La fada

La Fada: Vine, vine, pastoret! Vine am mi dintre de l’aigua, que hi veuras el meu palau: mai has vist bellesa tanta. Jo per tu m moro d’amor: seras rei de la montanya. Mira, els braços tinc oberts si vols rebre una abraçada. (Tot enfonzant-se a poc a poc): Vine, vine, pastoret! Vine am mi dintre de l’aigua!

Pastor: I com te revolcaves aquesta nit! El dormî a la montanya t’ha dat neguit.

Rebadà: Com que tota la vetlla vareu parlâ de les coses estranyes que al gorg hi hà, no he somiat sinó encisos i encantaments que, si el somni haig de creure, no són dolents, i he somiat una fada cridant-me a mi, que com l’isart costava d’aconseguî.

Pastor: Res de bo pots cercar-hi dins del estany. Benehides les aigues bé ho són cada any, més ningú ha tret les bruixes que hi són al fons, i quimeres i cabres i diablons.

Rebadà: Més, i la dòna d’aigua? Prou que n deu sê de bonica, i les altres pot-ser també!

Pastor: Ja ho pots saber tirant-hi un roc. Veuràs les bruixes arremengades fins les cuixes i de la boca treient foc. I com del gorg la tempestat ix furïosa: la nuvolada paorosa se va extenent que fa fredat. Esparverat, xisclant, el corb encreua l’aire, i del estany surt mala flaire, i vents contraris formen torb. La pedregada cau seguit, i una brumera cobreix el gorg, que tot s’altera, i ho avassalla tot la nit. Llavors, del llamp a la claror, veuras les bruixes arremengades fins les cuixes, escupint rates i fetor. Podràs ben dî a-les-ores que encantaments i que encisos són sempre, sempre dolents, i que fades boniques mai n’hi han hagut, sinó que als ulls les porta la joventut. Jo fins crec que la boira que ls bons camins amaga, tota s forma, tota allí dins. Cinquanta anys que la vida de pastô hi fet; de gorgs i de montanyes ja n sé l secret.

Rebadà: per ell L’he somiada hermosa: si jo fos brau, al fons la seguiria del seu palau.

Pastor: Que no t’hi aboquis gaire, que an el pastô desde l fons sempre crida la temptació! El die és alt! A les vaques el jaç refem, herba fresca demanen, de prats mudem. Els sarrons aparia, volta l ramat, que pasturi la gleba de Bosc Cremat.

La Fada: El meu cor no l troba i es migra d’amor; a la meva alcova fins m’hi agafa por; bé n’és de guarnida de coralls i d’or: tot a goig convida, més tinc fred al cor. Vine aquí a la vora, que t faré petons tot mirant a-l’ora de l’estany el fons. Si am mi vols entrar-hi, pastoret galan, mai més solitari els cims te veuran. Ple de meravelles veuras mon palau; tindras les estrelles, et daré l cel blau, que tot s’emmiralla en mos ulls de foc; ma boca en rialla com la flor descloc; tinc la cabellera rossa com l’or fi, cara petonera i pell de satí; i tindras serventes hermoses com jo… Si de mi t’ausentes, no tindràs això.

Rebadà: Si ara gosés entrar-hi! Si ara gosés! Lo que sovint m’hi crida no sé lo que és.

Pastor: (de lluny) Aaaaaaa!

Jausbert: Aquí, lloc solitari i apacible, bon deport i solaç podrem trobar.

Gueralda: Desert de gent me sembla aquêt paratge i me fa por…

Jausbert: (que ha descavalcat i, apoiant-se en el cavall, la contempla) Am mi temor no tinguis en lloc. Ajudant-la a descavalcar d’un cop de braç i deixant-la asseguda damunt l’herba: Oh! descavalca, vida meva, i damunt l’herba cercarem repòs. (Al cavall, amanyagant-lo:) Tu, lleial Talla-vent, corre ben lliure i que arroceguin les inutils regnes: ja l pes suau del meu amor no portes. (El cavall va a abeurar-se, assedegat, en el gorg. A la Natura:) Aigues, valls i montanyes! Alegreu-vos! Ella és aquí! L’he treta d’entre ls homes que l nostre amor no volen, i l’he duta aquí, per a gaudir la pau serena que no s frueix en els castells i viles. Me l’han negada allí: jo l’he robada d’una cambra reclosa, i aquí hem vingut, Natura, am desitjos d’amor i llibertat! Feu arreplec de les remors més dolces, alegres faigs i colossals abets! Murmureu més suau, fonts tot just nades! Afalagueu-la! (Girant-se de cara a Gueralda, que, asseguda damunt de l’herba, l’ha seguit am la vista tot el temps qu’ell ha parlat:) Gueralda! Amor! Com més sovint contemplo la vostra faç, i com més sols i lliures, Gueralda, menos goso a enamorar-vos i el cant d’amor que dintre l cor estojo als llavis no puc dur. Lassadeta heu d’estar: la cavalcada llarga ha sigut i per viaranys abruptes.

Gueralda: El vostre bell parlar coratge m dóna: pel meu fatic és dolça medecina. La nit, mentres fugiem, de neguitoses ombres amdugues vores dels camins poblava, i no m deixava girâ ls ulls enrera la por de que ns seguien. Al trotar del corcer foguejaven les pedres, i al soroll de ses potes creia sentir-ne més que ns empaitaven, i el pensament me deia “Que hem fet! que hem fet!”

Jausbert: D’aquêt vostre temor la nit n’és causa: aquí arribem, i l’alba ns surt a rebre. Ningú ns vindrà an aquí la pau a rompre. La pena abandonem, i amb el gran amor nostre aconortem-nos, que ja res més hem d’esperar dels homes.

Gueralda: (aixecant-se) Mostreu-me, doncs, mon guiador dolcissim, les meravelles d’aquêt lloc xamós.

Jausbert: (passant-li l braç a la cintura i emportant-se-la a recorre la montanya) Mira, amor meu: les neus se fonen, l’herba s redreça i es refà; dels regalims que elles li donen la fresca font sen gaudirà. La gleba tova i regalada del nostre amor serà l coixí: ens mirarem la fondalada, de flors omplint-nos a desdî. Blanca i lluenta la jonquilla veuras que esclata prop la neu: gaire bé m sembla que n’ets filla quan d’aprop miro l rostre teu. Aquí és el ple de Primavera quan gaire bé ja fuig del pla; del cel la volta aquí sencera en aquêt gorg reflectirà. Sota ls abets, que és ple de molça, mai trobarem ningú, ningú. Aquí la vida és sempre dolça. Tot és per tu, tot és per tu.

Gueralda: (enamorada) Parla, parla, Jausbert, que m’afalaga de ta veu la dolçor! Del teu amor sempre seré cativa, sempre!

Jausbert: Torna-m’ho a dir, Gueralda meva, torna-hi, que l cor de goig m’omplena lo que m dius. Més ai! en aquêts ulls que m tenen pres no hi veig brillar dels meus la gran ventura.

Gueralda: Una ombra és de temor, que tu m’esvaïras, tinc confiança. Sempre he sentit a dir que dintre del estany hi tenen un palau les encantades, i al punt de mitja nit una sardana fan que omple les valls de visïons estranyes.

Jausbert: No ho creguis, amor meu: jo prou que hi he vingut pels volts d’aquest estany a totes hores am l’ós abraonat per batre-m cos a cos, o del esquerp isart corrent darrera. Mai, mai he trobat res d’això que la gent diu. Oh, no! No hi hà perills a la montanya! I si un die apareix alguna fera, veuras al teu Jausbert, que desde infant té l’habit de la caça, com prompte an els teus peus l’haurà abatuda, i junt amb els pastors, que n faran festa, tastarem la sabrosa selvatgina. (Prenent les mans a Gueralda): Oh! Deixa, hermosa, que en el teu front purissim un bés ardent hi ofegui… Més, ai! El cap abaixes i un respecte com el que vaig sentir devant la Verge la vetlla de les armes fa que am mos llavis a fregar no t gosi. Que és lo que l marbre del teu front entela? Que és lo que l cel del teu mirâ ennuvola? Digam-ho!

Gueralda: Una ombra és de temor, que tu m’esvaïras estic segura. No m deixa l pensament el rostre enfellonit que l pare haurà tingut al despertar-se. Al resseguî l castell sa filla no haurà vist i bé n’haurà cridat de cops: “Gueralda!”

Jausbert: Deixa, deixa l temor, aimada meva, que de combats i lluites l’amor, per esser fort, ne té fretura. Bé n’hem hagut de sostenir nosaltres, i el nostre amor mai ha parat de creixe. Per un mal allevadiç el meu pare al teu cercava, i abrivat, trovant-lo un jorn, el va ofendre de paraula. Desde llavors an el meu la venjança hagué jurada; mon pare temps hà que és mort, i el teu crida encar “venjança” i vol venjar-se en el fill d’honta que li féu el pare. Més traidora li és la sort al d’Evol altra vegada: del de Paracolls el fill s’ha enamorat de Gueralda, i volent matâ a Jausbert a sa propria filla mata.

Gueralda: Jausbert, deixem els odis que ls nostres pares en mal temps tingueren.

Jausbert: A posta l nostre amor semblava haver vingut per esborrar-los, més ton pare, inclement, no ho ha vulgut…

Gueralda: Jausbert! Si el meu pare no ho vol, ho vol sa filla.

Jausbert: (encisat) I ja l pesar se t’ha esvait del tot?

Gueralda: (defallint d’enamorada i apoiant el cap a l’espatlla de Jausbert) Ja no soc sinó teva, tota la vida teva, ben teva!

Jausbert: (segur del seu triomf) Oh! Que hem fet bé! Confia: hi hà aquí dintre l’unic cor que amb el teu pot batre a-l’hora. (Besant-la fogosament): Hi hà bés més pur que l que l’amor inspira? Que batallin els homes! Que s’odiin! Entre nosaltres mai està lluny el pensament del acte. Oh! Que franc és l’amor! que sanitós! que sant! Pot-sê en aquestes hores devant del meu castell s’acosta l d’Evol am gent d’armes a punt. Pot-ser per perseguir-me entre ls sotmesos seus ara fa lleva. Que la faci! El meu antic castell, que l’arrasi! Què m fa? Que hi fariem en sales i entre sedes, tapits i llums i gent?

Gueralda: (baixet i carinyosament) No, aquí! Aquí per sempre, per sempre i sola am tu!

Jausbert: decidit Tu ho has dit, dolça veu! Lliure l’amor! Lliure tot hora siga! Sota esplendid dosser de branques tendres aucells ens cantaran les esposalles millor que cap juglar. Aquesta nit serà la cerimonia. Demà per celebrar que meva siguis, pel capçal del tou llit de trepadella el Sol foguejarà! (Llevant-se l’elm i l’espasa, que ella va posant damunt de l’herba). ¡Fòra les armes, fòra, que per les lluites de l’amor no calen!

Gueralda: (apassionada, ajeguda damunt de l’herba) ¡T’estimo, t’estimo, Jausbert del meu cor! Que res d’aquí ns tregui, si no és la mort.

Tots dos No ns mourem més d’aquí. Fruïrem uns quants dies de ventura, i la mort pot venir!

Jausbert: (abraçant-la) Estreta abraçada que ns lligui ben fort. ¡T’estimo, t’estimo, Gueralda del cor! (Mig agenollat i aguantant-li l cap): ¡Oh conta-m, que m serà dolç de sentir, com nasqué en tu l’amor!

Gueralda: Va ser llavors que a Barcelona amb el meu pare vaig anar, quan, a l’impuls suau de l’ona, el gran rei Jacme va arribar. Era Mallorques recobrada i a la ciutat tot era gent. Amb la senyera desplegada les naus venien amb bon vent. El jove rei, al apareixe, el poble d’ell era orgullós; i al seu costat jo t vaig coneixe, jove com ell, com ell hermós. Ta faç tenia prou gravada de quan tots dos erem infants, que més d’un cop a fira a Prada jo t’hi havia vist abans. Hardit hi anaves amb ton pare allí a Mallorques, i escuder; brau en la guerra fores… i are tornaves orfe i cavaller. Com t’envejaven jo ho sentia, altres barons del Rosselló; fins el meu pare i tot volia, com tu, estar prop del rei millor. I d’aquell jorn la teva imatge no m’ha deixat un sol moment: d’ençà que duc tal companyatge el meu amor ha anat creixent. (Es va condormint de delicia i de cançament en els braços de Jausbert.)

Jausbert: Oh dolça amor! Oh vida regalada que aquí disfrutarem! Reposa damunt l’herba atapaida, si lassadeta estas.

Gueralda: (adormint-se) ¡T’estimo, t’estimo, Jausbert del meu cor! Estreta abraçada que ns lligui ben fort.

(S’adorm.)

Jausbert: Que hermosa que és en el meu braç dormida! (La besa). El Sol és alt, temprat és el matí. Bona hora per refer la nit perduda fugint, fugint al trot de Talla-vent. Més quan la nit el seu mantell estengui, Gueralda serà meva! Treva l’amor demana i bon repòs.

(S’extén extasiat a l’herba al costat d’ella. )

La Fada: Veniu, veniu, fades, veniu fins aquí: les mans enllaçades, mireu-los dormir. Correu! Correu! Aneu-hi depressa! Correu! Correu, que ls encisareu!

La Fada: Jo soc amorosa vivint entre neu. Soc fada gelosa: Jausbert serà meu.

Chor llunyadà de les fades del gorg Estelat que se sent a travers de la montanya: Fruiu, fruiu, fades del gorg Negre! Fruiu, fruiu, si un jove teniu!

La Fada: An ella l vull pendre, jo l vull posseî: tot lo jove tendre, tot ho vull per mi. Jo aquí soc senyora: si l brau cavaller a mi m’enamora, per mi haurà d’esser. L’espasa enciseu-li, que no faci dany, i l’elm enfonzeu-li a dins de l’estany.

Chor llunyadà de les fades del gorg Estelat: Fruiu, fruiu, que ja ns feu enveja! Fruiu, fruiu, si pres el teniu!

La Fada: L’espasa encantada, que resti indefens: ho vol una fada a qui l’amor venç. Plaer sense mida espera am dalit, i en mort o bé en vida serà meu a nit. No és teu, no és teu, pobreta Gueralda! No és teu, no és teu, que a nit serà meu!

Chor llunyadà de les fades del gorg Estelat alarmades: Fugiu, fugiu, molts homes s’acosten! Fugiu, fugiu, si encara l teniu! Totes les fades sen van tumultuosament a amagar-se dins de l’aigua. La Fada, abans d’enfonzar-se, diu:

La Fada: Oh Gueralda! Jausbert no serà teu: viu o mort serà meu! Adéu!

Un dels homes desde lluny Són allí! Provem d’arribar-hi!

Gueralda: Jausbert! Jausbert! Algun perill s’acosta! (Anguniosa veient que no s desperta i tocant-lo): Jausbert! Desperta-t! (A la fi Jausbert es desperta i la mira an ella dolçament). Sento que algun perill s’acosta per nosaltres!

Jausbert: Asserena-t, Gueralda! No tinguis por de res, en mi confia! (Es veu un escamot d’homes al fons del bosc, que senyalen i després desapareixen).

Gueralda: (que s’ha adonat de la gent i s’ha esferit) Oh! Posa-t l’elm! (Animant-se) Jo t cenyiré l’espasa. (Ho fa) És hora de combat. He sentit fressa.

Jausbert: (aixecant-se) És una fera que per ’quí s’acosta. La ballesta no duc: la força del meu braç caldrà que provi.

Gueralda: No són feres, Jausbert, no, que són homes!

Jausbert: (sorprès) Homes? Segur. I bé! Què hi fa? La nostra solitut a rompre vénen? Doncs ja veuras, Gueralda, que l meu pit és tan fort com amorós el cor que dins hi bat.

Gueralda: Mira, com ja s’acosten!

Un home: (regoneixent a Jausbert) Jausbert de Paracolls! Ja ns ho temiem! Ningú més, si no vós, ens l’ha robada.

Alguns: (cridant) Agafem-los!

Jausbert: (furiós) Enrera! Qui sou, que no us conec i em perseguiu?

Un home: Si vós no ns coneixeu, prou que ns coneix Gueralda. Ens l’heu robada i en mal lloc l’heu duta: de malefiques fades és l’estada. (Sarcastic). Bon lloc, a fè, per amorós colloqui! (Riu).

Jausbert: Calla, bestia! Què saps? (Van compareixent més colles d’homes de guerra.)

Uns homes: (cridant a altres pel fons de les valls) Són aquí! Són aquí! Ja ls hem trobats!

Senyor d’Evol: (entrant) El lladre de ma llar, ont és? Vull veure-l! (Gueralda resta esglaiada al veure al seu pare. Jausbert, concirós i ferm al seu costat. El d’Evol diu al tenir-lo devant): ¡Ets tu, Jausbert, el darrer brot maligne de ta innoble niçaga! La malvestat del pare encar me dura, i el fill la pau me lleva del meu castell tot rosegant-me l’honra. ¿I aquí me l’has portada la filla del meu cor? Poc te valdrà, mal caçador selvatge, de trascar tot lo die per les serres. Am venjança terrible aquí meteix vull esborrar l’afront. Oh! Com esclatarà d’una vegada l’oig que tant temps a dins del pit estojo. (Als homes:) Agafeu-lo!

Jausbert: (als homes, ironicament) Feu’s enrera, valents! (Dirigint-se al d’Evol:) El vostre mal parlar jo he escoltat serè. M’anima a mi l’amor, ell me donarà halè. (Senyalant al d’Evol:) A qui enverina l’oig, què pot posar-li fre? Am tanta gent veniu que poc m’heu afrontat, més crec acceptareu un singular combat: encara no sou vell perquè us venci l’edat.

Gueralda: (interposant-se, desesperada, al veure que volen batre-s) Pare! Jausbert!

Senyor d’Evol: (a Jausbert) Doncs siga com tu vols. (A Gueralda:) Fòra la mala filla! (A alguns homes:) Emporteu-vos-la lluny d’aquêt paratge. Demà sabrà la sort que li reservo.

Gueralda: (mentre ls homes se l’emporten) Jausbert!… El meu amor!… Desventurada!

Senyor d’Evol: (fred, sense mirar a la seva filla) Les lilles prepareu.

Jausbert: (mirant en la direcció per on s’han emportat a Gueralda)Reconforta-m, amor! No m’abandonis! (A l’espasa, abraçant-la i besant-li la creu de l’empunyadura:) Ma bona amiga! Sigues-me ben fidel com sempre m’has estat, que perxò l cavaller te duu sempre al costat. Branda, branda ben fort i fés com aquell bran que esberlava les penyes a les mans de Rotlan. Jo defenso l’amor, i entre les meves mans fidel com contra alarbs sigues contra cristians. Soc campió d’amor, ho soc de llibertat: sigues fidel avui més que mai has estat. (A tots:) Avant! Avant, la lluita a tota ultrança!

Senyor d’Evol: Ah! Vinga, que ja m triga!

Jausbert: (mig caient, mirant-se la sang com li raja) Com fuig la vida!… L’amor!… La joventut! Adéu, gaia esperança! Adéu, ferm pensament! Del món la traidoria mai fugirà?

Alguns homes: No heu ben obrat, senyor: heu donat mort a un brau que s defenia.

Senyor d’Evol: Déu ho ha vulgut! Jo, matant a un malvat, sa llei cumpleixo. (A Jausbert, que està expirant en els braços d’alguns homes:) Am tot i defensar-te, no t vull donar l’honor de cavaller. Fins a la fi venjança s cumplirà. Aquí has portat ma filla, lloc malehit, i aquí, de fades i bruixots estada, ta fi hi hauràs trobat. (Ordenant an els homes. Alguns vacilen, però per fi executen l’orde.)D’aquella roca gran i cantelluda penjeu-lo. Ses entranyes de fera les aligues i els corbs les menjaran. Al lladre de ma llar que l martiritzin: am bécs i urpes li trocejin el cor ans del darrer badall. I si l cordam se trenca, en el gorg trobarà tomba espaiosa. (Els homes que han desaparegut emportant-sen a Jausbert expirant, apareixen ara dalt d’una roca desde la qual penjen el cos del jove, que queda abocat al estany. Després els homes sen van.) Anem! Estic venjat! Malehit sia aquêt paratge!

Tots: (anant-sen i tirant pedres al gorg am furia i superstició) Malehit! Malehit, sia aquêt lloc!

Les Fades: Ah, ah, ah! Que s’aixequi furient tempestat!

Pastor: La tempestat s’aixeca tot de repent: no sembla sinó cosa d’encantament. Si ets tu que has tirat pedres dins de l’estany, l’ultim any que am mi vinguis serà aquest any!

La Fada: Ja és meu!