Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.
- La Fada.
- Jausbert de Paracolls.
- Gueralda d’Evol.
- Senyor d’Evol, pare de Gueralda.
- Pastor, vell.
- Rebadà, jove de quinze anys.
- Home de guerra.
- Altres homes de guerra.
- Fades del gorg Negre.
- Chor interior de fades del gorg Estelat.
L’escena té lloc vora l gorg Negre, un dels tres llacs de la regió de Noedes, situats en les altes montanyes que s’alcen entre l Conflent i l’antic comtat de Fenolledes avui formant part del departament francès anomenat Pireneus Orientals.
Segle XIII, durant el regnat de Jaume I de Catalunya i d’Aragó.
Escena I
S’ovira l’ampla extensió del estany Negre reposant entre singles espadats. Les aigues vénen a morir a una vora oberta, pas xamós que deixen les pelades montanyes. En primer terme comença una pendent plena d’herba i tatxonada de floretes de colors vius, dominant-hi les blanques; un poc més lluny arrenca un bosc espès. Prop dels prats, una cabana de pastors, i, escampats jeient per la jaça, vaques i vedells.
És de nit. A poca distancia, entre les roques esberlades, hi han encara clapes de neu. Gran quietut per les valls i calmes: sols se sent l’aire com remoreja al atravessar el bosc, i en el gorg un soroll d’ones am prou feines perceptible. Brillen els estels i reflecteixen en les aigues.
De sopte l cel cambía de tons; va blavejant i les estrelles apagant-se; apunta l die, de color rosat, per darrera ls cims no gaire llunyadans; després el cel se torna blanc fins que llustreja. Augmenta la remor d’aucells i d’insectes; tot se va distingint més clar.
De dintre la cabana surt un rebadà d’uns quinze anys, i, depressa i com atret, es va a posar mig adormit a la vora del estany.
Tot seguit apareix d’entre les aigues, sortint no més fins a mig cos, una Fada hermosa, am gran cabellera rossa i esllanguida. Movent els braços nusos com volent atraure i tirant enrera l tors, canta dolçament:
La Fada: Vine, vine, pastoret! Vine am mi dintre de l’aigua, que hi veuras el meu palau: mai has vist bellesa tanta. Jo per tu m moro d’amor: seras rei de la montanya. Mira, els braços tinc oberts si vols rebre una abraçada. (Tot enfonzant-se a poc a poc): Vine, vine, pastoret! Vine am mi dintre de l’aigua!
El rebadà se gira fregant-se ls ulls sense estar ben despert, i torna a dins de la cabana. La Fada desapareix.
Escena II
Se senten dringar els esquellots de les vaques al aixecar-se. Al llevant, el cel ha pres un to de foc. Ja tots els termes són ben clars.
Ixen de la barraca un pastor molt vell i el rebadà, ja deixondits.
Pastor: I com te revolcaves aquesta nit! El dormî a la montanya t’ha dat neguit.
Rebadà: Com que tota la vetlla vareu parlâ de les coses estranyes que al gorg hi hà, no he somiat sinó encisos i encantaments que, si el somni haig de creure, no són dolents, i he somiat una fada cridant-me a mi, que com l’isart costava d’aconseguî.
Pastor: Res de bo pots cercar-hi dins del estany. Benehides les aigues bé ho són cada any, més ningú ha tret les bruixes que hi són al fons, i quimeres i cabres i diablons.
Rebadà: Més, i la dòna d’aigua? Prou que n deu sê de bonica, i les altres pot-ser també!
Pastor: Ja ho pots saber tirant-hi un roc. Veuràs les bruixes arremengades fins les cuixes i de la boca treient foc. I com del gorg la tempestat ix furïosa: la nuvolada paorosa se va extenent que fa fredat. Esparverat, xisclant, el corb encreua l’aire, i del estany surt mala flaire, i vents contraris formen torb. La pedregada cau seguit, i una brumera cobreix el gorg, que tot s’altera, i ho avassalla tot la nit. Llavors, del llamp a la claror, veuras les bruixes arremengades fins les cuixes, escupint rates i fetor. Podràs ben dî a-les-ores que encantaments i que encisos són sempre, sempre dolents, i que fades boniques mai n’hi han hagut, sinó que als ulls les porta la joventut. Jo fins crec que la boira que ls bons camins amaga, tota s forma, tota allí dins. Cinquanta anys que la vida de pastô hi fet; de gorgs i de montanyes ja n sé l secret.
Rebadà: per ell L’he somiada hermosa: si jo fos brau, al fons la seguiria del seu palau.
Pastor: Que no t’hi aboquis gaire, que an el pastô desde l fons sempre crida la temptació! El die és alt! A les vaques el jaç refem, herba fresca demanen, de prats mudem. Els sarrons aparia, volta l ramat, que pasturi la gleba de Bosc Cremat.
El Pastor surt empaitant vaques i vedells. El Rebadà proveeix els sarrons, entrant i sortint de la barraca.
Escena III
És ple die, un die tranquil i sense nuvols.
Mentres el Rebadà està d’esquena al gorg treballant, brolla del estany la Fada, i am mig cos enfòra va cantant:
La Fada: El meu cor no l troba i es migra d’amor; a la meva alcova fins m’hi agafa por; bé n’és de guarnida de coralls i d’or: tot a goig convida, més tinc fred al cor. Vine aquí a la vora, que t faré petons tot mirant a-l’ora de l’estany el fons. Si am mi vols entrar-hi, pastoret galan, mai més solitari els cims te veuran. Ple de meravelles veuras mon palau; tindras les estrelles, et daré l cel blau, que tot s’emmiralla en mos ulls de foc; ma boca en rialla com la flor descloc; tinc la cabellera rossa com l’or fi, cara petonera i pell de satí; i tindras serventes hermoses com jo… Si de mi t’ausentes, no tindràs això.
El Rebadà, d’esquena a l’estany, s’ha anat escoltant el cant atraient de la Fada.
Rebadà: Si ara gosés entrar-hi! Si ara gosés! Lo que sovint m’hi crida no sé lo que és.
Pastor: (de lluny) Aaaaaaa!
La Fada s’enfonza. El Rebadà, a qui l Pastor ha cridat, fuig depressa, però mig recant-li de deixar aquell lloc.
Escena IV
Darrera ls cims espadats surt el sol, roent, lluminosissim. L’alegria de la Natura s transllueix en les més agradables remors: xerradiça d’aucells, murmuri del xaragall que neix en l’estany, i de l’oreig a travers de l’abetosa. Un escamot d’isarts, saltant per les roques, van a abeurar-se a l’estany, i fugen esperitats.
Se sent el trot d’un cavall que va acostant-se.
Apareix a galop rabent, en un gros cavall blanc, Jausbert de Paracolls am Gueralda d’Evol a la gropa. Ella, am gonella blanca, el ros cabell partit en dugues llargues trenes encintades, al mig del front el fermall d’una anella d’or. Ell va mig armat: elm petit, perpunt i espasa; l’escut penja al costat dret del cavall; és jove i ferreny; duu barba negra i escassa. Gueralda va embolicada amb el mantell de Jausbert. Vénen cançats de cavalcar tota la nit i s’aturen damunt l’herba.
Jausbert: Aquí, lloc solitari i apacible, bon deport i solaç podrem trobar.
Gueralda: Desert de gent me sembla aquêt paratge i me fa por…
Jausbert: (que ha descavalcat i, apoiant-se en el cavall, la contempla) Am mi temor no tinguis en lloc. Ajudant-la a descavalcar d’un cop de braç i deixant-la asseguda damunt l’herba: Oh! descavalca, vida meva, i damunt l’herba cercarem repòs. (Al cavall, amanyagant-lo:) Tu, lleial Talla-vent, corre ben lliure i que arroceguin les inutils regnes: ja l pes suau del meu amor no portes. (El cavall va a abeurar-se, assedegat, en el gorg. A la Natura:) Aigues, valls i montanyes! Alegreu-vos! Ella és aquí! L’he treta d’entre ls homes que l nostre amor no volen, i l’he duta aquí, per a gaudir la pau serena que no s frueix en els castells i viles. Me l’han negada allí: jo l’he robada d’una cambra reclosa, i aquí hem vingut, Natura, am desitjos d’amor i llibertat! Feu arreplec de les remors més dolces, alegres faigs i colossals abets! Murmureu més suau, fonts tot just nades! Afalagueu-la! (Girant-se de cara a Gueralda, que, asseguda damunt de l’herba, l’ha seguit am la vista tot el temps qu’ell ha parlat:) Gueralda! Amor! Com més sovint contemplo la vostra faç, i com més sols i lliures, Gueralda, menos goso a enamorar-vos i el cant d’amor que dintre l cor estojo als llavis no puc dur. Lassadeta heu d’estar: la cavalcada llarga ha sigut i per viaranys abruptes.
Gueralda: El vostre bell parlar coratge m dóna: pel meu fatic és dolça medecina. La nit, mentres fugiem, de neguitoses ombres amdugues vores dels camins poblava, i no m deixava girâ ls ulls enrera la por de que ns seguien. Al trotar del corcer foguejaven les pedres, i al soroll de ses potes creia sentir-ne més que ns empaitaven, i el pensament me deia “Que hem fet! que hem fet!”
Jausbert: D’aquêt vostre temor la nit n’és causa: aquí arribem, i l’alba ns surt a rebre. Ningú ns vindrà an aquí la pau a rompre. La pena abandonem, i amb el gran amor nostre aconortem-nos, que ja res més hem d’esperar dels homes.
Gueralda: (aixecant-se) Mostreu-me, doncs, mon guiador dolcissim, les meravelles d’aquêt lloc xamós.
Jausbert: (passant-li l braç a la cintura i emportant-se-la a recorre la montanya) Mira, amor meu: les neus se fonen, l’herba s redreça i es refà; dels regalims que elles li donen la fresca font sen gaudirà. La gleba tova i regalada del nostre amor serà l coixí: ens mirarem la fondalada, de flors omplint-nos a desdî. Blanca i lluenta la jonquilla veuras que esclata prop la neu: gaire bé m sembla que n’ets filla quan d’aprop miro l rostre teu. Aquí és el ple de Primavera quan gaire bé ja fuig del pla; del cel la volta aquí sencera en aquêt gorg reflectirà. Sota ls abets, que és ple de molça, mai trobarem ningú, ningú. Aquí la vida és sempre dolça. Tot és per tu, tot és per tu.
Gueralda: (enamorada) Parla, parla, Jausbert, que m’afalaga de ta veu la dolçor! Del teu amor sempre seré cativa, sempre!
Jausbert: Torna-m’ho a dir, Gueralda meva, torna-hi, que l cor de goig m’omplena lo que m dius. Més ai! en aquêts ulls que m tenen pres no hi veig brillar dels meus la gran ventura.
Gueralda: Una ombra és de temor, que tu m’esvaïras, tinc confiança. Sempre he sentit a dir que dintre del estany hi tenen un palau les encantades, i al punt de mitja nit una sardana fan que omple les valls de visïons estranyes.
Jausbert: No ho creguis, amor meu: jo prou que hi he vingut pels volts d’aquest estany a totes hores am l’ós abraonat per batre-m cos a cos, o del esquerp isart corrent darrera. Mai, mai he trobat res d’això que la gent diu. Oh, no! No hi hà perills a la montanya! I si un die apareix alguna fera, veuras al teu Jausbert, que desde infant té l’habit de la caça, com prompte an els teus peus l’haurà abatuda, i junt amb els pastors, que n faran festa, tastarem la sabrosa selvatgina. (Prenent les mans a Gueralda): Oh! Deixa, hermosa, que en el teu front purissim un bés ardent hi ofegui… Més, ai! El cap abaixes i un respecte com el que vaig sentir devant la Verge la vetlla de les armes fa que am mos llavis a fregar no t gosi. Que és lo que l marbre del teu front entela? Que és lo que l cel del teu mirâ ennuvola? Digam-ho!
Gueralda: Una ombra és de temor, que tu m’esvaïras estic segura. No m deixa l pensament el rostre enfellonit que l pare haurà tingut al despertar-se. Al resseguî l castell sa filla no haurà vist i bé n’haurà cridat de cops: “Gueralda!”
Jausbert: Deixa, deixa l temor, aimada meva, que de combats i lluites l’amor, per esser fort, ne té fretura. Bé n’hem hagut de sostenir nosaltres, i el nostre amor mai ha parat de creixe. Per un mal allevadiç el meu pare al teu cercava, i abrivat, trovant-lo un jorn, el va ofendre de paraula. Desde llavors an el meu la venjança hagué jurada; mon pare temps hà que és mort, i el teu crida encar “venjança” i vol venjar-se en el fill d’honta que li féu el pare. Més traidora li és la sort al d’Evol altra vegada: del de Paracolls el fill s’ha enamorat de Gueralda, i volent matâ a Jausbert a sa propria filla mata.
Gueralda: Jausbert, deixem els odis que ls nostres pares en mal temps tingueren.
Jausbert: A posta l nostre amor semblava haver vingut per esborrar-los, més ton pare, inclement, no ho ha vulgut…
Gueralda: Jausbert! Si el meu pare no ho vol, ho vol sa filla.
Jausbert: (encisat) I ja l pesar se t’ha esvait del tot?
Gueralda: (defallint d’enamorada i apoiant el cap a l’espatlla de Jausbert) Ja no soc sinó teva, tota la vida teva, ben teva!
Jausbert: (segur del seu triomf) Oh! Que hem fet bé! Confia: hi hà aquí dintre l’unic cor que amb el teu pot batre a-l’hora. (Besant-la fogosament): Hi hà bés més pur que l que l’amor inspira? Que batallin els homes! Que s’odiin! Entre nosaltres mai està lluny el pensament del acte. Oh! Que franc és l’amor! que sanitós! que sant! Pot-sê en aquestes hores devant del meu castell s’acosta l d’Evol am gent d’armes a punt. Pot-ser per perseguir-me entre ls sotmesos seus ara fa lleva. Que la faci! El meu antic castell, que l’arrasi! Què m fa? Que hi fariem en sales i entre sedes, tapits i llums i gent?
Gueralda: (baixet i carinyosament) No, aquí! Aquí per sempre, per sempre i sola am tu!
Jausbert: decidit Tu ho has dit, dolça veu! Lliure l’amor! Lliure tot hora siga! Sota esplendid dosser de branques tendres aucells ens cantaran les esposalles millor que cap juglar. Aquesta nit serà la cerimonia. Demà per celebrar que meva siguis, pel capçal del tou llit de trepadella el Sol foguejarà! (Llevant-se l’elm i l’espasa, que ella va posant damunt de l’herba). ¡Fòra les armes, fòra, que per les lluites de l’amor no calen!
Gueralda: (apassionada, ajeguda damunt de l’herba) ¡T’estimo, t’estimo, Jausbert del meu cor! Que res d’aquí ns tregui, si no és la mort.
Tots dos No ns mourem més d’aquí. Fruïrem uns quants dies de ventura, i la mort pot venir!
Jausbert: (abraçant-la) Estreta abraçada que ns lligui ben fort. ¡T’estimo, t’estimo, Gueralda del cor! (Mig agenollat i aguantant-li l cap): ¡Oh conta-m, que m serà dolç de sentir, com nasqué en tu l’amor!
Gueralda: Va ser llavors que a Barcelona amb el meu pare vaig anar, quan, a l’impuls suau de l’ona, el gran rei Jacme va arribar. Era Mallorques recobrada i a la ciutat tot era gent. Amb la senyera desplegada les naus venien amb bon vent. El jove rei, al apareixe, el poble d’ell era orgullós; i al seu costat jo t vaig coneixe, jove com ell, com ell hermós. Ta faç tenia prou gravada de quan tots dos erem infants, que més d’un cop a fira a Prada jo t’hi havia vist abans. Hardit hi anaves amb ton pare allí a Mallorques, i escuder; brau en la guerra fores… i are tornaves orfe i cavaller. Com t’envejaven jo ho sentia, altres barons del Rosselló; fins el meu pare i tot volia, com tu, estar prop del rei millor. I d’aquell jorn la teva imatge no m’ha deixat un sol moment: d’ençà que duc tal companyatge el meu amor ha anat creixent. (Es va condormint de delicia i de cançament en els braços de Jausbert.)
Jausbert: Oh dolça amor! Oh vida regalada que aquí disfrutarem! Reposa damunt l’herba atapaida, si lassadeta estas.
Gueralda: (adormint-se) ¡T’estimo, t’estimo, Jausbert del meu cor! Estreta abraçada que ns lligui ben fort.
(S’adorm.)
Jausbert: Que hermosa que és en el meu braç dormida! (La besa). El Sol és alt, temprat és el matí. Bona hora per refer la nit perduda fugint, fugint al trot de Talla-vent. Més quan la nit el seu mantell estengui, Gueralda serà meva! Treva l’amor demana i bon repòs.
(S’extén extasiat a l’herba al costat d’ella. )
Escena V
Al cap d’una estona que dormen, brolla del gorg la Fada fins a mig cos. Aquesta vegada porta al cap una corona de jonquilles.
La Fada: Veniu, veniu, fades, veniu fins aquí: les mans enllaçades, mireu-los dormir. Correu! Correu! Aneu-hi depressa! Correu! Correu, que ls encisareu!
Van eixint del gorg algunes fades a colles petites i com si s’anessin desvetllant. No porten sinó una tunica fina i prisada d’un color verd-blau. Llarga cabellera rossa; al cap una corona de bàlecs florits; peus descalços, braços nusos. Cap lligam a la cintura: han d’esser la visió mig-eval de la fada, no una visió clàssica.
S’acosten als dos enamorats adormits i sels contemplen bona estona. Després van executant graciosament lo que la Fada ls comanda.
La Fada: Jo soc amorosa vivint entre neu. Soc fada gelosa: Jausbert serà meu.
Chor llunyadà de les fades del gorg Estelat que se sent a travers de la montanya: Fruiu, fruiu, fades del gorg Negre! Fruiu, fruiu, si un jove teniu!
La Fada: An ella l vull pendre, jo l vull posseî: tot lo jove tendre, tot ho vull per mi. Jo aquí soc senyora: si l brau cavaller a mi m’enamora, per mi haurà d’esser. L’espasa enciseu-li, que no faci dany, i l’elm enfonzeu-li a dins de l’estany.
Les fades submergeixen l’espasa i l’elm en el gorg, i els tornen al costat de Jausbert.
Chor llunyadà de les fades del gorg Estelat: Fruiu, fruiu, que ja ns feu enveja! Fruiu, fruiu, si pres el teniu!
La Fada: L’espasa encantada, que resti indefens: ho vol una fada a qui l’amor venç. Plaer sense mida espera am dalit, i en mort o bé en vida serà meu a nit. No és teu, no és teu, pobreta Gueralda! No és teu, no és teu, que a nit serà meu!
Chor llunyadà de les fades del gorg Estelat alarmades: Fugiu, fugiu, molts homes s’acosten! Fugiu, fugiu, si encara l teniu! Totes les fades sen van tumultuosament a amagar-se dins de l’aigua. La Fada, abans d’enfonzar-se, diu:
La Fada: Oh Gueralda! Jausbert no serà teu: viu o mort serà meu! Adéu!
Escena VI
Lluny, a dalt del bosc i prop d’un cim, s’hi veuen uns quants homes: miren a tots indrets, i un d’ells s’adona dels dos enamorats adormits.
Un dels homes desde lluny Són allí! Provem d’arribar-hi!
Desapareixen els homes.
Gueralda s desperta després d’haver-se agitat una estona: ha vist els homes devallar per unes roques, i crida a Jausbert tota esglaiada.
Gueralda: Jausbert! Jausbert! Algun perill s’acosta! (Anguniosa veient que no s desperta i tocant-lo): Jausbert! Desperta-t! (A la fi Jausbert es desperta i la mira an ella dolçament). Sento que algun perill s’acosta per nosaltres!
Jausbert: Asserena-t, Gueralda! No tinguis por de res, en mi confia! (Es veu un escamot d’homes al fons del bosc, que senyalen i després desapareixen).
Gueralda: (que s’ha adonat de la gent i s’ha esferit) Oh! Posa-t l’elm! (Animant-se) Jo t cenyiré l’espasa. (Ho fa) És hora de combat. He sentit fressa.
Jausbert: (aixecant-se) És una fera que per ’quí s’acosta. La ballesta no duc: la força del meu braç caldrà que provi.
Gueralda: No són feres, Jausbert, no, que són homes!
Jausbert: (sorprès) Homes? Segur. I bé! Què hi fa? La nostra solitut a rompre vénen? Doncs ja veuras, Gueralda, que l meu pit és tan fort com amorós el cor que dins hi bat.
Gueralda: Mira, com ja s’acosten!
Escena VII
Van eixint per tots indrets homes de guerra i mesnaders am varietat d’armes i trajos. Jausbert se posa en actitud de combat, protegint a Gueralda.
Un home: (regoneixent a Jausbert) Jausbert de Paracolls! Ja ns ho temiem! Ningú més, si no vós, ens l’ha robada.
Alguns: (cridant) Agafem-los!
Jausbert: (furiós) Enrera! Qui sou, que no us conec i em perseguiu?
Un home: Si vós no ns coneixeu, prou que ns coneix Gueralda. Ens l’heu robada i en mal lloc l’heu duta: de malefiques fades és l’estada. (Sarcastic). Bon lloc, a fè, per amorós colloqui! (Riu).
Jausbert: Calla, bestia! Què saps? (Van compareixent més colles d’homes de guerra.)
Uns homes: (cridant a altres pel fons de les valls) Són aquí! Són aquí! Ja ls hem trobats!
Escena VIII
En mig de la darrera colla d’homes, ve l senyor d’Evol, furiós i cançat.
Senyor d’Evol: (entrant) El lladre de ma llar, ont és? Vull veure-l! (Gueralda resta esglaiada al veure al seu pare. Jausbert, concirós i ferm al seu costat. El d’Evol diu al tenir-lo devant): ¡Ets tu, Jausbert, el darrer brot maligne de ta innoble niçaga! La malvestat del pare encar me dura, i el fill la pau me lleva del meu castell tot rosegant-me l’honra. ¿I aquí me l’has portada la filla del meu cor? Poc te valdrà, mal caçador selvatge, de trascar tot lo die per les serres. Am venjança terrible aquí meteix vull esborrar l’afront. Oh! Com esclatarà d’una vegada l’oig que tant temps a dins del pit estojo. (Als homes:) Agafeu-lo!
Alguns homes volten a Jausbert.
Jausbert: (als homes, ironicament) Feu’s enrera, valents! (Dirigint-se al d’Evol:) El vostre mal parlar jo he escoltat serè. M’anima a mi l’amor, ell me donarà halè. (Senyalant al d’Evol:) A qui enverina l’oig, què pot posar-li fre? Am tanta gent veniu que poc m’heu afrontat, més crec acceptareu un singular combat: encara no sou vell perquè us venci l’edat.
Gueralda: (interposant-se, desesperada, al veure que volen batre-s) Pare! Jausbert!
Senyor d’Evol: (a Jausbert) Doncs siga com tu vols. (A Gueralda:) Fòra la mala filla! (A alguns homes:) Emporteu-vos-la lluny d’aquêt paratge. Demà sabrà la sort que li reservo.
Gueralda: (mentre ls homes se l’emporten) Jausbert!… El meu amor!… Desventurada!
Senyor d’Evol: (fred, sense mirar a la seva filla) Les lilles prepareu.
Alguns homes marquen les lilles de combatre fent solcs a terra am l’espasa després de comptades les distancies a passes. Tots s’interessen pel combat.
Jausbert: (mirant en la direcció per on s’han emportat a Gueralda)Reconforta-m, amor! No m’abandonis! (A l’espasa, abraçant-la i besant-li la creu de l’empunyadura:) Ma bona amiga! Sigues-me ben fidel com sempre m’has estat, que perxò l cavaller te duu sempre al costat. Branda, branda ben fort i fés com aquell bran que esberlava les penyes a les mans de Rotlan. Jo defenso l’amor, i entre les meves mans fidel com contra alarbs sigues contra cristians. Soc campió d’amor, ho soc de llibertat: sigues fidel avui més que mai has estat. (A tots:) Avant! Avant, la lluita a tota ultrança!
Senyor d’Evol: Ah! Vinga, que ja m triga!
Es posen amdós combatents a cada extrem del camp i batallen a cops de bran o espasa llarga per estabellar-se. Tots s’interessen pels dos combatents, silenciosos al principi, després animant am crits ansiosos al d’Evol. Jausbert para bé ls cops millor que no ls dóna. Muden d’extrem partint sempre de les lilles marcades a terra, i s’abraonen. L’elm del d’Evol reb un cop que sembla un moment deixar-lo estebornit. Fugint de la regla, enfonza l’espasa en el costat dret de Jausbert. Esglai general; alguns se sorprenen de la mala acció del llur senyor. Aviat de la ferida brolla la sang.
Jausbert: (mig caient, mirant-se la sang com li raja) Com fuig la vida!… L’amor!… La joventut! Adéu, gaia esperança! Adéu, ferm pensament! Del món la traidoria mai fugirà?
Alguns homes: No heu ben obrat, senyor: heu donat mort a un brau que s defenia.
Senyor d’Evol: Déu ho ha vulgut! Jo, matant a un malvat, sa llei cumpleixo. (A Jausbert, que està expirant en els braços d’alguns homes:) Am tot i defensar-te, no t vull donar l’honor de cavaller. Fins a la fi venjança s cumplirà. Aquí has portat ma filla, lloc malehit, i aquí, de fades i bruixots estada, ta fi hi hauràs trobat. (Ordenant an els homes. Alguns vacilen, però per fi executen l’orde.)D’aquella roca gran i cantelluda penjeu-lo. Ses entranyes de fera les aligues i els corbs les menjaran. Al lladre de ma llar que l martiritzin: am bécs i urpes li trocejin el cor ans del darrer badall. I si l cordam se trenca, en el gorg trobarà tomba espaiosa. (Els homes que han desaparegut emportant-sen a Jausbert expirant, apareixen ara dalt d’una roca desde la qual penjen el cos del jove, que queda abocat al estany. Després els homes sen van.) Anem! Estic venjat! Malehit sia aquêt paratge!
Tots: (anant-sen i tirant pedres al gorg am furia i superstició) Malehit! Malehit, sia aquêt lloc!
Se senten xiscles esgarrifosos de les fades, ofeses de que hagin tirat pedres al gorg.
Les Fades: Ah, ah, ah! Que s’aixequi furient tempestat!
Creient haver sentit els xiscles se n’acaben d’anar tots els homes de guerra aterroritzats.
Escena IX
Tot queda sol. No més es veu penjat a la roca per les aixelles el cadavre de Jausbert.
Del estany s’aixeca a poc a poc i pren cos una gran nuvolada amb acompanyament d’estranyes remors de tempestat. Després tot se va ennegrint, fins que s desencadena per complet la tempestat am trons i un seguit de pluja que bat arbres i roques. Les aigues del gorg s’agiten.
Se sent el dring dels esquellots de vaques que corren. Apareixen el Pastor i el Rebadà, que van a aixoplugar-se a la barraca.
Pastor: La tempestat s’aixeca tot de repent: no sembla sinó cosa d’encantament. Si ets tu que has tirat pedres dins de l’estany, l’ultim any que am mi vinguis serà aquest any!
El Rebadà, am posat de sorpresa i d’escusa, es fica a dintre la cabana seguint al pastor.
Gran fosca, pluja espessa i forta, trons i llamps. Passa galopant, espantat, Talla-vent, el cavall de Jausbert, abandonades les regnes i caiguda la sella. Segueix la tempestat més forta i més inclement.
A la soptada claror d’un llampec es veu Jausbert penjat a la roca i a la Fada abraçada amb ell besant-lo i acariciant-lo. La vesta que duu és llarga i revolta com una onada. Mentre amb un braç esquiva una aliga que comença a planar sobre Jausbert, diu triomfant: