The Project Gutenberg EBook of Arran del Cingle, by Josep Morato i Grau

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org


Title: Arran del Cingle

Author: Josep Morato i Grau

Release Date: May 12, 2008 [EBook #25443]

Language: Catalan

Character set encoding: ISO-8859-1

*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK ARRAN DEL CINGLE ***









ARRAN DEL CINGLE



I

LA TORNADA D'EN BIEL

Tota la desgrcia li venia d'haver mort un mal home. Perqu,
d'en que l'havien enviat a presidi, mai ms havia estat el Biel
d'abans.

El dia que va tornar al poble amb la llicncia, ja la va
endevinar, la seva sort. La mala cara dels uns i la fredor dels
altres, l'aire de tant se me'n dna dels propis i el posat garneu
dels estranys, varen ser per a ell l'anunci de la vida de penes i
fatics que anava a empendre. Prou va trucar-hi, a totes les
portes; prou va maldar, per a guanyar-se de bell nou la voluntat
dels que havien estat els seus amics... Tot va ser en va. All on
abans hi tenia sempre braos oberts que l'esperaven i rialles de
goig que l'acollien, no hi trobava res ms que visatges sorruts i
portes tancades: tancades per a ell, encara que es mostressin
esbatanades al sol d'ample a ample.

Als primers temps de ser al poble, quan, amb l'alegria de reveure
els camps i vinyes on havia passat feli la seva infantesa, tenia
encara l'esperana de tornar a ser el mateix d'abans, recobrant,
a cpia de ben obrar, les amistats perdudes, havia provat de
treballar. Per el mal va ser que, per tot on demanava feina, li
deien de no. I si b, desprs de molt pregar i suplicar, va
ensopegar alg que n'hi oferia, b que feixuga i mal pagada, va
trobar-se que, engandulit per la vida de presidi i revoltat per
la mesquinesa del guany, no sabia fer-se amb l'agre de la terra i
la trobava massa baixa per a vinclar la carcanada fins a
esfonsar-hi la punta d'un magall o la fulla d'un trmec.

Per aix, un dia, desprs de molt rumiar sobre la seva sort, va
acabar per dir-se que, ben comptat i debatut, la millor ruta que
podia emprendre era la de viure a la bona de Du, campant-se-la
amb el que pesqus per les gorgues del crrec de l'Home-mort o
amb el que pogus aplegar pels boscos del terme, del qual no es
volia apartar mai ms de la vida. Encara que tothom li girs
l'esquena, la fiana de trobar una estada per aquells encontorns
no la hi esvairia ning. Prou i massa que els havia enyorat, per
a apartar-se'n altre cop. Amb aix, tant li era que fessin com
que deixessin de fer, els vens de Cassanelles: treure-se'l en un
tot del damunt, no ho aconseguirien.

-Si no volen el meu treball, hauran de suportar la meva
presncia.

I, tot dient aix, en Biel cloa rabiosament el puny com si
amenacs el poble, mentre dirigia el seu esguard somnis cap a
les runes de la torre del Barbut, que s'aixecaven entapissades
d'eura sobre l'esquenall del cingle de Mal-vent, part d'all dels
boscos del comte.

La torre del Barbut gaireb no en tenia ms que el nom, de torre.
Tot el seu aire, llevat d'un petit boc, que el tenia de
fortalesa, era el d'una masia abandonada. El pou que hi havia
sota, el dipsit que semblava estontolar-s'hi, les desferres de
paret que assenyalaven la cort dels porcs, l'entovat en forma
d'era; tot designava que all hi havia hagut un cau de treball.
Per malgrat l'aire bon miny d'aquelles runes, tothom se les
mirava amb cert esferement. Les dones i els vailets no hi
passaven mai per sota, a entrada de fosc, que no cuitessin a
persignar-se. Fins havia arrelat en els pagesos la creena que
entre aquells murs s'acoblaven, i d'entre aquells murs eixien
cada divendres a la nit, centenars i centenars de bruixes que,
comandades pel Barbut, el rei dels bruixots, s'escampaven arreu a
cavall de les escombres, sembrant la mala astrugncia per la
muntanya i el pla, escampant les malures pels sembrats i els
boscos. Elles eren les que havien delmat les vinyes amb la
filoxera; elles les que enviaven la calamarsa que malmetia els
camps; elles les que feien congriar el mal temps i forjaven els
llamps que atuen alzines i roures, deixant-los corsecats i sense
altre sosteniment per la brancada que la escora mig buida.

Bregat en les coses del mn, en Biel no les creia, aquelles
falrnies. Per aix, un cop forjat l'intent, no va dubtar gens ni
mica a posar-lo en obra.

Era cap al tard d'un dia de tardor, i justament a l'indret del
cingle de Mal-vent, el cel es veia, des del poble, aclarit de
tant en tant per la llussor dels llampecs, que tenyien a
foguerades els colrats murs de la torre. Una atapeda negror de
nvols, encastellats els uns a cavall dels altres, s'anava
enfilant espai amunt, i, escampant-se ens i enll, amenaava la
terra amb abrigar-la.

La fosca s'ensenyoria de tot, ennegrint els torrents i
entaforant-se per l'espessor dels boscos; mentre, imposada per la
tempesta que venia, la natura callava.

Ni un crit d'ocell, ni una remor de fulles, torbava la quietud; i
fins l'aigua que s'escorria avall per les obagues del crrec de
l'Home-mort semblava que no goss fressejar i davallava quietona
i ensopida.

Els pagesos, amb tot i ser arribada l'hora de plegar, abandonaven
de mal grat les treballades, tement ser vctimes d'alguna mala
passada del temps que els robs en un instant les suades d'un
rosari de dies. Sorruts i afeixugats sota el pes de llurs
cavillacions, abaixaven el cap i caminaven silenciosos cap a
llurs vivendes, bo i donant de reguard alguna que altra
llambregada a l'indret de la torre.

Quan se'n creuaven dos per un cam en lloc de bescanviar un
salut, llanaven una expressi d'angoixa.

-Mala nit se'ns prepara.

-Certa ref que s.

I tiraven avant, mentre llurs paraules ressonaven, entre la
quietud, a tall de malediccions.

Dintre les cases, les dones cremaven fulles de llor, encenien
davant les imatges els ciris del monument i encreuaven candeles
benedes a l'ampit de les finestres, subjectant-les amb pedres de
llamp, mentre de baix en baix remugaven oracions a la Santa Creu
i a Santa Brbara, a Sant Marc i a Sant Lluc.

I mentrestant la negror s'estenia ms i ms. Ja no era formada
per un escastellament de nvols, sin per un nvol sol, per
gras, atapet, pesat i ample: prou pesat per a fer la illusi
que, a certs indrets, arribava a tocar la terra.

Una forta ventada, un imposador bufarut, va aixecar tot d'una la
pols dels camins, fent-ne eixir una nuvolada que semblava
encarar-se amb la del cel per entaular-hi batussa. Per la del
cel, com si volgus repellir l'embestida, va comenar a escopir
una gotellada espessa i forta que matava la pols tot just nada.

La fosca, enfilant-se del fons de les clotades, muntanyes amunt,
i estenent-se, de l'espessor dels boscos, planes enll, havia
acabat per regnar arreu. El vianant, esmaperdut, ja havia de
refiar-se, per a trobar l'adrea bona, de la claror dels llamps o
del tritlleig de les campanes que assenyalaven el mal temps,
desafiant-lo ardides i ressonant com un clam de misericrdia
entre el terratrmol dels trons, els ruflets de la ventada i el
xapoteig de la pluja.

I, com ms anava, ms fort plovia. I es comenaven a engreixar
torrents i rieres... I el riu, que neixia a l'altra banda de
Mal-vent, sota mateix del cingle, ja no baixava mansoi i callat,
sin a capbussons i bruelant d'ira.

Tota la nit, tota la santa nit, va durar el mal temps, sense
donar-se un sol moment de treva ni donar-lo de descans a la pobra
gent de Cassanelles, que temien trobar-se, l'endem, amb totes
les viandes capolades, i que tremolaven davant les negrors de
l'hivern de fam que els esperava, si Du no se'n compadia.
Dolenta com havia estat l'anyada, no els mancava sin que les
tardanies se'ls en anessin tamb aigua avall.

De tots els cors s'aixecaven precs i de tots els llavis n'eixien
oracions, que eren interrompudes, de tant en tant, per a
arribar-se, qui les mormolava, fins a una finestra, i donar una
llambregada al defora.

Per aix, l'endem, quan, ja allunyat el flagell, va sortir
tothom de les cases, cadasc podia donar ra de les puges i
baixes que havia fet la tempesta en tot el curs de la nit. I, per
aix tamb, quan un dels pagesos va contar que, tan bon punt com
havia comenat la pluja, havia obirat, a la claror d'un llampec,
una mena de fantasma que, des del cingle de Mal-vent, frec a frec
de la torre del Barbut, amenaava el poble, tot el terme va poder
sortir per testimoni.

A cada casa hi havia alg que ho havia vist.



II

FIDELITAT

La brama va crrer tot seguit: en Biel s'havia donat a les
bruixes, amb el sol intent de revenjar-se dels mals averanys amb
qu l'havia rebut el poble a la tornada de presidi.

A totes les taules se'n feia plat, i a tots els marges sentada.
Les comares no sabien retreure altra conversa, ni es cansaven de
fer predicots a les fadrines, conjurant-les que, per ms que hi
veiessin or a segar, no s'acostessin mai per mai als boscos del
comte. Bona l'hauria feta, la que, entaforada entre l'espessor
dels alzinars, s'hagus topat qualsevol dia amb en Biel!

Un esverament estrany va fer-se mestre de tothom, i al record del
crim coms pel presidari, va comenar a acoblar un temor incert
de mals desconeguts. Qui sap quines arts en duia apreses, del
presidi? I qui sap quin servei en faria, d'aquelles males arts,
ara que era coneixedor de les de la bruixeria?... Per aix tothom
s'apartava d'ell com d'un empestat i les mosses en fugien com del
dimoni.

No ms n'hi havia una que no en sents por. Era la Malena de cal
Costa ferrer, una minyona escanyolida i alta, blanca de pell com
una damisella i negra d'ulls com una verge mora. En altres temps
havia tingut tracte amb en Biel; i ni el crim coms per ell, ni
els anys de presidi que en varen ser la cua, varen aconseguir que
es decants per cap dels altres minyons que li feien l'aleta.

Passats alguns anys de la condemna, creient que ja no el veuria
ms i veient-se de sol a sol agullonada pel seu pare, havia
semblat que feia bona cara al mal temps escoltant els propsits
de l'hereu Bartra, que no la deixava de petja; per, encara no
varen arribar noves de la tornada d'en Biel, va desentendre's tot
seguit de l'hereu Bartra i dels seus intents de casori. Els
consells de l'apotecria, que li era padrina; les amenaces del
seu pare, que feia sempre grans bocades de rompre-li un bra amb
un samaler; i fins els predicots de mossn Esteve, el rector,
que, com qui no ho vol, procurava topar-s'hi i cercar-hi
conversa, varen resultar eixorcs. Tot el que tenia d'escaient ho
tenia de tossuda, aquell llamp de mossa. Prou que ho deia el seu
pare: -Quan ella fica la banya a un forat, no hi ha qui la faci
cedir.

Per en aquella ocasi l'home va pendre's la cosa a la valenta:

-Hem de veure qui podr ms: ella o jo.

I, de primer antuvi, va privar-la de sortir al carrer. Fora les
estones que la necessitava perqu li aguants la pota d'una
bstia o li abrands la fornal a cops de manxa, no la deixava
moure de la banda del darrera del casalot on vivien. De comprar
la minestra de cada dia se'n cuidava ell mateix; si al cap de la
setmana havien de proveir d'arrs o fideus, aprofitaven el moment
de sortir de la missa matinal. Desprs, un cop feta la compra, se
n'anaven de dret a casa, i, havent esmorzat, la mossa es quedava
sola, tancada amb pany i clau, i el pare marxava per les seves,
no deixant-se veure en tot el dia ms, puix ja era cosa sabuda
que les festes les passava a l'hostal.

Que tristos que els trobava, la Malena, aquells diumenges!...
Tristos i canoners que no s'acabaven mai.

I no era pas que li manqus distracci, perqu, entre netejar
d'herbotes les regues i els caminals de l'hort, escatar el
joquiner de les gallines i canviar el ja dels conills, gaireb
tenia entreteniment per a tot el dia.

Per, encara que mentre en Biel havia estat a presidi s'havia
condemnat per gust a no moure's de casa, ara que aquell
esclavatge li era imposat, semblava que li esdevingus feixuc:
tan feixuc, que molts dies els passava capficada per la dria
d'escapar-se de casa, de fugir camps i boscos enll, lluny, ben
lluny, fins a les terres desconegudes de qu, quan era criatura,
li parlava sa mare en les rondalles. Amb tot, no somiava pas
anar-se-n'hi sola, cap a aquelles terres, sin en companyia d'en
Biel, que hi podria viure tranquil, reposant de les fadigues i
angnies que li havia portat la seva hora d'encegament.

I encara, sense en Biel, hauria fet seguir la Ruixqueta, una
cabra cega i coixa que criava i a la qual duia gran voluntat
d'en que l'havia guarida de les nafres que varen cegar-la i
ocasionar-li la coixera.

Se'n recordava com si acabs de passar, la Malena, d'aquell
daltabaix. Era de bella nit quan va despertar-se tot d'una,
enlluernada per una gran llussor que venia de la banda del
llenyer. Aixecar-se, tirar-se al damunt uns faldillots, crrer
desaforada a la cambra del seu pare i llanar-se al defora, va
ser obra d'un dient d'avemaria. Verge pura! Tot el llenyer estava
abrandat, i les flames, desprs d'aferrar-se a la porta de la
cort, s'escampaven ja per la coberta, enrondant-la d'una corona
resplendent.

La primera cosa que va tractar de salvar varen ser els conills i
les gallines: sobretot les gallines, que li servien per a
comprar-se bonics amb els diners que li donaven a guanyar amb els
ous. Per aix, endinsant-se resoluda pel corral, va posar-se a la
feina amb tant de cor i s'hi va aqueferar de tal manera, que ni
sentia els bels llastimosos llanats per la cabra des de la cort.
I quan entre els lladrucs dels gossos, l'enrenou de l'aviram i
els crits que eixien de totes les cases del poble, li va semblar
sentir-los, ja no li podia fer cap b ni cap mal, a la bestiola.
La porta, consumida per les flamarades, mostrava escletxes prou
obertes perqu pogus passar-hi el cos mesqu de la cabra.

Aleshores, tots els que havien acudit al foc varen poder veure
una llei de mal esperit que, amb la pelussera encesa i llanant
fetor de socarrim, sortia enventat de la cort, botent com una
pilota.

Ventura que un dels vens va tenir la pensada d'abrigar la bstia
amb una manta: sin, potser hauria mort de la feta. I si no
hagus estat el compte amb que la Malena va guarir-li desprs les
nafres, ben segur que tampoc se n'hauria escapat de morir.

Per aix se l'estimava tant. Per aix i perqu, de molt abans
d'anar en Biel a presidi, se l'enduia sempre de companyia: amb
ella anava el dia que el miny va segar-li el pas, al fons del
crrec de l'Home-mort, per dir-li que l'estimava; amb ella per
testimoni, s'havien contat ms endavant llurs secrets, i havien
trescat esterrossant-se per les foscors dels boscos del comte, i
havien passejat tranquilament per tots el viaranys del terme.

Fins al comiat que varen donar-se el dia que ell va comparixer a
la ferreria tot esbufegant, dient que acabava de matar el Picot,
la cabra hi era present, com hi era l'endem, quan va travessar
el poble entre els dos civils que varen aixarpar-lo abans de
passar la ratlla. Semblava que, en totes les penes i en totes les
alegries de la Malena, ella hi hagus de pendre part. Cega i tot,
endevinava sempre els humors de la mossa, i brincava de goig quan
estava alegre, i se li agemolia, consirosa, als peus, quan estava
trista. Era com si flairs la sort.

A vegades, comparant la d'en Biel i la de la Ruixqueta, a la
Malena li semblava que venien a ser una mateixa cosa. Perqu, ben
garbellat, tant a ell com a la bestiola, totes les misries els
venien d'una hora de mala astrugncia. Res: un moment de
desgrcia i una tirallonga de mals per seguici. Sin que, aix
com a la cabra la seva mala hora li havia dut una esguerradura de
cos, a en Biel li havia congriat una esguerradura d'nima. Encara
que qui sap qui ho era ms, d'esguerrat d'nima! en Biel o molts
dels que l'inculpaven de les malvestats que pesaven sobre el
poble d'en que havia tornat de presidi?... De llamps i
pedregades i malures, sempre n'hi havia vist, ella, al poble. I
si b era cert que d'algun temps en els flagells semblaven
crixer, i el gam s'ensenyoria del bestiar, i la cuca malmetia
les plantes, tamb ho era que tothom semblava tenir ms mal cor:
fins el seu pare, que la tractava, a ella, amb els mateixos roncs
que als matxos que li duien a ferrar!

Un dia va arribar a posar-li la m al damunt i tot.

Era pels encontorns de Sant Mart, i la natura reviscolada per un
xfec que havia caigut el dia abans, mostrava un entendriment que
s'encomanava a l'aire, entrecreuat de baf d'herba i farum de
terra xopa. Una nuvolada de plom s'extenia pel cel a tan poca
alria, que semblava que a trets de fona se l'hauria poguda
esbotzar. Pel damunt del poble hi surava pesadament una xafogor
estranya, una calda ensopidora semblant a la de les migdiades
d'estiu.

Tot el mat havia estat, la Malena, manxa que manxa, i el seu
pare, ferra que ferra... La suor que perlejava la pell de la
mossa era com una rosada lleugera si es comparava amb la que
amarava tot el cos del ferrer. Tant l'un com l'altre sentien de
part de dins una cremor com si tinguessin les entranyes
convertides en caliu.

Per aix, en Costa, desentenent-se dels propsits que havia fet,
va manar a la Malena que agafs el poal i ans a la font a
proveir d'aigua fresca.

I la noia va obeir sense tornar resposta, desapareixent carrer
avall amb el poal buit sota l'aixella.

Per va passar un quart, i la Malena no tornava; mitja hora, i ni
rastre d'ella. A l'ltim, al cap d'una hora ben repicada, va
aparixer, carrer enll, esbufegant de fatiga, amb els llavis
estrafets per una rialla estranya que semblava illuminar-li el
rostre, malgrat l'esverament que duia pintat als ulls.

Arribar a la ferreria, caure a terra a l'empenta d'un cop de
puny, i esmicolar-se el poal en deu mil trossos en topar amb els
rierencs de l'empedrat, va ser obra d'un dir Jess.

Tenia la m de ferro, el Costa ferrer.

De sobte, revifant-se, va fer la mossa un salt enrera, com una
gata que es prepara a treure les urpes; per, esporuguida per la
mirada del seu pare, va anar-se'n de reracules cap a la cuina a
enllestir el dinar.

I al cap d'un moment, sense pensar en l'ardentor i el formigueig
que sentia a la galta, seguia ja amb un cantusseig alegre els
moviments del ventall.



III

L'IDILLI DEL PRESIDIARI

El poble de Cassanelles es redua a un carrer costerut i ple de
gepes, que s'eixamplava al cap d'amunt, formant plaa al davant
de l'esglsia i anguilejant entre alzinars i roqueters: alzinars
a l'esquerra, roqueters a la dreta, cingleres a la banda de dalt,
timbes a la de sota. En dies de mal temps semblava que s'aguants
per miracle i que a cada espetec de tro o a cada esclat de
centella hagus d'anar-se'n de tomballons, arrossegat per les
cascades i els torrents que rebia de tots costats i que, en
ajuntar-se part d'avall del poble amb les aiges del crrec de
l'Home-mort, el convertien en imposadora riera.

Les parets i marges que en tals ocasions havien desaparegut, les
cases que havien quedat sense una capsa de brquil ni una mata
d'ensiam a l'hort, i els arbres que havien estat arrencats de
soca i arrel per a seguir el cam de la rierada, no tenien fi ni
compte. En tots els indrets del terme hi havia records de
temporals. All es veia una pregona entallada que feia memria de
la penya que abans s'hi ajeia; aqu una clapa de roca viva que
havia quedat descoberta en ensulsiar-se la gruixa de terra que
l'arrebossava; ms en un roure corsecat pel llamp; ms enll un
areny que convertia en terra eixorca el que havia estat conreu
ple d'ufana.

De la primera nit que va passar en Biel a la torre del Barbut, en
quedava encara, al capdavall del poble, travessant, a tall de
palanca, el crrec de l'Home-mort, un arbre vell atut per la
tempesta. Com que venia a l'indret de la font i estalviava la
marrada que s'havia de fer abans per anar a l'aigua, ning va
pensar a treure'l, i va quedar all com a testimoni d'un gran
daltabaix.

El dia que, desprs d'una tirallonga de setmanes de no sortir
sola, va anar la Malena per primera vegada a la font, el va
empendre resoluda, sense temor al rodament de cap que podia
estimbar-la cinc canes ensota. Per tots aquells encontorns no se
sentia altra fressa que la de l'aigua saltant de la canella a la
pica, per a caure formant reguer fins al crrec i seguir desprs
avall, cap a perdre's en el corrent del riu que, nat sota el
cingle de Mal-vent, anava engruixint-se a mesura que davallava al
pla en el qual es veia relluir com una formosa cinta argentada.

Al ser a mitja soca, la Malena va dirigir la vista a la terra
baixa. I en veure aquella amplada d'horitz, va sentir desitjos
de seguir el cam de l'aigua... d'aquella aigua que, escapant-se
dels murs de roca que l'empresonaven al nixer, podia escrrer-se
lliurement, sense lligams que la subjuguessin, reposant per les
rescloses que de tant en tant li segaven el pas, i continuant
desprs la seva tasca gloriosa de donar fora als molins i ufana
als conreus, d'omplir de vida els camps del pla i les fbriques
que hi blanquejaven, semblants, amb llurs finestres, a immensos
ruscos remorosos de treball.

Un cruiximent de fulles, provinent de l'espessor de bardisses que
privaven de veure el fons del crrec, va fer estremir la Malena,
que, com si es desperts d'un somni, va cuitar a travessar la
palanca i va acostar-se a la font, posant el poal sobre la pica i
aguantant-lo per l'ansa, de gairell, perqu el raig de l'aigua,
en deixar la canela, entrs sencer pel tarot i no se'n perds
gota.

Aix que un devassall de bombolles va coronar la boca del poal,
escampant-se en regalims per les seves parets ventrudes, la
Malena va sentir una frisana estranya que li va fer crrer entre
carn i pell una onada freda. Sense que els seus ulls el veiessin
ni les seves orelles el sentissin, endevinava al seu darrera la
presncia d'alg.

Com coniller que flaira el rastre d'una pea, va eixamplar els
narius del seu nas prim i delicat, i, desplegant tot seguit els
llavis, esblanquets com fulles de rosella mal nada, va bleixar
amb totes les seves forces, tot fent acci de redrear-se i
giravoltar sobre si.

Per no va tenir temps: Unes mans amples i fermes varen tapar-li
la vista i privar-li l'acci.

-Fuig! Vs-te'n! Gicam'm estar!- va cridar esfereda.

I aferrant les seves, esprimatxades i ossoses, a les mans
rabassudes que entenebrien els seus ulls negres, va deseixir-se'n
d'una revolada, i, amb un salt de gata perseguida, va enfilar-se
al marge que s'aixecava darrera la font i va plantar cara a
l'enemic.

Desprs, ja revinguda, va dir amb aire tendre de reny:

-Tota m'has esporuguida.

-T'ets tornada prou esquerpa!- va fer en Biel, que se la mirava
de baix estant com si, penedit d'haver-la sobtada tan asprement,
no s'hi goss atansar.

I varen quedar llarga estona en la mateixa positura: ella, al cim
del marge, guaitant-lo fixament; ell, dues canes ensota,
ennartant de contemplar-la.

Al darrera la mossa, s'enfilava rost amunt, a tall d'avanada
dels boscos del comte, un clap d'alzines de brancam retorat i
copa tofuda que, amb tot i llur majestat d'arbres centenaris,
semblava que restessin aclofades sota el pes de l'estesa de
nvols pesats i atapets que anava de llevant a ponent i de
tramontana a mitjorn. Una quietud basardosa s'havia fet mestressa
dels voltants. Fins semblava que la remor de l'aigua rests
esmorteda.

La Malena, sang-glaada de primer antuvi, va sentir-se tot d'un
plegat corpresa per l'aire de beatitud d'en Biel; i sense
parar-hi atenci, va mig aclucar els ulls i va somriure.

Ja era romput el gla. Com si aquell somrs hagus foragitat
l'angnia que el lligava, en Biel va recobrar el moviment i la
vida, es va acostar al marge i va rompre a parlar:

-Fa, Malena, que no me'n tenes, de por?... Fa que no ho ets,
tu, com les altres mosses, que d'un cort lluny ja fugen de mi com
els dimonis de la creu? Fa que ets la mateixa de sempre?...

Caminant d'esma, la noia s'havia acostat a la vora del marge. I
ell, que l'esperava sota, en sentir-se la m que li allargava
enclosa amb ferma estreta, va notar que un formigor estrany li
recorria la crpora i li feia perdre el mn de vista, amb perill
que la Malena, en deixar-se caure confiada en ell, rodols pel
ribs fins al crrec.

I ben poc va mancar-se'n perqu aix succes: tan poc, que, amb
tot i haver-se arrapat a una branca d'arbo, no va poder
salvar-se de caure asseguda a terra.

Un davassall de cireres caigudes de la branca va escrrer-se
avall, caient a l'aigua amb una remor alegre.

Allavors, en Biel, desfent-se d'un sacotell que duia penjat a
tall de sarr de mendicant, va asseure's al costat de la noia,
reprenent la paraula.

-Digues-m'ho, Malena, que no m'hi tenes, per un mal home.

-Per qu t'hi haig de tenir?- va fer ella, no sabent on dirigir
la vista.

-Com que tothom m'hi t... i com que ho sc...

La Malena va guaitar-lo esverada; per ell la va tranquillitzar
tot seguit.

-Sc dolent per tothom... menys per tu. I sabes per qu ho sc,
de dolent per tothom? Perqu tothom ho s per mi. Empr tu no ho
ets. Fa, Malena, que no?...

Com si no el sents, la noia s'estava quieta, amb la vista
clavada al fons del crrec, recoquillant frisosament amb els dits
el corn del davantal de cnem i llana.

Tot d'una, sense respondre al que li preguntava en Biel, va fer,
amb veu tremolosa:

-Diuen que t'ets donat a les bruixes.

-Als dimonis, me donaria!- va esclafir ell, encs per una onada
de sang. Per va revenir-se aviat, i va afegir: -Mira, Malena:
con vaig matar al Picot, tota la gent de la rodalia va estar-ne
contenta. I les mosses varen ser les primeres d'estar-ne, perqu
totes sabien que amb el Picot, el ms sagrat hi perillava. Com
que, quan la raja li venia no tenia fe ni llei! Prou que ho sabes
tu, que ms d'un cop havies estat en perill de caure a les seves
urpes!... I prou que ho sabes, tamb, que aix va ser una de les
coses que em varen fer venir set de la seva sang!

Pel cervell de la Malena va passar-hi, com un llampec, el record
del Picot. Havia estat l'escanyapobres de tots els pagesos
d'aquells volts, i en anys d'escassetat tenia gaireb endogalades
totes les cases del terme. Per aix s'havia fet senyor de tot el
poble, que l'obea com la ramada al pastor; per aix disposava de
l'honra dels altres com d'una mercaderia que es pot comprar i
vendre sota preu; i per aix havia mort a les mans del miny que,
tenint-li a arrendament cotat una part de les terres, se n'havia
vist despullat tot d'una, desprs de regar-les un grapat d'anys
amb la seva suor per convertir-les, d'eixorques que eren en
arrendar-les en els conreus ms ufanosos de dues hores a la
rodona.

-Si no li hagus fet la tussa,- va seguir en Biel -qui sap qu
seria, ara, de tu!... Perqu el que ell volia era fer-te seva. I
per aix, despitat com estava, me va pendre el camp, el lladre!

-Encara li tenes malcia?

-Tant com aix, no. Empr de vegades m'encenc i no puc fer-hi
ms: sabes?... A qui en tinc, de malcia, s a tot el poble.
Perqu tu ja ho sabes, que no hi havia home de sis hores a la
rodona, que no hagus tingut gosar per fer el que vaig fer. Sin
que cap va atrevir-s'hi per por de les resultes. I la prova s
que tots varen estar-ne contents, de la mort del Picot. Empr,
con la cosa va anar per justcia, tothom me va girar les
espatlles.

Va callar el miny; i la Malena, que s'havia oblidat del seu pare
i del poal, va fer acci d' aixecar-se. Per una mirada
embadalida d'en Biel la va deturar.

-Que n'ets, de gopa! .

-De deb?

-Tant ho ets, que ara tot just, con eres a dalt del marge i jo et
mirava de baix estant, me semblava que m'havia tornat pitit,
pitit, com con feia d'escol i em contemplava la Mare de Du de
l'altar del Carme. I mira't: m'ha passat una cosa ben igual com
el que em passava llavores. Con la posvem a terra els dies
d'escarrs, la cuidava espatllar a cops d'espolsadors; empr con
era sobre l'altar i la veia enrondada d'ngels, fins i tot
m'arribava a semblar que amb les patacades li havia fet mal.
Doncs aix mateix m'ha esdevingut suara: con te som vista al peu
de la font, m'han vingudes ganes de sobtar-te; empr com t'ets
enfilada al marge i m'has mirat amb aquells uis tan esverats,
llamp, quin respecte!

-Vs dire?...

-T'ho ben juro.

I varen callar altra vegada tots dos, i va tornar a regnar per
aquells circuits una quietud basardosa.

Les batallades de les dotze, escampant-se al volt del campanar
del poble i retrunyint de cingle en cingle, varen sobtar tot
d'una la parella, encomanant a la mossa un esverament que li va
fer travessar enventada la palanca i enfilar-se a trenca nou de
coll costa amunt fins a entrar al poble.

Ell va quedar-se pal-dret, contemplant com fugia.

Desprs, un cop fos l'encs, va pendre el sacotell que havia
deixat a terra, se'l va penjar al muscle a l'esgairada, i,
mandrosament, girant tot sovint els ulls cap al poble com si se
n'allunys amb recana, es va enfilar rostos amunt i va
entaforar-se per les negrors dels boscos del comte, sense fer cas
de les gotes grasses i feixugues que, arrencant una immensa remor
de les copes de roures i alzines, comenaven a davallar del cel
en esps ruixat.



IV

BON LLEVAT

A presidi, hi havia conegut, en Biel, un miny de pocs anys,
vctima, com ell, d'una mala hora. La feta que l'havia dut a
presidi era un furt sacrleg, coms en companyia de dos amics,
estudiants, com ell, de capell, i encarregats, amb ell, de la
guarda de la Seu del poble on estudiaven.

Pobres tots tres, i obligats a guanyar-se la carrera fent
d'escol, vivien modestament dintre el gran temple, menjant i
dormint a reds del campanar, en unes amples i nues peces que
venien darrera el rellotge, travessades de baix a dalt per la
rodona caixa de l'escala.

Va ser la comparana de llur pobresa amb els rics tresors de la
Catedral, el que va temptar-los?... Va ser que un dels tres,
inclinat per naturalesa al lladronici, va encomanar als altres la
podridura de la seva nima?... Va ser que tots a la una varen
sentir-se encegats per la temptaci?... El company d'en Biel no
ho sabia: noms es recordava d'una nit en qu, embriac de desigs
mai sentits fins aleshores i amb el cervell enterbolit per
l'aiguardent begut havent sopat, ajudava amb totes les forces els
seus companys en la tasca d'arrencar diamants i perles i maragdes
de la custdia d'or, que era la millor gala i el ms preat tresor
de l'esglsia.

I desprs d'aquella nit... res: una tirallonga de setmanes de fer
la cuitamaga per camins perdedors a travs dels boscos, passant
el dia a l'aguait i esperant amb nsia la nit per continuar la
cursa... fugint dels homes, amb tot i les riqueses que duien...
esverats a tota hora pel tmer de la justcia.

-Per no era pas la justcia dels homes, la que'm feia ms por-
solia dir el company d'en Biel, en recordar la feta: -la que
temia era la de Du, que em sentia pesar a la concincia amb la
feixugor d'una muntanya. Per aix, quan vrem caure a les mans
dels civils, vaig estar-ne potser ms alegre que no ho estar el
dia que m'obrin les portes del presidi i pugui tornar a casa.
Temia la justcia, i fins que vaig veure-m'hi a sota no vaig
trobar reps. Qu n'hauria tret, de la llibertat, si sempre em
sentia les entranyes rosegades per aquell corc que no em deixava
viure?

I era tan ferm el penediment del pobre sacrleg, que es passava
les hores enteres amb la vista clavada al cel, i esmerava tot el
temps que podia a donar bons consells als seus companys de
captiveri.

Per gaireb tots es mofaven d'ell, no donant-li altre nom que el
d'Escura-llnties, i rient-se, amb rialla estpida, dels seus
predicots.

Moltes vegades, amb en Biel, passaven l'estona enraonant,
comunicant-se els records d'infantesa, parlant del temps que
havien passat fent d'escol, l'un a la immensa Seu del poble on
estudiava, l'altre a la menuda esglsia de Cassanelles.

I ms d'un cop els havia succet d'escapar-los les llgrimes
galtes avall, i ms de cent, les oracions que aixecava al cel
l'Escura-llnties demanant clemncia pel seu crim, s'enfilaven
espai amunt barrejades amb les d'en Biel, que benea a tot hora
la sort que, en mig de la seva desgrcia, havia tingut de trobar
semblant company.

Per desventura seva, aquella amistat no va durar gaire. La va
trencar la mort amb un cop sec, enduent-se'n l'Escura-llnties
d'un atac al cor, sense donar-li temps ms que de rebre Nostramo.
I en Biel va quedar esmaperdut, com nufrag que, obirant al lluny
la farola que ha de guiar-lo a bon port, es troba sobtadament
capbussat per una onada que el deixa entre tenebres.

Les llgrimes que va costar-li aquella prdua no tenien fi ni
compte. Fins al cap de moltes setmanes... de molts mesos i tot,
no va poder treure-se-la del cap. La befa dels presidaris no
aconseguia, als primers temps, altra cosa que convertir en ira la
seva pena resignada. Per, de mica en mica, el record de
l'Escura-llnties va anar-se-li borrant del mag, i va acabar per
cercar-se nous amics que, amb llurs consells i llur experincia
del vici, varen cuidar desfer la bona obra de l'infeli sacrleg.

Amb tot, no varen poder destruir el bon llevat que el miny duia
a l'nima i que, en les estones de reps, semblava esponjar-se,
envair-lo de cap a peus, sobreeixir-li pels ulls en gotes
amargants, i nuar-li el cor en ferma estreta.

Si en semblants ocasions algun altre presidari s'hi gosava
acostar per fer-ne mofa, es sentia de sobte envat per una onada
que l'encegava i li feia perdre el mn de vista. Era com si una
fora desconeguda li regirs les entranyes, atiant-lo a venjar-se
de l'imprudent que torbava la seva pau.

I, si b molts cops tenia temps de dominar-se, altres, sobtat en
les seves cavillacions, es redreava tot d'una, i les seves
mans, sense que arribs a fer-hi esment, se n'anaven totes soles
a engrapar com estenalles d'acer la gorja del provocador, fent-li
cridar Du i ajuda.

Per tot seguit afluixava, sentint pels seus dintres una veu que
semblava repetir-li les bones paraules amb qu l'Escura-llnties
el solia encoratjar per fer-li ms rebedora la vida de presidi.

-Benaventurats els pacfics, perqu ells posseiran la terra.

Aquestes paraules, que duia en Biel estampades al cervell com amb
encuny, eren per a ell la promesa d'un canvi de fortuna. Per al
seu estret mag, venien a significar que, aix com un temps havia
tret bons fruits d'una terra eixorca, a cpia de pacincia i de
suades podria un altre dia fer la mateixa obra i posseir unes
altres terres i viure amb completa pau.

I veu's aqu perqu, en sortir de presidi, va fer cap al seu
poble amb el cor obert a l'esperana, creient que els anys
d'absncia haurien esborrat de l'encontrada el record del seu
crim, ja prou purgat amb el seguici de penes que havia portat per
cua.

Per, en veure l'acolliment que tot el poble li feia, va
semblar-li que se li tanquessin per un mai ms les portelles de
tot benvenir, i es va creure ms infeli, encara, que quan era a
presidi. L'esclavitud en companyia li era molt ms grata que la
llibertat de bstia esquerpa; aquella llibertat que el condemnava
a fugir de tothom per no veure com tothom fugia d'ell.

De vegades, en considerar la seva sort, l'envaa una profunda
rancnia, que li encomanava una abrandadora set de venjana.
Aleshores hauria robat i mort, i s'hauria girat a mossegades
contra els seus semblants amb la mateixa rbia d'un gos foll. Es
feia mestressa d'ell una mena de fam de destruir, i atua a cops
de garrot les branques d'olivera que li eixien al pas...
esclafava i malmetia a trepitjades les tries dels ceps... mig
partia amb revolada ferma els planons de roure i d'alzina...

Semblava que l'esperit de l'home treballador que havia estat en
altre temps, li renaixs tot d'una, obligant-lo a malgastar d'una
manera o altra les forces condormides dintre seu.



V

LA DRIA DEL MAL

Certa nit, va venir-li, a en Biel, la rauxa d'anar a fer mal al
camp d'en Bartra. A la tarda havia vist l'hereu que sortia del
camp de dalt, i s'havia sentit recremat per una foguerada que
l'havia envermellit fins a les orelles. Justament, aquell camp,
que havia estat del Picot, era un dels que ms angnies li
costava. Les gotes de suor que hi havia foses no tenien fi ni
mesura. Fins el rengle de noguers que el vorejava a la banda de
ponent era obra seva. Ell els havia plantat, ell els havia vist
crixer, ell els havia espurgat per ajudar-los a viure. I, al
capdavall, per qu? Perqu, a la llarga, els de can Bartra se
n'haguessin de gaudir. Llamp de llamp! N'hi havia per a fer
bullir les tripes!...

Per encara hi havia una altra cosa que no se l'arribava a
acabar, en Biel: l'intent de casori amb la Malena que tenia
l'hereu Bartra. All s, que li encenia les sangs!

Ple de rancnia, aix que va ser nit entrada, va armar-se d'un
llarg ganivet que havia comprat en tornar de presidi, va
dirigir-se boscos avall fins al crrec de l'Home-mort, i va
trencar desprs a l'esquerra, emprenent amunt el caminet dels
horts, que, arrenglerats de cap a cap de poble, s'escalonaven tot
darrera les cases, vorejant el ribs del crrec.

Ja fora poblat, va tirar a la dreta, camps a travs, i en un
dient de parenostre va ser al de can Bartra.

El cor i els polsos li batien esvalotadament, les orelles li
brunzien com si tingus el cap convertit en un rusc, i els punys
se li cloen amb tanta fora, que cuidava escorxar-se amb les
ungles els palmells de les mans.

Al seu entorn la terra reposava; al seu damunt els estels
somreien, animant la immensa volta amb llur parpelleig continuat.
Els noguers, en sentir en llurs copes l'al glaat de la
tramuntana, semblava que es queixessin.

La nit era freda i fosca, per l'ardentor de la seva ira privava
a en Biel d'adonar-se de la fredor, i li feia endevinar, entre
les tenebres, els milions d'arestes verdes amb qu el blat, nat
de tot just, espurnejava el camp, que s'estenia al bell costat
d'un encinglat pendent cobert de rierencs i esquerdalls de roca,
entre els quals s'arrapaven a terra grans clapes d'espargoleres i
garrigues.

Per salvar el camp de les esllavissades, els de can Bartra havien
fet, d'aquell costat, una tanca de petites lloses primes i
llarguerudes, trencades a cops de mall, que s'aixecaven
arrenglarades com sentinelles.

Amb l'ajuda del ganivet i d'un tros d'esquerda semblant a una
picassa, va comenar en Biel a gratar la terra on estaven
clavades, posant-se a la feina amb tant de cor, que ben aviat
varen trontollar totes. Aleshores, arrapant-s'hi fortament al
capdamunt, va comenar a tombar-les dintre el camp, bo i
estirant-les cap a l'altra banda i fent-les rossegar per damunt
dels terrossos, per aixafar-los i fresar-los i picolar el blat
naixent.

La seva intenci era envair el camp amb rocs de la clapissa. Per
aix, un cop va haver arrabassat les llosetes de la tanca, va
comenar pacientment, sense sentir-se de la fatiga, a traginar
camp endins els esquerdalls i rierencs de ms cap ensota del
pendent, no fent gota de cas de les esgarrapades que rebia de les
garrigues en arrencar-les, ni dels esqueixos que li llevaven de
la pell en dur-los d'una banda a l'altra.

Malgrat la gelor, tota la seva crpora estava amarada, i
l'ardentor que li cremava els dintres s'escampava al seu voltant
en lleu fumerola, semblant a la d'un matxo de crrega desprs de
lleges i ms lleges de cam al cor de l'hivern.

A cada viatge semblava que poss ms delit, com si la sang que li
brollava de les mans, i la suor que li xopava la camisa, i el
bleix fort i seguit amb qu s'engolia i llanava l'aire, li
renovessin constantment les forces...

Tenia com una embriaguesa d'enardiment que li feia sentir la
necessitat de desfer-se de les energies condormides dintre seu
per una pila d'anys de reps. L'antic treballador que havia sabut
fecundar amb el seu treball aquella terra, abans eixorca,
renaixia amb imposadora empenta, atiat per la dria del mal,
agullonat per la set de venjana.

I l'invasi de pedra anava cobrint terrossos i ms terrossos,
aixafant sota el seu pes atudor les febles arestes del blat, i
abrigant tota una banda de camp com d'una franja blanquinosa.

Per un moment en Biel va contemplar la tasca feta; per, no
quedant-ne satisfet encara, va enfilar-se per la clapissa amb
l'intent d'acabar-la.

Descalats els esquerdalls i rierencs de la banda de sota, el
pendent quedava prou lliure d'embarassos perqu hi poguessin
rodolar els de ms cap al cim. Fer-se'n cabal en Biel i posar-se
a estimbar rostos avall els que quedaven, va ser tot una cosa.
Fins roques enteres varen davallar, empeses per ell, ficant-se
camp endins com si no tinguessin aturador, i arrossegant, en llur
cursa, el davassall de menuts palets que trobaven al pas.

I la invasi va crixer... va crixer d'una manera esgarrifosa,
fins a deixar ben pelat un tros de clapissa i convertit en
clapissa tot el camp.

Una feble claror de matinada s'escampava per la banda de
sol-ixent, bregant per destriar les tenebres; el fred s'havia fet
molt ms viu; el vent semblava portar agulles de gla, i de les
cases del poble n'eixien eixordadors crits dels galls que
cridaven el sol, quan en Biel, donant per llesta la tasca, va
asseure's al bell cim de la clapissa per reposar i contemplar amb
goig immens la seva obra acabada.

Acabada?... No pas del tot, que all baix, a l'altra banda del
camp, aixecaven llurs copes cel amunt els noguers que ell havia
plantat i que ara volia atuir amb l'intent que els de can Bartra
no poguessin gaudir-se'n.

Incapa de tallar-los, va resoldre ferir-los de trador fent-los
a tots la corretgeta. Era l'nic recurs que li quedava. Una
estona ms de treball, i la venjana era completa.

Coratjosament, va redrear-se d'una revolada i va llanar-se
clapissa avall. La suor que l'amarava, enfredorida pel reps, li
feia crrer de cap a peus fermes esgarrifances. Per, sense
fer-ne cas, va acostar-se als arbres, va engrapar el ganivet, i
va enfonsar-ne la fulla a l'escora del primer rengle.

Aleshores va apoderar-se d'ell un gran tremolor que li feia batre
les barres i carriquejar les dents. El noguer, en rebre el tall
que l'escorxava, va semblar que llencs un xeric de bstia
malferida.

I aquell xeric va sentir-lo en Biel a l'nima. Li mancava cor per
a assassinar-los, aquells arbres! El camp, per ms que ell
l'hagus fecundat, no el considerava tan seu com els noguers,
perqu el camp s'havia renovat cada any, donant a cada collita
diferents viandes; per els noguers no: els noguers eren els
mateixos que ell havia plantat, que ell havia vist crixer, que
ell havia esporgat per ajudar-los a viure.

Com si estigus espantat, d'una estrebada va arrabassar el
ganivet, d'un cop de dents va afluixar-ne la molla per tancar-lo,
i d'una estricada va arribar al crrec, seguint-ne a brida batuda
el corrent, fins a haver travessat el poble adormit, per a
enfilar-se desprs boscos amunt, cap a les runes que li servien
d'estatge.

Anava enventat, com egua que s'esquiva o poltre que s'espanta. Li
xiulaven les orelles; se li obria fora de mesura la boca per
beure l'aire, li sotraquejaven sense comps els polsos, fent-li
la mateixa impressi que si els hi mallessin.

Quan va arribar a la torre del Barbut, semblava talment una
guilla que es fica a cau al veure's encalada. No va parar fins a
caure lassat al fons del carrer que, segons dita dels pagesos,
havia estat la boca d'una mina que arribava a Mallorca.

All, ajegut a terra, revolcant-se en la mar de negror que
l'enrondava, aclofat per la fatiga i atut pel pes de la seva
mala sort, va sentir amb plena conscincia la grandria del
disbarat que acabava de fer i que podia acabar-lo de perdre per a
tota la vida.

I va plorar!... Va plorar fortament, desesperadament, amb la
desesperaci de la desgrcia que ja no t adop. I els seus
gemecs, sortint-li a batzegades del pit, semblava que fessin
trontollar les parets i voltes del carrer.

Per de mica en mica varen anar-se afeblint, i les llgrimes, que
li rajaven suara a glops, varen comenar a davallar-li galtes
avall seguidament, com deus de fel que no haguessin
d'estroncar-se.

Aleshores es va asseure, i, amagant-se la cara entre les mans, va
quedar-se quiet, amb la quietud de la fera engabiada que, farta
de lluitar, acaba deixant-se caure rendida, renunciant de mal
grat a la llibertat perduda. El seu plor era ja un plor que
alleugeria de penes la seva nima i que li recordava aquell plor
d'enyorament que, quan era a presidi, feia exclamar a
l'Escura-llnties:

-Desfoga't, fill, desfoga't!... Vessa-les totes, les llgrimes
que et fan nosa a dintre!... Benaventurats els que ploren!

El record del seu company d'esclavitud va ser per a en Biel un
blsam que va calmar-li el cor esvalotat... una alenada
d'escalfor que li revifava l'esperit decaigut.

-Oh, si ell no s'hagus mort!...

I, en la seva desesperaci, va arribar fins a trobar enyor el
presidi.



VI

FIANCES

De la rabiola, va cuidar ferir-se, l'hereu Bartra. En veure el
camp en aquell estat, va posar-se-li un tel als ulls, un
regirament de tota la crpora va fer-lo tambalejar, i va caure
com tocat per una centella, anant a topar de clatell al caire
d'una roca.

Sort que un ve que va passar al cap de poc, va portar-lo a
coll-i-be a casa seva: si no, ben segur que li hauria donat un
que sentir, aquell cop de sangs. Prou que va dir-ho el barber
desprs d'enfonsar-li la llanceta als braos: -Si no li arribem a
treure aquesta sang, se'n podia fer deu pedres.-

Per fortuna, tot el que tenia de petit ho tenia de fort, i en
vuit dies va ser el mateix d'abans.

Aix s; rancunis com era, va quedar-li com una mena de rosec,
una recana pregona de no haver esbravat tota la rbia que el
consumia i que li feia exclamar sovint:

-L'hi hagus poscut atrapar, al lladre!... Llamp me mati si no li
hagus fet la tussa!

Alg va aconsellar-li que tirs la cosa per justcia; per no hi
va voler saber res. Justcia! Prou que se la faria ell, el dia
que s'hi pogus adobar!... El que s aquella no li portaria pas a
vendre, en Biel!... Perqu, que l'autor de la feta havia estat en
Biel, no en tenia cap dubte: n'hauria posat les mans al foc sense
por de cremar-se.

Malgrat la seva certesa, hi havia moments en qu, rumiant,
rumiant, acabava per dir-se que un home sol, en una nit, no podia
haver fet tanta feina. Per ben aviat, en recordar el bra de qu
en Biel havia donat mostra sempre, tornava a posseir
l'assegurana que ell i no ms que ell era capa de semblant
obra. D'un home com en Biel podia esperar-se tot. Aix sense
comptar que per a alguna cosa havia de servir-li el seu tracte
amb les bruixes.

Aquest pensament va retenir-lo per uns quants dies d'empendre la
tasca de posar remei al mal. Qui s'hi bat, amb les bruixes?...
Amb tot, va acabar per decidir-se; i ajudat pel seu pare i la
seva mare, va posar-s'hi de tot cor, deixant el camp net en mitja
dotzena de jornals i tornant a colocar en un altre la tanca de
petites lloses.

-Ara que provi de tornar-ho a malmetre- va esclafir, un cop
llest.

I, durant una mesada seguida, va estar cada nit a l'aguait, amb
l'escopeta carregada de balins i el cor de rancnia, decidit a
engegar un tret al primer que goss acostar-se al camp.

Per no li calia pas la seva vigilncia. En Biel, ferit pel
penediment, havia cobrat conscincia de la seva situaci i havia
comprs que, per la via seguida fins aleshores, no aconseguiria
mai la pau de qu estava afamat. Una conversa que va tenir amb la
Malena va acabar-lo de decidir a llaurar dret.

Era cap al tard d'un diumenge de febrer. En Costa, que havia
passat la tarda a l'hostal jugant i bevent, s'havia ficat al llit
en arribar a casa, queixant-se de rodaments de cap i quedant-se
adormit com un soc.

La Malena, en notar-ho, va sortir de casa amb l'intent d'anar-se
a esbargir. D'en que s'havien trobat a la font amb en Biel, la
seva vida d'ocell de gbia li era esdevinguda ms feixuga que
abans. Tot el dia el passava pensant en escapar-se, fugir camps a
travs, rondar pels encontorns del poble, per apaivagar, mal que
fos noms per una estona, la set de llibertat que la corsecava.

Amb l'esperana de trobar en Biel, va tirar avall pel carrer
solitari, i, aix que va ser a l'indret de la font, va atravessar
la palanca i va aturar-se un moment. De primer antuvi, la solitud
que regnava per aquells voltants, aclarits feblement per les
darreres llussors del dia i animats tan sols per la remor de
l'aigua que davallava pel crrec i la que eixia de la font, li
fu sentir cert esferement. Per, capficada per les ganes de
reveure en Biel, va recobrar ben aviat el coratge, i va seguir
avall per sobre el ribs, desafiant les foscors del vespre.

Ja era un bon tros avall, quan una fresseta que va sentir a un
tirat de pedra, va fer-la aturar i encomanar-li a les cames un
formigor que li feia venir ganes de crrer cap al poble, desfent
el cam fet. Per una mena de tafaneria estranya que sentia molts
cops en ser prop d'un perill, l'empenyia avant amb tanta fora,
que aquell mateix impuls de crrer va servir-li per a allargar
ms el pas i escursar la llunyria del punt on es sentia la
fressa. Ben aviat va distingir clarament unes petjades fermes i
una veu que de baix en baix cantussejava, i la por va
ensenyorir-se altra vegada d'ella: una por tan i tan ferma, que
va restar-ne esclava fins desprs de conixer en el cantusseig la
veu d'en Biel.

-Ets tu?- va fer temerosament, en veure sortir per sobre el ribs
la figura del jove, que s'acostava amb el sac a coll i una mala
escopeta penjada al muscle.

Malgrat la fosca, que s'espessia per instants, un llampec
d'alegria va aclarir els ulls d'en Biel.

-El cor m'ho deia, que et trobaria. I per aix cantussejava,
veies!

-Doncs, mira't jo tamb som sortit de casa amb l'esperana de
trobar-te.

-De deb, Malena?... Ben de deb, en tenies ganes, de veure'm?

-Certa ref!... I ja feia dies, que en tenia.

-Pobra Malena!... Sabes pas l'alegria que em dnes! Tu s, que
tenes un cor bo com el pa de fleca!... Si no fos per tu, qui sap
lo que seria de mi!... Ventura en tinc, que el pensar en tu me
dna coratge i m'ajuda a suportar aquesta vida de mala bstia que
porto!

Tot enraonant, havia deixat el sac a terra, i, desprs de fer
seure la mossa, s'havia deixat caure al seu costat, amb
l'escopeta entre cames.

-D'on venes, ara?- va preguntar la Malena.

-De cercar-me el sopar- va respondre ell.

I, agafant el sacot, va treure'n un conill.

-s dels pedrers del senyor comte: sabes?... Molts dies ne tinc
ventura, dels pedrers. Abantes m'acontentava del peix que podia
arreplegar per les gorgues del crrec i pels rabeigs de la riera;
empr l'altre dia vaig baixar a ciutat, vaig fer negoci, i vaig
comprar-me aquesta escopetota, que em fa pla bon servei.

La Malena va mirar-lo estranyada. No ho entenia, all de fer
negoci. I ell, que ho va conixer, va butxaquejar una estona, va
treure's una embosta de troncs de cirerer i cor de pinya, i els
hi va acostar als ulls perqu els pogus obirar.

-Con no s qu fer, m'entretinc, amb un sanagrills, a fer pipes i
pipots: sabes?... I, con ne tinc forsa, baixo a ciutat i me'ls
venc al marxant dels Quatre-cantons. Tot ajuda; entenes? Val ms
aix que no pas anar a robar.

-Doncs mira't: al poble tothom est que noms vius del que robes.
I tothom te la porta votada; i n'hi ha que, si s'hi pusquessin
adobar, prou t'enviarien a fer malves. Sobretot en Jan de can
Bartra, que, d'en que veu que fujo d'ell com d'un mal gam, se
dna a les ligues. Empr el que el t ms foll s la feta del
camp de dalt. Diu que amb deu vides que pusqus llevar-te no li
pagaries el desingust. Perqu ell est que va ser cosa teva. I jo
tamb hi estic. I trobo que vares fer mal fet, perqu en Jan s
molt verins, i qui l'hi fa l'hi paga.

La nit s'era estesa arreu, i la Malena no va poder obirar les
dues llgrimes que, creixent i botint-se a les parpelles d'en
Biel, varen acabar per davallar-li, pesades, galtes avall. No les
va veure, per va endevinar-les pel sanglot que es va escapar de
la gola del miny, qui eixugant-se-les d'una revolada, va dir
apressadament, com si, assedegat de confessar-se, les paraules se
li desbordessin dels llavis:

-S, que vaig ser-ho jo. I prou greu me sap, perqu conec que
tenes tota la ra, de trobar que vaig fer mal fet. Sabessis les
llgrimes que em costa, aquell cop de sangs!... Sc aix, jo:
faig el mal i desprs me'n penedeixo. Con ja no hi sc a temps:
sabes? Aix va ser el que em va passar amb el Picot, i aix s
el que m'ha passat amb el camp de dalt. I tot per tu:
comprenes?... Perqu, si no haguessin estat els intents de
casori, que tenia en Jan, no l'hauria feta, semblant diabletud.
Empr aix em tenia foll. I encara m'hi t: sabes? Me fa por que
tu acabis per agemolir-te. I aleshores s, que en seria, de
dolent!... Si la feta del Picot va fer-me anar a presidi,
l'exemplar que faria s ben cert que em portaria al pal.

Hi havia un to d'amenaa tan ferm, en les paraules d'en Biel, que
la Malena va esferir-se'n i va fer acci d'apartar-se. I ell, que
va notar-ho, va agafar-la per la m i va estirar-la suaument,
mentres una onada tbia li recorria tota la crpora i un mal
pensament li feia perdre el mn de vista. Per ella es va
esmunyir d'una estrabada, i, bo i fent acci de fugir, va dir-li,
amb aire de reny:

-Aix no es fa: sabes?... Pod si, que encara tindran ra, els
que malparlen de tu!...

Una ratxada humida i freda va tornar la serenitat al miny, qui,
aixecant-se i arreplegant l'escopeta i el sacotell, va semblar
que es disposava a deixar-la marxar i a endinsar-se pels boscos.

Per, abans d'empendre el cam, va voler demanar perd de la seva
foguerada; i, un cop va haver-lo aconseguit, va preguntar:

-No fa, Malena, que no t'hi casars, amb en Jan?

-Du me'n gord i Maria Santssima!

-A fe de bon cristi?

-T'ho juro.

-I amb mi?

-Aix tu ho has de fer... Canviessis de vida...

-Encara que tothom me tingui per mala pcora?...

-Mentre no ho siguis...

-Aix ja ho sabes.

-Pas del tot.

-Empr t'ho penses.

-Me cal estar-ne segura.

-I, con ho estiguis, me volrs?

-Ja t'ho he dit.

-Doncs... tracte fet?

-Tracte fet.-

I mentre la Malena es perdia, fosca enll, pel cam del poble, en
Biel s'entaforava per les foscors dels alzinars, fent via cap al
seu estatge. Estava alegre, amb una alegria com mai de la vida
l'hagus sentit d'altra, ni el dia en que per primera vegada
s'havien contat, amb la Malena, llur estimaci. I s que
aleshores la satisfacci era una sola, mentre que ara en tenia
dues: la de saber-se estimat i la d'estar segur que la dona que
estimava no seria de ning ms que d'ell.

Per aix, donant eixida al goig que li inundava l'nima, va
llanar una corranda al vent:

-Ira de bet, Jan, te crems!
quina minyona t'has cercada!
Ira de bet, Jan, te crems!
Tu b la vols, pro no l'haurs!

I era tan forta, la veu amb qu cantava, que tot el bosc se
n'estremia.



VII

AL COR DEL BOSC

La primavera arribava, i en Biel, des de la torre del Barbut, la
veia esclatar en la verdor dels camps, en la blancor dels
ametllers florits i en la rojor dels brots novenans amb qu
s'engalanaven els arbres de tota la comarca. I, tot veient-la,
sentia ms aviat tristor que joia. En escampar la vista per
l'estesa de conreus que davallaven esglaonats fins a la plana des
del peu mateix del cingle, en contemplar el b de Du de viandes
que cobria els horts de darrera les cases del poble, i en
adonar-se que ja les vinyes de tots aquells voltants comenaven a
verolar, el corprenia una mena d'enyorament del qual ni ell sabia
explicar-se la ra. Era enyorament desconegut fins aleshores, una
recana que l'entristia; per no amb aquella tristor que atueix i
lleva l'habilior de moure's, sin amb una tristor frisosa que li
pessigollava arreu tot el cos i l'atiava a bellugar-se d'ac
d'all com si cerqus quelcom que no trobava.

I aix era la veritat: cercava quelcom per a esmerar les forces
que dormien dintre seu i que, revifades per l'onada tebiona de la
primavera, li encenien la sang, encomanant-li fam de moviment i
de brega. Per aix, en veure els pagesos com s'escarrassaven per
les treballades, els tenia enveja i s'apoderava d'ell un gran
desig de demanar-los per amor de Du un magall o una aixada, amb
el fi de satisfer la seva necessitat de foragitar dels seus
dintres l'escreix de vida que els hi xarbotava. I per aix tamb,
creient en va tot el que intents per demanar feina, passava el
dia adalerat, corrent d'una banda a l'altra per l'espessor dels
boscos, anant a furgar els conills en llurs caus, sense altra
dria que la de fer-ne aixecar algun per crrer-li al darrera i
encalar-lo fins a sentir-se aclaparat pel lassament i cobert de
suor.

A vegades l'agafava tan fort el desig d'apaivagar el seu
desatent, que arribava a fer-se obirar pel bander, amb l'nic fi
de fer-lo bogejar i obligar-lo que el persegus.

I el bander, que ho coneixia no esperava ms que la bona ocasi
d'aixarpar-lo en alguna malifeta i engegar-lo a l'altre mn d'una
escopetada.

Ms d'un cop va anar-se'n ben b d'un ja de grill com no el
malmet per tota la vida: sobretot una tarda que va trobar-lo
furgant els amagatalls dels conills als pedrers del comte, que es
veien blanquejar sota el cingle de Mal-vent, prop de l'angle que
formaven, en unir-se, el riu i el crrec.

Aqueferat en la tasca, no va adonar-se, en Biel, del bander fins
que va tenir-lo a mig tret de fona. El seu primer intent va ser
de fugir, per al mateix instant va adonar-se que els viaranys de
sortida eren molt escassos. Al darrera hi tenia el riu, a la
dreta el cingle, a l'esquerra el crrec, i al davant un home
disposat a fer-li un mal joc. I, si era impossible encinglar-se,
era exposat travessar el riu, per mor de la tossa que pararia en
trobar-se, a l'altra vora, a camp descobert, sense una bardissa
on pogus amagar-se. L'nic cam que podia salvar-lo era el de
saltar en quatre bots al crrec i empendre la cursa avall fins a
trobar un reds segur.

Per el bander va endevinar-li l'intent, i, segant-li
l'aventatge, li va engaltar l'escopeta, engegant-li un tret sense
cap mena d'avs.

-Ara les pagars totes plegades, escapat de galera!

I ventura va tenir, en Biel, d'amagar-se darrera una roca;
perqu, si no, hi hauria deixat la pell.

Aleshores, qui va veure's en perill va ser el bander, puix que en
Biel, en una flamarada d'ira, va engegar tamb la seva arma. I,
encara que va errar el tret, l'esverament del seu enemic i el
temps que va perdre carregant de nou van donar-li'n, a ell, per a
esmunyir-se darrera un barder i endinsar-se a salt de guilla per
les fosquedats dels boscos del comte.

Per, enardit per la brega, el bander es va llanar com foll al
seu seguici, cercant l'ocasi en qu pogus engaltar-li l'arma.
Bosc endins i rost amunt, varen brincar llarga estona a salt de
mata, estrompassant xaragalls i esbarzers, i anguilejant entre
l'espessor com esperitats. En la seva fuita, en Biel es sentia ja
penedit d'haver plantat cara al bander, i, malgrat el seu
esverament, no sabia estar-se de rumiar. I el que rumiava era que
potser el millor que li podria escaure seria que el seu
perseguidor el deixs al seti d'una escopetada, per a acabar d'un
cop amb la vida que duia. Per al mateix temps sentia temena de
morir, abandonant, en fer-ho, tota esperana de ser de la Malena.

I per aix fugia... i per aix, de tant en tant, quan duia bon
aventatge, es girava tot ell i plantava cara, amb el desig
d'esporuguir el bander i fer-lo recular per sa saor, sense que li
dons treballs d'engegar novament l'arma. Perqu la seva temor
ms grossa era que, si arribava a veure's estalonat, se li poss
un tel als ulls, perds el mn de vista i fes un estropici com el
que havia fet abans amb el Picot.

Aquest pensament va estremir-lo de cap a peus. Primer la mort que
arribar a una cosa semblant!

I, panteixant de fatiga i cama-segat d'emoci, va escurar el
pas, corprs per un lleuger desig de deixar-se matar.

Tot d'una va caure rendit, esperant resignat la seva hora i
llanant l'escopeta, quasi al mateix temps que se que se li
plantava el bander a poques passes, encarant-li el fusell i
cridant, amb veu rabiosa:

-Ara s que ets meu, fill de vacassa!

Fuetejat per l'insult, en Biel va revifar-se, es va redrear, va
saltar fins al punt on havia llanat l'escopeta, i va respondre a
l'insult amb una llambregada d'odi, engaltant l'arma a l'enemic.

Per ni ell ni el bander havien tingut temps d'engegar, quan una
veu esquerdada va corgelar-los tots dos:

-Qu feu, desgraciats!

I, mentre en Biel tornava a llanar l'arma avergonyit, el bander
se la penjava de mala gana al muscle, tot contrariat de no haver
pogut aprofitar l'ocasi.

-Vaja! Prou n'hi ha- va fer, aleshores, la mateixa veu.

-s que aquest lladre- va ajustar el bander -sempre pensa quina
em far, i noms disfruta malmetent tot el que troba. Ja li dic
jo, mossn Esteve, que va ser pitjor que una pedregada, pel terme
de Cassanelles, la seva tornada de presidi!

En Biel no sabia qu dir. Havia conegut la veu del senyor rector,
i en restava com esmaperdut. Ni tan sols gosava aixecar la vista,
que tenia clavada a terra com si no la'n pogus arrencar.

Mossn Esteve era un vell alt i escardalenc, de rostre bondads i
posat d'apstol, de parlar dol que atreia, per reflectir-s'hi
tota la dolor d'una nima sense taca.

Per aix, en Biel, aix que va tenir prou gosadia per a aixecar
els ulls fins a ell i el va veure obert de braos com si li
ofers un reds, va sentir-se corprs per la seva figura
venerable, i, sense fer-hi esment, va anar-s'hi acostant...
acostant, mentre guaitava d'esgallimpautes el bander, a tall de
gos bastonejat que cerca protecci en el seu amo.

I, com ms avanava cap al sacerdot, ms creixia l'encs que
l'atreia i ms de pressa es movien els seus peus. Tant, que les
darreres passes que l'en separaven va fer-les d'una correguda.

-Vina, manyac, vina- va dir, aleshores, el capell.

I, estrenyent-lo en ferma abraada, va acaronar-lo com a un
infant, sense mostrar cap llei de repugnncia per ell ni fer cap
mena de cas del bander, que s'allunyava bosc enll tot mormolant
esguerradures.

L'nic que veia el capell era que en Biel plorava i sanglotava,
amb un plor que li negava tot el rostre i amb uns sanglots que el
sotragaven de cap a peus.

I per aix l'acaronava... i per aix l'abraada amb qu
l'estrenyia contra el seu pit s'anava estrenyent de ms en ms...
i per aix, com si hagus conegut l'Escura-llnties i volgus
fer-se'n el continuador, va exclamar, tot d'una:

-Plora, manyac, plora!... Llena-la tota l'amargor que portes a
dintre!... Benaventurats els que ploren, perqu ells seran
consolats!...

En Biel va aixecar la vista i va guaitar el sacerdot.

-Vol dir, mossn Esteve?...

-S, manyac, s.-

I el vellet tremols, que per a caminar necessitava l'ajuda del
gaiato, va empnyer cap a un marge que s'obirava all prop el
jove robust i ferm, conduint-lo i guiant-lo com a una criatura
que dna, indecisa, les primeres passes.

A l'entorn, el bosc ressonava amb la remor de les fulles
estremides per l'oreig, amb els cants dels ocells inspirats per
la tornada de la primavera i amb el xapoteig lluny de l'aigua
que davallava, crrec avall, cap a la terra baixa. El sol, a les
darreres passes de la seva jornada, estava ja frec a frec de
l'horitz, a punt d'enfonsar-se en una mar de muntanyes onejants,
com nedador ardit que es capbussa. La volta del cel, clapejada de
nvols, resplendia de canviants colors, que convertien les
clarianes del bosc en pintats finestrals.

Una pau immensa semblava apoderar-se de la natura, negant-la de
benestar i reps, un reps i un benestar semblants als que es
respiren sota les naus d'una catedral grandiosa.

I aquella pau de la natura s'encomanava a en Biel, qui, assegut
al marge, escoltava, amb l'afici de l'assedegat que s'abeura,
les paraules de consell i de plany, de reny i de consol, que
vessaven a raig dels llavis del vell:

-Te'n recordes, de quan me feies d'escol?... Que n'eres, de
diferent!... Tota la teva dria era treballar, guanyar diners per
ajudar a la teva mare, que al Cel sigui. I, com que eres bon
miny, tothom t'estimava. Desprs vares anar fent-te gran i fort;
i, com ms home et feies, ms treballador te tornaves i ms
podies servir de mirall als joves del teu temps. Empr vares
tenir aquella mala hora, i tothom te va girar les espatlles.

-Pas vost, que em va ajudar tant que va pusquer.

-Perqu jo sabia que, si havies fet aquell disbarat, no havia
sigut per maldat de cor, sin per una temptaci del dimoni, que
va encegar-te. No fa, que tinc ra? No fa, que aix que vares
haver coms el crim ja vares sentir-te penedit? No fa, que
sofries ms dels crits de la teva conscincia que del cstic de
la justcia?...

-S... s... s...

-Doncs el que havies de fer era escoltar-la, la veu de ta
conscincia. Escoltar-la i obeir-la, i fer un propsit ferm de no
tornar-la a pertorbar mai ms. Mai ms! Entenes?... I, al tornar
al poble, havies d'haver-ho fet amb l'intent de no delinquir cap
altre cop i guanyar-te, a cpia de ben obrar, la voluntat dels
que, a causa del teu crim, l'havien apartada de tu. Empr no
vares fer-ho, i, en lloc d'esmenar-te, va semblar que fessis tot
el que pusquies per donar la ra als que et critiquejaven. I
vares comenar a venjar-te d'ells fent mal... i per aix la teva
tornada al poble va ser com l'arribada d'un flagell pitjor que la
pedra seca.

Va callar un moment el capell, i, aclofat per les seves
acusacions, en Biel va ajupir la testa. Sense adonar-se'n, el seu
cos anava relliscant marge avall de mica en mica.

-Per qu no venies a veure'm, de primer antuvi?... Per qu no
anaves a saludar-lo, al pobre vell que tant t'havia estimat?...
Te'n donaves vergonya?... D'ofendre a Du, te n'hauries de
donar, no pas de penedir-te de les ofenses!... No t'ho havia dit
mil vegades, que la seva misericrdia s infinita?... Doncs per
qu no implorar-la?... I per qu no fer-ho ara, que encara hi
ets a temps?... Un bon penediment te pot salvar. Els sants
pecaren.

En Biel s'havia anat arraulint i aclofant fins a tal punt, que el
capell podia amanyagar-li la testa sense ajupir-se. I, tot
amanyagant-la-hi, va acabar el seu raonament de baix en baix, com
si tems torbar la solemnitat del cap-vespre:

-Digues: fa, que te'n penedeixes, de tot el mal que has fet?...
fa, que vols esmenar-te?... fa, que'n demanes perd a Du amb
tot el cor, de les teves culpes?

El bosc callava, negat en la dola placidesa de l'hora augusta. I
la seva quietud era tan pregona, que fins permetia escoltar els
batecs dels polsos d'en Biel.

-Fa, que li'n demanars perd, a Du, de les teves malifetes?-
va repetir el capell.

I el pecador, oblidant tot el que l'enrondava, afamat de consol,
assedegat de pau, va acabar de relliscar pel pendent del marge,
va caure de genolls, i bo i amagant la testa entre els plecs de
la sotana del sacerdot, va exclamar, en un gemec de desfogament:

-S, pare!



VIII

L'ANADA A LA CIUTAT

Encamellat al cim de la mula, i amb en Biel per mosso de peu,
davallava mossn Esteve, rostos avall, cap a la plana.

Les primeres llussors d'una matinada de juny tenyien de porpra
els cims dels serrats; les orenetes volaven, cels a travs, en
tots sentits, com si esperessin frisoses l'arribada del sol; i
els crits dels galls que l'anunciaven eren respostos pels
escatainets de les guatlles, que, amb llur _blat-segat_,
semblaven menar la pressa als pagesos perqu cuitessin a esmolar
la dalla.

Un ventet suau i agrads feia gronxar al capdamunt de llurs tiges
esprimatxades les ventrudes espigues, i, cavalcant en aquell
ventet, recorrien l'espai flaires d'accia florida i sentors de
terra frescal, ferum de rena i fortor d'herba tendra.

Muntanyes avall, al pas calms de la Morica, anaven allunyant-se
de Cassanelles el capell i en Biel, bleixant i olorant a ple
pulm i amples narius el baf sanits que surava arreu,
alegrant-ho tot amb l'anunci d'un bon any.

Amb tot i portar-lo al cap de bisbat una missi enutjosa, mossn
Esteve es mostrava alegre, amb l'alegria que dna la netedad de
conscincia i la tranquillitat d'esperit. Fins semblava que la
benaurana que anunciava la natura l'hagues tornat jove,
llevant-li del cim tota mena de xacres.

-Mira, Bielet- deia al seu company, complaent-se a anomenar-lo
com quan el tenia d'escol: -Fa ms de dues hores que davallem
per aquests trencacolls, i encara no he tingut ni l'ombra d'un
rodament de cap. Talment diria que m'han tret anys de sobre,
veies!... I aix ja s un bon comenament de jornada.

-Du vulgui que acabi tal com comena- va fer en Biel, que
caminava cap baix i pensatiu.

-No hi ha d'acabar, home!... Ja veurs com sa Illustrssima es
fara crrec de tot. s molt enraonat, sa Illustrssima. I molt
ents en les coses del mn. I t molt de talent. Per aix confio
que tot seguit coneixer la cosa i la resoldr amb tota
conscincia. I, un cop l'hagi resolta, ja tindrem cam ferm per
anar a topar el senyor comte. I hi anirem tots dos, a topar-lo:
entenes? Qui cara veu, cara honra.

Tot garlant de l'afer que els duia a ciutat, varen arribar en
dues hores i mitja als Hostalets, on varen aturar-se per a fer pa
i beure i donar el morralet a la Morica. Desprs varen seguir
altra vegada la ruta, caminant sota els raigs del sol, que anava
aixecant-se, tot roig, sobre la ratlla de llevant.

-D'aqu un parell d'hores entrarem a ciutat- va fer mossn Esteve
en envestir de nou la caminada. I va afegir, convenut: -El cor
me diu que Nostre Senyor ens ajudar. I sabes que hem de fer,
per ms obligar-lo? Dir el Rosari.

-Com vulgui- va fer en Biel.

-I, desprs de senyar-se i persignar-se tots dos, varen
passar-lo.

El cam que seguien ara, ja no era de trenca-colls, sino planer
com la m i net com una toca de monja. Havien deixat viaranys
perdedors i dreceres perilloses, per a ficar-se plana endins,
seguint el cam ral que, anguilejant a trossos tot a vora del
riu, que baixava de sota Cassanelles, havia de dur-los al terme
de llur viatge.

Entre les grans esteses de blats i ordis a punt de segar que
creuaven la carretera, el grandis paraigua vermell amb que es
guardava del sol el capell, semblava una rosella colossal: la
mare dels milions i milions que se'n veien vermellejar entre la
rossor de les messes madures. Entre la fresca del riu, i el
zum-zum dels borinots i avespes, i el fregads de les espigues
mogudes pel vent, l'oraci de mossn Esteve i el seu company
semblava una remor ms; pero una remor tan forta, que cuidava
ofegar les que se sentien a i enll cantant la vinguda de
l'istiu. Entre el corrent de l'aigua, i el brandeig onejant dels
blats, i el voleiar de les papallones, i el vaiv dels segadors,
que en alguns indrets ja comenaven la feina, el moviment dels
dos caminants semblava el ms seguit i el ms segur i el ms
ferm.

I era que, tant a mossn Esteve com a en Biel, els guiava la fe i
l'esperana.

Els objectes que els duien a ciutat eren dos: l'un el de
respondre mossn Esteve a l'interrogatori a que el volia sotmetre
el bisbe, informat, per un parent de can Bartra entrant a la
cria, de la protecci donada a en Biel per ell; l'altre el
d'anar a topar el comte i demanar-li ajuda per al llicenciat de
presidi, assedegat d'empendre una vida de pau i de treball.

Durant les hores de solitud que havia passat a la torre, havia
rumiat molt, en Biel. Havia rumiat i somiat. I tots els seus
rumiaments i tots els seus somnis havien anat a parar sempre a
una mateixa reflexi: que, amb alg que el protegs, podria
encara fer-se home. Per aix, el dia que va topar-se en ple bosc
amb mossn Esteve, va semblar que se li obrs el portell de
l'esperana, i, buidant totes les angnies que el consumien, va
explicar, fil per randa, al sacerdot, totes les faltes que li
pesaven sobre la conscincia, tots el seus propsits espatllats
per la malvolena de la gent del poble, tots els seus esclats
d'ira en considerar la seva desgrcia, tota la seva fam de
justcia, malmesa per la de venjana que feia niar dintre el seu
pit la vida de bstia ferotge que es veia obligat a dur.

I en veure l'aire d'amor amb que el capell escoltava la
confessi de les seves culpes, i en escoltar els sanitosos
consells amb que l'aconhortava, va crixer ms i ms el seu afany
d'esmena. I en crixer aquest afany, va recobrar coratge, tant de
coratge, que fins va demanar al bon vellet la protecci que li
mancava per a dur a bon terme les dries que d'algun temps en
feien estada dintre el seu mag, i que eren les de convertir la
torre del Barbut en masoveria, transformar en hort l'erm que
tenia al davant, aprofitar per a sembrats les dues o tres grans
clarianes del bosc, i plantar de vinya els terrenys que fossin
aptes per al cas.

Les obres que caldria fer a la torre eren molt poques. Amb el
temps que hi havia tingut el cau, se l'havia anada conjuminant de
mica en mica, adobant amb toves i teules que havia trobat
arreconades, els coberts espatllats, refent els fogons per coure
la minestra, apedaant les portes esquerdades, i tapant amb
pedres i fang els esvorancs dels murs.

I aix ho havia fet sense esmerar-s'hi altra cosa que les seves
suades; perque, amb tot i el mal nom que tenia la torre,
conservava encara quelcom del temps, no aconseguit per cap dels
vivents del poble, en que havia sigut habitada per una pila de
generacions, que n'havien fet un niu d'amor i de treball, fins
que els francesos n'havien foragitat la darrera.

D'aleshores datava el nom de _torre del Barbut_ amb que es
coneixien aquelles runes, en memria del capit de l'escamot que
va fer-ne la seva caserna i que va morir-hi al cap d'alguns
mesos, socarrat per les flames amb que els pagesos varen venjar
la gosadia d'haver convertit en torre dominadora de tots els
encontorns un angle de la casa.

El que havia succet era que, de generaci en generaci, el fet
havia anat transformant-se, i el capit barbut s'havia convertit
en bruixot, i la torre en paratge malet, del qual convenia
apartar-se'n com de la pestilncia.

Per aix ning havia volgut habitar-hi mai ms, ni conrear les
terres que vorejaven la casa.

* * *

I, per aix tamb, aquell dia, quan mossn Esteve (desprs de
passar dues hores amb el senyor bisbe i de deixar-lo plenament
convenut de la justcia del seu ben obrar amb en Biel, va
presentar-se amb el seu protegit al comte, el va deixar
esmaperdut de sorpresa. Per encara no havien baratat una vintena
de paraules, que ja el senyor de la propietat sentia que se li
encomanava l'engrescament per l'empresa.

Justament, el comte, jove rebrot d'una famlia de nobles
disbauxats, l'havia donada per contradir les tradicions dels seus
pares, i menava una existencia activa, d'home veritablement til,
enamorat de tot el que signifiqus activitat i treball.

Convenut que qui sembra cull i que per a obtenir bones anyades
no cal estalviar la llavor, aix que, a vint-i-cinc anys, s'havia
trobat amo d'un patrimoni escrostonat i aixafat sota el pes dels
deutes, havia fet un punt dels seus venent-se totes les terres
que li havien calgut per a passar ratlla i per a poder posar en
cam de millora les propietats que li quedaven lliures.

Arrossegat per la seva febre de millores, havia transformat en
camps ufanosos els ingrats ermots, en regadius verdejants les
terres resseques, i en grans farineres alguns dels pobres molins
que tenia arrenglerats tot a vora del riu, des de Cassanelles a
la plana. I tant i amb tant de seny havia treballat, i tan bon s
havia sabut fer de tots els avenos, que en pocs anys havia refet
el patrimoni.

L'nic que no havia aconseguit era treure bona estella dels
boscos i de les terres que vorejaven la torre del Barbut. I com
que no havia trobat mai comprador, ni havia volgut
encarregar-se-li'n cap pags, havia acabat per abandonar
semblants paratges a la natura, acontentant-se amb fer guarnir
alguns pedrers, amb el fi que hi fessin cau els conills i
tenir-hi caa segura.

Un cop explicada per mossn Esteve la histria i els propsits
d'en Biel, aviat varen entendre's. De primer farien tan sols una
provatura, artigant un parell de clarianes del bosc i convertint
en hort un tros d'erm; desprs, si la cosa donava, podrien
estendre's ms, i fins, si convenia, comprar bestiar i un mol de
vent per a encinglar l'aigua fins a la casa.

-Aix ser ms endavant- deia el comte, -quan la cosa comenci a
donar i vs us caseu i formeu famlia. De primer antuvi, l'nic
que farem ser posar snia al pou per poder regar les
hortalisses. Cabalment, al Mas de la Caula tinc encara tots els
ormeigs de la que hi habia abans de fer-hi obres. D'eines, amb
una requisa per dos o tres masos, en tindrem ms que no en
vulguem. Amb aix, una rssa per la snia i les obres que farem al
dipsit de l'aigua i a la casa, ja podrem anar fent. Hem de veure
si, d'una vegada, la torre del Barbut torna a ser el que havia
estat. Perqu, per ms que diguin, en altres temps la propietat
de Cassanelles era de les millors que havia tingut la famlia.

-Prou que es veu. I una bona pila de coses hi ha que ho
assenyalen. Els estables, les corts, el dipsit...

-Doncs a veure si la fem reeixir.

-Per mi no es perdr pas.

-Per mi tampoc.

I, aixecant-se de la immensa cadira de braos en que estava
assegut, va donar a entendre, el comte, que per a ell no hi havia
ms de que parlar.

Aleshores, mossn Esteve, estrenyent amb la seva m ossosa i
descarnada la que li allargava el comte, fina com d'una
senyoreta, per robusta i ferma com d'un home fort, va confegir:

-Fins a...

-Fins d'avui en quinze, que ja haur estat al Mas de la Caula i
pujar per veure el que s'hagi de fer i enllestir el tracte- va
interrompre el jove senyor. I, donant un copet encoratjador a
l'espatlla d'en Biel, va acompanyar-los, a ell i al sacerdot,
fins a la porta del seu despatx, ms semblant al d'un home de
comer que al del cap de casa d'una familia noble.

Desprs va asseure's darrera l'escriptori, va pendre un full de
paper, i va comenar a fer plans i xifres.

El seu front espais, la seva cara de linies robustes, i la seva
barba rogenca i forta, contrastaven amb l'aire afeminat del seu
pare, que es veia en retrat al seu darrera.

De sobte va aixecar la testa i va quedar rumis. Passat
l'engrescament del primer instant, acabava de sentir-se
pessigollat pel dubte. Per ben aviat va foragitar-lo de si,
considerant que el que anava a arriscar era una mesquinesa
comparat amb els aventatges que, si la cosa anava b, podia
produir-li. I, que hi aniria, era gaireb segur. L'energia i el
coratge de que havia donat sempre mostra en Biel n'eren penyora.
s veritat que aquest coratge i aquesta energia tambe els havia
demostrat per al mal; per qui sap qui era que en tenia la
culpa?

En fi,- va acabar per dir-se: -qui no sembra no cull.

I, prenent resolut la ploma, va escriure al bander de Cassanelles
encomanant-li respecte per a en Biel com a llogater de la torre
del Barbut i les terres que l'enrondaven.



IX

PER BON CAM

Abans de decidir-se a treure la cara per ell, acompanyant-lo a
cal comte, mossn Esteve havia volgut provar-lo, a en Biel. De
primer antuvi, amb l'intent de donar exemple als vens del poble,
l'havia pres a jornal perqu li arregls l'hort. Desprs, un cop
convenut que el miny tirava per bon cap, havia fet mans i
mnegues per trobar qui el llogus.

Aix s, per a aconseguir-ho va caldre que ports la seva
protecci fins al punt de parlar, un diumenge, a cor d'altar, de
l'obligaci que t tothom de donar adjutori al desvalgut, i dels
mals sentiments que es necessiten per a no perdonar les faltes
d'altri encara que vagin seguides d'un bon penediment.

I va ser tan apropiada al cas la seva prdica, que ms de quatre
feligresos, sentint-se'n corferits, en sortir de missa varen
acostar-se al miny i varen oferir-li jornals.

Desprs, en els rotllos que es varen formar a plaa com cada
festa, totes les converses varen recaure sobre les paraules del
rector, naixent al punt dos partits: l'un format per la dotzena
de pagesos entrants a la rectoria i per uns quants dels que,
acostumats de ms de trenta anys a creure en un tot a mossn
Esteve, l'obeen com les ovelles al pastor; l'altre compost dels
joves eixelebrats que, enardits per l'hereu Bartra, sostenien a
peu i a cavall que el capell repapiejava i que en Biel era un
murris de set soles.

Amb tot, al cap de pocs dies, quan varen comenar a crrer les
lloances que feien del jove tots els que havien provat de
llogar-lo, varen calmar-se bon xic les malvolences, i molts dels
que abans li haurien negat una set d'aigua varen comenar a
tornar-li el salut, que ell dirigia a tothom.

L'alegria que aix va donar-li no tenia fi ni compte: li semblava
que havia comenat a viure de bell nou. Per aix, sentint-se
encoratjat, va resoldre deixar la vida esquerpa que duia, i va
demanar acolliment a l'hostal, abandonant la torre del Barbut. La
llstima va ser que, al cap de pocs dies, l'hostaler va donar-li
comiat a causa dels parroquians joves que li sostreia l'hereu
Bartra.

Llavors, obligat altre cop a refugiar-se a la torre, va sentir
nixer dintre seu el desig de fer-ne un niu de treball, fecundant
les terres que l'enrondaven.

I va corprendre'l amb tanta fora aquell desig, que, ja abans de
fer-lo avinent el capell, va comenar a esmerar totes les
estones que no treballava per altri, a apedaar portes, tapar
goteres, adobar esvorancs i refer teulades; enginyant-se de tal
manera, que en poc temps va arribar a fer d'un tros d'aquells
murs i coberts escrostonats una estada segura, en la qual va
poder amagar, sense temor que les hi afanessin, les poques eines
que havia pogut comprar amb els seus estalvis.

-Tanmateix s altra cosa, aix, que no pas divertir-se fent mal!-
va exclamar contemplant la seva obra i comparant-la amb la que
havia dut a terme, al camp de can Bartra, pocs mesos abans.

I, decidit ms que mai a perseverar en la bona ruta, va anar a
topar el senyor rector, i va exposar-li els seus plans, que varen
comenar a rependre bona adrea amb l'anada a ciutat.

Feia pocs dies de la sentada amb el comte, quan va venir-li una
nova alegria. Va donar-la-hi en Costa ferrer, qui veient que la
seva rigor amb la Malena no li ocasionava ms que disgustos, i
tement que qualsevol dia la mossa li fugs de casa, va acabar per
deixar-la lliberta i per dirigir la paraula a en Biel.

-Encara pod s, que haur de rosegar-lo per gendre- havia
rumiat.

I, un dia que va topar-s'hi tu per tu, al mig del carrer, mentre
anava amb el vell Pitxela a beure una titlla, veient que el seu
company aturava el miny amb l'intent de llogar-lo per a la sega,
va quedar-se palplantat a la seva vora, esperant que enllestissin
el tracte.

-Quin dia es comena?- va preguntar en Biel.

-Dem passat- va fer en Pitxela.

-Doncs compteu amb mi.

I anava ja a tirar carrer avall, quan el ferrer, que fins
aleshores no havia badat boca, li va dir, tot d'una, desprs d'un
gran esfor:

-s dir, que et decideixes a llaurar dret?

-No en faria poc, de temps, que hi llauraria, pel meu gust!- va
respondre ell, amb certa recana. I va afegir, com si parls amb
si mateix: -Empr costa molt, de seguir la rega, si a un
l'agullonen per fer-l'en apartar.

-El que cal s que no tornis a la mala vida.

-Hi ha pas perill.

-Per tu faries, si de cas.

-Pla que podeu dir-ho.

-Vaja, adu i bona perseverana.

-Adu-siau, i grans mercs pel consell. I, a vs, per la feina,
Pau.

I, mentre els dos vells es ficaven a l'hostal, ell va seguir la
seva ruta fins part d'avall del poble, on va trencar, boscos a
travs i costes amunt, cap a la torre. Justament aquell dia no
tenia feina i havia baixat a cercar-ne. I com que la que li havia
ofert en Pitxela no l'havia de comenar fins l'endem passat,
volia deixar enllestida la menjadora que havia guarnit a
l'estable, amb el fi de tenir-ho tot a punt per al dia que el
comte li compls la promesa de donar-li una rssa per a la snia
que havia de posar-se al pou.

L'alegria el regirava de cap a peus i li encomanava ganes de
crrer i de follejar com quan era criatura i veia al seu davant
la vida riolera.

I era que tamb li veia, de riolera, ara com ara: la veia riolera
i sobreexint de promeses, amb un enriolament que l'esponjava i
l'entendria tot. Les primeres passes ja eren donades. Tenia feina
i ganes de fer-la, set d'amor i fiances d'apaivagar-la.

Perqu all que el ferrer hagus arribat a enraonar amb ell, era
un bon senyal. Pas poc, que ho era!

Amb tot, el que el tenia ms satisfet era el bon resultat de la
seva visita al comte, perqu comprenia que d'all en podia
arrencar la ruta que el dugus al benestar.

Els dies que mancaven per a la vinguda del senyor li semblaven
setmanes; i la seva frisana era tan forta, que, de pic o de
palada, no passava dia que, per feina que tingus, no aprofits
una estona per a resseguir de cap a cap i en tots sentits les
terres que havia de menar. Aquell dia mateix, abans de fer cap a
la torre, va arribar-se fins a la clariana de bosc que donava a
ponent i en la qual volia sembrar blat; va escatir entre si, i
sobre el terreny mateix, els aventatges i desaventatges que tenia
el pends de llevant per a plantar-hi vinya: va estar llarga
estona rumiant sobre les tallades que convindria fer al bosc; i
va tirar plans respecte als punts on caldria fer parets seques
per privar les esllavissades.

Quan va arribar a la torre, el sol ja era alt.

-Ja soms a casa!- va dir-se bleixant satisfet.

I, traient-se de la butxaca una clau mig menjada pel rovell, va
obrir el vell forrellat que tancava la porta forana, va entrar a
dins i va entaforar-se per un portic de la dreta fins a arribar
al lloc que en altre temps havia sigut estable. Enlluernat per la
claror del defora, va dirigir-se, a les palpentes, cap a
l'espirall que hi havia al fons de la cofurna, i, desprs
d'obrir-lo, va acostar-se al punt on hi havia la menjadora, per
clavar-hi algunes llates que hi mancaven.

Desprs va tornar a l'entrada i va fer el recompte de les eines
que havia pogut arreplegar: un magall, un rascle, un trmec, un
cavic, un parell d'estassa-barders i una forca.

Com que eren ventureres i totes tenien un sis o un as, va
disposar-se a adobar-les, bo i asseient-se al pedrs del pas de
la porta.

Per, abans de comenar la feina, va dirigir la vista enll,
resseguint, d'una llambregada, el poble i els camps i boscos que
el circuen, les hortes esteses en rengle tot darrera les cases,
i els prats que clapaven al terme. Una foguerada d'enveja li va
encendre la crpora. Aquelles mars de blat ros a punt de segar,
mogut a onades per l'empenta del ventijol; aquelles hortes
esclatant de verdor i d'ufana; aquells olivets i aquelles suredes
i aquells saulicars que cobrien amb l'espessor de llurs branques
les crestes i vessans de muntanya i les vores del crrec i del
riu; semblaven donar-li una mena d'embriaguesa que li feia perdre
el mn de vista.

Comparant tanta riquesa com l'enrodonava, amarada de llum i
sobreeixint de vida, amb el ressec ermot que tenia al seu davant,
al peu mateix de la torre, li venia una forta angnia, i li
semblava que clamava al cel all que aquella gran llenca de
terra, prou apta per a donar bons fruits, hagus estat tants i
tants anys sense ning que volgus conrear-la. I tan bona com
era, i tan a prop com tenia el pou i el safaretx per a poder-la
regar abundosament!

El que s per aigua, hi ha pas por que la cosa falli.

I, com si volgus assegurar-se'n una vegada ms, va deixar el
magall que havia comenat a manegar i va acostar-se al brocal del
pou, dirigint la vista per la caixa fins a veure l'aigua, que,
com si fos un ull de la terra, esclatava de llussors.

Emmirallant-s'hi encisat, va estar quiet llarga estona, com si no
sabs avenir-se que fos el mateix de pocs mesos enrera.

I en bona fe que no ho semblava pas, el mateix: la catxutxa amb
qu havia tornat de presidi, l'havia baratada ja per una
barretina vermella, que duia de gairell i formant cresta, a tall
de gorra frgia; la seva cara, en la qual abans deixava crixer
el pl a sa saor, es veia ara afeitada i llisa com la calba de
Sant Pere; el posat garneu i ferstec que feia seguidament durant
la seva vida de bestiola salvatge, havia deixat el lloc a una
mirada dola i una mitja rialla constant de persona feli.

-Sembla mentida que un hom pusqui canviar aix- pensava, bo i
contemplant-se.

Per tot d'una es va redrear, i, enfilant-se al damunt de la
barana del dipsit, que arrencava de la paret del pou, va saltar
a la banda de dintre i va comenar a resseguir-ne, un per un,
tots els esvorancs, que eren molts i ben grossos. Tant, que les
pedres que n'havien caigut tapaven bon tros de l'entovat del
fons, cobert, per altra banda, d'herbes de tota mena que hi
creixien ufanoses, enfonsant les arrels en les juntures de les
toves.

-N'hi haur pas prou, d'una rebatuda- va exclamar neguits.

I no va comensar a desempallegar-se del neguit fins que, havent
anat a cercar un estassa-bardes, va posar-se, amb gran bra, a
netejar el dipsit de blets de paret i romagueres, de fonolls i
garrigues, d'espargoleres i lligaboscos, amb l'intent que el
senyor, quan hi ans, no s'espants de les obres que caldria
fer-hi. El cas era que ho trobs tot mig endegat i a punt de fer
servitud, sense esmerar-hi gaires cabals.

Ja era prop de migdia, i el sol queia gaireb a plom. Una gran
calma, torbada noms pels zumzeigs de borinots i vespes i pels
crits de les cigales, que barrejaven llurs cants amb els que
entonaven les granotes per les obagues del crrec del Home-mort,
s'havia ensenyorit de tot el terme, que semblava dormir amb un
son pesat, com si se sents atut per la feixugor de la bona
anyada que anunciaven els blats, ajaguts pel gra que esclatava en
les espigues; els fruiters, esqueixats de branques al pes de la
fruita assaonada; i els horts, clapats arreu per la vermellor de
les tomates i els pebrots, i per la verdor blavosa de les
mongeteres, atestades de tavelles grasses i fortes.

Enardit per la roentor de la migdiada i per la suor que el xopava
de cap a peus, en Biel sentia tan fort l'embriaguesa del treball,
que li cuidava fer perdre el mn de vista. Semblava que cada nou
cop de bra li desperts nova fora, i que a cada feix de brossa
que arrabassava li creixs l'afany de fer seguir la que quedava
arrapada a terra.

Fins que el dipsit va quedar net no va recordar-se que, des de
la bullinada de sopes que s'havia engolit en llevar-se, no havia
tastat un mos.

Per aix va ficar-se altra vegada dintre l'estatge, arribant fins
a la llar, en la qual feia la xup-xup, penjada en els cremadells,
al damunt del caliu, una olla, plena de trumfes i fulles de col,
que havia posat a bullir abans de baixar al poble. Va
despenjar-la amatent; va aplegar, d'un sacotell que tenia a un
rec de cuina, un gros guimbarro de pa mut; i, desprs
d'esbardellar, d'un cop de puny, una grossa ceba que guardava
sobre els fogons, va posar-se a dinar amb la mateixa gana que si
ans endarrerit de vuit dies.

Desprs va abeurar-se en un cntir esgalletat i sense nansa, que
havia trobat, pocs dies abans, prop de la font; va sortir altra
vegada al defora, va aplegar el magall, i acabant-lo de manegar
en un dient de parenostre, va fer algunes passes en direcci al
tros de terra que volia convertir en hort.

El sol comenava a empendre la davallada de la tarda. L'aire, en
moure's, portava alenades de fresca que feien bleixar amb delit.
Els arbres del bosc remorejaven alegrement.

Revifat per la minestra engolida, el miny, amb l'intent de
provar l'eina, la va agafar pel mnec, va aixecar-la amb ferma
embranzida com si en volgus clavar la punta al cel, i deixant-la
caure de sobte amb sobirana empenta, la va enfonsar dos pams en
la terra eixuta.

I va ser tant el bra amb qu va fer-ho, que fins va perdre el
mn de vista, semblant-li que, del cop rebut, la terra
s'enfonsava i s'estremia sota els seus peus.



X

LA VISITA DEL SENYOR

El temps de segar, va ser-ho, per a en Biel, de gros trag. Com
que a treballador ning el guanyava, no li va mancar feina; i com
que volia que, quan arribs el comte, trobs, a la torre i a les
terres que l'enrondaven, senyals del canvi que havien de sofrir,
en lloc de dormir a les cases per a on treballava, se n'hi anava
al seu refugi, furtant hores a la son per poder-les esmerar
artigant tot el que havia de ser camp i hort, acabant d'enllestir
l'estable, i fistonant de paret seca el pends on tenia el
propsit de fer vinya.

I era tanta la febre amb qu s'havia emprs la tasca, que fins va
estar uns quants dies sense recordar-se gaireb de la Malena ni
fer cap marrada amb l'intent de topar-s'hi. No eren pas marrades
el que li calia.

A la nit, quan s'ajaava, capolat, al damunt de la palla,
semblava que ho fes amb certa recana, com si comets una mala
acci. I si b el lassament de tot el dia l'obligava, vulgues no
vulgues, a donar al cos el descans que li demanava, dormia amb un
son prim, que s'esvaa a la ms lleugera remor o al ms petit
cruiximent.

Molts cops, ni adormit reposava, puix que la seva testa, bullent
del gavadal de cabries que l'omplien, comenava a portar-lo pels
viaranys del somni, presentant-li un benvenir rialler, una
existncia de pau i d'amor, una vida de treball honrat.

I aix com de dies, enfebrat per la tasca, no tenia temps de
pensar en els seus amors, de nit no deixava mai de sentir-se'n la
testa plena.

Alguna matinada, passant pel poble desert, havia tingut la
pensada de llanar un roc a la finestra de la Malena, amb
l'intent de garlar una estona; per, uns cops perqu anava amb la
colla dels segadors, i altres perqu la feina l'esperava, sempre
havia passat de llarg. B tindria prou temps, ms endavant, per
a pensar en els seus intents de casori!

Amb tot, un dia, cap a les acaballes de la sega, quan la feina ja
afluixava, va passar per davant de la ferreria a entrada de fosc;
i, veient la mossa asseguda al pas de la porta, se li va plantar
al davant.

-Santa nit, Malena.

-Ditxosos els ulls!- va fet ella en to mig de reny, mig de
recana.

-La feina: sabes?

-Bona excusa t, el malalt!...

-A ont s, el ferrer?

-Que encara et fa por?

-Por no... empr respecte, s.

-Doncs que no te'n faci. El tenim girat com una mitja. Tu porta't
com fins ara, i ja veurs com sortirem a vores.

-Poc te crec.

-T'ho ben juro. Com que en Jan se casa, i com que sap per mossn
Esteve que el senyor comte et vol fer home... entenes?...

L'arribada del ferrer, que venia de fer la titlla, va sobtar el
miny. Per, aix que va anar per a esmunyir-se, en Costa el va
deturar.

-Sembla que et faig paor.

-Ms que goig: sabeu?

-No s per qu ho dius, aix.

-Com que tot me surt esguerrat...

-Doncs el cas s fer els possibles perqu no hi surti.

-Prou que m'hi escarrasso!

-Ja ho s. I tot el poble ho sap.

-Mentre ho sapigueu vs... i aquesta...

I, com si fos un ocell de la primera volada, en Biel va sentir
que una onada de sang el sufocava, i va prendre comiat a
correcuita per a dirigir-se lleuger cap a la torre, on va estar
treballant fins a nit entrada.

Havent plegat, i aprofitant el clar de la lluna, va donar una
volta pels circuits. Al cap de dos dies havia d'arribar el comte,
i estava amb nsia per saber la impressi que el seu treball li
faria. Prou que ho veia, que havia de ser bona; per el mateix
desig li encomanava el dubte... un dubte semblant al que havia
sentit en altre temps quan amb tot i tenir l'assegurana que la
Malena l'estimava, no li gosava declarar el seu amor, tement una
revolcada.

Per fortuna, el senyor, que va comparixer amb la tartana al
demat del dia assenyalat, era persona entesa, i es va quedar
esmaperdut en veure els canvis soferts en la seva propietat. Se'n
feia creus, que un home sol, sense esmerar-hi ms que hores
escadusseres, hagus pogut fer tant en tan pocs dies.

Mentre resseguia les terres acompanyat d'en Biel, que amb
experincia de bon terrass, li anava explicant els projectes que
tenia per a aprofitar-les segons les aptituds de cada tros, tot
era fer lloances.

-B, miny. La cosa marxa molt millor del que em pensava. N'estic
content, molt content.

-Aix fa pler- mormolava en Biel, tot sufocat.

I, quequejant a causa de la confusi i de l'alegria que li
regirava els dintres, seguia l'explicaci dels seus plans.

-Aqu, sota la casa, al morro del dipsit, hi arranjarem l'hort.
Per ara ja ser prou gran. Con posem el mol de vent porem
eixamplar-lo. Ms avall hi farem un clap d'oserda per la rssa; i
a les dues clarianes del bosc, sgol i blat. Si pogussim fer una
tallada que en fes una de sola, de totes dues, quin b de Du de
camp hi hauria, rellamp!

El comte, enardit per l'engrescament del jove, comenava tamb a
engrescar-se. Ja veia en Biel convertit en cap de famlia, amb un
parell de mossos a les seves ordres, dirigint els treballs que
convertirien en fecundes les terres ermes que l'enrondaven,
criant bestiar de tota mena per engruixir el guany, predicant amb
l'exemple l'amor a la terra.

Una gran confiana s'apoderava del senyor, que veia en els braos
nervuts, en les mans cepades, en les espalles fermes del miny,
la vera imatge de la fora i de la voluntat.

-Va b. La cosa marxa. Ja em sembla que us veig passant la m per
la cara als pagesos de tots aquests volts. No n'hi ha cap que
tingui la vostra empenta. El que cal s aguantar ferm. Fins ara,
que heu estat un miserable, us heu vist escarnit de tothom; per
ai de vs el dia que arribeu ms amunt que l'altra gent!... Ja
podeu comptar que aquesta girada que heu fet per canviar de ruta,
no us servir de res, i tornareu a ser l'ase dels cops.

-No ser si a Du plau.

-Pel cas que aix sigui, proveiu's de pacincia i arrapeus's a la
sotana del rector: no fos que tornssiu a fer una atzagaiada com
la del Picot.

En Biel va tornar-se vermell com el cor de la sndria. Per,
revenint-se de sobte, va dir, amb certa solemnitat:

-Ni que em matessin!... Val pas tant la meva vida com les
angnies que m'ha costat la del Picot.

I va girar la conversa, tornant als seus propsits d'aprofitament
de les terres que trepitjaven. De tant en tant, i sense deixar
d'enraonar, s'ajupia, agafava una terrossa, la maurava, la
fresava i la rebregava entre els dits, i acabava per
esbocinar-la, desprs de fer-ne veure les qualitats al comte.

I el comte s'anava engrescant ms i ms, i li anava fent noves
promeses. La rssa de qu havien parlat s'havia convertit ja en
una bona mula; les eines ventureres, en noves de trinca; l'adob
del dipsit, en adob i eixampla. Fins va prometre que, si la cosa
anava b, posaria el mol de vent molt abans del que havia
pensat.

-Ah! una cosa!- va ajustar de cop: -Que no penseu casar-vos?

-Tan ple pusqui.

-Ja en teniu alguna d'ullada?

-Prou!

-Doncs el dia que us caseu tindreu el mol.

Tot el mat varen passar-lo fent calendaris, bo i escatint les
condicions del tracte, en el qual el senyor donava a en Biel tots
els aventatges que podia desitjar. Les obres les faria pel seu
compte; les eines, la mula, la provisi de minestra, tot el que
calia per a esperar la tardor, en qu les terres comenarien a
donar, ho bestreuria, cobrant-s'ho desprs a xics i a miques; la
collita la hi condonava tota per tres anys, i per cinc la de la
vinya.

I encara, un cop passat el temps estipulat, no volia pas
escanyar-lo: amb un quart del guany en tenia prou. Aix s: volia
honradesa i bona conducta. Sin, tracte romput.

-Hi ha pas por! hi ha pas por!- repetia en Biel, boig d'alegria.

El sol ja era a la meitat del seu cam, quan varen baixar tots
dos a l'hostal, on els esperava ja en Toms, el vell mestre de
cases, a qui el comte havia fet avisar pel mosso.

De primer antuvi, en proposar-li l'adob de la torre del Barbut,
va semblar que ronsegs; per tot seguit, en veure que el senyor
estava resolt a fer pujar gent de ciutat, va fer amb un
arrufament de nas i mig aclucant els seus ullets de fura:

-Veur: jo ho dic per la mala fama que t la torre. Empr, si el
gony s'ho val, tamb ho far. Perqu, per ms que diguin, hi crec
pas, jo, en bruixes. Sap a on sn, les maledes? Al celler, sn.
Perx, ara que el vi va escs, no n'hi ha tanta de muni com en
aquell temps...

-B, deixeu's de bruixes- va interrompre el senyor. -Voleu fer
les obres o no voleu fer-les?

-s clar que les vui fer, pobre de mi!

-Doncs entesos: aquesta tarda pujarem a la torre i enllestirem
els tractes. I el dilluns vinent, mans a l'obra.

I va despatxar el vell amb una mirada.



XI

ENDAVANT I FORA!

Ple de confiana i enardit pel senyor rector, amb qui
s'aconsellava sempre, en Biel anava arrodonint la seva obra.
Llaurant primer els camps, per a fer-hi desprs els formigons que
havien d'adobar les terres i deixar-les a punt de rebre la
sement; aprofitant el ruixat que entendriria les que havien de
ser hort, per a fangar-les i femar-les; enterrant la llavor del
blat de moro, i conjuminant crestalls per plantar els ensiams o
la granussa; esmerant les hores escadusseres a vallejar la vinya
o a fer de manobre al vell Toms, que apedaava la torre a pas de
tortuga; va anar passant l'istiu sense pensar en res que no fos
la seva dria i sense baixar al poble sin els dies d'anar a
missa, en qu, desprs de visitar mossn Esteve, solia anar una
estona a cal ferrer, on era ja rebut com a xicot de la Malena.

De l'altra gent no se'n capficava: tenint un amo com el comte per
a protegir-lo, un rector com mossn Esteve per a encoratjar-lo, i
una mossa com la Malena per a donar-li esperances, ja no
necessitava res ms que l'ajuda de Du.

I en veure que aquesta ajuda semblava davallar-li del Cel a
gavadals, i en contemplar com la casa es convertia de catau
ferstec en habitaci endreada, i com s'anava apedassant el
dipsit i com es vestien de verdor esclatant les feixes dels
camps i les regues de l'hort, girava agrat els ulls en l'aire i
se sentia feli i ple de fiances en el benvenir.

El poble, per la seva banda, tenia la vista fixa en la torre del
Barbut. Per qui li tenia ms era l'hereu Bartra, que, amb tot i
estar a punt de casar-se amb una minyona de Vilavessant, no se
sabia avenir que un perdulari com en Biel se n'hagus d'endur la
mossa que ell havia fet blanc de les seves cobejances.

Enfaristolat fins al capdamunt, no parava mai, per mica que en
tingus ocasi, de malparlar del seu enemic, del qual contava els
fets ms criminosos i les malvestats ms baixes. Els diumenges,
durant l'estona que en sortint de missa passava a l'hostal amb
els seus amics, solia marejar a preguntes el vell Toms,
atiant-lo perqu l'ajuds en la seva mala tasca i conts els
secrets d'aquell lloc, que, segons les dites del poble, havia
estat, des d'una colla de generacions, el cau on les bruixes
concertaven llurs malifetes.

Per el vell Toms, sempre sorneguer, sempre viu, somreia amb
somrs prometedor, es bevia, got darrera got, l'aiguardent que li
oferia en Jan, i acabava per no dir res i per allunyar-se de
l'hostal aix que se sentia brunzir la primera batallada de les
dotze.

-Vaja, governar-s'hi- deia, sense deixar de somriure.

I, amb el mateix aire sorneguer que duia a l'entrar, s'encaminava
xano-xano cap a casa seva, fent l'orni a les preguntes amb qu
des de la porta de l'hostal, l'apedregava en Bartra.

Mentrestant, d'aquelles pors misterioses que a la tornada d'en
Biel s'havien apoderat de tothom, ja en quedava poc rastre: eren
comptats els que creien encara, a peu i a cavall, que el miny
tenia tracte amb les bruixes; per, com que eren els ms
baladrers i perfidiosos, el caliu, b que colgat de cendres,
espurnejava encara, i fins els ms entrants a la rectoria i els
ms coneixedors de la virada del jove no deixaven de sentir el
rau-rau del dubte. Comptat i debatut, qui els en responia, que
aquell aire mansoi que havia agafat, d'algun temps en, en Biel,
no era la pell d'ovella amb qu disfressava la seva mala sang?

Amb tot, aquestes temors es quedaven encauades pels dintres dels
que se'n sentien corpresos, i en Biel no n'havia esment. I com
que, llevat de la dotzena d'eixelabrats que tenia per companyons
l'hereu Bartra, tothom l'acollia amb bona cara i no trobava ning
que li negus el bon dia, va arribar fins a creure que les
malvolences de la gent havien quedat del tot esborrades, i va
beneir des del fons del cor el punt i l'hora en qu va posar els
peus al poble desprs de la seva estada a presidi. Al cap i a la
fi, qu eren els desenganys passats i les penes suportades als
primers temps, si es comparaven amb el benestar d'ara i les
felicitats que li prometia l'esdevenidor?... Ben mirat, res. Fins
potser li havien portat la sort; perqu, si tothom li hagus fet
bona rebuda, mai se li hauria acudit la pensada de refugiar-se a
la torre, i encara menys la de conrear les terres de l'entorn:
els nics camins que se li haurien presentat oberts haurien estat
el d'anar a jornal o el de llogar-se de mosso a qualsevol casa on
li haguessin volgut fer la vida.

I no eren poc diferents, aquells viaranys, dels que se li
presentaven ara! Quan s'ho hauria pogut esperar, all de veure's
menant una propietat tan bona com la del comte?

Cada cop que se li acudia aquesta pensada se sentia regirat de
cap a peus per una esgarrifana de felicitat. I en eixamplar la
vista per les clarianes del bosc, convertides en camps plens
d'ufana... i en contemplar la verdor esclatant i fresca de les
mongeteres, i el to cendrs dels brquils, i les tofudes mates
dels ensiams i escaroles... li semblava trobar-se en presncia
d'un miracle en el qual ell no hi tingus art ni part. Tot i sent
tantes les gotes de suor que hi tenia foses i les jornades de
fatiga que hi duia esmerades, trobava que no eren res en
comparana de l'abundor de fruit que li prometia aquell b de Du
de viandes a mig crixer.

De les vegades que s'havia ajagut cruixit, amb la camisa
encastada al cos com si formessin ella i pell una mateixa cosa...
amb l'esquena adolorida com si se li mig parts l'espinada... amb
la testa bullent com si la solellada de tot el dia li hagus
deixat el cervell abrusat, ni tant sols en conservava memria.
Per quins cinc sous havia d'encaboriar-s'hi, amb les fatigues
passades?... Acabat de dir, acabat d'oferir. A fi de comptes,
tant de fatiga, tant de reps. I si, desprs de dotze o catorze
hores de treball, en tenia mitja dotzena per a jeure, ja no
necessitava ms.

Per mai se les prenia senceres, les sis hores. Quan no li anaven
les mans li anava el cervell, rumiant plans de millora per a les
terres i conjuminant mitjans d'arranjar la casa com ms aviat
millor, amb l'intent de tenir-ho tot a punt per a quan vingus
l'ocasi de collir el fruit del que tenia plantat o sembrat als
camps i a l'hort.

I era tan fort, el seu desig de veure llestes les obres, que no
s'acontentava amb fer de manobre a en Toms, sin que, traut com
era, fins alguna vegada, quan el vell era fora, li havia agafat
les eines per rebatre un tros de paret o lliscar algun revolt
mal enllestit.

Per el vell Toms, temers que se li acabs la feina ms aviat
que del comte, va resoldre privar-li semblants accions; i, sempre
sorneguer, sempre viu com una mostela, sempre callat i somrient,
va pendre el determini de carrossar cada dia les eines de casa
seva a la torre i de la torre a casa seva.

-Que s'hi faci amb les grapes, si vol- rumiava el vell.

I, des d'aleshores, va congriar-se dintre el seu cor una mena de
despit... una malcia recndita contra en Biel, de qui ja
comenava a malparlar taujanament, no comprometent-se mai, per
deixant endevinar que en Bartra no anava pas del tot fora de cam
en inculpar el miny de tracte amb els esperits malignes.

I en Biel, mentrestant, feia la seva sense pensar mal de res ni
fer-ne a ning; capficat tan sols a treballar i moure's,
encaterinat cada dia ms a no apartar-se de la via empresa amb
tan bon peu.

Prou que vindria, el temps de poder reposar! El que li calia,
doncs, per ara i tant, era molta atenci, molta voluntat a la
feina.

I, per a aconseguir el seu intent, s'hi enfonsava del tot, se'n
feia un esclau subms, s'hi donava en cos i nima, no desviant
mai la vista del punt que s'havia assenyalat com a terme de la
ruta.



XII

LO PROMS, PROMS

L'istiu era a les acaballes quan el tros davanter de la torre del
Barbut va quedar convertit en mas. A la banda del darrera, que
semblava abocar-se damunt del cingle de Mal-vent, no s'hi havia
tocat res, fora les obertures dels dintres, que havien sigut
aparedades.

Emblanquit de fresc, el boc de casal que havia sigut transformat
es veia resplendir al damunt de les verdors de l'hort i dels
grans tous d'alzines i roures que davallaven fins al crrec. I la
blancor de la casa i la blancor del dipsit i la blancor del pou,
feien tres taques alegres, que atreien les mirades de tothom.

Amb tot, aquella alegria semblava barrejar-se amb una ombra de
tristesa. B pernejava, la mula, dintre l'estable o la snia; b
saltironava alegre, en les hores que en Biel no l'havia de
menester, esbrotant d'ac i d'all les mates d'herba que li feien
fretura; b es bellugaven pels voltants de la casa mitja dotzena
de porcells i unes quantes d'aviram, esgratinyant la terra...
Per ni aquell moviment de les bsties, ni el fressejar d'en Biel
anant de l'hort als camps i dels camps a la vinya, ni la remor de
tritlleig que feia l'aigua quan, junyida la mula al vogi,
regalimava dels catfols i s'abocava a la canal que la duia al
safaretx, arribaven a animar aquell tros de muntanya.

Als primers temps de treball, aqueferat a regirar les terres,
llaurant avui un tros i femant o sembrant dem l'altre, ni tan
sols se n'havia adonat, el miny, d'aquella solitud en que vivia;
per ara que l'aviram comenava a fer-se, i les panotxes de blat
de moro apareixien replenes de gra, i les hortalisses semblava
que es veiessin crixer i engruixir-se; ara que obirava ben a
prop el dia de comenar-se a gaudir de tots aquells fruits,
sentia com una mena de buidor.

Per ms que mai la sentia a les hores de vaga, quan, no tenint
cap feina a les terres, s'entretenia, per no perdre el temps, a
fer, amb cor de pinya i troncs de cirerer, les pipes i pipots que
baixava a vendre a ciutat i que l'ajudaven a viure.

En semblants ocasions, pensava sempre que li calia fer ben aviat
un determini ben fet: empendre a la Malena, i enllestir el tracte
per casar-se a entrada d'hivern. Un cop de cap, com ms aviat es
dna, millor. Doncs molta ms ra tenia per a donar-lo ell, que,
d'en que sabia el que era estimaci, no n'havia sentit per cap
altra mossa que per la Malena. Sense una dona, la seva obra no
podia tirar avant ni eixamplar-se.

I, encara que pogus, qu en treuria, de treballar com un negre,
de sol a sol, atut per la calda a l'istiu i barallant-se amb les
glaades a l'hivern, si, al capdavall d'una tirallonga de
fatigues, no hi obirava l'esperana de fer-se una famlia que li
alegrs la vida i li dons ales per a arribar a una vellesa
reposada?...

El que li calia, doncs, era enllestir la cosa i, abans no vingus
el fred, escalfar la seva casa amb el caliu d'una estimaci ferma
que fos la fi de la vida atzarosa que havia arrossegat per tant
temps i el principi de l'existncia de pau que veia en somnis.
Quina joia no seria la seva en veure, anys a venir, el lloc que
li havia servit d'amagatall en les seves desgrcies, transformat,
per obra i grcia del treball, en niu de dolors sense mesura!

Cada dia, a l'hora baixa, mentre les ombres s'anaven ensenyorint
de les clotades i estenent-se rostos amunt, solia encaboriar-se
amb la mateixa cosa. I la remor llunyana de l'aigua que davallava
pel crrec... i la ms propera de les dues que, nades sota el
cingle, s'acorrien cap a la plana, convertint-se ben aviat en
riu... i la del doll que, provinent de la snia que feia anar la
mula, s'escorria fins al safaretx, semblava que bressolessin els
seus somnis rosats d'home verge.

Ben mirat, volia i dolia, en Biel: volia perqu estimava, dolia
perqu, malgrat el seu bra i la seva fam de treball,
s'esgarrifava davant la pensada que qualsevol dia se li
estronqus la sort.

Quin daltabaix, aleshores! Desgraciat ell, desgraciat tothom: la
Malena, el vell Costa, els fills que poguessin venir...

Noms de pensar-hi, aclucava els ulls i arrugava el front, com si
volgus foragitar de si la imatge d'una cosa que l'horroritzs!

Amb tot, un dia, mentre contemplava l'olla, que bullia, al cim
dels fogons, curullada de les primeres cols i trumfes que havia
collit a les terres que menava, va sentir-se envat per una onada
de joia, va somriure satisfet, i va fer una ganyota de menyspreu
als pensaments ferstecs que se li presentaven en muni.

-Bah! bah! Pit i fora! I si vnen mals de cap, els hi farem cara.

I, confiant en el coratge que li havien donat les seves palestres
amb la dissort, va anar a trobar, el mateix dia, mossn Esteve;
va tenir-hi, dintre el seu despatxet humil, una llarga sentada,
com si es confesss; i va fer-li avinents tots els seus propsits
per a l'esdevenidor, i el seu intent d'endur-se'n a viure a la
torre el pare de la Malena, que hi podria descansar de la seva
vida de penes i treballs. I tant de cor va parlar, i tanta
veritat resplendia en els seus ulls, que el sacerdot, com si
llegs en la seva nima, va restar convenut que el canvi sofert
pel miny no era cosa enganyadora; i, desprs de sentir-se
sotragat per una esgarrifana de felicitat, va somriure
triomfalment i es va oferir a anar, ell en persona, a cloure el
tracte amb el ferrer.

-Aquesta vegada et vui fer de pare- va dir-li el capell, bo i
aixecant-se de la cadira de braos i tustant-li l'espatlla amb la
destra.

-B prou que li pertoca!- va fer, convenut, en Biel.

I, sentint que les llgrimes estaven a punt de fer-li tradoria
escapant-se-li galtes avall, va prendre aquella m paternal que
sentia sobre, va estampar-hi un pet que va cuidar envermellir-ne
la pell, i va eixir de la rectoria a corre-cuita: tan a
corre-cuita, que ni es va adonar tan sols dels de can Bartra que,
a un rec del cancell, estaven conversant amb el vicari sobre el
casament d'en Jan amb la Maria Betra, de Vilavessant.

L'endem mateix, havent rebut per via de mossn Esteve la bona
nova que el ferrer es mostrava tot agradat del matrimoni i
satisfet de desempallegar-se de la ferreria per anar a viure a la
torre del Barbut, va escriure al comte el que feia al cas,
donant-li noves de la collita, i parlant-li d'eixamplar els
conreus i de fer entre els dos camps la tallada de bosc que havia
de convertir-los en un sol.

I el comte, en lloc de respondre a la carta, va presentar-se al
cap d'alguns dies, disposat a fer el que el miny li demanava.
Per no va presentar-se sol, sin amb un mestre d'obres de ciutat
que havia d'estudiar la manera d'arranjar el mol de vent que
arrodoniria l'obra de refer la propietat, proporcionant aigua en
abundor per a convertir en regadius algunes de les terres que ara
eren de sequer.

-Lo proms, proms- va dir el comte.

I, desprs d'una estona de reps, va emprendre amb en Biel la
volta de la propietat.



XIII

AIGUA, SENYOR!

S'acostava el temps de collir les tardanies, i el cel semblava
girar-s'hi en contra. Tot el poble clamava demanant aigua, i
l'aigua no venia.

Les pobres plantes, mig mortes de set, es retorcien amb aire
trgic; la terra, resseca, es clivellava tota; els arbres,
marcits per l'eixut, mostraven les copes esgrogueides, i a cada
ratxada de vent es trobaven despullats d'un nou ardat de fulles.

-Aigua, Senyor!- sospiraven, guaitant al cel, els pagesos.

-Aigua, Senyor!- repetien les dones, eixint adalerades, al pas de
les portes, per escorcollar d'ample a ample la volta immensa i
llisa.

-Aigua!... volem aigua!... Necessitem aigua!- semblaven dir els
pmpols recoquillats, i els esparcets i els blats de moro i les
trumfes.

I l'aigua no es presentava; i fins en Biel, que en tenia per a
l'hort tanta com li'n feia menester, comenava a tmer que el pou
desdigus, i a perdre l'esperana que els camps arribessin a b.

Per aix, en veure com anava creixent de dia en dia la torratxa
que havia de ser coronada pel mol de vent i que assenyalaria la
data del seu matrimoni amb la Malena, semblava que se la begus
amb la mirada, glatint com un infant que espera veure llesta una
joguina.

Aquell mol era per a ell una esperana. El dia que fos acabat,
les terres doblarien de preu. Pas poc!... Aleshores s que
s'acabarien les angnies; perqu, encara que les terres de sequer
patissin, sempre tindria l'esperana de salvar una bona part de
la collita.

En canvi, ara, havia de resignar-se a perdre'n un galan xic, si
Du no enviava aviat, ben aviat, l'aigua que mancava.

Cada mat en llevar-se, i cada vespre abans d'adormir-se, en
endrear al cel les seves pregries pel descans dels que l'havien
dut al mn, es recordava tamb dels que havien de venir, i
demanava aquella aigua que havia d'acostar la data de llur
vinguda. Perqu, si els camps es perdien, qui era que s'atrevia
a carregar-se la creu, anant de cara a un hivern de fam?... Pas
ell!

-Aigua, Senyor!...

L'aigua va venir! Va venir una tarda a entrada de fosc,
arrossegada per un cap de nvol que, menut en aparixer, es va
anar enfilant en l'aire, fent seguir al seu darrera, a tall
d'immensa cua de pav, una gran escampadissa de flocs cendrosos,
que, atapeint-se i amudaixonant-se, es varen escampar arreu fins
a deixar el cel sense una clariana, transformant-se ben aviat de
grisos en negres i avanant el vespre de ms d'una hora.

Tot el poble es va llenar al carrer. Tot el poble va veure
aquella foscor com si fos un raig de llum, esperanador anunci de
bonana.

-Ja la tenim aqu!... Ja s nostra!...

I els nvols varen desfer-se.

I l'aigua, comenant a caure espessa i seguida, va abrigar tota
l'encontrada, rebotent alegrament sobre les teules, escorrent-se
i cantant per xaragalls i entallades, enrossegant-se'n les fulles
malaltisses dels arbres, i traient, de les que hi deixava, un
davassall de canons encoratjadores.

-Bona pluja, Senyor!... nsia, que ara va b!... No en plouen
poques, de dobles de cotre!- clamaven els caps de casa.

-Aigua, Senyor, que de vi ja en venen!- deien, fent tabola, els
eixelebrats.

-Grcies, Du meu!- esclafia en Biel dret a la porta de la seva
estada.

Un batec de joia semblava sotragar les cases, els boscos, els
sembrats i les vinyes. Era un batec immens dels homes i les
coses, dels animals i les plantes, de la terra i el cel; era un
cant de glria a la resurrecci de les viandes decandides.

Per ben aviat va barrejar-se amb aquell clam de tota la natura
una mena d'esverament. L'aigua, que davallava de primer antuvi
seguit-seguit, s'estimbava, ara, furient, amb fria de bstia
esquivada que perd el mn de vista. Res de menuts rajolins; res
de gotellada espessa; res de xiuxiueig alegroi: les remors d'ara
eren remors de terratrmol; els rajolins, davassall; la
gotellada, cascada imposadora.

De temps en temps zigzaguejava un llamp, retrunyia un tro, i tot
el poble trontollava com si estigus en perill d'esgavellar-se a
l'empenta dels corrents, que cuidaven negar-lo ficant-se pels
horts, entaforant-se pels espiralls d'estables i cellers,
rodolant carrer avall amb eixordadora fressa, per a caure, part
d'all de la tirallonga de cases, al crrec de l'Home-mort que en
certs indrets comenava ja a sobreeixir.

I el xfec creixia... creixia d'una manera esgarrifosa. I la
fosca es convertia en espessa negror. I la negror s'encomanava a
les nimes dels pagesos, que es bellugaven d'ac d'all, tots
neguitosos, a tall de bsties esquerpes agafades en parany.

Per, amb tot i les tenebres que embolcallaven el poble, cap
d'ells deixava d'endevinar els progressos que feia l'aiguat. Per
aix, mentre cuitaven a barrar amb fustes travesseres el pas de
les portes, anaven seguint amb el pensament el curs del
devassall.

A les cases que donaven al crrec, el neguit s'augmentava amb el
perill que, a l'hora ms impensada, el carrer fos incapa
d'engolir l'aigua que hi entrava en riera desfeta i, trencant-se
al cap d'amunt la corrent, dons la volta per la banda del
darrera i s'ajunts en aquell punt amb la que baixava pel crrec,
negant els horts i enrossegant-se'n les viandes.

I aix va ser el que va succeir al cap d'una estona, arrencant de
tota aquella bandada de poblat un gemec de desesperaci, que va
semblar que fos respost a l'instant per l'altra bandada. Era que
la muni de cascades que es copsaven pel darrera les cases
d'aquell indret, en lloc d'escrrer-se avall com havien fet fins
aleshores, comenaven a ficar-se pels estatges, desbotant portes
i esbotzant tempanells per cercar eixida a la part davantera.

Llavors, malgrat la fosca i la temena de seguir, vulgues que no,
el cam de l'aigua, que baixava furient, tothom va sortir al
defora: els uns amb l'intent de cercar refugi, per a ells i les
bsties, a les cases en qu no hi havia perill; els altres per a
ajudar-los o fer-los llum amb fanals i llanternes; els ms sense
altre objecte que moure's, encara que no fos sin per
desempallegar-se del desatent que els consumia i fer-se la
illusi que es defensaven de l'aigua.

Fins a altes hores de la matinada el devassall no va comenar a
cedir. Amb tot, si b el xfec va minvar, els torrents desbordats
varen crixer encara, engruixits pels que s'escorrien de les
terres ms altes, on la mnega d'aigua havia fet tamb de les
seves.

Per de tots els pobles de la rodalia, el de Cassanelles va ser
l'nic castigat. Quan, allunyats els nvols, varen aparixer les
primeres llussors del nou dia, varen ser saludades amb una
lletania de planys i de renecs, de malediccions i de sospirs. El
sol, en aixecar-se, va illuminar el desastre ms gros que havien
vist els vivents: les cases eren illes; el carrer, el crrec i la
plaa, un bra de mar; dels horts ni se'n veia rastre...

I el pitjor va ser que ni se'n veia aleshores ni se'n va veure
ms tard, quan l'aigua va haver anat prou de baixa per a deixar
obirar el mal que havia fet.

Tota la llenca de terra enclosa entre les cases i el crrec
s'havia convertit en un ample sorral, clapat de pedres i llot.
Era una cosa que feia venir les llgrimes als ulls, com les hi
feien venir els camps coberts de rierencs, els fruiters
arrabassats, els camins destruts i els claps de terra
desapareguts. Semblava que Du hagus volgut venjar-se d'alguna
ofensa que li hagus fet el poble. Qui ms que menys, no hi havia
pags que no plors la desfeta d'algun dels trossos que menava.

L'nic que va escapar-se en un tot del cstig va ser en Biel. Les
seves peces, prou isolades per a no rebre l'empenta de cap dels
torrents desbordats, s'havien gaudit de la pluja sense rebre'n
cap dany, i resplandien al sol com si hagus comparegut per a
elles la primavera.

I en Biel, en veure-ho, va somriure a l'esperana i va donar
grcies a Du per la ventura que li havia portat, mentre el seu
enemic de sempre, el rancunis hereu Bartra, que es consumia de
despit en veure destroat o del seu, amenaava des de la porta
de casa seva la torre del Barbut, bo i remugant malediccions i
blasfmies.

-Lladre, ms que lladre!... Aquesta s que no te la perdono!...

I tot aquell dia, i tot l'endem, i l'altre, i l'altre, se'l va
veure corrent pel terme com un esperitat, aturant a tothom per
escampar la seva rancnia i fent mans i mnegues per encomanar
als pagesos damnificats la sospita que el flagell era obra de les
conxorxes d'en Biel amb els esperits malignes.

I molts dels que havien deixat de creure en tals conxorxes varen
comenar a dubtar-ne... i molts dels que en dubtaven, a
creure-les certes... i tots els que les creien, a sentir la
pruja de venjar-se'n els agullonava ms de ferm que abans,
convertint-se, de desig somort, en set abrusadora.



XIV

A LES FOSQUES

Havien assenyalat per al casori el dia de Tots-Sants; i, mentre
l'esperaven, en Biel solia anar cada vespre a la ferreria, on
passava l'estona, fins a nit entrada, garlant dels seus propsits
per a l'esdevenidor. Enemic de malgastar el temps, mentre
articulejava amb la Malena i en Costa, treballava en les pipes i
pipots, sense cansar-s'hi gaire, per tamb sense deixar cap
vetlla de fer la tasca que s'havia imposat. I aquell
treballoteig, en lloc de ser-li una crrega, li servia com de
descans i distracci a les moltes feines que es veia obligat a
fer de sol a sol per a tirar endavant la seva obra.

-Plega, home- li deia la Malena: -encara no'n tenes prou, de tot
el dia?

-Cal aprofitar les engrunes.

-Empr b tenes de descansar.

-Pas per ara. Ja vindr el dia per xo.

I tot era pintar un benvenir alegre, rialler, ple de ventures.

Per la Malena no es deixava engrescar i temia. Temia que les
malvolences tancades ara a l'nima de tot Cassanelles,
esclatessin una hora o altra, i engeguessin riu avall aquells
castells. I ho temia de tal manera, que mai se cansava de
predicar al miny que es malfis.

-Vs amb compte: sentes?... Mira que ara ja no s en Bartra sol,
qui te la porta votada. Cal que vigilis, perqu un tret o una
ganivetada de trascant sn cosa d'un dir Jess. I mira't: si
consevol nit, con surtes de casa, te fessin un mal joc, pories
an'ls-hi darrera, desemprs!...

-Cabries de dona!- feia en Biel amb cert desgaire.

-Amn de Du que ho siguin.

-I no ho han de ser!

-Pod s. Empr pensa que en Jan no dorm ni reposa per fer-te
mal: Tot el dia el passa dient esguerradures de tu i inculpant-te
del mal que ha fet l'aigua. I com que s tan reboig, no seria cap
cosa estranya que una nit engresqus els de la colla i et
vinguessin a escometre. Perqu gaireb tothom est que l'aiguat
va ser cosa teva. I, veient que no ms va fer mal al poble,
figura't si n'estan, d'encalabrinats! La gran rbia dels d'aqu
s de veure que, mentre tot Cassanelles ha quedat desgraciat, els
de Vilavessant se gaudeixen de la pluja, que no els ha fet ms
que b. I com que sempre hi ha hagut tanta rbia de l'un poble a
l'altre...

Tant i tant va maldar, que va aconseguir encomanar les seves
temors a en Biel. Per, malgrat la vista que el miny
esparpillava i les tortes que feia per dintre els boscos del
comte quan se n'anava a jc, mai va aconseguir veure una ombra
que el fes malfiar.

Vet aqu perqu, de xic en xic, aquelles sospites li varen
desaparixer de nou, i va tornar a fer la ruta de cal ferrer a la
torre sense parar-se a escorcollar les reconades de cam ni a
ronsejar per les marrades. Sempre a la seva, ni tan sols es
torbava mai a tombar la vista, no fent cabal de les petites
remors que sentia al pas i que, si b arribaven a les seves
orelles, no li deixaven rastre a l'esperit.

Un vespre va quedar tot sorprs en dir-li la Malena:

-No vinguis, als vespres: creu-me a mi.

-Per qu?

-Perqu... perqu s. Ni jo mateixa ho s, veies!... Empr me fa
por, que vinguis. Mira: anit mateix no he poscut atrapar el son
de cap de les maneres, pensant que te n'havia passat alguna. I
mira't: con te'n vares haver anat, vaig estar a punt de
cridar-te; perqu, encara no vares ser a l'indret de la font,
vaig donar una llambregada carrer amunt i vaig veure an en Jan
que sortia de l'hostal amb tres o cotre. I tot l'aire el tenien
de cercar quelcom. I el cor me diu que duien mals intents.

Al vespre de l'endem, en lloc d'arreplegar l'eina que solia
portar sobre, els altres dies, per un si decs, va deixar-la a
casa, temers que, si l'escometien, es deixs portar del gnit i
fes algun disbarat. Fins aleshores no se li havia acudit la
pensada que, obrant i tot en justa defensa, podia perdre's per
tota la vida; per ara, que comenava a creure en aquell perill,
naixia en ell una gran temor de si mateix, que li donava
esgarrifances, presentant-li a cada punt la imatge del presidi
com la d'un monstre disposat a engolir-lo de bell nou.

-No, aix no: de cap manera!...

Per ben aviat compareixia el dubte. I si l'agullonaven fins a
llevar-li el seny?... I si es veia obligat a defensar-se?... I
si, en sentir-se escoms, no es podia governar?

-Pod s que el millor seria no baixar al poble cap vetlla- va
acabar per dir-se.

I en arribar el vespre, va fer avinent a la Malena el seu
propsit.

La llstima va ser que aquell vespre mateix, a l'hostal bo i
celebrant el comiat de fadrinatge d'en Bartra, que es casava al
cap de pocs dies amb la Maria Betra, de Vilavessant, els que
formaven la colla dels gats varen aixecar la porrona ms del
degut, i, enardint-se a cada nova xerricada, varen fer el
determini d'anar a esperar en Jan.

-N'hi hem de fer una que se'n recordi tota la vida- deia l'un.

-Ca, ca! El cas s estossinar-lo d'un cop- afirmava l'altre.

-Segons veurem, farem- va ajustar, per ltim, en Jan.

I, donada per ell la veu de -Som-hi!-, sis homes varen llanar-se
al carrer. Llurs figures varen tambalejar un instant al mig del
gavell de llum que eixia de l'hostal, varen acoblar-se en
rodona, com si pactessin quelcom, i varen perdre's desprs carrer
avall, negant-se en la mar de fosca que amortallava el poble.

La quietud era tan gran, que, malgrat el compte amb qu
caminaven, el fregads de llurs peus els esverava a cada punt,
fent-los entrar en temors de ser descoberts.

-Pxxx!... No feu fressa!- remugava en Jan tot sovint.

I, agafats de bracet, anaven avanant fosca endintre, sense saber
d'una manera certa si anaven a matar un home.

L'nic que en sabia quelcom era en Jan, que tenia l'intent de
revenjar-se una vegada per totes, per esbravar la rancnia que
sentia contra en Biel.

De sobte, en passar per davant de casa seva, va donar-se un cop
al front.

-Espereu's. No feu brogit.

Va arrupir-se a poc a poc, va ficar la m al forat gatoner, la va
treure armada de la clau, i desprs d'obrir amb molt compte la
porta forana, va ficar-se dintre i va comparixer, al cap d'un
moment, amb quelcom que els seus companys no varen poder
distingir, per que feia soroll de ferro.

-Qu tragines, ac?

-Ja ho veureu con siguem a lloc.

I, empenyent els companys, va afegir, apressadament:

-El que cal s que ens afanyem a passar pel davant de la
ferreria, perqu ja s l'hora que ell ne sol sortir, i s pas
cosa de topar-s'hi tu per tu.

Costa avall i fosca endintre, varen anar avanant fins a l'indret
de la font, on varen aturar-se a una ordre d'en Jan.

-Ara jaquiu-me fer a mi i amagueu's per ac en avall. Ja veureu,
quina gresca!

I, aclatant-se al bell costat de la palanca, va posar-hi, a
l'entrada mateixa, la ferramenta que havia entrat a cercar a casa
seva poc abans.

-Ja ho tenim a punt- va fer tot d'una.

I es va retirar algunes passes i va entaforar-se entre l'espessor
d'un barder.

La quietud era immensa. Fora l'aigua que, remorosa, davallava de
la canella de la font, aturant-se un moment a la pica per a
relliscar desprs fins a la corregada, tot semblava mort.

Com si es sents corprs per aquella calma de cementiri, en Jan
no gosava bleixar ni aixecar la veu per esbrinar el punt on tenia
amagats els companys.

Per ltim, no va saber-se estar de dir, en veu baixa:

-A quin indret s'heu amagat, nois?- Per, no havent obtingut cap
resposta, va recalcar seriosament:

-Fem pas bromes: sentiu?

I ja es disposava a fer la requisa d'aquells encontorns, quan uns
ronquets vinguts de cap avall varen encomanar-li la temena de
que els companys se li haguessin adormit.

Gaireb al mateix temps, va sentir de la banda del poble un
trepig somort i la veu d'en Biel que cantussejava de baix en
baix, com feia gaireb sempre.

Aleshores va fer algunes passes cap al punt d'on provenien els
roncs, va cercar els companys a les palpentes, i va sotragar-los
fermament.

-nsia, minyons, que ja el tenim ac!...

Un crit de dolor i de rbia llanat per en Biel, que acabava
d'arribar al cap de la palanca, va acabar de desvetllar als dos
que estaven ms serens. Els altres, calents d'orelles a causa del
vi engolit a l'hostal, ni varen fer acci de bellugar-se.

-Pit i ronyons, que el llop s nostre!- va esclafir en Jan.

I, al davant del parell de galifardeus que acabava d'eixorivir,
va dirigir-se al lloc on el pobre Biel es retorcia, bregant per
desempallegar-se de les dents de ferro amb qu una ballesta de
caar llops se li havia aferrat a la cama.

Malgrat els seus intents, en veure's fermat de tal manera i en
sentir la presncia dels tres homes que se li anaven a tirar al
damunt, va disposar-se a la defensa; i, foragitant de si el
malet enginy, va plantar-se a l'entrada de la palanca com si
volgus barrar-ne el pas.

Esperonat per la dolor, sentia un regirament de tripes que li
llevava el seny, fent nixer dintre seu instints de fera.

Amb tot, va posar-se al mateix instant sobre si, va beneir la
pensada que havia tingut de deixar a casa tota mena d'eines, i va
fer interiorment la promesa de no fer mal si no l'hi obligaven.

Per aix, amb el desig d'allunyar-los per sa sa, va cridar, amb
fermesa:

-El que provi de tocar-me va daltabaix de la gorga!

I va fer acci de giravoltar i emprendre la palanca. Per en Jan,
ms lleuger, se li va penjar al coll, sense fer cas del perill
d'estimbar-se.

Varen bregar un instant, traient en Bartra forces de flaquesa per
llanar en Biel al fons del crrec, i forcejant en Biel per
fer-lo enrera. En l'un s'hi veien pel clar les ganes de fer mal;
en l'altre el desig de lliurar-se'n sense arribar a un estropici.

De sobte en Biel va posar un peu en fals, va perdre la testa, i
hauria caigut a plom ribs avall si no arriben a ser unes
garrigues a les quals va arrapar-se.

Les espines escorxant-li la pell de les mans, i el tomball
llevant-li el seny, varen enardir-lo. I veus aqu que,
redreant-se tot d'una pea, va fer un bot, va agafar en Bartra
per la cintura, i el va llanar a baix com una pilota.

Encara el cos d'en Jan no acabava de tallar les aiges del gorg,
esbocinant-les en cent mil esquitxos, que ja els altres dos
galifardeus, que havien restat a poques passes, varen abraonar-se
a en Biel com dos mastins.

Per, malgrat ser dos contra un, la serenitat d'en Biel va vncer
a llur embriaguesa, i en un dir Jess varen davallar a fer
companyia a en Jan.

I, mentre en Biel s'entaforava boscos amunt a tota pressa,
muntava del gorg una gran remor de xapoteig, barrejada amb una
tirallonga de blasfmies.

L'endem tot el poble va poder veure en Jan i els seus dos
companyons tots esgalabrats, i en Biel ranquejant de resultes de
la mossegada que li havia clavat a la cama dreta la ballesta
d'agafar llops.

I varen ser tan ferms els senyals de la batussa, que al cap d'un
mes i mig, quan va arribar el dia del casori amb la Malena, el
nuvi caminava encara mig de gairell, i en Jan, que ja feia alguns
dies que arrossegava la creu del matrimoni, no tenia del tot
pellats els esquinos de la pell de mans i cara.



XV

D'UN MN A L'ALTRE

Ja eren casats i ja anaven per famlia. En Costa ferrer, havent
venut la ferreria a un noi d'en Pitxela que s'acabava de passar
manescal, vivia content i satisfet a la torre, convertit en
guarda del bestiar que criaven, cantussejant tot el sant dia de
baix en baix, i deixant passar la vida reposadament, sense
capficar-se d'altra cosa que de no tenir un instant la pipa buida
i que a la carbassa que feia seguir sempre amb ell no hi
manquessin mai dos travessos del ranci per a remullar la gola
quan en sents fretura.

Amb el matrimoni, la Malena s'havia engruixit i es mostrava
radiosa, vessant salut i sobreeixint de vida, mentre en Biel,
sempre aqueferat, sempre a la seva, no pensava sin en treballar,
engrandir les terres que menava i augmentar el bestiar que tenia
per estables i corrals. El cas era preparar un bon niu perqu els
ocells que havien de venir no naixessin miserables.

-S'ha de mirar sempre avant: sabes, Malena?... Amb bona
voluntat, no hi ha res de la terra que no s'aconsegueixi. Si avui
som masovers, un altre dia tindrem tamb alguns claps de terra
nostres, i porem dir als nostres fills: -Veieu? Aix varen
afanyar-ho els vostres pares a cpia de suades i de treball.
Serveu-ho i augmenteu-ho.

I, tapant avui un forat i dem un altre, va atiar-se desfent dels
deutes que tenia amb l'amo fins a tenir pagades les eines de
treball.

I, un cop seves les eines, va anar perqu ho fos l'egua.

I, un cop va ser amo de l'egua, va fer mans i mnegues per
engruixir el nombre de bestiar.

I aix, sempre avant, varen passar els dies, varen passar les
setmanes, varen passar els mesos, i els anys i tot.

Per el fruit de benedicci que esperava el matrimoni no
s'anunciava per cap senyal. Semblava que Du, bo i menant-los per
una ruta esplendorosa, es complagus a privar-los d'aquell do,
d'aquella felicitat que ambicionaven.

En canvi l'hereu Bartra sortia gaireb a fill per any, i en Biel
i la Malena havien de veure com el seu enemic es gaudia de les
dolors de la paternitat, que a ells els eren negades.

-Un fill, bon Du!- clamaven, entre parenostres i avemaries, en
enlairar llurs pregries cel amunt.

-Un fill, bon Du!- repetien en veure's isolats, sense una nima
que comparts amb ells alegries i penes, sense un amic ni un
parent que els consols en les afliccions o els anims en els
entrebancs i trencacolls que, en llur caminada vida enll, els
dificultaven els passos.

Perqu, d'en que eren casats i semblaven rabejar-se en
l'abundor, l'enveja i la calmnia havien anat fent prou cam per
a deixar-los sols, condemnats a no estrompassar sin de tard en
tard, gaireb d'amagatotis, la ratlla de les terres que menaven,
com si la torre del Barbut fos un llatzeret i ells uns leprosos
que no poguessin tenir cap tracte de tu a tu amb llurs semblants.

Els vells entrants a la rectoria que, per respecte al senyor
rector, aparentaven abans fer bona cara a en Biel, havien anat
davallant a la fossa; i els dos o tres que ara quedaven, ja no
eren ni tu ni vs.

I tampoc ho era el mateix capell, que, atut per les xacres, amb
prou feines tenia habilior per a fer les prctiques menys
carregoses del seu ministeri. El malet ofec fins el privava
d'arribar-se, de cent en quaranta, a donar una estona de conversa
als seus amics.

Per, si el sacerdot no podia pujar a la torre, els de la torre
no deixaven de baixar algun cop, b que amagant-se de la gent, a
tall de criminals que deixen la pres per una estona.

Aquelles escapades eren per a ells un consol, puix que a la
rectoria hi trobaven sempre bona cara, fins per part de la
Llogaia, la xaruga majordona que, mal gnit i rondinaire de
natural, era tot dolor, tota bondat, amb el rector i els que
l'estimaven.

Amb tot, fins aquell consol va estroncar-se'ls, als de la torre.
Un diumenge, en sortir de la missa matinal, que acabava de dir el
vicari, varen trobar la Llogaia, que, plena de desatent, anava a
cercar el senyor metge.

-I doncs? Qu tenim, de nou?...

-Que mossn Esteve se'ns en va: veu's-ho aqu. I justament no fa
gaire que us demanava. Aquesta matinada el senyor vicari li ha
donat Nostramo.

I, desprs de pregar-los que entressin a la rectoria, va seguir
tota aqueferada la seva ruta.

El capell, acompanyat d'una vena, s'estava al peu del llit,
assegut a l'ampla cadira de braos, bregant per arreplegar a
petits glops l'aire que no podia engolir. La seva cara rebeguda i
el seu coll esprimatxat mostraven ara una grossa inflor; els
llavis se li veien tenyits per una lleugera moradura; les mans,
enasprades als braos de la cadira, s'hi arrapaven fermament, com
si la fora que hi feia l'ajuds a bleixar.

Per la cambra, silenciosa com la cella d'un frare, semblava
surar-hi quelcom d'esgarrifs. Les parets blanques, les cortines
blanques, el sostre blanc, tenien l'aire d'un corgelador pa de
neu.

-Hola, Biel... Hola, Malena...- va confegir arrapat a les mans,
repenjant-s'hi per tornar el bleix.

Tot seguit va deixar la de la Malena i va comenar a amanyagar la
que tenia empresonada a en Biel, bo i mormolant, a cada
manyagada:

-Sigues bo: sentes?... Sigues bo...

Ben aviat el moviment de manxa del seu pit, de tota la seva
persona, va esdevenir ms pesat, comenant-se a arrossegar d'una
manera que feia condol. I, encara, entre sospir i sospir, anava
repetint les mateixes paraules, acompanyant-les d'un caient
d'ulls tot melangis i d'un mig riure apagat:

-Sigues bo: sentes?... Sigues bo...

En Biel callava, la Malena callava, tothom callava, i les
paraules del capell ressonaven tristes, trencades a cada punt
per un gemec i barrejades amb el tic-tac del rellotge de pesos
penjat a un costat de la cambra, davant per davant d'una imatge
del Sant Crist.

Quan va comparixer el metge, va prendre-li el pols, va possar-li
l'orella al damunt del pit, i va fer una ganyota de mal averany.
En Biel, que no el perdia de vista, va sentir fred al cor, notant
que l'esglai li segava les cames.

-Sigues bo: sentes?... Sigues bo...

Prou tenia ra d'esglaiar-se, en Biel. Tanta ra, que encara el
senyor metge no havia aixecat el cap, quan els ulls del sacerdot
varen esdevenir vidrosos, el seu bleix va afeblir-se ms i ms, i
la moradura dels llavis va enfortir-se.

-Sigues bo: sentes?... Sigues bo...

I mossn Esteve va llanar alguns sospirs.

Tothom restava mut... tothom tenia clavada la vista en la del
capell.

-Els sospirs de la mort- va fer, de baix en baix, el metge.

Va acostar-li als ulls un broc encs de la llumenera, va
contreure, com malgrat ell, els llavis en un nou gest de mal
averany, i va fer un senyal al vicari, que havia acudit a
corre-cuita.

I el vicari va fer solemnialment la recomanaci de l'nima, no
aconseguint apagar del tot, amb les seves paraules, el ress de
les de mossn Esteve...

-Sigues bo, Biel... Sigues bo com Jesucrist... que sigui ara en
la meva ajuda!...-

I desprs... res... un nou sospir que sura apagat per la quietud
de la cambra... la ferma sotragada d'un cos quan l'nima en
fuig... un fort gemec de tot un casal...

* * *



XVI

SOLITUD

I en Biel va quedar-se sense guia, i aquella fam de paternitat
que el corsecava va crixer ms i ms. L'acolliment que, mort el
rector, va oferir a la vella Llogaia, no va arribar a
apaivagar-li la set d'amor que li donava mal viure.

La Malena prou l'afalagava, prou bregava per encoratjar-lo i
fer-li oblidar aquella cabria que li rosegava el cervell com un
corc malet!...

-Qui sap home? Com Du no ens vol fer aquesta grcia, deu ser que
ens conv.

Per ell, en lloc d'aconsolar-se, restava sorrut, capbaix,
mormolant paraules confoses que tant podien pendre's per oracions
com per veus de revolta. Alguns cops, tot pregant per l'nima de
mossn Esteve, sentia que una onada de dubtes li envaa el
cervell. Si ell no s'hagus mort, pla que li hauria donat una
bona guia per a tocar el cor de Du. Per, ja que frua de la
Glria, per qu no demanava aquella grcia a Nostre Senyor?...
Qui sap? Potser la tardana en la vinguda del fill era una prova
amb qu Du volia assegurar-se de la fermesa de la seva fe.

Aquesta pensada li obria el cor a l'esperana. Si era una prova,
ben segur que la Voluntad Divina acabaria per concedir-li el que
tan desitjava.

Per aix, tement que Du prengus els seus clams per tossuderia,
molts cops, recordant-se de les paraules de la Malena, solia
afegir, a les seves spliques:

-No em rebello, Senyor. Si no em conv, no me'l dongueu, el fill
que us demano.

I plorava desolat, tement a l'hora no aconseguir el seu objecte o
aconseguir-lo desprs d'una tirallonga de precs tossuts que li
atraguessin la ira del Cel. Amb tot, dintre de la seva
conscincia, hi surava sempre una pensada: que, en demanar el
fill que no venia, la ra estava de la seva banda. Ventura que
aviat s'amorosia la seva exaltaci i es reprenia a si mateix pel
sacrilegi de gosar oposar-se als designis del Totpoders.

Aleshores es lliurava tot ell al treball que l'havia redimit,
foragitava tota mala dria, i, encorbat al damunt del terrer, el
masegava per fecundar-lo i arrencar-li els fruits que nodria.

Per la seva banda, la Malena, malgrat les bones paraules amb qu
pretenia encoratjar en Biel, sentia tamb a l'nima la punyida de
la mateixa dolor. Als primers temps de matrimoni, la joia d'haver
arribat a aconseguir el que durant molt temps li havia semblat un
sommi impossible, no la deixava capficar en altra cosa que a
estimar el seu home i ser estimada per ell. Desprs, quan les
flamarades que l'abrandaven d'amor varen convertir-se en caliu
que no es revifa sin de tant en tant, va sentir nixer, com en
Biel, el desig de posseir una cosa que fos de l'un i de l'altre,
un fill en el qual poguessin esmerar l'afecte sobrer que els
vessava del cor. Per ltim, quan va perdre tota esperana de ser
mare, va esdevenir macilenta i trista, passejant d'un cap a
l'altre d'estatge la seva tristor, feinejant silenciosa pel
corral i la cuina quan en Biel era fora, esforant-se per semblar
alegre i riallera quan en Biel era a casa.

I aix, sempre contristada i rumiosa, veia passar els dies i les
setmanes i els mesos... i sentia en ple istiu esgarrifances de
fred en pensar que el seu pare anava envellint-se i li quedava
vida per poc temps... i s'encenia al cor de l'hiverns amb les
onades d'ambici que l'abrandaven, sempre que obirava la dona
d'en Bartra que, ms sortada que ella, passejava per camps i
boscos la seva fecunditat.

Fins la Llogaia va atrapar-la, un dia, al corral, feta una mar de
plors, al davant de la cabra cega i coixa que amanyagava el
cabridet que acabava de posar al mn, bo i llepant-lo amorosa.

De xic en xic la seva pena va anar-se fent encara ms i ms gran,
arribant al punt de no deixar un moment de reps a la seva nima
i llevant-li l'habilior d'enganyar en Biel amb aixeres i afalacs.

I el temps rodolava cada vegada ms pesat per a ella i el seu
home, que el veien passar sense una sorpresa, sense un goig que
els aferrs a la vida i els fes grata l'estada al mn. Isolats a
la torre del Barbut, semblaven uns confinats de la terra que
purguessin alguna grossa maldat.

Per a acabar de fer ms amarga llur existncia, va venir un
hivern cru i plujs, que a les primeres alenades va endur-se'n
l'nima del vell, deixant-los sense altra companyia que la de la
Llogaia, que s'aguantava encara ferma, per que comenava ja a
perdre l'agre de tot i parlava d'anar-se'n a viure amb una
germana de ciutat, obeint a la pensada secreta de sostreure's a
les malvolences que la seva estada a la torre havia congriat
contra ella entre els cassanellencs.

En les llargues hores de solitud passades treballant dintre la
torre a causa de les pluges i neus, els dos esposos restaven
muts, provant d'esbravar amb sospirs somorts el dol que els
consumia. Ni l'un ni l'altre deien res; ni l'un ni l'altre
gosaven donar eixida als pensaments que els rautaven pels
dintres; ni l'un ni l'altre s'atrevien a acusar-se ni defensar-se
de no haver sigut aptes per a donar fruit.

Una nit, en trobar-se sols dintre llur cambra, en Biel, que no
havia desplegat els llavis en tota la vetlla, va dir, com si
parls sol:

-Quina vida ms trista!...

I va dir-ho amb tal aire de tendror, que la Malena, desacostumada
a sentir-lo parlar de semblant terme, en va quedar tota esponjada
i el va abrigar amb un davassall de paraules encoratjadores.

-I b, home! no t'hi amoinis!... D'un temps un altre en ve!...
Te penses que no se'ns girar algun dia, la sort?... Te penses
que no ens escoltar, Du, un dia o altre?... Doncs no t'ho
pensis, home.

Per en Biel no es deixava convncer, i no parava de bellugar el
cap en senyal de desconfiana. Quan ja no els havia escoltat Du,
no es refiava pas que els escolts mai de la vida.

-Creu-me, Malena: aix s un cstig. Un cstig que dec tenir ben
merescut, quan tant me cou. Empr el que jo no entenc s per qu
n'has de rebre tu, d'aquest cstig. Sabessis la pena que em fas,
con te veig marfir d'enyorament per culpa meva!... Perqu la
culpa de tot la tinc jo: sabes?...

La Malena, que ja s'havia embolicat amb els llenols, va
redrear-se i va guaitar el seu home, que restava assegut als
peus del llit, com si no tingus esma de despullar-se.

-No, no em repliquis- va fer en Biel: -tota la culpa s meva.
Tota, tota, tota!... Quan jo vaig sortir de presidi, no n'havies
d'haver vist ni l'ombra, de mi. Me n'havia d'anar lluny, ben
lluny, a unes terres que no sabessin d'on venia, ni qui era, ni
el que havia fet. Llavors tu t'hauries casat amb qui haguessis
volgut, i jo hauria viscut amb tranquillitat de conscincia... o
m'hauria mort de passi d'nima. I, mira't: mort jo, tranquil
tothom. Si res ms no, sabia que no feia desgraciat a ning.

-Pro qui t'ho diu, que m'hagis fet desgraciada?... Si sc
felia!... creume... ben felia!... Sabes qu s, el que
desitjo?... Veure't content.

-No, no: no en tindries pas prou, d'aix. Te consums, aqu dalt.
Te martiritza, aix de veure que no pots fer-te amb ning. No en
tenes prou, de mi!...

La Malena anava a replicar, per en Biel li va segar la paraula.

-Si no t'inculpo, dona!... Si tenes tota la ra!... Si jo tamb
me n'enyoro de no fer-me amb la gent!... Veus? Con estava sol, ja
era una altra cosa: sol patia, i sol passava les angnies. Empr
ara no; ara soms dos els que patim. I aix s el que em reventa,
maliatsiga!... Tingussim un fill, ja seria una altra cosa. Ben
segur que seriem ditxosos, veies!

Va regnar el silenci per llarga estona. La Malena, deixant-se
anar al llit, va eixugar-se amb els llenols les llgrimes de
tendresa que li rentellaven galtes avall. En Biel, amb mala
traa, va acabar de despullar-se, va dirigir-se a l'espona del
llit, va aixecar l'abrigall, i en veure els plors de la seva
dona, va deixar-se caure sense forces a la cadira de prop del
capal, sepse tmer el fred de fora, que li amoratava les carns
nues, i sense sentir-se del fret de dins, que li glaava els
ossos.

-Senyor, deu-nos un fill!... Ens cal un fill!... El volem de
totes passades!...- va exclamar tot d'una.

I la mirada ferstega que va dirigir en l'aire, i la fora amb
qu va estrnyer els punys, i la manera com va cloure les barres
fent-se carriquejar les dents, li donaven ms aires d'amo que
mana maleint, que de creient que prega suplicant.

* * *

I no havia passat un mes, que el fill ja s'anunciava.



XVII

PERILL

Perfums de primavera recorrien l'aire; clarors alegroies feien
resplendir la volta del cel; cantries de goig animaven els
boscos...

L'anyada es presentava rica; les espigues s'esbotzaven de plenes;
els fruiters s'atuen de branques al pes de les fruites...

Tot el poble somreia al bon temps, i totes les cases semblaven
fruir d'un esclat de joia. Totes fora can Bartra, que era un niu
de raons. La jove, prou mala arna de si, s'havia adonat, en ser
casada, de la falta d'estimaci d'en Jan, i havia tret el gnit
fins al punt de maltractar els dos vells, d'embrancar-se en
collotges de compares i comares, i d'afanar tot el que podia per
vendre-ho d'amagat a fi d'arreplegar un bon bossot.

I en Jan, carregat de famlia i veient que cap anyada li era
bona, trinava i es desesperava, i a cada punt feia crrer el
bast, bo i malparlant, entre renecs, de la seva dona i del poble
on l'havia anada a cercar.

-Ja no hauries de ser de Vilavessant, vacassa!

-I tu de Cassanelles, botx del dimoni!

I vinguen cinglantades i blasfmies de l'un, i vinguen gemecs i
crits de revolta de l'altra.

Altres vegades, ell, en lloc d'esbravar-se de semblant terme,
sortia de casa per anar a escampar la boira camps i boscos a
travs, o per ficar-se a l'hostal i negar en vi els mals de cap
que el consumien. Rabis i ple de rancnia contra tot i contra
tothom, es sentia el cor rossegat per l'enveja i el cervell
regirat per plans de venjana. Venjana contra en Biel, que li
havia robat la dona que podia fer-lo feli; venjana contra la
Malena, que l'havia rebutjat per un escapat de presidi, i que,
ditxosa del fruit que portava a les entranyes, havia acabat per
menysprear els mals averanys de la gent i per passejar-se ufanosa
d'un cap a l'altre de terme, baixant al poble sempre que en
sentia desig, tant si el seu home l'acompanyava com si no.

I pla podia fer-ho ben descansada, la dona! Perqu la gent de
Cassanelles, somrient al bon any, semblava haver oblidat les
males brames que durant tant de temps havien corregut contra la
torre i els seus habitadors.

Amb tot, igual que sempre, quedava al fons de les conscincies el
caliu colgat, que espeternegava al ms petit senyal de mal temps
o a la ms lleugera pujada de les aiges, i eixia a fora en
mirades ferstegues dirigides al capdamunt del cingle de
Mal-vent: el cingle malet que, aixecant-se superb, semblava
estar orgulls d'aguantar sobre el seu esquenall l'emblanquinada
torre, vorejada d'horta i de camps i fistonada de boscos, en els
quals pasturaven les bsties guardades per la Llogaia.

-Com s'hi fan bons, els lladres, a l'esquena del comte!- solia
esclafir en Jan sempre que llambregava amunt.

I rumiant sobre la seva sort i la de llurs enemics, i comparant
la deixadesa de les terres que ell malmenava amb l'ufanor de les
que conreava en Biel, li dansaven per la testa imatges sagnoses,
i se li cloen els punys fins a clavar-se les ungles als palmells
de les mans.

En semblants ocasions, tot era cercar conversa als companys de
l'hostal, i esbravar-se dient esguerradures i parlant de fer un
exemplar que en tremols la terra.

-Sang a mitja cama, hi haur el dia que m'hi posi!- repetia
sovint.

I, escalfant-se i encalabrinant-se de ms en ms, va arribar a
sentir-se posset amb tan bella fora de semblant dria, que un
dia, havent vist passar per davant de l'hostal la Malena, que
venia de Rosari, va pendre comiat de la colla dels bevedors i la
va seguir de lluny a lluny, fent cuitamaga per no ser descobert.

Era a la vesprada, i, durant les hores que havia passat a
l'hostal, els companys havien anat enfaristolant-lo i atiant-lo a
fer a la dona un tort del qual es ressents en Biel.

-All on hi ha hagut, sempre hi queda- li havien dit. -I, a fi de
comptes, alguna estimaci t'havia tingut, la Malena, abans de la
tornada d'aquell perdut!...- I ell havia considerat que tenien
ra, els companys. I la mala pensada havia enfondit ben aviat les
arrels a dintre la seva testa, i el propsit de convertir-la en
obra l'havia estat agullonant tota la tarda, a tall de barrina
que li furgus el cervell.

Els vapors de la bodega engolida acabaven d'avarar-lo,
encenent-li les sangs i fent-li eixir pels ulls, a flamarades, el
foc que li recorria la crpora i amb el qual, ara, anant poble
avall darrera la Malena, s'anava abrandant encara ms a causa del
moviment onejant que feia el cos de la dona cada cop que posava
la petja a terra.

Poc abans de veure-la arribar a la palanca, va rumiar un moment.
All de seguir-la li semblava un mal cam per a conseguir el seu
objecte: el que calia era segar-li l'aventatge i sobtar-la al cor
del bosc, a fi que, amb el sust, no li queds habilior per a la
defensa.

Pensar i obrar va ser tot u: va trencar a la dreta, va davallar
en quatre salts al crrec, va travessar-lo sense descalar-se,
amb aigua a genoll, i, abans que la dona engolfs la passera, ja
ell comenava a entaforar-se per la foscor dels alzinars, que,
amb les ombres de llurs copes tofudes, avanaven la nit de mitja
hora grassa.

A tall de qui t les tresqueres ben conegudes, va anguilejar
lleuger una estona entre arboos i brucs, i va acabar per
posar-se a l'aguait darrera unes berdisses que venien a
assenyalar la meitat de la ruta entre el poble i la torre del
Barbut. Com que en aquell indret del cam s'escorria enclotat i
mig cobert pel brancam que li feia de volta, podria fer la seva
sense gaire por.

-Avui s, que me les pagars totes plegades!- anava remugant
entre si.

I, aclatat a terra, tot era guaitar avall per escorcollar les
tenebres i parar l'orella per arreplegar tots els sorolls... La
quietud era immensa; per en Jan, remogut per l'ardentor del vi i
per la del seu mal intent, es sentia trasbalsat, i li semblava
que a dintre el cervell hi tingus una farga en la qual un rengle
de manyans maseguessin el ferro. Tot era una brasa. La raja que
l'enardia li donava un tremolor ferm que el sotragava tot.

De sobte li va crrer entre carn i pell una onada de gla: la
Malena era ja a poques passes i s'acostava sense temena,
espantant la basarda amb un lleu cantusseig. D'en que es veia
segura de ser mare, res li feia una por gaire folla: semblava que
la companyia de l'infant que havia de nixer li dons al. Per
aix, foragitat amb el cant el respecte a les tenebres, marxava
confiada i amb petja segura.

Amb tot, com li passava sempre que tenia a prop algun perill, va
semblar que flairs el que l'amenaava, i es va aturar en sec,
girant arreu la vista i eixamplant els narius, com perdiguer a la
saga d'un rastre.

-Qui hi ha, ac?

Ning va respondre. Noms va sentir al seu davant una remor
somorta, semblant a la d'un animal que s'entafora entre les
mates.

-Una serpota o un llagardaix- va pensar.

I va rependre la ruta confiadament, per a aturar-se de nou al cap
d'algunes passes. No, no era cap bestiola, el que es movia. Ho
endevinava, ho sentia ben b, que no podia ser-ho.

Per encara la sospita no s'havia acabat de convertir en
assegurana, quan es va trobar agarrotada fortament del bra per
una m de ferro.

-Eh! Qu s, aix?- va cridar, amb un sust.

I, sense perdre la serenitat, va comenar a fer forces per
deseixir-se del braos que volien entortolligar-la per la
cintura.

-T'espantis pas, Malena- anava dient en Jan, amb veu fosca: -som
jo, en Jan, que vui que m'estimis: sabes?... que m'estimis com
t'estimo jo. Perqu no hi ha ning, al mn, que t'estimi tant com
jo.

Va comenar la brega entre la fosca. La Malena, tement que, si
cridava, baixs en Biel i hi hagus un daltabaix, es defensava
com podia, apartant el cap per no rebre les alenades vinoses
d'aquell bleix que li amanyagava el rostre. En Jan, enardit per
la resistncia que trobava, s'enfellonia de ms a ms i deixava
el to mansoi per les amenaces fosques.

-Gica'm estar, o crido!- va fer, tot d'una, la Malena, veient que
se li acabava el bra.

-Si ho proves t'escanyo, mala pua!- va amenaar en Jan.

Per la Malena, no volent donar-se, va fer un gran esfor i va
engrapar-li la cara amb la destra, cuidant buidar-li els ulls
d'una burxada de dits.

Esmaperdut per la dolor, en Jan va amollar, i ella, sentint-lo
que flaquejava, se'n va desfer amb una empenta, i va arrencar a
crrer boscos amunt, bo i llanant un gran crit:

-Bieeel!...

I encara els cingles vens no havien repetit la veu, que la d'en
Biel, desde la porta de la torre, prenia la davantera al ress.

-Ja vaaa!...

Unes quantes gambades del marit rostos avall i una pitrada de la
muller boscos amunt, varen unir-los en un dient d'avemaria.

I mentre, ella, fent-se compte del perill que havia passat, queia
en basca als braos d'ell, en Jan, com un assass aixarpat al bo
de la seva obra, s'esmunyia cap al poblat bo i remugant
malediccions.



XVIII

EL FILL

D'aquella feta mai ms va ser altra la Malena. Si abans era
coratjosa, va esdevenir poruga i gusarapa; si abans no reculava
davant de les tenebres, ara s'esgarrifava a la sola pensada de
travessar a sol-caient les soledats del bosc; si abans semblava
crixer en acostar-se a un perill, tremolava ara com una fulla
malaltissa a la ms llunyana remor que la sobts. Un dia va
perdre els sentits perqu, mentre estava distreta guaitant al
cel, se li va acostar la cabra cega i coixa com demanant-li una
manyaga.

I la cabra, com si endevins el tort que acabava de fer-li, va
quedar agemolida prop d'ella fins que va haver passat el troble.

-Pobreta!- va fer aleshores la Malena: -Fa, que no me'n volies
pas fer, de mal?... Fa, Ruixqueta, que no?... Si es ms bona
minyona, la Ruixqueta!...

I en veure les lleugeres estremituds de goig de la bestiola, i en
contemplar-li els costats plens, que pregonaven la seva
fecunditat, va posar-se a plorar de tendresa, bo i dient, entre
sanglots, a en Biel:

-Mira-la! Totes dues estem iguals. Si jo em mors, guardala b:
sentes?

En Biel va fer com que s'enfada.

-Mira que s prou!... Sempre em surtes amb les mateixes
ximpleries!... Qui en parla, de morir?

Per, tot contemplant el rostre embofegat i terrs de la seva
dona, i el gran esllanguiment dels seus membres, i els tremolins
que de tant en tant els sotragaven, i el seu esguard vidrs, va
sentir que se li encomanava la temena, i va ficar-se d'una
revolada a la casa per amagar el plor.

Desprs, ja desfogat, va dirigir una mirada en l'aire i un prec
al Cel.

-Senyor! fu que no sigui, perqu ben cert que em tornaria foll.

I, al mateix temps que pregava, un mal pensament li rondinava per
dintre la testa com un borinot, desventllant-li una set
d'abeurar-se amb la sang de l'hereu Bartra, que era el causant de
la dissort.

Per ben aviat li va entrar la reflexi... la mateixa reflexi
que l'havia deturat ja, el dia de la malifeta, de castigar com es
mereixia el seu enemic, a qui, ben garbellat, no arribava a
guardar cap rancnia. De cop sobtat, quan el fiblava l'esperit de
revenja, n'hauria passat els taps; per la seva fe, desvetllada
per mossn Esteve, li compareixia ben aviat a tall de
salvaguarda, fent-li baratar el sentiment de rancnia pel de
perd i el d'odi pel de caritat. Si Crist, innoscent de tota
culpa, en rebre una bufetada va parar l'altra galta, ell, que
havia mort, que havia robat i malms el que era d'altri, i caigut
a tota mena de baixeses, quina ruta podia seguir? qu podia fer,
davant per davant d'en Bartra, a qui en una nit havia malms el
treball d'un reguitzell de dies, a qui havia pres la dona
estimada, emmetzinant-li el cor amb el ver de la gelosia?...
Qu podia fer, sin perdonar-lo i plnyer-lo? Perqu, comptat i
debatut, no era pas cap dolent, en Jan, sin un desgraciat que ni
el consol d'aixecar els ulls en l'aire per demanar a Du la
resignaci que li calia, li quedava.

Ell, en Biel, s, que el tenia, aquell consol. Tenia aquell
consol i l'esperana d'un ms enll de Glria, en el qual
trobaria el premi dels seus fatics i el perd complet de les
seves culpes. Per aix la temptaci que arribava a assaltar-li el
cor era morta i ben morta al punt de ser nada; per aix en Jan
Bartra era viu; per aix, la Malena, atuda de sofriments, tenia,
a estones, fermes revifalles de coratge que l'enardien, donant-li
fiances de sortir b del mal pas o d'assolir la Glria en cas de
mort.

-Si no fos per tu, tant se me'n donaria, de quedar-hi- solia dir.

I tan sovint ho repetia, i tan convenuda ho deia, que en Biel va
comenar a sentir la temena, i fins l'assegurana i tot, que la
mort li sotjava la dona per robar-la-hi. Li semblava que no podia
succeir de cap altra manera; que Du, irat per la tossuderia amb
qu li havia demanat un fill i per la perfdia amb qu s'havia
encarat amb Ell per exigir-li el b que li negava, volia
castigar-li tan grossa temeritat.

Oh! s! N'estava cert, de rebre el cstig: tan cert, que, al cap
de poques setmanes, havent-li donat la Malena abans de temps el
fill tan desitjat i veient-la que, amb tot i haver maltingut un
ser raqutic i feble, cobrava les esperances perdudes, va obrir
el cor a la joia i es va sentir gronxat dolament per una onada
de benestar.

* * *

Per va ser goig sense alegria, el seu; que la Malena, veient
allunyat el perill, va voler ser valenta, va tenir una recaiguda,
i en quatre dies va ser al sot, deixant-lo sense altra companyia
que la vella Llogaia, ni altra esperana que la d'aquell fillet,
pobre fruit nat abans de sa i batejat a corre-cuita el mateix
dia de ser enterrada la dona.

La mateixa m que va espargir l'aigua beneita damunt de la caixa
va ser la que al cap d'una estona tirava la del baptisme al
caparr de l'infant. Eixint d'una cerimnia, l'altra: el
sacerdot, desprs de segellar amb les seves oracions les portes
de la mort, obria amb els seus precs les de la vida. La campana
que es deixava de plorar per la mare, reia desprs pel fill.

I el pobre d'en Biel plorava i reia com la campana, bo i aclofant
la testa als designis de Du i acceptant resignat aquella nova
prova.

I, plorant i rient va pendre en braos el nou cristi... i
plorant i rient va crrer poble avall amb dola crrega... i
plorant i rient va travessar el crrec i es va endinsar boscos
amunt, seguit per la pobra Llogaia, que treia forces de flaquesa
per encalar-lo, temerosa que s'hagus begut l'enteniment.

El pas del desgraciat per entre els dos rengles de cases de
Cassanelles va ser el d'una ventada. Tothom va abocar-se a la
porta atret per la veu ploranera de l'infant i pels sanglots del
pare, que corria... corria a trenca nou del coll, i hauria volgut
ser ocell per a arribar a la torre en un Jess i apagar la fam
del nad amorrant-lo a les mamelles de la Ruixqueta, que, partera
del dia abans, donava generosa un mugr al seu fill i un altre al
de la seva mestressa.

-Mira-te'l el bruixot!- deia en Bartra veient-lo entaforar-se
pels boscos del comte. -Ara comena a pagar-les, les malifetes.
Mal anar no pot durar... i qui la fa, la paga. Havien pas de ser
totes roses i flors: un dia o altre se li havia de girar la
truita, al valent brtol!

La gent el deixava dir i no s'hi enfundava pas braument. El sabia
despitat, i no en feia cabal, de les seves dites.

Amb tot, dintre el cor dels cassanellencs, molt i molt endintre,
el dubte tornava a pendre cos. Tal vegada... qui sap?.. potser
s, que all era un cstig de Du!

I, malgrat la satisfacci que donaven a tot-hom les dolors d'una
anyada rica, el caliu tornava a revifar-se, encara que barrejat
amb un sentiment de condol que feia muntar del poble a la torre
del Barbut una onada de llstima.

Per al cap d'alguns dies es va encastellar cap a ponent una
gropada ferma; un feix de llamps va esquinar l'espai per llarga
estona; una tirallonga de trons va fer sotraguejar la terra... i
el terme es va veure assolat pel ms granat rem de calamarsa que
recordaven els vivents.

I no va haver-hi destra, al poble, que no aixequs el puny clos,
ni ulls que no llambreguessin irats la torre del Barbut, ni pit
que no covs contra en Biel una folla set de revenja.



XIX

JUDICIS TEMERARIS

Criat per la Ruixqueta i acondut per la Llogaia, que se'l mirava
com un nt, el fill d'en Biel i de la Malena, el menut Galderic,
va crixer a la bona de Du, aconsolant el seu pare de la viduesa
i donant-li al per a no defallir en la seva vida de treball i
per a perseverar en la bona ruta, malgrat les ires ressuscitades
d'algun temps en en el cor del poble.

Els primers dies de veure's pare, a en Biel l'existncia li
semblava maimona i el temps canoner. No s'acabava mai, all de
veure la criatura encarranquinada amb la bandola i mostrant les
genives esdentegades! Per, malgrat aquella canoneria, a cada
moment en Biel li trobava una grcia nova, a en Galderic. I la
primera vegada que la boca de l'infant es va descloure per
somriure, la torre del Barbut va veure's sotragada per un
davassall de joia, seguit d'una tirallonga de sanglots i una mar
de llgrimes del pobre pare.

-Ara pla l'hem feta bona!- va exclamar la vella. -Ves per qu has
de plorar!

I en Biel va respondre, solemnialment, bo i assenyalant en
l'aire:

-Penso en ella!

Per, notant que al vailet se li encomanava el sentiment, va fer
un esfor, va tornar a riure, i va aconhortar-lo a cpia de
cantries.

I cantant i rient, movent-se i treballant, va anar sentint-se
cada dia el cor ms embriac d'esperances i els ulls ms rebecs al
plor. Gota per gota, la resignaci va anar-li entrant a l'nima,
dulcificant el fel que la hi omplia i amorosint la cossor de les
nafres que hi tenia rebudes.

I aix va tornar-se de ms en ms coratjs en la seva caminada
vida enll: ms coratjs i ms armat contra totes les desgrcies
que li poguessin esdevenir. Hi estava tan fet, a suportar-ne de
tota llei!

Capficat amb el ben venir del fill, passava el dia aclatat al
damunt de la terra, furgant-la i removent-la amb la fora d'un
brau per arrencar-li, vulgues no vulgues, les riqueses que
tresorejava. Fora els dies de festa, que baixava a missa matinal,
per a ell no existia el poble, ni l'hereu Bartra, ni ning.
Acostumat a ser mirat d'esgallimpantes i amb temena, la soledat
dels cims on vivien amb la Llogaia i el menut li sabia bo, i no
es capficava de res ms que d'estar tranquil de conscincia. En
paus amb Du, en paus amb tothom. Tant li feia que diguessin com
que no diguessin. Prenent exemple de la Natura, que, com ms la
castigava a cpia de treball, ms i millor fruit li donava per
premi, es sentia disposat a no guardar rancnia contra cap dels
que li havien fet mal, i fins s'esforava tant com podia per
estimar-los.

Per aix, comprenent que el seu tracte amb ells podria ficar-li
de bell nou al cor la mala espina de l'odi, portava aquella vida
solitria, no fent-se amb ning ni cercant mai altra companyia
que la del fill i la vella.

Per el poble, no capint els seus bons intents, tirava a mala
banda aquell afany de viure isolat, i el creia fill del despit i
la rbia.

-Con no es fa amb ning,- deia en Bartra -s senyal que t por
que li descobreixin les trafiques que es porta entre mans: les
bsties manses no la temen, la companyia; els llops i les
guilles, s.

I, qui ms qui menys, tothom donava la ra a en Jan. Ning hi
pensava, en el pacfic rossinyol que deixa per un mai ms el lloc
on li han destrut una nierada.

Per el que atiava ms les malvolences del poble era l'abundor en
qu nedava en Biel, grcies a la seva constncia en el treball, a
la seva fe, al seu punt a no passar en vaga una hora, un quart,
un minut, un segon. Els diumenges semblava que es fongus en
veure reposar les terres, per les quals es passejava amb en
Galderic al bra. I si b, per santificar la festa, s'estava de
treballar, no podia resistir la temptaci d'ajupir-se a cada punt
per arrencar, amb la m que la crrega del fill li deixava
lliure, les males herbes que creixien pels conreus.

I el poble, que el veia trastejar d'una banda a l'altra acomboiat
amb la vella i seguit de la cabra cega i coixa, s'entretenia
bescantant-lo a tort i a dret. Fins va arribar a crrer una
calmnia fastigosa que, si la pobra Llogaia n'hagus hagut
esment, ben segur que s'hauria mort de pena.

A l'hora de la posta, quan es dirigien tots plegats a la casa per
recollir-se, no hi havia ning que, en veure'ls aclarits per la
llum vermellosa del sol que es colgava, no els considers com una
parella de bruixot i bruixa, i no veis en l'infant un diable
tendre, i no cregus que la cabra era un mal esperit que havia
pres la forma enganyadora d'animal casol per matar tota sospita
a la gent.

Quan esdevenia qualsevol desgrcia, ning s'encomanava a Du, per
a donar-ne la culpa als habitadors de la torre del Barbut.

-Sn el flagell del terme- deien molts.

I fins alg comenava a fer crrer la veu que la mort del vell
ferrer i la de la Malena, i fins la del rector, havien estat
causades per les males arts d'en Biel i la Llogaia: primer havien
atut mossn Esteve per veure si li arreplegaven el mitjot;
desprs, despistats en trobar-se que el capell no els deixava la
moma, s'havien esbravat enmetzinant en Costa ferrer; per ltim
amb l'intent de poder-se acomboiar per a llurs malifetes, havien
engegat la Malena a l'altre mn, desprs de fer-la patir uns
quants mesos, de mal donat.

De primer antuvi la calmnia no havia pres altra forma que la
d'una espatotxada dita a l'hostal per un cap calent; per els que
escoltaven el primer que va llanar-la, varen comenar a rumiar
cada u pel seu cant, varen divulgar-la a les dones, i ben aviat
va crixer el bum-bum i el poble va anar-ne ple.

I va passar el temps. I el menut Galderic va comenar a fer les
primeres passes i a barbotejar els primers mots. I en Biel va
eixamplar els conreus. I pels passadissos i cambres de la torre
del Barbut, i pels camps que la vorejaven, i pels corriols dels
boscos del comte, va regnar arreu l'alegria, omplint-ho tot de
veus d'infant i de rialles fresques.



XX

PARE I FILL

De mica en mica va anar-se espigant el fill d'en Biel. I fins va
esdevenir una criatura cepadeta i bellugadissa com una
engingolada d'esquellerincs.

Cada dia, a l'hora baixa, el seu pare, bo i esperant que la vella
enllests el sopar, el feia asseure al pedrs del peu de la porta
i li ensenyava pacientment la doctrina. I el que tenia ms punt a
fer-li aprendre eren els manaments de la Llei de Du,
endardallant-los-hi fins a fer-li'n capir el significat. Per el
manament que li explicava amb ms amor, esmerant-hi tot el seu
saber, era el que ens prohibeix matar els nostres semblants.

-Para-hi ment: sentes? L'home no pot voler-la en cap manera, la
mort d'altri: ni la mort ni el ms petit dany. Perqu el que mata
o tan sols atempta contra la vida del prosme... fixa-t'hi b,
fill meu!... s condemnat en aquest mn i a l'altre: en aquest
mn per la justcia dels homes, que no el miraran mai ms com a
germ; a l'altre, per la justcia de Du, que li far sofrir
cstigs horrorosos. I encara Du el perdona, el pecador, con el
pecat va seguit d'un bon penediment. Els homes no: no perdonen
mai... mai de la vida!... entenes?... A tot fer, obliden la falta
per un con temps; empr, aix que tornen a recordar-la, senten
altre cop la rancnia, i tornen a torturar el pecador amb
retretes i malvolences. Ai de tu, doncs, el dia que caiguessis en
un semblant mancament!

El menut Galderic escoltava el predicot amb aire de comprendre'l
i amb el propsit de retenir-lo a la memria. I, durant les
vetlles, tot era rumiar i fer preguntes al seu pare, amb l'intent
d'aclarir els dubtes que se li acudien.

I era tan atinat el que deia, que en Biel, en veure'l com creixia
en intelligncia i seny, va arribar a considerar-se petit per a
ensenyar-lo; i desprs de pesar i sospesar els aventatges i
desaventatges que li podria portar el determini, va acabar per
dir-se que havia arribat l'hora de fer anar l'hereuet a aprendre
de lletra.

Veu's aqu, doncs, que una tarda va agafar-lo de la m i, fent
mig quart de marrada per no travessar el poble, el va conduir a
Vilavessant, presentant-lo al mestre. La decisi de no fer-lo
anar a estudi a Cassanelles, l'havia presa per allunyar tot
perill de raons amb els altres nois, que, entabanats per les
histries que corrien sobre la torre del Barbut, era cosa segura
que en farien pagar la patenta a l'infant. s clar que els del
poble ve en tenien tant esment com els de Cassanelles, de
semblants rondalles; per mai el perill era tan gros.

El primer dia de ser a l'estudi (una sala menuda com un bolcall
d'ase, amb les parets plenes de cartells greixosos, els cairats
de trenyines, i les llambordes de clapes de tinta morada) va
haver-hi un moviment d'estranyesa entre els xicots. Era la
primera vegada que hi compareixia un _noi nou_ d'un altre poble,
i no se'n sabien avenir. Per ben aviat va crrer la veu de qui
era el noi nou, i l'estranyesa va anar seguida del respecte: un
respecte amb el qual anava barrejada una basarda esgarrifosa,
provinent de les falrnies que s'havien llegat de pares a fills
una pila de generacions, acostumades a mirar la torre del Barbut
com un lloc malet, catau infecte de bruixes i dimonis.

Un, tan sols, dels marrecs, el fill del senyor metge, va gosar
acostar-se al foraster durant una estona de descans, bo i
ensenyant-li, primer, per via d'assegurana, l'estampa dels
escapularis que duia.

-Que no en tenes, tu?- va preguntar-li.

-Mira- va fer en Galderic, ficant-se la m a la pitrera i
mostrant-li els seus.

-Sn benets?

-I doncs?

El fill del metge, com si encara rests en dubte, va rumiar una
estona.

-Fes-hi un pet, als meus.

En Galderic va acostar-se'ls a la boca, oferint de passada els
seus al nou company.

I, com si aquells petons segellessin un pacte d'amistat, els dos
marrecs ja no varen moure's, en tot el dia, l'un del costat de
l'altre, amb gran alegria del vell mestre, que, havent temut un
moment que la presncia d'en Galderic li tragus els nois
d'estudi, es sentia tranquillitzat, puix que sabia el partit que
entre ells tenia el fill del metge, i el que el metge mateix
tenia en tot el poble, on no hi havia casa que no li degus la
vida d'alg de la famlia.

Amb el que no comptaven, el senyor mestre i en Biel, era amb el
que va venir ms tard. El menut Galderic, amb el seu seny i la
seva tendresa, prou va fer-s'hi amic, amb tots els companys
d'estudi; per aquella mateixa amistat va congriar una profunda
rancnia en els xicots de Cassanelles, que, atabalats per llurs
mateixos pares i enardits en veure's ms nombrosos que llurs
rivals, varen comenar a cercar-los bronquina, renovant les
batusses que des del temps dels avis hi havia hagut sempre entre
aquells dos pobles.

De primer la cosa no va passar d'alguns cops de pedra creuats
entre els dos escamots els dijous i diumenges a la tarda; desprs
ja varen barrejar-s'hi alguns grandassots, arribant fins al punt
de comparixer armats de pistoles i ganivets; per ltim, havent
corregut sang, s'hi varen ficar els homes fets, traient armes
llargues per fer la por.

I ben aviat, entre els dos pobles, va haver-hi una guerra encesa,
sense que ni els de l'un ni els de l'altre arribessin a saber-ne
ben b el motiu. N'hi havia hagut tantes, de renyines, entre
Vilavessant i Cassanelles, que ja ning s'hi capficava, de
l'espurna que n'acabava de fer esclatar una ms. Es batien com
s'havien batut els avis, com s'havien batut els pares, com es
batrien, ben segur, els fills dels fills. Es batien per costum,
per tradici. Aix ho havien trobat, i aix ho servaven.

L'horror que aquella tongada de batusses va encomanar a en Biel,
no tenia fi ni mesura. Per aix, el punt que havia mostrat sempre
a fer capa el seu fill dels preceptes del Decleg, va redoblar
fins a no deixar-lo de petja en tot el dia, amargant al menut les
hores de joc, marejant-lo a cpia de consells, abrigant-lo
talment amb una pluja seguida de prdiques. I el noiet escoltava
subms, amb els ulls baixos i els llavis closos. Ja s'havia
acabat, all d'interrompre el seu pare per a l'aclariment d'un
precepte; ja l'havia perdut, el xicot, el costum de passar les
vetlles rumia que rumia per capir el significat del que li
explicava en Biel: ara noms era una, la cosa que el capficava:
era un dubte torturador que duia sempre encastat al cervell; que
el tenia concirs d'un cap de dia a l'altre; que li escalfava la
testa, omplint-la-hi, a la nit, de somnis esgarrifosos, i
ennegrint-la-hi, de dia, amb desitjos de mort.

I, agullonat per aquell dubte, el nen semblava la imatge de la
tristesa i s'aflaquia i s'esblaimava de rostre fins a esporuguir
el seu pare, que veia renaixer en ell la infantesa malaltissa de
la Malena.

Molts cops, mentre en Biel el sermonejava, obria sobtadament la
boca per enraonar; i, en aixecar els ulls i topar-se amb els del
seu pare, els abaixava tot seguit, dragant-se les paraules que
havien estat a punt de fer-li tradoria.

Per va arribar un mat en qu va parlar. El dia abans, en tornar
d'estudi, havia anat a cops de pedra amb el fill gran d'en
Bartra, i havia comparegut a la torre tot abrigat de sang que li
eixia d'un gros xiribec de la closca. Embenada la nafra per la
Llogaia, va ficar-se al llit i va passar la nit amb febre,
martiritzat ms que mai pels mals somnis que li amargaven el
viure.

En despertar-se, el dia era ja alt. La Llogaia feinejava per la
casa. En Biel, que en llevar-se havia entrat a veure'l, en notar
que dormia s'havia arribat a l'hort, amb l'intent de no
allunyar-se del casal.

-Digueu al pare que vingui, Llogaia.

I, una vegada va tenir-lo a prop, tan a prop que els cabells
rossos de l'un es barrejaven amb els cendrosos de l'altre, va
mormolar, baixet, com si estigus en confessi:

-S'enfadareu pas, si us dic una cosa?

-Digues, fill meu.

-No s'enfadeu: sentiu?

-Digues.

-Doncs hi ha una cosa que no l'entenc. Con m'ensenyeu la
Doctrina, em dieu sempre que no es pot fer mal a ning. I tothom
diu que vs, con reu jove, vreu matar un home que li deien el
Picot. I per aix tothom me t rbia. I tamb diu tothom que
teniu tracte amb les bruixes i somions... i que totes les malures
les feu venir vs. I tots els nois us tenen per dimoni. I, con me
volen fer enfadar, me diuen dimoni petit. I jo m'hi enrabio i
m'hi faria amb les dents, i per aix ahir vaig btre'm amb el
gran Bartra.

En Biel havia anat acotant la testa sota el pes de la vergonya.
Aquella acusaci del fill li feia veure malaguanyats tots els
treballs, totes les lluites, que havia sostingut contra el poble
que el fuetejava, contra els seus semblants que el volien fer
damnar, contra la seva prpia sang i el seu esperit, que
l'atiaven a la revolta.

Estava confs, aclaparat. Un moment de dubte podia perdre'l per a
sempre ms.

-No, no t'ho creguis, fill meu, tot aix!- va cridar,
redreant-se de sobte.

I va esclatar en sanglots, bo i abraant-se al fill i
petonejant-lo com un pare, com un desesperat, com un boig.



XXI

DALTABAIX

Mai ms se'n va parlar, entre pare i fill, d'aquella taca
horrible. Mai ms se'n va parlar, per tant l'un com l'altre la
tenien sempre present. En Galderic, malgrat els seus pocs anys,
semblava que endevins tota la veritat d'aquella histria que era
la causa que tothom el malmirs. I en Biel, en veure's castigat
en la persona del seu fill, sentia un remordiment que no li
deixava una estona de reps. Per no era pas la mort del Picot,
el que ms mal li feia a la conscincia, sin el record de
l'obstinaci, de l'afany, amb qu havia demanat, amb qu havia
exigit a Du aquell fill que ara li emmetzinava la vida.

D'un cap de dia a l'altre tenia el cervell ple del passat. No hi
havia hora en qu no li sembls tenir-lo tot present a la
memria, formant un immens garbuix, un embolicat madeix de nusos
que li estrenyien el cervell.

I, entre aquella muni de records, s'aixecava sempre clara la veu
de la veritat, que li deia, primer baix, baixet, i desprs a
grans crits, que bona part de culpa del que li passava la tenia
ell, per haver-se entossudit a voler fer cara al poble, a voler
viure al costat d'aquella gent que l'odiava i el volia perdre. El
que havia d'haver fet, ell, era fugir, fugir ben lluny, a uns
paratges on ning tingus noticia del seu crim, on ning tingus
esment de la seva estada a presidi...

Fugir!... fugir!... Veus aqu la dria que l'omplia tot. Veu's
aqui el mot que, com una avespa rondinaire, el perseguia sempre,
de nit i de dia, fent-lo sotragar de cap a peus al bo del son,
fent-li redrear la carcanada al bo de la feina, per obligar-lo,
malgrat ell, a sondar els espais amb la mirada, que se li perdia,
per llargues estones, horitzons enll.

Fugir!... fugir!...

I el pensament li volava, estrompassant les muntanyes que es
veien blavejar al lluny, creuant el mar qui hi sabia al darrera,
aturant-se a reposar en aquells pasos que desconeixia i que veia
com en somnis. S, fugiria, posaria entre ell i els cassanellencs
tanta terra, tanta aigua, com pogus.

Dies i dies, setmanes i setmanes, mesos i mesos, va estar
repetint-se el mateix. I, a cpia de repetir-ho, va arribar a
convertir-se en manitic que no tenia altre pensament, altra
cabria, que la de fugir d'aquells indrets de maledicci.

Per ltim, una tarda, havent acabat la feina, va agafar paper i
ploma, i va escriure al senyor per dir-li que, passat el batre i
venut el blat, deixava aquelles terres, per a no posar-hi mai ms
la planta del peu.

Ja llesta la carta, va quedar rumis, guaitant per la finestra de
la seva cambra el cam de Vilavessant, que, anguilejant fins a
perdre's entre dos turonells, semblava arrencar de sota els
boscos del comte.

La tarda queia: una tarda quieta i tranquila, embaumada de
perfums de primavera, escalfada per alenades tebiones que feien
bellugar amb lleugers tremolins les fulles nades de tot just. El
sol, prop de la ratlla, es mostrava vermell, d'un vermell de
sang. Uns nvols flonjos i grassos s'encastellaven i
s'eixamplaven a la seva dreta, amenaant tapar-lo en menys d'una
avemaria.

-Que estrany, que el noi no sigui aqu!- va pensar en Biel.

I, sense saber per qu, el cor va fer-li un salt. Succea tan poc
sovint all que en Galderic no comparegus a l'hora, que ben
aviat va sentir-se envat per l'angnia i el malestar.

-Mentre no li hagi succet quelcom!...

I tot era guaitar enll, bevent l'espai amb la mirada.

Al sentir-se el toc de l'_Angelus_ que donava comiat al dia, en
Biel va acabar-se d'anguniar. Per fora n'hi havia passat alguna,
al noi.

Semblant pensament va fer-li davallar l'escala en quatre salts.

-Aparieu el sopar- va dir a la Llogaia. -Vaig a veure si trobo el
noi.

Va travessar l'hort, es va entaforar pels boscos, i va enfilar
tot seguit la ruta de Vilavessant. El castell de nvols que es
remuntava a la banda de ponent anava fent-se cada cop ms ample i
ms alt. Ja se'n veia envat un quart de cel; ja en cobria tota
una meitat; ja amenaava ajaar-se arreu per tota la volta...

En Biel va aturar-se. Part d'all dels dos turonells que
semblaven engolir-se el cami de Vilavessant, havia sentit un
espetec somort, com d'un tro sec i esquerdat.

-A veure, si tindrem tamborinada.

La temor de mal temps va fer-li apretar el pas, per va quedar-se
palplantat altra vegada al cap d'un moment, bo i parant l'orella
a un nou soroll vingut de la mateixa banda.

-Oh, llamp! Aix ja no sn trons!...

I, no content de caminar amb ms pressa, va rependre la ruta a
salt de ca.

* * *

Darrera els turonells hi havia batusses. Alguns vailets de
Cassanelles, en sortir d'estudi, havien anat a cercar bronquina
als de Vilavessant, que solien anar a jugar per aquells indrets.
Les dues bandades enemigues havien anat a cops de roc; el gran
d'en Bartra n'havia arreplegat un a la clepsa, i se n'havia anat,
bo i corrent, a contar-ho al seu pare; un dels xicots de l'altre
poble s'havia presentat al seu amb el cap sagns; els homes fets
s'havien ficat a la brega; i ben aviat la petita prada que
s'estenia a l'altra banda dels dos turonells havia sigut
convertida en un camp de batalla. I havien ressonat alguns trets
de pistola... i havien rellut les fulletes d'alguns ganivets...
i els combatents s'havien embriagat a la vista de la sang i
semblaven que volguessin trossejar-se els uns als altres.

I el menut Galderic s'havia trobat a les batusses, i rabis com
estava contra tots els que malparlaven d'ell i del seu pare,
s'havia encegat fins al punt d'agafar la davantera a tota la
colla de vilavessanencs per plantar cara als esperitats de
Cassanelles.

-Pit i ronyons!- cridava en Jan, foll de rbia, com si fos el
comandant dels batissers del seu poble. -No n'ha de quedar
rastre, d'aquesta mala sangonetat!

Una acci d'avanament, un instant de dubte i alguns trets
gaireb escapats de les pistoles dels de Cassanelles; un home
caient malferit, un moment de confusi i un llampec de rbia dels
de Vilavessant; una flamarada d'odi encenent ms i ms els uns i
els altres; una barreja de cossos que s'arrapen i
s'esbardufeixen, de gemecs que es topen amb malediccions,
d'esgarips que es veuen ofegats per l'espetec de les armes
llargues, varen seguir a les paraules d'en Bartra, que, enardit
per la lluita, avanava cap als contraris bo i engrapant amb la
destra una picassa i amb l'altra m una grossa pistola.

-Sota terra siguis, malet bord!- va cridar sobtadament.

Va agafar per un bra el menut Galderic, bo i llanant la
pistola; i aixecant en sopols l'infant, va esbardellar-li la
testa amb un cop de picassa, mentre la campana de Cassanelles,
que comenava a tocar a somatent, feia fugir desbandats molts
dels que es batien.

I el menut Galderic va quedar ests al mig d'un bassal de sang. I
en Jan, en veure que encara es bellugava, va trepitjar-lo
rabiosament, com i si volgus esbravar-se, en el cos del fill, de
la rancnia que sentia pel pare. I, horroritzats de la feta, els
batissers varen fer-li rotllo, fugint d'ac d'all, com nimes en
pena.

Per ltim va lassar-se, va donar l'ltim cop de peu a aquell cos
espellifat, va bleixar amb fora, i va exclamar, amb goig:

-Ah!... Morta la cuca, mort el ver!... Ara manca el pare.

El pare acabava d'arribar al lloc de la desfeta, i, passat el
primer instant d'esferement, es dirigia a en Jan amb els punys
closos, tot ell sotragat per la dolor i la rbia, tot ell
assedegat d'abeurar-se amb la sang del seu enemic de tota la
vida. Per, aix que se li havia arrapat al coll fent-li treure
mig pam de llengua, l'en varen desarrapar els primers homes del
somatent que acabaven d'arribar.

Llavors, el pobre Biel, abraant amb bogeria el menut cadver, va
posar-se'l a coll i va fugir... va fugir per entre els boscos,
sense fer cas dels crits amb qu volien aturar-lo, sense sentir
la pluja que, desfent-se en aquell instant, abrigava tota la
comarca amb un xfec immens.



XXII

AVALL COM L'AIGUA

La llumenera, penjada del sostre, aclaria feblement el cos de
l'infant, que jeia sense vida al cim del llit de peu de gall on
en Biel i la Malena havien dormit el son de nuvis. La testa,
badada per la picassa d'en Jan, es mostrava tota sagnosa; els
punys, closos fortament, semblava que es volguessin escorxar els
palmells de les mans; la cara, contreta horriblement,
transparentava la dolor i la rbia que s'havien barrejat, dintre
aquell cos tendre, a l'hora de la mort.

A un costat del llit dormisquejava la Llogaia; i a l'altre
vetllava en Biel, amb els ulls fixos en el rostre del menut,
mirant-lo i no veient-lo, com si, del cop rebut a l'nima,
s'hagus quedat sense sentits. Un ensopiment estrany s'havia fet
amo d'ell. No pensava, no raonava, no es feia crrec del que
tenia a l'entorn. Ni tan sols plorava.

Els que ploraven eren els nvols. Ploraven seguit-seguit, amb un
gotejar esps que, en topar amb les teules, n'arrencaven una
cantria pesada i trista.

En tota la nit no havia parat de ploure; i s'hi havia posat, a
primera hora, tan de ferm, que el crrec havia vingut gros al cap
de poca estona, i, en anar la justcia per fer-se crrec del
petit cadver, ja no havia sigut possible travessar el corrent.

Amb tot, cap a la matinada va comenar a minvar el xfec, per la
rierada no: la rierada venia cada cop ms grossa, degut a les
aiges que, davallades de les terres de ms amunt, s'hi ajuntaven
a milers de cascades i reguerons.

Per aix tot el poble estava en vetlla, esporuguit per l'aiguat,
sense recordar-se gaireb de les horrors de la batussa. Tothom se
n'oblidava, de la vctima innoscent; tothom se n'oblidava,
d'aquell pobre pare ferit al mig del cor per la prdua de l'nica
esperana que li quedava a la terra; tothom se n'oblidava, del
matador, que, tancat al soterrani de la casa del com, es
barallava amb la prpia conscincia i comenava a tastar les
asprors del remordiment.

Noms els seus pares i els seus fills i la seva dona hi pensaven,
en el pres. I sabent-los greu la seva absncia, ms que per altra
cosa per la falta d'un parell de braos que els ajudessin a
salvar de l'aiguat els bns que tenien en perill.

I en Jan, com si endevins l'oblit en qu el tenia tothom, sentia
ajuntar-se al rau-rau de la conscincia el pes d'una immensa
solitud. Li semblava que fos arribada la fi del mn i es trobs
bregant entre els elements desfermats.

El bram d'aigua que baixava pel crrec omplia de terratrmol la
cofurna on es trobava, separada del corrent per una trista paret
de ma de pla, trepada arran de sostre per un espirall tot
esquifit, pel qual entraven les rates a dotzenes, fugint de
l'aiguat, que les treia dels cataus.

Com un llop engabiat, en Jan es passejava entre la fosca, sense
pensar tan sols que per aquell espirall que donava entrada a les
rates s'hi havia estimbat ms d'un cop, i ms de cent, un doll
d'aigua que havien negat la cofurna fins a les vigues. Passat
l'esverament que l'havia fet bleixar de goig en veure sense vida
el fill d'en Biel, no es podia arrabassar del mag aquella testa
esberlada per la seva destral i aquell ventre esbotzat pels seus
cops de peu. Era com si el tingus al davant, el cadver del
menut Galderic: era com si el veis illuminat per una claror
estranya que fes encara ms espesses les tenebres del voltant.
Prou aclucava els ulls per no veure'l; prou encastava les
parpelles de dalt amb les de sota; prou pertenia per foragitar la
torturadora visi... Res li valia! La visi continuava cada cop
ms ferma, cada cop ms vistent i ms horrorosa.

Quina angnia, Senyor, quina angnia, la de l'homicida!... La
sang innoscent que havia vessat li xarbotava pel cervell,
enterbolint-l'hi i fent-l'hi sotragar a grans batzegades. La m
que havia estret el mnec de la picassa se li enasprava i se li
obria malgrat ell, com si contrapunts a llanar fora de si
l'empremta de l'eina que li semblava dur-hi marcada... Els peus
que havien saltat sobre el ventre de l'infant eren espolsats per
en Bartra a cada moment, com si volgus foragitar els esquitxos
de sang que sentia clavats a les espardenyes.

Volent escapar a aqueixa mania, va descalar-se tot d'una; per
aleshores li va semblar que els esquitxos, en lloc de quedar-se a
les espardenyes, li havien travessat la pell per ficar-se-li carn
endins fins al moll dels ossos.

Quina angnia, Senyor, quina angnia!...

I es passejava cada cop ms de pressa, i s'apunyegava el cap com
si volgus esberlar-se'l, i pernejava com un poltre guit.

Les primeres llussors de l'alba, entaforant-se mandrosament per
l'espirall, varen portar, per ltim, un escrupol d'esperana al
seu cor. Per, al mateix moment que va obirar-les, es va adonar
d'un lleuger rajol que rentellava paret avall i s'anava
engruxint de mica en mica. L'aigua que davallava pel crrec
arribava ja frec a frec de la mesquina obertura.

Oh, quina sort, si la cofurna s'omplia d'aigua! Quina ventura,
si la mort el sobtava al fons d'aquella pres!

Du no va escoltar-lo! Encara no havia tingut semblant pensament,
que un cop de riu va rompre la resistncia que oposava al seu pas
la paret de la cofurna, fent-hi un gros esvoranc, pel qual va
estimbar-se, amb gran terrell, el corrent.

I aleshores, cobrant, malgrat ell, l'amor a la vida, va
enfilar-se al llen d'obra que quedava sencer, i va cridar
assistncia amb totes les seves forces.

Va ser un crit que va sentir-lo tot el poble: un crit aspre i
esgarrifs, d'home desesperat que veu la mort cara a cara.

Tan i tan fort va ser, que, entaforant-se pels boscos del comte,
va arribar fins a la torre del Barbut, desvetllant en Biel, que
seguia immbil a l'espona del llit on dormia el son darrer el
menut cadver. Anullat per la seva dissort, el pobre pare estava
mut, amb la pensa aturada i els ulls ressecs, com si dintre el
seu cos no hi quedessin llgrimes.

De cap a cap de nit, no s'havia mogut de la mateixa positura fins
que aquell crit d'esglai va fer-lo botre de la cadira i adrear
l'orella.

El xfec havia parat, per la rierada, amb els seus bruels,
omplia de terratrmol tota la rodalia. L'alba avanava. Els clams
dels cassanellencs, desesperats de portar a en Jan el socors que
demanava, s'aixecaven paorosos espai amunt.

* * *

-Assistnciaaa!...

Aquest crit, ms fort que els altres, va dominar totes les veus i
tots els sorolls, acabant de deixondir en Biel, qui, sense
conixer la veu del que cridava, va davallar l'escala a trenca
nou de coll, emprenent com a somnis, una correguda boja boscos
avall. La feta de la tarda, la mort del seu fill, el record de la
seva dona, totes les impressions fortes que havia tingut a la
seva vida, es barrejaven ara en el seu cervell formant una
agarbuixada roca, empaitant les unes a les altres com les ones
d'un mar esvalotat que es persegueixen i es capbussen sense
reps. Per, per sobre d'aquell embull, hi surava sempre aquell
crit desesperat i foll de l'home, del germ seu, que demanava
ajuda.

-Assistncia!... Socors!...

El tros de paret on estava encamallat en Bartra s'havia
esgavellat sobtadament. Havia ressonat un clam d'esglai ms fort
que els altres. El cos del desesperat es barallava amb peus i
mans contra el corrent, que se l'enduia avall.

Desprs, res: havia vingut un esps silenci. Noms els brams de
la riada semblaven sentir-se ms forts que mai; noms un punt que
es capgirellava a flor d'aigua, arrapat a un tronc, atreia les
mirades de tot el poble.

Sobtadament, de l'altra banda de crrec, va saltar un nou cos, i
se'l va veure arrapar-se al que lluitava amb l'aigua

-Coratge, germ!

I la destra d'en Biel va arrapar-se a la brusa de l'hereu Bartra,
que, animat per l'ajuda, va redrear el cap. La mirada d'horror
que va donar en Jan al que anava a salvar-lo va topar-se amb la
d'odi que li endreava en Biel en reconixer-lo. -No em matis!,
deia l'una. -M'has mort el fill!, semblava dir l'altra.

Per va venir una onada i va apagar-les totes dues. I en Biel,
que havia ents la d'en Jan, va sentir un impuls de perd; i en
Jan, que havia sentit a l'nima la d'en Biel, va abandonar-se a
la fora de l'aigua.

I va sonar un nou crit:

-Salva't!

I en Jan, a una empenta d'en Biel, va veure's transportat fins a
prop de la riba, va arrapar-se a les branques d'una saula tombada
pel corrent, i, aferrant-se'hi amb desesperaci, es va enfilar
per la soca, caient al cap d'un instant a sobre el marge i
amagant la cara entre l'herbei, que, prou moll de la pluja, va
veure-s'hi encara ms a causa del doll de llgrimes que va haver
d'escopsar.

Mentrestant, en Biel, que acabava de guanyar la vora cent passes
ms avall, corria annartat boscos amunt, sentint a l'nima una
mena de rosec estrany, com el del soldat que, per salvar la vida
d'un enemic, ha fet als seus una tradoria.

* * *

L'endem, cap a posta de sol, en Biel venia de ciutat,
d'acompanyar-hi la vella Llogaia, que se n'hi anava a viure. De
sobte, a una reblincola de cam, va topar-se amb els civils, que
duien un home, i va recordar-se del dia en qu, desprs d'haver
mort el Picot, se'l varen endur a ell.

El pres anava amb el cap cot; per, en sentir trepig al davant
seu, va aixecar la vista d'una manera vergonyant, va clavar-la a
en Biel i va caure de genolls.

-Perdona'm!... Digues-me que em perdones!...

Un instant de dubte, una m que s'allarga, una que s'hi aferra,
un pecador que s'ala, i quatre persones que se senten els ulls
enterbolits pel plor. Desprs, una mirada d'en Biel cap a la
plana, que creuaria ms endavant per fugir del poble i anar-se'n
part d'all del mar a encendre foc nou. I res ms!

Al cap d'uns dients d'avemaria, el sol es capbussava darrera la
ratlla de ponent. En Biel, dret al pas de la porta, va veure com
al lluny, molt i molt avall, pel cam de l'aigua, es perdia la
figura del seu enemic, semblant a una formiga.

I, tot veient-la, va sentir-se gran.

Tot seguit va aixecar els ulls al cel i un prec a l'Altssim.

-Ajudeu-me!...

I va sentir-se fort.



FI





End of the Project Gutenberg EBook of Arran del Cingle, by Josep Morato i Grau

*** END OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK ARRAN DEL CINGLE ***

***** This file should be named 25443-8.txt or 25443-8.zip *****
This and all associated files of various formats will be found in:
        http://www.gutenberg.org/2/5/4/4/25443/



Updated editions will replace the previous one--the old editions
will be renamed.

Creating the works from public domain print editions means that no
one owns a United States copyright in these works, so the Foundation
(and you!) can copy and distribute it in the United States without
permission and without paying copyright royalties.  Special rules,
set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to
copying and distributing Project Gutenberg-tm electronic works to
protect the PROJECT GUTENBERG-tm concept and trademark.  Project
Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you
charge for the eBooks, unless you receive specific permission.  If you
do not charge anything for copies of this eBook, complying with the
rules is very easy.  You may use this eBook for nearly any purpose
such as creation of derivative works, reports, performances and
research.  They may be modified and printed and given away--you may do
practically ANYTHING with public domain eBooks.  Redistribution is
subject to the trademark license, especially commercial
redistribution.



*** START: FULL LICENSE ***

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE
PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg-tm mission of promoting the free
distribution of electronic works, by using or distributing this work
(or any other work associated in any way with the phrase "Project
Gutenberg"), you agree to comply with all the terms of the Full Project
Gutenberg-tm License (available with this file or online at
http://gutenberg.org/license).


Section 1.  General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg-tm
electronic works

1.A.  By reading or using any part of this Project Gutenberg-tm
electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to
and accept all the terms of this license and intellectual property
(trademark/copyright) agreement.  If you do not agree to abide by all
the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy
all copies of Project Gutenberg-tm electronic works in your possession.
If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project
Gutenberg-tm electronic work and you do not agree to be bound by the
terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or
entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B.  "Project Gutenberg" is a registered trademark.  It may only be
used on or associated in any way with an electronic work by people who
agree to be bound by the terms of this agreement.  There are a few
things that you can do with most Project Gutenberg-tm electronic works
even without complying with the full terms of this agreement.  See
paragraph 1.C below.  There are a lot of things you can do with Project
Gutenberg-tm electronic works if you follow the terms of this agreement
and help preserve free future access to Project Gutenberg-tm electronic
works.  See paragraph 1.E below.

1.C.  The Project Gutenberg Literary Archive Foundation ("the Foundation"
or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project
Gutenberg-tm electronic works.  Nearly all the individual works in the
collection are in the public domain in the United States.  If an
individual work is in the public domain in the United States and you are
located in the United States, we do not claim a right to prevent you from
copying, distributing, performing, displaying or creating derivative
works based on the work as long as all references to Project Gutenberg
are removed.  Of course, we hope that you will support the Project
Gutenberg-tm mission of promoting free access to electronic works by
freely sharing Project Gutenberg-tm works in compliance with the terms of
this agreement for keeping the Project Gutenberg-tm name associated with
the work.  You can easily comply with the terms of this agreement by
keeping this work in the same format with its attached full Project
Gutenberg-tm License when you share it without charge with others.

1.D.  The copyright laws of the place where you are located also govern
what you can do with this work.  Copyright laws in most countries are in
a constant state of change.  If you are outside the United States, check
the laws of your country in addition to the terms of this agreement
before downloading, copying, displaying, performing, distributing or
creating derivative works based on this work or any other Project
Gutenberg-tm work.  The Foundation makes no representations concerning
the copyright status of any work in any country outside the United
States.

1.E.  Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1.  The following sentence, with active links to, or other immediate
access to, the full Project Gutenberg-tm License must appear prominently
whenever any copy of a Project Gutenberg-tm work (any work on which the
phrase "Project Gutenberg" appears, or with which the phrase "Project
Gutenberg" is associated) is accessed, displayed, performed, viewed,
copied or distributed:

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org

1.E.2.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is derived
from the public domain (does not contain a notice indicating that it is
posted with permission of the copyright holder), the work can be copied
and distributed to anyone in the United States without paying any fees
or charges.  If you are redistributing or providing access to a work
with the phrase "Project Gutenberg" associated with or appearing on the
work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1
through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the
Project Gutenberg-tm trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or
1.E.9.

1.E.3.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is posted
with the permission of the copyright holder, your use and distribution
must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional
terms imposed by the copyright holder.  Additional terms will be linked
to the Project Gutenberg-tm License for all works posted with the
permission of the copyright holder found at the beginning of this work.

1.E.4.  Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg-tm
License terms from this work, or any files containing a part of this
work or any other work associated with Project Gutenberg-tm.

1.E.5.  Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this
electronic work, or any part of this electronic work, without
prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with
active links or immediate access to the full terms of the Project
Gutenberg-tm License.

1.E.6.  You may convert to and distribute this work in any binary,
compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any
word processing or hypertext form.  However, if you provide access to or
distribute copies of a Project Gutenberg-tm work in a format other than
"Plain Vanilla ASCII" or other format used in the official version
posted on the official Project Gutenberg-tm web site (www.gutenberg.org),
you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a
copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon
request, of the work in its original "Plain Vanilla ASCII" or other
form.  Any alternate format must include the full Project Gutenberg-tm
License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7.  Do not charge a fee for access to, viewing, displaying,
performing, copying or distributing any Project Gutenberg-tm works
unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8.  You may charge a reasonable fee for copies of or providing
access to or distributing Project Gutenberg-tm electronic works provided
that

- You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from
     the use of Project Gutenberg-tm works calculated using the method
     you already use to calculate your applicable taxes.  The fee is
     owed to the owner of the Project Gutenberg-tm trademark, but he
     has agreed to donate royalties under this paragraph to the
     Project Gutenberg Literary Archive Foundation.  Royalty payments
     must be paid within 60 days following each date on which you
     prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax
     returns.  Royalty payments should be clearly marked as such and
     sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the
     address specified in Section 4, "Information about donations to
     the Project Gutenberg Literary Archive Foundation."

- You provide a full refund of any money paid by a user who notifies
     you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he
     does not agree to the terms of the full Project Gutenberg-tm
     License.  You must require such a user to return or
     destroy all copies of the works possessed in a physical medium
     and discontinue all use of and all access to other copies of
     Project Gutenberg-tm works.

- You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any
     money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the
     electronic work is discovered and reported to you within 90 days
     of receipt of the work.

- You comply with all other terms of this agreement for free
     distribution of Project Gutenberg-tm works.

1.E.9.  If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg-tm
electronic work or group of works on different terms than are set
forth in this agreement, you must obtain permission in writing from
both the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and Michael
Hart, the owner of the Project Gutenberg-tm trademark.  Contact the
Foundation as set forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1.  Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable
effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread
public domain works in creating the Project Gutenberg-tm
collection.  Despite these efforts, Project Gutenberg-tm electronic
works, and the medium on which they may be stored, may contain
"Defects," such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or
corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual
property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a
computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by
your equipment.

1.F.2.  LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the "Right
of Replacement or Refund" described in paragraph 1.F.3, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project
Gutenberg-tm trademark, and any other party distributing a Project
Gutenberg-tm electronic work under this agreement, disclaim all
liability to you for damages, costs and expenses, including legal
fees.  YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT
LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE
PROVIDED IN PARAGRAPH F3.  YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE
TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE
LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR
INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH
DAMAGE.

1.F.3.  LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a
defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can
receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a
written explanation to the person you received the work from.  If you
received the work on a physical medium, you must return the medium with
your written explanation.  The person or entity that provided you with
the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a
refund.  If you received the work electronically, the person or entity
providing it to you may choose to give you a second opportunity to
receive the work electronically in lieu of a refund.  If the second copy
is also defective, you may demand a refund in writing without further
opportunities to fix the problem.

1.F.4.  Except for the limited right of replacement or refund set forth
in paragraph 1.F.3, this work is provided to you 'AS-IS' WITH NO OTHER
WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO
WARRANTIES OF MERCHANTIBILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5.  Some states do not allow disclaimers of certain implied
warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages.
If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the
law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be
interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by
the applicable state law.  The invalidity or unenforceability of any
provision of this agreement shall not void the remaining provisions.

1.F.6.  INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the
trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone
providing copies of Project Gutenberg-tm electronic works in accordance
with this agreement, and any volunteers associated with the production,
promotion and distribution of Project Gutenberg-tm electronic works,
harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees,
that arise directly or indirectly from any of the following which you do
or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg-tm
work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any
Project Gutenberg-tm work, and (c) any Defect you cause.


Section  2.  Information about the Mission of Project Gutenberg-tm

Project Gutenberg-tm is synonymous with the free distribution of
electronic works in formats readable by the widest variety of computers
including obsolete, old, middle-aged and new computers.  It exists
because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from
people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the
assistance they need, is critical to reaching Project Gutenberg-tm's
goals and ensuring that the Project Gutenberg-tm collection will
remain freely available for generations to come.  In 2001, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure
and permanent future for Project Gutenberg-tm and future generations.
To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation
and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4
and the Foundation web page at http://www.pglaf.org.


Section 3.  Information about the Project Gutenberg Literary Archive
Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non profit
501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the
state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal
Revenue Service.  The Foundation's EIN or federal tax identification
number is 64-6221541.  Its 501(c)(3) letter is posted at
http://pglaf.org/fundraising.  Contributions to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent
permitted by U.S. federal laws and your state's laws.

The Foundation's principal office is located at 4557 Melan Dr. S.
Fairbanks, AK, 99712., but its volunteers and employees are scattered
throughout numerous locations.  Its business office is located at
809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887, email
business@pglaf.org.  Email contact links and up to date contact
information can be found at the Foundation's web site and official
page at http://pglaf.org

For additional contact information:
     Dr. Gregory B. Newby
     Chief Executive and Director
     gbnewby@pglaf.org


Section 4.  Information about Donations to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation

Project Gutenberg-tm depends upon and cannot survive without wide
spread public support and donations to carry out its mission of
increasing the number of public domain and licensed works that can be
freely distributed in machine readable form accessible by the widest
array of equipment including outdated equipment.  Many small donations
($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt
status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating
charities and charitable donations in all 50 states of the United
States.  Compliance requirements are not uniform and it takes a
considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up
with these requirements.  We do not solicit donations in locations
where we have not received written confirmation of compliance.  To
SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any
particular state visit http://pglaf.org

While we cannot and do not solicit contributions from states where we
have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition
against accepting unsolicited donations from donors in such states who
approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make
any statements concerning tax treatment of donations received from
outside the United States.  U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg Web pages for current donation
methods and addresses.  Donations are accepted in a number of other
ways including checks, online payments and credit card donations.
To donate, please visit: http://pglaf.org/donate


Section 5.  General Information About Project Gutenberg-tm electronic
works.

Professor Michael S. Hart is the originator of the Project Gutenberg-tm
concept of a library of electronic works that could be freely shared
with anyone.  For thirty years, he produced and distributed Project
Gutenberg-tm eBooks with only a loose network of volunteer support.


Project Gutenberg-tm eBooks are often created from several printed
editions, all of which are confirmed as Public Domain in the U.S.
unless a copyright notice is included.  Thus, we do not necessarily
keep eBooks in compliance with any particular paper edition.


Most people start at our Web site which has the main PG search facility:

     http://www.gutenberg.org

This Web site includes information about Project Gutenberg-tm,
including how to make donations to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to
subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.
