues forses: propietat y religió… al menys en la forma vergonyosa y estúpida que imperen avuy.

Senyor, se li prega que retiri aquestes paraules.

No cal, això es dit de pas.

Se li prohibeix atacar la religió…

No!… Que no’ns toqui la religió!

No! No! No!…

Pobres de nosaltres!

Esteu tranquils ! No vinch a parlarvos d’idees, sinó de fets, de coses positives y reals, pel vostre bé!

Y per què’l voleu el nostre bé? Què espereu de nosaltres?

No espero res, egoista! Si tots fossin com vos, aquí meteix acabava…

Donchs, son molts els que pregunten això…

Estem acostumats a pagar tant car el bé que se’ns fa!

Prou. No destorbeu més. Parli, senyor.

Us he dit que no venia a parlar d’idees… y es cert. De totes maneres, creyeume, no’s pot posar remey a molts mals ni’s pot fer triomfar la rahó, sense destruhir avans certes idees …

Quines idees?

Això! Que parli clar!

Jo voldria que tot lo que dich fos clar per vosaltres com la llum del gran dia… Hi ha idees y sentiments arrelats al nostre cor, heretats dels nostres pares, que per nosaltres són la pura veritat, la suprema rahó y únich sentit de la vida. Y no obstant, aquestes idees y sentiments que guien totes les nostres accions poden ser falses…

El poble no l’enten, però jo veig les seves intencions. Sabeu lo que vol dir ab aquestes paraules? Que les nostres creencies, el nostre miracle de la Verge, tot es fals y mentida pura…

Si! Si!

No! No es això!

Ne pot anar!… Prou!

Oh!… fòra!…

No podem tolerar una paraula més! Oh…! poble!…

No siguis violent, Pere… Deixa dir.

Ajúdam, tu! De què’t serveix l’autoritat?

M’atribuhiu paraules que no he dit. Està bé. Deixeume parlar… tot just he comensat.

(Entre’l grupu enemich). Prou! –Ja’n tenim prou!… –Fóra d’aquí!… –Lluny del nostre poble!…

(No tant intenses). No! No! –Que parli!… –Calleu!

(Crits y protestes en favor y en contra del Foraster).

Escolteu, gripaus, que es pel vostre bé!

Fòra’l menescal!… –Vell brut!… –Vell vert!…

Fora l’heretge! –Fóra! –Guerra!

Qui ho atura, això? Pere, tu ets responsable…

Està bé, ’n responch!

No es just!…

La qüestió no està en ser just, sinó en vèncer.

(Al Romanill). No hi ha medi possible! Es un poble selvatge, aquest?

No! Ja ho veurà! (Ab gest alt y noble, un xich brutal, imposant, se dirigeix a la multitut avansant alguns passos). A fòra qui no estigui content! A fòra dich!… Lluny el quí cridi! Soch a casa meva y no hi ha autoritat ni res que hi valgui!… De què serveix l’autoritat aquí?

Autoritat de palla!

Si la forsa es la sola autoritat, qui vulgui res que surti! (S’imposa y tothom calla). Gripaus! Covarts!… que tireu el verí per darrera! Cuchs! de la terra que us afarteu de treballar y us moriu de gana! Taups vergonyosos!… miserables!…

Romanill, vos meteix heu dit que a casa vostra no s’havia d’insultar a ningú…

Qui son els primers?

Romanill, no’t comprometis…

S’ha acabat. (Al Foraster). Parli vostè, ara.

Calma tothom! Deixeu dir. Després parlaré jo …

(Baix). Tu, no. Enviem a buscar el senyor Rector…

Fés lo que vulguis!

Valdran més dues paraules d’ell…

No vindrà…

Sí que vindrà. Aneuhi vos meteix y digueuli que jo li prego… que es per la salvació del poble… (L’home se’n va. Segueixen els mormols apagats).

Escolteu, tingueu paciència. No’m feu la contra avans de parlar. Procuraré ser ben clar. Jo coneixia el vostre país y les vostres necessitats, sabia que molts anys la secada us feya perdre les cullites… Però la secada, que per vosaltres es un càstich de Deu, una venjansa del cel… obeheix a causes naturals y sols per medis naturals heu de buscar el remey. Aquí teniu una creencia, una llegenda religiosa que pesa sobre vosaltres com una llosa de sepulcre. No vinch jo a criticar la vostra manera de veure y de sentir les coses sinó a obrirvos els ulls a la realitat… Aquesta fè cega ab el miracle de les aigües, us priva de vèurela com jo la realitat…

Poble, no te l’escoltis més!

Deixeulo parlar !

Costi lo que costi parlará! Mentres sigui dintre les quatre parets de casa meva parlarà!…

Això es dir massa!

Ni que no més se quedin tres persones a escoltarlo!

Sí, vinch a fer una obra bona y cap poder m’aturarà. Deixo de costat les vostres creencies. Escolteu: no molt lluny d’aquí teniu uns gorchs que vosaltres anomeneu gorchs de la Verge…

Son els gorchs sagrats, miraculosos !

Son les aigües de la Verge que curen els malalts.

No’ns toqueu els gorchs de la Verge!

No! no’ns toqueu la Verge!

Deixeu parlar!

Parli! Què opina vostè d’aquests gorchs?

Que si feu a n’aquell indret els treballs necessaris, trobareu una gran vena d’aigua que us portarà la riquesa, la vida als vostres camps… (Espectació general). Ab no gran esfors us en podeu assegurar… estich segú del resultat!

De què tindrem aigua?

No ho dubteu.

Molta?

Sí, molta.

Es molt aventurar això!

Què es minayre vostè?

Sí, encara que no’m guanyi la vida ab els meus brassos. Els meus pares eren uns richs propietaris de mines y jo vaig passar moltes hores de la meva infantesa en les entranyes de la terra. El goig mellor per mi, més que tots els jochs d’infant, era la voluptuositat dels misteris que ella’m revelava. De jovenet, al meteix temps que’m dedicava a l’estudi y al treball de l’inteligencia, el meu pare’m va ensenyar a descobrir els secrets de la naturalesa. No hi ha res més hermós al món que les relacions de l’home ab la natura. La terra es per l’home com l’home es per la terra, y tots els somnis d’una altra vida jo’ls maleheixo si m’han d’allunyar d’ella. Ella’s dóna com una enamorada a l’home que la sab compendre y estimar y obre els seus ulls, ses entranyes pròdigues de preciosos metalls y d’aigües tant riques com els metalls. Ab amor y treball, amichs, la terra se’ns fa nostra, y per això, aquí com en altres parts, m’ha mostrat els seus secrets que son la riquesa de l’home. Aquella aigua dels gorchs, com se pot creure de cop, no neix de les filtracions de la serra de Rocalva. La serra es erma, de roca viva, hont no hi arrelen més que magres herbes… y ademés no hi plou, com vosaltres sabeu. Y no obstant, a baix al peu, teniu aquestes hermoses aigües, aigües vives y abondantes que’s renoven constantment …

No, senyor, dispensi que’l contradigui… les aigües dels gorchs son mortes, aigües encantades com solem dir aquí…

Es un error vostre. Cap element de la naturalesa permaneix en eterna quietut!

Sí, allí s’estan les meteixes aigües pels sigles dels sigles!

Les aigües benehides per la Verge!

Son miraculoses!

Han curat molts malalts !

Han tornat la vista als cegos!

Y la forsa al paralítich!

Y les aigües sagrades s’estaran inmòvils per tota l’eternitat perquè Deu ho vol!

Es un error, una idea falsa, mantinguda per la llegenda religiosa. Aquelles aigües son vives, abondantes… y se’n tornen estèrilment a les profunditats de la terra perquè vosaltres voleu. Van de nou cap a la vena mare, al riu d’aigua que’s pert en lo profon. Oh, poble!… abandona la llegenda y entra a la realitat. Doneume la vostra confiansa y de tot lo que us he dit jo’n responch ab la vida!…

(Mormol general).

Silenci! Prou! Ja ho sentiu, ens venen a destruhir nostres creencies, la fe ab la nostra Patrona, les aigües sagrades dels nostres avis!…

Vinch a ensenyarvos d’utilisar els elements que la Naturalesa us ofereix!

L’utilitat! Ab això se’ns vol enganyar!

Y vosaltres que no’ns enganyeu?

Silenci!

Escolteu!… Senyor batlle, déixirn exposar, explicar el meu plan…

No, Joan!

Tenim una cosa mellor que tots els teus plans, la nostra fe!

Vol la nostra perdició!

Escolteulo! Ajudeulo!

Si no us lliureu d’aquest fanatisme no us treureu la misèria de demunt vostre!

Ja s’ha blasfemat prou aquí! No volem forasters, no volem ningú que’ns…

(La veu de l’Amat queda ofegada per un mormol general y crits venint del carrer).

Oh!… –Ara! –Pas! –Pas! –El senyor Rector!… –Mossèn Gregori!…

El senyor Rector!… Respiro, Joan!

(Mossèn Gregori penetra entre la multitut molt emocionat).

Germans meus!

Visca el senyor Rector!…

(Que s’ha dirigit cap al lloch de les autoritats). He fet el sacrifici de venir però no’m dol…

(Anant efusivament, acalorat, cap en ell). No, senyor Rector. Era necessari… parlils desseguida…

Sí. Acabo de saber que s’han dit veritables monstruositats!… (Dirigintse a la multitut). Germans!… Quina necessitat té dels homes el poble que està sota la protecció divina?

(Espectació general y veus de consentiment).

Vostè, senyor Rector, ha vingut sens dubte mal aconsellat…

Jo vinch a protestar de les abominacions que s’han dit aquesta tarda…

No s’ha dit cap abominació.

No he vingut pera disputar ab vostè, sinó pera parlar al meu poble, al poble fidel al Senyor… Vostè, si’m vol creure, retiris; hi guanyarà. Aquesta bona gent comensa per no entendrel… y si l’entengués… què? No’l coneixen, no li tenen cap mena de confiansa. Aquest país sempre ha sigut castigat per la secada. Altres estan exposats a les ventades, a les inondacions o als terratrèmols. Y es que l’home no està posat sobre la terra pera trobarhi el benestar.

(Somrient). Això segons la seva moral!

Li prego que no m’interrompi… després si vol parlar…

Està bé, si…

Aquest poble, sempre desgraciat, no ha perdut may la fè, al contrari, la pobresa, l’humilitat, les privacions y l’oblit en que viu, contribuhexen a que sigui més fidel al Senyor. Y es per això que un dia, en els temps antichs, allà als gorchs, un pastoret de costums santes que pastorava el seu remat tot fent oració al bon Deu (no era com els pastors d’avuy), va veure una gran resplandor que exía a flor d’aigua del Gorch Major. S’hi acostà sorprès, tremolant devant del misteri y d’en mitj d’aquella flama, resplandenta com l’aurora que s’encengués sobtadament al cor de la nit, exí la Verge dels Gorchs y li parlà ab dolcesa: “Digues als teus germans que m’edifiquin una hermita a la coma dels Gorchs y jo de meu sitial estant vetllaré per ells y’ls ompliré de beneficis mentres no perdin la fè dels seus avis…” Y’l bon pastor avans que la Verge acabés, caigué encegat per tanta llum, corprès pel misteri, tremolant devant de la sobrenatural meravella… Així el trobaren els altres pastors y pagesos a la posta de sol, ab una Verge de pedra al costat que es la Santa Imatge que avuy venerem…

(Un mormol general puja a ofegar les paraules del Rector. Alguns alcen el cap, altres extenen les mans).

Plou!

Plou!… Plou! Plou!…

(Una alegria folla, quasi infantívola s’apodera de la multitut. Cauhen algunes gotes).

(Del carrer, ab tota la forsa dels seus pulmons). Aigua!

(D’una finestra). Aigua!…

Aiguaaaa! Aiguaaaa!…

Oh, Amat! Mossèn Gregori… què fem?…

(Ab un crit). Un miracle!

Oh, poble!… Novament el miracle!… Germans! Ja veyeu l’aigua del bon Deu que s’acosta!… Tots els bons, tots els fidels, de genolls devant del miracle!…

(Tot el poble s’agenolla, la gent dels balcons y finestres també. El Foraster y’ls seus se quedan drets. El Manso s’agenolla).

Mentida! No sigueu cegos! L’home, si vol conservar la seva dignitat no s’ha de fanatisar! Qui no té fe ab sí meteix per demunt de tot, no es home.

(La multitut s’alsa valenta, cridant menassadora).

Fóra heretges! –Fóra renegats! –Fóra l’enemich!

Què fem Mossèn Gregori?

Tinch por… no sé…

No us espanteu! Deixeu fer justícia!

Què vols dir?

(La multitut s’esvalota. Crits y desordre).

Poble fanàtich! Remat d’esclaus!

Fóra! Guerra! Fóra!

No sabeu que ha passat el temps de la llegenda, dels miracles, de lo sobrenatural?…

Fóra! Guerra! Mori! Prou! Mori!…

Es una idea falsa, una mentida que porteu en la vostra sanch a travers de les generacions…

Calla!

No’t volem sentir!

No t’entenem !

Posi, posi ordre, senyor batlle…

Com? Pobre de mi? Això vostè… he perdut l’autoritat y no m’escoltaran…

(Al poble). Prou cridar, germans! Calma! Ordre! Sigueu prudents… escolteu. (Se fa un moment de silenci). Aquest home ha sigut vensut y’s retirarà si jo li prego… Fugirà del poble…

Com! Es a casa meva! Fóra! Fóra tothom primer que ell!

No, Romanill! Fés fugir aquest home!

Ja me’n vaig.

Això no!

No! En tot cas pugeu a dalt, a cà’l Romanill!

(Prenentlo). Anem! Y no’s dongui per vensut!

No! Gràcies de tot Romanill, y als vostres amichs també. Me’n torno a la ciutat… al meu camp de lluyta!

Fóra! –Ja es hora!… –Fóra d’aquí! –Embaucador! – Xerraire!

Covart!

No! Escolta poble! M’havia errat! Les teves aigües, es cert, son mortes, encantades pels sigles dels sigles…

Calla, heretge!… –Guerra!… –Pedra!…

(Alguns agafen pedres disposats a tirarles).

Si’s tira una pedra engego’l revòlver, toqui a qui toqui!…

Selvatges!

Calma, poble! Vostè retiris! Y tots vosaltres també! Sentiu la remor? Es la pluja que vé! Plourà molt perquè Deu ho vol… y nosaltres agrahits entonarem un Te-Deum! Aneu tots a casa vostra!

No –No!… –Que fugi!… –El volem fòra!…

Espereuvos… Sou tots aigües mortes, aigües encantades per tota l’eternitat!… Aquí us deixo!

(La gent se tira a sobre d’ell. Ell fuig. Els seus volen aturarlo. La multitut corre darrera d’ell cridant).

Mori!… –Guerra!… –Fora l’heretge!…

Amat! Joan! Anem a posar ordre al poble! El mataran! (Se senten crits espantosos. La major part de la gent corre cap al carrer). Gent cristiana! Fidels meus! Deixeulo estar! Compadiulo que es un esgarriat! No li feu mal que es una vida del Senyor!

(De fòra). O del dimoni!

Anem! Vosaltres a posar pau! Jo me’n vaig a fer tocar el Te-Deum per haver salvat aquest gran perill… y per la pluja que ja vé…

(Desapareix).

Anem! Oh… pau! Qui la posa la pau!

Deixa estar! Que’s fassi justícia.

(Desapareixen. La gent abandona el pati. Gran remor de pluja).

La pluja! La pluja!

Aigua!… La pluja!

(La veu de l’Amat, lluny). El sentiu venir el nostre Deu?

Sí! Sí!

Aiguaaaa!

(Al lluny) Justícia!… –Justícia… –Guerra a l’heretge!

(El pati poch a poch ha quedat desert. Els bramuls de la gentada se senten furiosos al lluny. Esclata la pluja sorollosament. A les finestres surten alguns curiosos guardantse de l’aigua).

(A la finestra). Què deu passar allà baix?

Sentiu quina cridoria?

Ey!… Mireu!… La filla de l’Amat tota sagnosa!… Senyoreta Cecilia!… Hont va? Hont va?

(Defora estant, sense ésser vista). Calleu, escolteu…

(Cecilia apareix al carrer, devant de la porta, els cabells desfets, la cara ab sanch).

Ahont va? Pugi a casa!… Què té a la cara? Oh!… pugi!… no’s mulli aquí…

No!… què ha passat? Ahont es ell?

(Que l’ha sentit surt de sota l’arcada, hont s’havia amagat). Cecilia! Vingui! No’s mulli aquí! Oh! está desgraciada! Què té? Ahont era?

Ahont es ell?

No ho sé. El poble se li ha girat en contra. Crèguim. Es impossible lluytar!… No son els homes els enemichs, no son ells els forts… sinó la llegenda!

Però ell… hont es!

Miri, senyoreta. Ara’l passen per l’Arrabal… Tot el poble contra ell!

Y ningú’l defensa… Covarts!… (Se’n va corrent).

Prou que’l defensen!

No’ls atura l’aigua ni res! Selvatges!

Y ahont va aquesta noya ?

Cert. Hont va? Què vol fer?

(Se senten les ovelles planyívolament que tornen).

El rebadà!… Oh! pobres ovelles! Que mullades!

Que selvatges els uns y els altres!

(Grans bels de les ovelles que comensen a entrar).

(Apareixent al portal entre les primeres ovelles y cridant al mestre). Ey!… Aparteu vos d’aquí al mitg si us plau, que feu por a les ovelles… Ruix-que!… Au! Ruix-que!… Que ha passat, mestressa, que criden tant, allà baix?

(Al lluny se sent udolar el poble y va plovent).

ACTE TERCER

La meteixa habitació del primer acte. Comensa a fosquejar. Pel balcó obert penetra’l baf de la terra mullada.

Juliana, sola, està assentada devant del balcó, ab el cap baix, escoltant el brugit de la pluja.

Ah! Deu meu! Com plou!

(Gran pausa. Surt del fons l’Amat ab un vestit diferent del que duya al segon acte y que s’acaba de posar).

(Abatut). Ara tinch fret…

Jo també. Vols que tanqui’l balcó?

(Una pausa). No. 

(Sospirant). Ah! Deu meu!

No! No cal que’ns fem retrets l’un a l’ altre. No hem sabut pujar la nostra filla…

No me’n parlis més!

No puch pensar en altra cosa! Oh!… es massa gros… Oh!…

(Una pausa. Abaixa’l cap).

Calla y no’t desesperis… oblida. Ja hem fet el pensament que no tenim filla… així…

Tu meteixa dius això… y no es cert… no estàs tranquila… te’n fas més que jo…

De cop sí, m’han pegat una punyalada al pit… aquí al cor…

(Una pausa). Qui no la creya segura allà dins?

No hi pensis.

Veus?… jo hauria pogut agafarla pels cabells y arrocegarla fins aquí. Això havia d’haver fet un pare. Dins de les entranyes m’hi cremava no sé què de dolent… y selvatge. Però Mossèn Gregori se m’ha emportat… Mellor!

Sí, mellor.

Y ara’m sab greu d’una part… no l’havia d’haver cregut a Mossèn Gregori…

Oh!… perquè?

Ara la tindríem aquí, devant nostre, cridant, rabiant…

No diguis això!

Humiliada, vensuda, com pertoca a una filla. Mentres que ara som nosaltres els vensuts…

No’s pot ser violent. Si no l’haguéssis tancada potser no hauría passat res d’això.

Pitjor. S’hauria dit que jo consentia ab ella.

Qui sab?

Ara, el meu nom no’n sofreix tant. Tothom se n’escruixeix… saltar per aquella finestra!…

Se podia fer molt mal.

Se podia badar el cap. Potser li hauria valgut més.

Oh!… Calla! Deu te podría castigar! (Una pausa. Amat està ab el cap baix. Juliana continua ab veu planyívola, plena d’inquietut). Potser se n’ha fet y tot de mal. No coixejava pas? No tenia pas sang a la cara o a les mans, la pobra?

La pobra!… dius, encara?… (Una pausa breu. Cambiant de tò). Si… d’un poch lluny m’ha semblat vèureli la cara ab sang… ara que ho dius…

Y no has fet res? No li has preguntat res?… Y per què no m’ho deyes? (Amat no respon. Ella continua a punt de plorar). Per què no la portaves, sense enfadarthi, amoixantla, entre’ls teus brassos?…

(Feréstech). Els meus brassos?… Hum! (Una pausa breu).

Hagués estat jo…

No t’espantis!… Mala herba…

(Ofesa). Ets massa rancuniós, Pere. D’una filla’s perdona tot.

(Ab ràbia). Perdonar! Ja ho veuràs quan torni!

Y si no tornava?

Ahont anirà?

Devegades…

Prou que tornarà! Y aleshores la tindré aquí, fermada com un gos! No estudiarà més, farà les feynes de casa, tot lo que ara fas tu …

Més mal, més mal! Ella no ha nascut pera fer això…

Ho farà… per forsa!

No, no ho vull, Pere!

Tíngali compassió! Com ens tracta ella?

Malament, sí… Però no parlis de lo que hem de fer… espera. No veig res clar, ara. Esperem. Qui sab lo que pot passar? La qüestió es que la meva filla torni bona…

Sí, sí, que torni! Jo li faré la justícia.

Calla! No’m torturis més!

Les teves ploralles de mare serán en va…

No es això lo que m’havies dit. Hem quedat que no fariem res contra ella. Tu meteix ho has dit: “«”sofrirem resignats lo que Deu ens envihi…"

Es cert que ho he dit…

Y ara ja parles de ferte tu meteix la justícia?… Quina justícia podem fer nosaltres? No hi ha a dalt el bon Deu que farà justícia per tots? Si ho arribessis a entendre com jo això, tindries la conciencia tranquila…

No tot s’acaba ab la conciencia…

Es cert, hi ha el nostre cor de pares…

Y l’amor propi y moltes altres coses… Un pare no vol may que’s pugui suposar que’ls seus fills se burlen d’ell…

(Una pausa breu).

Veus, Pere?… així com ja tenim l’aigua del bon Deu… un altre dia la nostra filla…

Què ?

No’s pot negar que això es un miracle. El cel estava ras, sense un petit núvol…

(Per sí). Sí … un miracle.

Donchs qui ha fet aquest també pot fer el de la nostra filla.

Som en uns temps que es molt possible que un pare no arribi a governar una filla… Avans no passava això. Me poguessis dir qui’ls ha portat aquests temps… Per què han vingut? Y per què nosaltres hem de ser els castigats?

L’instrucció… el saber massa… es un perill! Ja tenien rahó’ls vells!

Y encara venen aquests a predicar! Jo’ls treuría a tots del món! Sabis?… No’ls necessitem per res. Tot es mentida! Hum… Me’n vaig a veure quin temps fa…

No, deixa estar. Sembla que para…

Vull veure si’l persegueixen encara camí avall…

Vés… Jo no tinch esma de pujar.

Encara no toquen al Te-Deum? Es extrany…

(Desapareix per la porta petita del fons. Una pausa. Juliana acota’l cap contra son pit y sospira. Se senten passos a l’entrada).

(Esforsantse en fer la veu serena). Qui hi ha?

(A l’escala). Una servidora.

(Anantla a rebrer). Ah! Es vostè, senyora!

(Apareix ab un paraigües a la mà que’l deixa. Abrassa a Juliana). Ja sabia en quin estat l’havia de trobar. No plori… Aconsólis!… He vingut a fer lo que pugui per vostè…

Gràcies.

Si, m’ho afigurava… Hauria vingut més aviat…

Ah! Deu meu! Una filla única!

Sí, es trist… però s’ha d’asserenar. Escolti, recordis de les paraules que ahir li va dir el senyor rector: vostè pot tenir la conciencia tranquila…

Y no li tinch… ho sento.

Y’l seu marit hont es?

Es a dalt, a veure lo que passa.

El Joan encara no ha vingut a casa.

Deurà venir aquí.

Segur. Hi ha hagut un gran desordre. Han tirat dos trets… diu que no han fet mal a ningú… sab qui’ls ha tirat?

El pastor.

Es un mal esperit. Tot plegat no seria res sense’l disgust que’ls ha donat la seva filla… El seu pare com deu estar!…

Faig tot lo possible per calmarlo. Aparento serenitat y tinch un clau al cor que’m mata… me mata! (Se sent petar la pluja furiosament.)

Sent? (Una pausa). Jo si que he fet just! Al sortir de casa semblava que parés.

(Del carrer, que crida fortament). Aiguaaa!…

Ja l’anyoravem aquest temps!… Benehida sigui l’aigua del Senyor!

Sí… benehida!

Ara vostè no perdi la confiansa… Fassin quedar la noya entre vostès y no l’envihin més a la ciutat de perdició …

(Que s’ha alsat a guaytar al balcó). No, may més!… si hi som a temps!

(Del carrer). Aiguaaa!…

Que contenta està la gent!

(Per sí). Ahont deu ser? Què deu fer? Ab aquesta pluja!… Ah!… la pobra filla meva!… Qui li ha girat el cap?

Un mal esperit que la governa!

Y ha sentit dir a algú si s’ha fet mal? A son pare li ha semblat que tenia sang…

(Apareixent). Està molt emplujat!… y no’s veu ningú enlloch… ni se sent res…

Res?… ningú?…

No més que la remor de la pluja per tot.

Sembla que’ls camps se posaran bé.

Sí… si plogués així tota la nit. Y’l Joan hont es?

Encara no ha vingut a casa.

Vindrà aquí així que pugui.

El Joan no té autoritat… no es bò per batlle… Si no soch jo passava un desordre…

No… es massa bon home.

Se pot ser bò y saber manar. Jo’m penso que na soch pas dolent…

(A l’escala). Deu gracies!

(Ab veuplanyivola). A Deu siguin dades!…

(Anantlo a rebrer). Mossèn Gregori ab aquest temps!…

(Entrant ab un paraigües regalimant de la pluja). Bones tardes, germans! Oh, l’hermosa pluja del cel!

Y s’atreveix ab aquesta pluja?,..

M’agrada rabejarme ab aquesta aigua com si fós una benedicció del Senyor!…

Qui ho havia de dir aquest dematí?

Quan Deu vol tot cambia’l seu curs, tant la vida dels homes com la naturalesa. Ah!…l’esperava aquest resultat! En tota la nit passada no he dormit pregant al bon Deu…

(Juliana sanglota baix ofegant un plor).

Senyora…

Juliana, per què fas això?

Encara no està més tranquila aquesta bona senyora?

Oh! no!… No puch!…

No s’espanti. Quan la seva filla s’haurà esgarriat prou, Deu la cridarà al bon camí. Qui sab aleshores si com Sant Pau…

Mossèn Gregori, no n’hi parlem més… Tot es inútil…

(Alsantse pera anarsen). Deixintme estar sola ab la meva pena, ab la meva vergonya…

No, no, de cap manera!…

No vull que t’estiguis sola!

La soletat es mala concellera en aquets casos. Escolti: A saber si la Verge ha fet aquest miracle tant manifest pera tocar al cor de la seva filla?

No té cor.

Cert, no.

Una llum del cel penetrarà al seu esperit. Compendrà que les nostres febleses no poden res contra la suprema voluntat. Y aleshores vindrà’l repenediment…

O el càstich…

Deu dona temps al pecador de repenedirse.,.

Hi ha moments que penso que la Cecilia tornarà plorant y demanantvos perdó, reconciliada ab Deu. Que seria hermós! Y an aquest foraster el veig sense trobar sopluig en lloch, sense que ningú li doni aculliment, sense pà ni llum, corrent tres dies y tres nits sota’l mal temps …

No, la nostra bondat ha d’arribar fins a perdonar els nostres enemichs…

No val res ser tant bondadós quan hi ha tanta gent dolenta… me sembla que es un pecat!…

Amat, vos no sou un perfecte cristià. No sabeu ofegar les petites rancúnies del vostre cor… Així, si la vostra filla tornés demanantvos perdó, reconciliada ab Deu… què fariau?

(Brusch). No ho sé.

Aquesta resposta, no més. Ja es un gran pecat. Mireu que us dich reconciliada ab Deu!…

(Feréstech). Ja ho he sentit, sí!

Què fariau?

Perdonaries, no es cert?

Perdonaria, sí!

He dit que may més… y may més!

(Ofès). Aneu! Vosaltres no sou cristians! No estimeu al Senyor! Aneu a missa, cumpliu ab els preceptes de l’Iglesia, teniu una idea de Deu… però Deu no es dins del vostre cor!…

Oh, Deu meu !

(Sorpresa). Calleu! Sento algú!…

Qui hi ha ?

(De l’escala). Jo.

Ah!… Ja es hora!…

(Entra Joan mullat y de mal humor).

Vinch de casa hont he anat pera mudarme y no trobanthi ningú…

Tardaves tant que me’n he vingut aquí creyent que hi series…

Anem! Estich tot moll!

Espereuvos, conteunos lo que hi ha de nou,

No hi ha hagut manera d’aturar al poble…

Sempre darrera d’ell!… Oh!… el poble tenia rahó d’estar indignat…

Potser se n’ha fet massa el poble.

Sí, se n’han fet massa. Era una pluja de pedres camí avall… S’havia d’haver fet els possibles pera contenirlos…

Es cert…

Ningú m’ha ajudat… jo prou feya, però què es un home sol? Per què no ha fet tocar al Te-Deum, vostè? Era la sola manera d’aturar el poble…

He donat l’ordre al campaner. No sé perquè no ha tocat… No pot tardar…

Ara ja es tart.

Tart?

Per què dius això?

Escolti: li han fet mal?… Ha passat alguna desgracia?

No ho sé… però no estich tranquil…

Y la nostra filla? L’heu vista?

Sí, l’he vista entre la gent.

No li has dit res?

No. 

Tenia sang a la cara… ho heu vist?

No, no he vist res.

Per què ho pregunta senyora?

Tinch por que no s’hagi fet mal…

Quin desordre! Ha anat tot malament! Tu tens una gran part de culpa, Amat.

No, podia passar d’altra manera.

Heu vist si ella’l seguia avall?

La vostra filla?… No ho sé. (Pausa breu). Anem. Me vull mudar! Vinch xop fins a la pell. Anem, que me’n vull tornar avall…

A què fer?

A saber lo que passa.

Deixa estar, que s’arreglin!… Ja’l tenim fora…

Es estrany que’l campaner no toqui…

(Guaytant al balcó). Ja calma la pluja.

(Ab malhumor). Y si no ha estat res!… Dos ploviscons… y fòra!…

Escolteu, Joan. Voleu dir que no heu salvat la cullita ab aquesta aigua?

(Ab fermesa). No, senyor.

(Se sent la campana tocar al “Te-Deum”).

Teniu! Ja estich tranquil! Anemhi tots a donar gràcies. Vos, Joan…

No, per l’aigua no val la pena…

Què dius, Joan?

Be plourà més…

Els núvols s’agombolen a llevant…

Sí, sembla que de sobte tot se’n hagi d’anar ab aigua… y després…

Demà plourà tot el dia. Mireu el poder de Deu com se manifesta dominantho tot. Observeu que ni un sol llamp ha brillat en tota la tarda, ni una ratxada de vent malastruch, sinó que la pluja ha caigut suau, com un dó del cel. Ah!… no es tempestat lo que Deu ens envia, sinó pluja benèfica que ha de retornar els nostres camps…

Es cert…

Una nova primavera apareixerà…

No, senyor… tot es mort… sembrats, cullites de tota mena… Se salvaran els arbres y gràcies…

Potser la cullita y tot.

(Ab fermesa). Perquè parlar de la cullita si tothom sab que es perduda?

Ara lo principal es saber que Deu no’ns oblida…

(Ab duresa). Fa tres anys seguits que perdem la cullita, senyor Rector!…

Si’ns aferrem no més als bens de la terra…

Y què’ns queda a nosaltres, els homes, fòra d’això?…

Joan! Per Deu!

Amich, amich!…

Escolteu Joan: us creyeu que en tots els cors no hi batega una queixa com en el vostre? Us creyeu que la llaga del dolor no es universal? Ditxós qui alsa els ulls al cel per oblidar les misèries de la terra!

(Joan no contesta pensatiu).

No us podeu queixar… mireunos a nosaltres…

Y vosaltres, si mireu endarrera, ne trobareu de més desconsolats… Això es la vida…

Malehida la vida, donchs!…

(Tots queden silenciosos, estranyats de l’actitut de Joan. Ell meteix se queda pensatiu, dret devant del balcó).

La vida no es una cosa nostra. Així, no hem d’estarne orgullosos, ni l’hem de malehir… Es una creu que l’hem de portar ab resignació serena.

Joan! Per què dius aquestes coses?

(Observantlo fondament). No hi ha res més horrible que’l dubte! Ab el cor nèt de dubtes se pot viure ditxós en mitg de la més gran pobresa !

Per què ha anat a venir aquell mal home? (Joan, cavilós, surt al balcó. Trinitat el segueix y continua). Què tens, Joan? May t’havia vist així?

Deixeulo. Van a fer el segon toch. Comenseuvos a preparar per anar a l’iglesia y jo’m cuydaré d’ell…

No… es inútil ja. Què’m vol dir, Mossèn Gregori? Es inútil! Fa un instant m’he donat compte…

Aquest foraster us ha torbat el pensament… ho veig. En mal hora ha vingut…

Ens hem portat malament, molt malament tots junts, Senyor Rector…

Per què diheu això?

Ho sento. No es just… no està bé lo que s’ha fet ab aquest home…

Que has perdut l’enteniment, Joan?

No’t conech, amich.

Ni jo tampoch.

No’m coneixeu? ja pot ser… però sento… no’m sabré explicar… aquest home tenia rahó!…

Jesús! Y com us tomeu, Joan!

Jo ho havia pensat lo que’ns ha vingut a dir aquest home… un medi positiu, una cosa real pera combatre la secada…

Deu meu!

Si vol que li sigui franch, senyor Rector…

No… no… ni una paraula més, Joan. Ja’ns entenem … Us compadeixo y prou. Les ànimes més pures, els meteixos sants no s’han pogut lliurar del dubte. Es una prova que Deu us envia y de les més crudels… El mellor remey es que no deixeu conèixer a ningú l’estat de la vostra ànima y ofegareu el dubte com una flama que no’s deixa respirar…

(Se sent el segon toch del “Te-Deum”).

El segon toch!

Sentiu? L’Iglesia’ns crida. Anemhi tots!

Anem, Joan, que t’acompanyaré.

No, vosaltres ja anireu venint. Aquest home me l’emporto jo pel meu compte com un pastor que pren l’ovella malalta…

No, vaig a mudarme y me’n vaig cap a l’hostal de la carretera, a veure lo que ha sigut del foraster. Fins que sàpiga com està aquest home no viuré tranquil.

Està bé… però vindreu al Te-Deum, no es cert? Y cridareu a tot el poble…

No cridaré a ningú, senyor rector. Les campanes toquen per tothom… Qui vulgui venir vindrà! Anem!

Però, Joan…

Anem? Estich mullat y porto pressa! (Pren l’actitut d’anarsen).

No sabeu quin es el dever vostre com a batlle del poble?

Presidir el Te-Deum al banch de l’Ajuntament…

Aquest es el teu dever y no córrer darrera del foraster…

Sí, Joan.

El meu dever es cumplir ab la meva conciencia!… (Desapareix).

(Seguintlo). Què té? No sab lo que’s diu…

Què es estrany!

Què vol dir això?

L’obra dels malvats que comensa a donar el seu fruyt…

Malehida siga l’hora!…

No malehiu… no tingueu por… jo tornaré al remat l’ovella esgarriada…

(Entra Cecilia mullada, escabellada, brut de fang el vestit, però serena).

(Al vèurela, no poguentse contenir). Ahont vas? D’hont vens? Fóra! Aquí no es casa teva!

Pere, deixa… no cridis…

No, no crideu …

Ahont vas? Parla! Parla!…

Aquí.

A què fer?

(Avansant). A mudarme la roba…

(Impedintli’l pas). Aquí no n’hi tens de roba! No hi tens res!…

Deixeume estar!… Vull passar! Vinch xopa d’aigua! Vinch malalta! Deixeume estar!…

Malalta! Com no vens morta!

Pere… deixa estar… Perdona per ara… No cridis.

Sí, perdoneu. Y vostè, Cecilia, recordíssen de com saben perdonar el bons cristians.

Perdonar, no! Justícia vull y no perdó!

No, míratela com vé… fa por y pietat!… No’t commou després de tot? Filla meva perquè has fet això?

No li preguntis res, no diguis res, tu. Vosaltres, les mares, no teniu autoritat, no us feu respectar, no sabeu pujar els fills…

Vet-a-quí lo que sabeu dir, els homes. No sabem pujar els fills! Y vosaltres què feu? Per què hi sou? No us doneu compte que’ls fills costen alguna cosa fins que son grans y us donen un disgust. Després guerra a la mare… oh…! els homes!… tot ho heu fet vosaltres … la mare…

Calla! Calla, tu!

Us han servit de distracció… no us han costat cap sacrifici… y més tart…

Cecilia, vagi al seu quarto y mudis, crèguim a mi. El seu pare la perdonarà…

No, trobo interessant lo que acaba de dir la mare… es cert…

Ho veu? Y vol que la perdoni? No!

Continueu, mare. Canteuli les veritats an aquest home!

Filla!

A qui dius aquest home?

A vos. Us he vist fer actes tant brutals que’m repugna dirvos pare.

(Horroritzat). Pst!… No ofengui a Deu ofenent a son pare!

(Agafantla per l’espatlla y donantli brutalment un cop). No té Deu ni res, aquesta!

(Desprenentse de son pare). Es el derrer!

(Agafant a l’Amat y contenintlo). Seny! atureuvos!… Això es ofendre a Deu també!

Filla, perdona. Y tu també, Pere. Mossèn Gregori, no se’n vagi sense posar pau a casa…

No me’n vull anar. Amat, deixeu estar la vostra filla, avuy. Y això de pegarli may…

No, may més !

Què vols dir, filla?

Si se’n vol anar, ja pot… ara meteix…

Ningú parla d’anarsen. No us precipiteu. Un altre dia, més serè, amonestareu a la vostra filla, li fareu obrir els ulls que ara te tancats… Avuy no, no hi veyeu ni vos ni ella… Y la pobra mare, allà, pateix per tots dos… Avuy al Te-Deum. Aviat faran el tercer toch y jo no hi puch mancar… ni us vull deixar. Vindreu ab mi.

Ella y tot!

No. 

Per fòrsa. Com a cástich. Que’s mudi desseguida.

El Senyor no vol ningú per forsa.

Jo sí!

No blasfemeu. Vagi a mudarse, Cecilia. Se quedarà sola a casa. Els seus pares venen ab mi a l’Iglesia, a pregar per vostè…

No, no prego jo per ella!

Pere, acabaho d’una vegada. Anem ab el senyor Rector…

No vull que’s quedi ella sola a casa… que surti!… Vull pendre la clau…

Espereuvos, deixeume mudar y la pendreu.

Filla! Què vols fer? Quines intencions portes?

No us atormenteu. La vostra filla’s quedarà aquí tranquila.

Si no l’haguessis tancada no hauria passat res d’això. Ets un caràcter violent, un mal…

Un mal… què? Calla! No’t giris contra mi!

Tu li has fet aborrir aquesta casa!

(Menassantla). Calla! Prou! Les dones a la cuyna y no a discutir!

Sí… veyeu?… La mare ja tremóla veyentvos enfadat. En lloch d’inspirar amor feu por… aquesta es l’autoritat dels homes, dins de casa. Però la mare no’m donarà la rahó a mi… no pot. L’heu dominada, l’heu reduida a res… Una dòna no es res ab homes com vosaltres… Ens mateu l’ànima sinó ja no’ns voleu, som dolentes…

Filla, no’ns diguis aquestes coses… No’ns vinguis a donar llissons… nosaltres…

Vosaltres, tant el pare com vos, me creyeu dolenta. Esteu previnguts contra mi perquè vull viure a la meva manera… perquè quan veig la rahó la dich. No compreneu que la dòna pugui arribar un dia a ser alguna cosa… Les dones sou les primeres en anar contra vosaltres ab la vostra sumissió a pares y marits…

Calli, Cecilia, les seves idees son dolentes.

No n’hi ha d’idees dolentes!

Calla! No repliquis al senyor Rector… Ab mi y la teva mare passi… però què sabs al costat de Mossèn Gregori?

(Ab ironia). No… la vostra filla sab molt… però molt de dolent.

No’t fa vergonya això? Hont ho has après?

Y de què coneixes aquest home? Parla. Es que potser ha estat el teu?…

No… Pere! Calla!…

Per què corries darrera d’ell com una gossa?

Això no, Pere! No està bé de dir això a una filla!…

Deixeume parlar!

No, com més parleu més us exiteu tots junts. Els uns y els altres us heu de respectar…

Què més vull jo?… el respecte… y trobo la violència. Se’m tanca en clau com una boja… o una fera… Eh! això no es un pare!

Encara n’he fet poch!

Calleu!

Y quina culpa hi tinch jo ab això? Y tampoch m’estimes… Jo li he dit: no ho fassis…

Vos, no sou ningú, no sou res… com totes les dones!… Treballeu en el vostre recó y prou!… Sofriu, ploreu per les penes de tots y no podeu cambiar res… Us heu deixat matar, enterrar per ells… els monstres!…

Prou, Cecilia, no digui això que no té sentit.

A qui diu monstre?

A ningú. La dòna, Cecilia, la mare, l’esposa, es feta per l’amor…

Mentida! Pel dolor, pel sacrifici estèril… Del seu cor brolla amor per tot y no més troba autoritat, passió brutal, domini…

La religió cristiana, catòlica, ha dignificat la dòna…

No! No!… Som esclaves com sempre! Oh!… No’n parlem més! Tot se revolta dins de mi!…

Filla meva! Calla!… Jo estich contenta de plorar… de sofrir ab tal que tu y ell esteu contents…

Y ell com us ho agraheix? Es un egoista!…

Cecilia, enlloch d’esforsarse en calmar el seu pare, l’irrita…

M’es igual. Tinch de dir lo que sento. Feya temps que bullia dins meu!

(Ab decisió ferma, esforsantse per contenir sa fúria). Anem Mossèn Gregori! No tindria prou serenitat… No vull… Anem!

Això, domineu vos… es la més gran victorià…

Y estimar!… Sí que us estimo, mare. Però no com vosaltres ho enteneu… en el meu amor hi ha odi…

Odi!… filla!… odi! Per què?

Contra vos, contra totes les dònes que no sou res.

Som com som, filla meva!

Déixala estar!

Y elles també me’n tenen a mi d’odi… me troben dolenta!… Les vinch a despertar y no ho volen. Vosaltres meteixos m’estimeu com a filla, de certa manera instintiva… però com a dòna m’odieu!…

Quines idees, Cecilia! Me fa compassió!…

A mi’m feu ràbia tots! Vostè, el mestre, el pare, l’iglesia, les llegendes, els miracles… la vostra misèria… son les anelles d’una cadena, que’m fa mal y vull rompre!…

Amat! Amat! La vostra filla no sab lo que’s diu, està folla avuy. Ho comprench; la pluja, el tropell, l’han irritada com al batlle. Anem al Te-Deum. Van a fer el tercer toch. (Agafa a l’Amatper l’espatlla amparantlo y persuadintlo). Anem! Avuy es dia de perdó! Nostre Senyor no vol que s’entri a la seva casa ab cap mal sentiment al cor… Ablaniuvos, perdoneu, y vostè també, senyora…

(Quasi plorant). Jo la perdono de tot lo que ha dit… de tot lo que ha fet ab tal que no perdi el seu amor… (Commosa, s’acosta a la seva filla y va aferli un petó).

(Agafant a la Juliana y separantla brutalment de la seva filla). Això no! No n’es digne!

Deixeu!

(Anant a la seva mare y besantla). Jo sí, mare. Aquest petó es el del meu amor que no es fet de plors, dolors y sacrificis estèrils com el vostre…

(Separantles indignat). Prou! Que son bèsties les mares! Anem!

(Juliana, commosa se dirigeix al fons).

Ahont vas? A plorar? Vina aquí!

A posarme la mantellina. (Desapareix).

Anem desseguida. Amat…

Sí, anem. (A sa filla). Avuy es dia de perdó, diu Mossèn Gregori… Perdonem! Demà tornarem a ser nosaltres y la justicia no’s farà esperar. Adéu ciutat!… pots dir… adéu carrera y llibres del dimoni! Te quedaràs ab nosaltres, reclosa dins de casa, ab les nostres costums, com reblada ab un clau…

(Sortint vivament ab la mantellina a mitg posar). Prou menasses, ja té rahó la nostra filla: els homes sembla que’ns hagueu de tenir lligades de mans y brassos per la por que’ns feu!…

(Baix a Juliana). Calli, senyora, per l’amor de Deu… no doni rahò a la seva filla!

(Anantsen devant). Malehides les dònes!

(Anantsen ab Juliana). Cecilia, anem a pregar per vostè…

A pregar per tu, filla meva…

(Desapareix Juliana plorant. Cecilia queda pensativa. Se sent el tercer toch del “Te-Deum”. Així que ella’s dirigeix a la porta del fons se senten passos).

Qui hi ha?

(A l’escala). Un servidor.

(Durament). Què hi vé a fer ara, aquí?

(Que entra molt ben compost y gens mullat, ab els pantalons arrebossats y un paraigües a la mà). He trobat la seva familia…

Y què? Li han encomanat que’m vingués a catequisar?

A mi? No! Passava per aquí devant quan ells sortien. Y Mossèn Gregori m’ha dit: Vostè que es amich d’ella…

Oh!… Prou. No vull saber res més d’això. He romput els ferros de la presó… l’àliga abandonarà el galliner…

Què vol dir?

No’m pregunti res, vostè… no hi té dret. Perquè m’ha deixat sola entre la turba? Contéstim això…

He pensat que lo mellor seria no comprometrem… retirarme prudentment…

Se l’havia de defensar. Si vostè hagués estat un home!…

Què podia fer jo? Oh! y a vostè la veig tota mullada… descomposta… Cambihis la roba! Pot agafar una malaltia!

Deixi estar. Parli…

Crèguim, Cecilia, fa pietat… Què ha fet? Ahont ha anat?

Camí avall, seguint la gentada…

Està ronca! Quina imprudència! Per què fa aquestes coses, Cecilia? No veu que aquest home no té prou forsa per defensar les seves conviccions? S’ha mostrat tant poch valent!…

Y vostè què hauria fet al seu lloch?

No ho sé. Necessitaria trobarme en aquells moments…

(Ab ironia). No es fàcil que s’hi trobi. (Una pausa). M’hauria agradat veurel més valent. Es hermós un home valent!… Una se sent abrigada… com protegida per ell. Es tant hermós un gest heroych encara que sigui inútil!

Aquest home no podia fer res. Baldament hagués estat un hèroe, no podia fer res…

No… s’ha de destruhir la llegenda avans… aquest poder que plana sobre’l cor dels homes, sobre’l poble enter.

Tant poètica que es la llegenda!

Y s’ha de destruhir perquè fa mal. Allunya de la viva, de la feconda realitat. Quan jo pujo de la ciutat y entro en aquesta encontrada, me sembla que una atmosfera que’m priva de respirar m’estreny la vida del cor y del pensament. Jo meteixa no m’hi puch sustreure, he de fer esforsos per no defallir.

Y hont es l’home prou fort per destruhir la llegenda?

Justament sembla l’obra confiada, reservada a nosaltres…

A nosaltres dos?

A tots els que tenim la missió d’ensenyar a les criatures…

Els mestres?

No li sembla que la podríem destruhir la llegenda, a cada instant, cada dia de la nostra vida, en les joves inteligencies, en els tendres cors?…

Y’l govern? Ah!… no sab com el nostre govern catòlich…

(Seguint el seu pensament). Si jo’m sentís prou forta per sacrificar els meus anhels de conèixer món, me quedaria en aquest reconet a formar la nova conciencia, a treballar per l’avenir…

(Commòs). Oh!… Cecilia!… Quedèmnoshi tots dos?…

Tots dos?

Sí… sacrifiqui les seves ambicions y fàssim a mi ditxós… Vull dir… vostè ja coneix l’afecció que jo sento per vostè… L’estimo… sí, molt!…

(Se sent la veu del Manso que crida a l’escala). Se pot pujar?

Qui hi ha?

(De la porta estant, sense acabar d’entrar, ab la gorra llevada). Senyoreta…

(Sorpresa). Què hi ha?

Han ferit al foraster.

(Ab un crit de queixa). L’han ferit?

Oh!… Y ahont es ara?

A l’hostal de la carretera.

(Ab viva inquietut). Molt mal ferit?

D’una pedrada y un cop de bastó al cap…

(Ab indignació). Selvatges!… Y com ha estat? Parleu …

Avans d’arribar a l’hostal s’ha girat de cara al poble, sense témer res, cridant contra tothom. Ha renegat del nostre Deu, de la nostra fè, de la nostra vida!… Ens ha malehit!… Ens ha fuetejat com a bèsties… y’l poble l’ha apedregat sense compassió. Volien cremar l’hostal!… Oh!… n’ha fet massa! Jo meteix m’he indignat. Un home tindrà’ls seus instants dolents però que li respectin el seu Deu!…

Y ara es a l’hostal… diheu?

Esperant que passi’l cotxe de la nit y se l’emporti, mitg baldat… No tindrà ganes de tornar, no…

Y la gent l’ha deixat… per fi?

Ara tothom es cap a l’iglesia.

Tothom?

Sí, no més hi ha el batlle allà baix que’l volia pendre cap a casa seva…

Tothom es a l’iglesia, ho sent Vergés?

Sí… tot el poble en pès… Ha plogut, no’s pot negar. Sigui lo que sigui, ha plogut… està bé de donar gràcies a Deu… Jo també hi vaig…

Vos? No erau dels que cridaven més a favor d’ell… segons m’han dit?

(Confós). No, no es cert… Es un malentès… Jo he pujat aquí pera donarli la nova de part del batlle. Ara, bones tardes… Me’n vaig a l’iglesia.

(Desapareix torbat y vergonyós).

No toqueu el seu Deu!… Qui es? Qui pot ser el Deu d’aquest home… de tots aquets homes?

Es cert, Cecilia… Quan la vida es tan estúpida y’ls homes també, val la pena de tenir cap ideal?

Sí… no s’ha de tenir l’ideal pels altres, sinó per sí meteix. Moltes vegades, somniadora, he desitjat tenir ales y no es pels altres, creguim, que ho he desitjat, sinó per mi… per veurer y dominar món!

(Se dirigeix cap al fons).

Hont va Cecilia?

A mudarme per pendre’l cotxe aquesta nit.

Què diu?

L’àliga deixa’l galliner, per sempre…

(Estupefacte). Però se’n va… de veres?… Ara desseguida?… Així… sense meditarho… sense ferse vostè meteixa la prò y la contra?…

Així! Faré viatge ab ell!

Y ahont va… no’s pot saber?

Ab el meu amich!

Però quí es un amich?… No es prudent…

Bah!… Si’m vol jo aniré ab ell a l’altra part de món. Es un home fort y no més ell ha desvetllat els meus sentiments de dòna…

Y’ls seus devers de filla?… Els seus pares?.,.

Fujo d’un càstich terrible… el meu pare…

Però no li diu res la seva conciencia?

Sí… que vagi a endolsir les ferides del meu amich.

(Ab amor y tendresa). Y la seva obra d’aquí dalt, donchs?

La meva obra, avans que tot, es la meva vida! (Se’n va decidida per la porta del fons).

(Per sí). Oh!… Qui sab com pararà la seva vida!…

(Vergés se passeja estúpidament per la sala. Una gran pausa. Al temps necessari surt Cecilia mudada, ab barret y un saquet de viatge a la mà).

(Al sortir). Y vostè, Vergés, fassi un esfors! Vostè a qui els grans ideals li fan rodar el cap, fassi l’obra que jo no puch fer… Ab paciència, ab constància, cada dia, cada instant, ab els petits, fassi l’obra del mestre de l’avenir…

(Vacilant). Ho provaré… sí. Escolti: per lluny que vostè sigui, per temps que passi, vostè tindrà un bon recort de mi si faig això?… Guanyaré molt al concepte de vostè?…

Si, molt… molt!

Donchs ho faré, li juro!

Gràcies. Però escolti: ho fa per mí… o per la fè en la seva obra?

Es igual. Els que no som forts, els que no sentim un gran ideal dins de nosaltres… potser necessitem que una dòna ens senyali’l cami…

Vostè no farà res…

Es estrany! Me dóna ales y després vostè meteixa té’l poder de desencoratjarme… per què això?… Es inexplicable… però sento que sense la presencia de vostè…

Ja ho sé… no fassi res y serà mellor. Deixi l’obra verge per un altre… Y ara decididament… Adeu… (Li dòna la mà y somriu). Vostè quedis entre les aigües encantades …

(Tornantse de sobte agressiu). Me quedo entre les aigües encantades, es cert… però vostè se’n va cap a unes aigües sorolloses y tèrboles… y tant estèrils com les nostres!…

(Triomfalment). Me deixo arrocegar per la corrent !

Y jo’m deixo adormir en la quietut. No hi fa res. Anem per diferents camins, Cecilia, però’m sembla que’ns trobarem…

Què vol dir?

Ens trobarem, més tart, sense que ni l’un ni l’altre haguem fet res de profit!

No ho sé… Ell y jo podem anar errats… però portem una ilusió, una fè… Lo que sento y’n tinch la convicció, es que si alguna cosa de gran hi ha en els temps futurs, no’ns la portaran els homes com vostè… Salut!…

(Desapareix per l’escala. Vergés se queda abatut, sense veu ni gest. Pausa).

Cecilia! Escolti: una darrera paraula… (Una pausa). Ha fugit com el vent!… Quines coses de fer! Y semblava que’m portés afecció!… (Una pausa. Anantsen ab un pas vacil·lant). Els forts s’ajunten y se’n van…

(Desapareix per la porta de l’escala, en mitg de la fosca).

Alcover, Molí de Batistó, 1907.

Aquesta obra fou representada per primer cop en el “Teatre Romea”, de Barcelona, la nit del 22 de Mars del 1908, baix el repartiment que segueix:

Direcció de D. Jaume Borràs.

OBRES DE L’AUTOR

Dialechs Dramátichs (1904)

La dama alegra, (drama) (1906)

Diálechs imaginaris, (Biblioteca Popular de “L’Avenç”) (1906)

Arrels mortes, (drama) (1906)

Aigües encantades, (drama) (1908)