Arrels mortes

Joan Puig i Ferreter

1906

Senyora Virgínia, viuda de Pradell.

Claudi Pradell, son fill, llicenciat en Farmacia.

Joseph Pradell, oncle de Claudi.

Paula, la seva esposa.

Rosalía.

Teresa, sa germana gran.

Abdon, amich de Claudi.

Una vehina.

Dues dones.

ACTE PRIMER

(De l’avant sala estant). Escolti, Virgínia. Jo me’n vaig un moment.

Está be.

Si ve’l Joseph del cafè díguili que torno al instant.

Molt be diu.

(Entrant aixugantse la suor del front). Bah! No puch dormir.

Què hi fa? Fes la sesta no més pera reposar un moment.

Com vols que reposi si no estich cansat? (Dihent això pren una cadira, s’asseu al costat de sa mare y continua:) Treballes molt, tu!

Jo? Cah!

Jo estich fet un gandul, noya.

Quina feyna tens ara?

Ni tinch coratge d’obrir un llibre. Ah! això no pot anar!

Ara tens dret al repòs, fill meu.

Ja ho dius tu això!

Es clar que sí! No tots els joves fan lo que tu has fet.

Oh! Quan un vol! (Ab molt afecte). Tu si que may reposes. Digam, què fas ara, aquí?

He reprès una feyna que no sé’l temps que la tenia comensada. Això distreu.

Sembla que hi posis un cert amor d’artista en aquest treball. Quan jo era petit passava hores enteres al teu davant meravellat de veure la llestesa dels teus dits. Te’n recordes, tu?

Prou. Y devegades, mirantme, t’hi adormies ab el caparró apoiat sobre la meva falda…

(Moment de pausa. Els dos somriuhen ab aquests recorts tendres).

Vetaquí que aquesta feyna del ganxet representa la ocupació més seriosa de la teva vida.

Quasi que sí. Quantes y quantes hores hi tinch esmersades si ho anéssim a comptar!

Sembla estrany que una cosa tant sensilla pugui omplir la vida d’una persona!

Y pensar que quasi may m’ha donat cap profit, Deu meu!…

Y què? Si això ha sigut la teva satisfacció…

Pensa que durant vint anys no ha nascut pas una criatura al poble que jo no li hagi fet una gorreta de ganxet com aquesta.

Y no es bonich poguer dir això? Y sempre sense cobrar, eh?

El meu treball no l’he volgut cobrar may; no més, els que ho podien fer, se pagaven el fil.

Vaja, això t’ha de donar una gran satisfacció.

(Indiferenta) Pse!…

Per què no? Tu avuy deus tenir l’estimació de tot el poble.

Bah! No parlem d’això!

Per què, mare?

(Ab pena). T’hauria de dir unes coses! Sòrt que no he buscat may la recompensa!

Això es molt honrós, mare; sembla petit, insignificant a primer cop d’ull, però en el fons es gran y noble.

No’t diré que no, però…

Què?

Les accions nobles ens perjudiquen sovint a nosaltres mateixos, fill meu.

Oh! Per què dius això! No siguis egoista, ara.

No soch egoista però’m dono compte de moltes coses que a la teva edat tampoch havía previst.

Dígam, mare, aquesta impulsió cap al bé que devegades sentim irressistiblement no es la cosa més hermosa de la vida?

Si, no’t diré que no… Després de tot val més que siguis així…

Me respons ab una fredor!

Què vols que’t digui si jo no puch participar dels teus entusiasmes? Avança y descobreix la vida ab els teus ulls, vethoaquí tot.

Els pares feu igual que’ls aucellaires, voldríeu tallar les ales als vostres fills així que comensan a saber volar.

(Al dir això, en Claudi s’alsa y’s passeja per la sala mirant a dreta y a esquerra).

Tu creus que tallem les ales, eh? Us ensenyem a volar ab prudència…

(Rihent sense afectació). Prudència! Prudència!

S’entra de boig a la vida y se’n surt sáviament. Escolta als que’n surten.

(Pausa. En Claudi se passeja contemplant l’habitació. Sa mare treballa).

Heu arreglat molt be tot això!

Si, gracies al meu esfors, comensa a fer goig.

Be prou que veig per tot la teva má.

No’m podía avenir a habitar una casa tant mal arreglada.

Tu has posat les coses a tò. Sembla que tot tingui un altre aspecte.

Ni encara que aquí no sigui a casa meva tot ho he anat posant al meu gust. Avuy una cosa, demá una altra… Sobretot, aquests darrers anys, m’he esforsat molt: me semblava que d’aquella manera la casa no era prou digna pera rebre al meu fill Doctor en Farmacia.

No diguis això; al teu costat tot es digne.

Lo que tu has vist, alguna petita millora, tot ho he fet preparant la teva arribada.

(Molt amable). Grácies, mare, jo no mereixo tant.

(Dit això avança cap al balcó mentres sa mare treballa satisfeta).

Quina calma pel poble! No’s veu ningú, no se sent res.

Ara meteix se sentía l’armonium del senyor Vicari.

Quina tarda més serena!

Estás content d’esser al meu costat en el repòs del poble?

Molt, y tu? Les teves penes s’han acabat. Ja no’m tens lluny, entre’ls perills de la ciutat, com tu dius.

Ara’m preocupa molt una altra cosa…

Quina?

El carácter atrevit y despreocupat que has pres a Barcelona. Això aquí al poble’m causará molts sofriments.

No, dòna…

Però, veyam; per què no vols anar a viure a ciutat?

N’estich cansat de la ciutat.

Y jo estich cansada del poble. Tu també al cap de quatre díes t’hi aborrirás aquí. Tu no pots viure entre una gent tant hipòcrita.

Els homes són iguals per tot arreu.

Anem a ciutat, creume, fill meu.

No. Jo estimo la gent del meu poble. Si m’es possible fer algun be durant la meva vida, el vull fer aquí.

El meu somni era d’anar a viure a ciutat, tu y jo sols, tant aviat com acabessis la carrera.

Y’l meu venir aquí, al teu costat…

Tant que he desitjat tenir una llar meva… una llar nostra, comprèns?

Sí, però aquí…

Me vull sentir a casa meva, ab vida pròpia… tenir un interior que sigui nostre, pera tu y jo sols, fill meu…

Comprench, sí…

Una llar que aquí no tindrem may.

Per què no?

Oh! no. Aquí, entre aquestes parets no será may casa nostra.

Però en una altra casa, aquí al poble meteix, tu y jo sols…

(Ab energia). No! No!… No’m parlis d’això!

(Ab manyaguería). Jo se un piset tot blanch, de cara als camps, que obre ses finestres a sol ixent… Allí anirem a viure, eh?

No, Claudi! Això no més es satisfer la meytat de la meva ilusió!

Aleshores la teva gran ilusió es l’anar a viure a ciutat?

Sí.

(De bromá). Pera fer la gran senyora, eh?

No diguis això…

Ja’t passará aquesta idea.

Y tu per quina rahó i interesses tant en no anar a ciutat?

Sería llarg de contar. Es tot un plan que jo tinch.

Un plan pera què?

Ja t’ho aniré explicant. Es com una missió que jo m’he imposat ab gust. Vull influir sobre la manera d’esser d’aquesta gent, comprèns? Vull fer la meva vida d’amor aquí al meu poble. Aquí tinch els companys, la família, els amors d’estudíant, els recorts de noy, en fí, tot lo que toca al sentiment y endolceix la vida.

Sempre t’he vist ab el cor ple d’aquestes ilusions! No sabs els desenganys que se t’esperen, fill meu!

(Se presenta Paula per la porta del fons. Es una dona magre y nerviosa, viva, cabells grisenchs aplanats endarrera. Vesteix ab descuyt un cos fosch. Quan parla acompanya sa paraula seca de gestes vius).

(De la porta estant). Vegi, vostè… Algú la demana per allá.

(Alsantse y anant cap a la porta). Quí es?

Vagi, dòna; no es pas pera mi que vé.

Però, qui es?

(Ab ironia). Una visita noble. Fácila passar al saló. Depressa, que no s’impacienti.

La Rosalía?

Sembla extrany, Virgínia, que admeti aquesta gent a casa!

(Ingènuament). Ah! es per la gorreta!

Despátxila aviat; de totes maneres. No es bonich de tenir tractes ab certes persones.

(Virgínia sén va un xich ressentida per les paraules de la Paula. Aquesta resta un moment indecisa y en Claudi li diu ab severitat).

Tía! Què’n té que dir vostè de la Rosalía?

Hum! Vaya una pregunta!

Sí; què’n té que dir?

Vaja, home. Sembla estrany que’m preguntis això! Ni encara que un día hagi estat la teva…

(Entra la senyora Virgínia seguida de la Rosalía. Paula s’escorre indignada per la porta del fons. Rosalía es una noya agradable, sensilla y graciosa; sa cabellera es rossa, sos ulls blaus, molt expressius. Vesteix un cos blau clar y una faldilla de tons foscos. Claudi s’impressiona davant de la Rosalía).

(A l’entrar). Ja l’esperava un día d aquesta setmana.

La feyna no m’ha deixat venir més aviat.

Ne tenen molta de feyna?

Massa, senyora; ma germana y jo treballem més de lo que’ns permeten les nostres forces.

Me’n alegro… però això no está be de treballar massa. La seva salut se’n ressentirá.

Ja ho diu vostè. La vida es tant costosa!

Oh! En un poblet no tant com es això!

Pera nosaltres els pobres…

(Embarraçada). En fí…

Vostès, els richs, no les coneixen les nostres angunies.

No, però no manca qui les pressent…

En fí, què hi fará?

Se treballa, se treballa… y no s’avança res. Grácies que’s pugui anar tirant.

Això no es viure…

No senyor que no es viure. Devegades penso que valdria més…

(Anant a sortir pel fons). Permètim.

Faci, senyora.

Vaig a buscar la gorreta. Mentrestant assentis un moment. (Se’n va).

(Rosalía permaneix dreta, emocionada davant de’n Claudi. Ell se troba en igual estat. Per fí ell trenca ’l silenci).

Asséntat, Rosalía.

No, gracies.

(Somrient). Sembla talment que no’ns coneixem…

Talment ho sembla.

Què es extranya la vida! No fa pas molt temps…

Oh! Sí que fa temps, sí…

Me sembla ahir.

No; més aviat sembla’l recort d’un temps llunyá, quasi diria d’una altra vida.

Es cert això que dius!

El recort d’un temps passat, mort… y enterrat.

Per què parles així?

Deu meu! Còm vol que parli?

No’m tractis de vostè.

(Ab fina ironia). Donchs còm? A tot un Doctor en Farmacia!…

Oh! Rosalía!

Ja ho veu, ja s’ha realisat el seu somni…

(Maquinalment). El meu somni…

Ja’m recordo be quin era’l seu somni aleshores… y vostè!

(Emocionat). Rosalía! Perdónam!

De què?

Perdónam! Ja sé que t’he faltat miserablement…

Oh! no…

Jo no t’havía d’haver oblidat, no t’havía d’abandonar…

Oblidi tot això… Jo fa temps que no hi penso.

Jo, sí. Aquell passat viu encara en el meu cor.

(Ab emoció). No vulgui ressucitar coses tan mortes, Deu meu! Facis compte que tot allò ja está enterrat per sempre… per sempre!

No. Jo crech que tot ha de ressucitar en mi y en tu…

Impossible! Impossible!

(Ella veu venir a la senyora Virgínia y sab dissimular la situació, cosa que Claudi apercebeix. Entra la senyora ab una gorreta a l’una má y un paper pera embolicarla a l’altra).

Veu? No crech que li sigui massa petita, veritat?

No, no, al contrari…

Què! Vol dir que li podria ser gran?

No, no. Está molt be.

En aquest cas aquí hi passa una cinteta pera poguerli estrènyer.

Que be ho sab arreglar vostè! Ara gracies, mil gracies de tot, senyora.

No hi ha de què. Disposi.

Grácies.

Quan tregui’l nen de dida portímel, que n’hi farem una altra.

No vull molestaria tant.

Res de molèstía, crèguim; vostè está molt enfeynada y jo no faig gran cosa.

Está be. Estiguin bons.

Ja se’n vol anar? No vol assentarse un moment?

La meva germana m’espera. Tenim tanta feyna aquests díes!

Molt be, donchs, cal aprofitar la ocasió. Fins a més veure, filla meva.

Estiguin bons.

A més veure, Rosalía.

(Acompanyantla fins a l’avant sala). Un petonet al noy quan el vagi a veure.

(De fora estant). Grácies.

(Una pausa. Claudi queda pensatiu. Després torna Virgínia dihent:)

Pobra Rosalía! Després de tot es una bona noya.

Ha tingut una criatura… No se sab de qui es?

D’un extranger de les mines que posava a casa seva. Va morir quan ja havía anat la primera amonestació.

Així s’hi casava…

Oh! sí. Era un home com cal. Molts d’aquí no farien altre tant. Una ensolcida de la mina el va arreplegar…

Quan s’ha d’esser desgraciat!

No está de sòrt, no. Y avuy tothom s’ allunya d’ella. Ja sabs lo que passa en un poble.

Ja ho suposo. Es indigne! Ara meteix la tía…

De totes maneres la Rosalía no ha sigut una noya exemplar. Ha tingut molts festejadors, quan l’un la deixava ne prenia un altre…

Y be!

Oh!… Y crech que va comensar per tu! No pot deixar d’interessarte.

Cah! Una follia de joves abans d’empendre la carrera.

Vetaquí perquè sempre m’ha tractat tant amablement.

De veres?

Com volguentme dir: jo he sigut estimada del seu fill.

(Somrient). Això has comprès?

M’ho sembla. Y ara, dígam: com van náixer els vostres amors?

Quan jo estava a casa’l Farmacèutich. Ja sabs que la seva mare, en aquell temps, portava’l govern d’aquella casa y la Rosalía cosía y feya tota la roba d’aquell vell tant tocat y posat.

Sí, ja recordo.

Donchs, allí dins, la cosa va comensar de la manera més natural. A les tardes el vell sortía a passeig, y ella y jo, sovint, quedávem sols a la casa. La Rosalía que era viva, fresca, quasi una nena, me duya’l berenar totes les tardes y escullía sempre lo que més pogués agradarme com una mare ho fa ab el seu fill.

(Somrient). Si, això’s comensa a compendre.

L’amor va venir sense que’ns en adonéssim. Aquelles tardes d’istiu tant llargues, aquella solitut… y sobretot el volguer fugir de l’aborriment de la botiga que pesava a damunt meu… Ah! això’ns va acostar tant com el propi desitg!

Naturalment, tot hi ajudava.

Hi havía tardes que ni una ánima se presentava a demanar. Allò era una peste de salut, com deya l’Apotecari. Oh, mare! Quins temps me’s ditxosos aquells! La meva ánima se va obrir per un moment al veritable amor!

Y després?…

Després ni ella ni jo várem ser prou cautes.

Què vols dir?

La passió’ns va arrocegar y…

Váreu anar més lluny de lo que calia…

De totes maneres sempre la vaig estimar de debò. Vaig anarmen a Barcelona fent mil projectes pel nostre avenir.

Per l’avenir de qui?

(Seriós). Pel meu y pel d’ella. Aleshores tots els meus pensaments anaven acompanyats de la seva imatge y’l meu somni era ser llicenciat en Farmacia, casarme ab ella y viure aquí en la plenitut de la ditxa.

Ah, criatura! Y si t’haguessin dit que l’havies d’oblidar…

Ho hauria cregut impossible.

Has fet be perquè no era una noya pel teu bras.

No obstant, ella es la dona que ha posat arrels més fondes en la meva ánima.

Se diu que’l primer amor es l’únich veritable…

Es cert, mare, sempre deixa alguna cosa d’inesborrable en el nostre cor.

Y tu ho sents això?

Oh! Lo que jo sento més aviat es compassió… una fonda compassió per aquesta pobra noya que m’ha estimat tant.

(Entra Paula per la porta del fons).

Ja es fóra la galant visita?

Uy! Ja fa un quart d’hora.

(Seriosa). Miri, Virgínia, si no’m vol disgustar, no la deixi intervenir gayre per casa an aquesta noya.

Be havía de venir a buscar la gorreta.

Vès si n’hi faria jo de gorretes! Pel colze! Prou gent honrada hi ha que ho necessita més que ella.

Oh, tía! Me sembla que aquesta noya no mereix ésser tractada d’aquesta manera.

Que no ho mereix, dius! Una perduda com ella!…

Pera mi no ho es pas una perduda!

Bon Deu! Donchs hont ho anirá a trobar lo que ha perdut?

Son tantes les que cauhen!…

Això no es cap rahó, Virginia. La compassió’ns pert a tots.

Es veritat, però n’hi ha com la Rosalía que la mereixen la nostra compassió.

(Indignada). Com! Una mossa que festeja ab tots els xicots del poble, que acaba per tenir una criatura y que tindrá’l coratge de presentarse ab ella davant de tothom…

Millor! Aquest coratge sol la dignifica…

Què dius!

Sí! Presentarse ab el cap alt y ab el fill als brassos es una confessió en plena llum que la dignificará als ulls de tothom.

Això goses a dir, tu! Els fills del pecat s’han d’amagar pera evitar l’escándol. Per això hi ha els Hospicis y’ls Assils.

Oh, tía! Es monstruós lo que acaba de dir!

Y què es lo que tu dius? Això no més pot sortir d’un cor sense relligió!

Claudi, vaja, deixem corre aquesta qüestió. Tía, no disputi més…

Me sembla estrany que sigui’l fill seu, Virginia! El seu fill qui vingui aquí dins a defensar això!… Una perduda que tothom rebutja!

(En aquest moment entra Joseph que se l’ha vist venir un instant abans a travers dels vidres y s’ha aturat a escoltar la disputa. Es un home de bona alsada, la seva barba blanqueja. Parla ab veu mesurada. Vesteix com un propietari del camp, un trajo fosch usat y gorra. A l’entrar les emprèn contra la seva dona).

Y tu què sabs d’això, mala llengua?

(Sorpresa). Ah!… tu aquí!

Sí, jo! No puch entrar a casa que no t’atrapi dihent mal d’algú.

Quan jo parlo ja sé lo que’m dich…

Tu deixa estar lo que no t’interessa, vethoaquí.

Ja s’ha acabat. Es que val la pena que’ns enfadem per això?

(Calmat). No… però ja sab ella que no estich per mormoracions, jo.

Això no es mormorar, dir les veritats que tothom sab.

Y be! Si tothom ho sab per què parlarne?

Es que…

Calla! Fesme’l favor de no ocuparte més d’aquesta noya!

Donchs aboneula encara, si us sembla be.

Bah! Tiremhi terra a sobre.

Sembla extrany com us preneu aquestes coses tots plegats!

Tía, no sigui així…

(Ab duresa). Déixam estar, tu!

Déixala estar la llengua enverinada! Si no pot fer mal ja no está contenta.

Vaja, que s’acabi.

Donchs davant meu no l’aboneu més…

Ningú l’abona.

Davant meu, lo que has de fer es callar!

Per què no’s podrá dir lo que tothom sab?

Calla!

Jo no vull callar!

Vaja, prou.

No’n parlem més, oncle.

Que calli o que se’n vagi d’aquí!

Sí, val més que me’n vagi. Altres coses m’apressen més que aquesta verjaula!

Això es. Val més que vagis a la teva feyna.

(Ab despit). Sí, si que val més! Perquè’m feu pena de sentirvos tots plegats! Abonar això! Això! Ah! N’hi ha per engegarho tot al díable! (Se’n va pel fons).

Punyal! Quin gènit més reconsagrat!

Calla! L’has feta enfadar massa.

Oh! Bah! Jo crech que això l’engreixa an ella!

Y per una cosa que no val la pena. (A Claudi). De tot això’n tens la culpa tu. Me sab greu, vaig a calmarla.

Déixala estar, deixa…

No m’agrada que per tant poca cosa us disputeu.

Què hi vols fer, si això és la seva menja?

Me’n vaig ab ella un moment. Ja veurás quan aviat la faré meva. (Se’n va pel fons. Una pausa).

(Ab extranyesa interroga a son oncle). Oncle! de què prové l’odi de la tía contra aquesta noya?

Tu ja coneixes el seu carácter violent. Ademés, ella may ha tingut compassió per les que cauhen.

Això he observat.

Es una preocupació del poble. Aquí tens la Rosalía, que ningú la considera, tothom s’allunya del seu costat…

Imbècils!

Pots comptar que tota la vida sentirá a damunt d’ella el pes de la seva falta.

Y això es possible?

Aquí la conciencia pública absoldrá a un assassí però no a una noya caiguda.

Però això es indigne!

Tot lo que tu vulguis. Ara meteix, a la Rosalía li toca fer el seu camí, abandonada de tothom. L’indiferència y’l menyspreu de la gent no logrará que s’esborrin may. Es estúpit, innoble, però es així. Aquí la preocupació arriba a gelar els cors y l’idea de l’honra fa tornar als homes dolents y besties.

Pobra noya! Y no mereix pas que se la tracti així.

Naturalment que no. Però, veus?… Ha tingut aquesta desgracia. D’això’m queixo jo també, d’aquesta injusticia sense sentit que comet el poble.

Quí no s’indigna davant de tot això?

Sí, l’home de cor s’ha de rebelar contra tanta injustícia! (Una pausa). Y no obstant, sortís un home, un home capás d’afrontar l’estupidesa del poble!

(Sorprès). Y què!

Vull dir un home de cor noble que li donés el seu nom.

(Admirat). Oncle!

Que’s casés ab ella pera redimiria… Jo, jo meteix ho faria si fos jove y lliure!

Oncle! Vostè faria això?

Per què no?

(Com il·luminat). Oh! Sería una acció tant noble!

Y no es un de ver, un gran dever moral, pel primer que va tacar la seva ignocencia?

(Emocionat y admirat). Oh! sí, sí!…

Per aquell que va destruhir la puresa del seu amor llensantla al mal camí hont se troba!

(Ab vehemència). Oncle! Oncle! Y si aquest sortís tot d’una a realsar la seva víctima?

Sería una acció d’aquelles que dignifiquen l’existència d’un home!

(Per la porta del fons se presenta Virgínia acompanyant a l’Abdon. Aquest es un xicot alt, ossut, moreno, barreja extranya de pagès y de senyor. Porta un bigoti gros. Vesteix bé però apagesat. Porta gorra).

(A l’entrar, de la porta estant). Té, aquí’l tens!

(Abdon entra depressa y abraça an en Claudi ab molta alegría).

Bon Deu! Ja es l’hora, company!

Ditxosos ulls que’t poden veure!

Oh! Y que estás bo! Quina alegría, noy!

Ja’t trobava a faltar. Quinze díes que soch aquí.

(Virgínia, que de la porta estant ha contemplat ab goig aquesta escena, ara’s retira somrient).

Ara ho he sabut. Noy, els istius els passo a la masía. Faig bondat de la bona. Devegades s’escorren quinze, vint díes que no m’acosto al poble pera res.

Ja li vaig dir, jo. Ell, ja pots comptar, al moment va preguntar pera tu.

No caldria més. No hi ha pas en tot el poble dos amichs com nosaltres. Eh, Claudi?

L’oncle y jo teníem ganes de venir al teu mas un día d’aquesta setmana.

Ja’m tens aquí, donchs.

Quan me’n alegro!

Això no vol dir que no hagis de venir al meu mas, però será pera estarthi quinze díes, un mes…

No, gracies.

Com s’entén gracies! M’ho has promès cent vegades.

En fi, ja’n parlarem de més aprop. Ara sèu. Me sembla que tindrem coses pera dirnos després del temps que no’ns hem vist.

(Assentantse). Perquè no vas venir l’altre istiu?

Era qüestió d’aprofitar el temps. He fet dos cursos en un.

Bé noys, esplayeuvos aquí, ara que us vaga! Jo me’n vaig al camp a veure’ls meus pagesos.

Com vostè vulgui.

Senyor Joseph, perdoni que no hagi estat més atent ab vostè. L’amich m’ha pres tota l’atenció.

Ja sé que cosa es l’amistat. Aprofiteuvos d’aquesta flor de la joventut que’s marcirá com totes les demés quan sigui l’hora.

Què diu ara?

No hi ha dubte, cal aprofitarse de les coses en el breu moment que existeixen.

Y que entén vostè per aprofitarse de l’amistat?

Penetrarvos egoistament l’un de l’altre fins arribar a descobrir lo més íntim del vostre cor, perquè una vegada separats ne treyeu una llissó d’experiència.

Bah! Senyor Joseph!…

No hi ha dubte que vosaltres meteixos us en donareu compte tart o d’hora.

Així vostè no creu en la nostra amistat?

Sí, però posa cabells blanchs y m’en parlarás aleshores de l’amistat.

Què vol dir ab això?

No més hi ha la dòna, y una sola encara, que pugui sostenir en nosaltres una afecció de tota la vida.

No l’entench.

Per què ho diu això, oncle?

Avant minyons! No destruhim la vostra ilusió! No’l creyeu del tot al jayo! Avant! (Sé’n va pel fons).

(Els dos companys, durant un moment queden admirats de les paraules de Joseph. Per fí Abdon trenca’l silenci).

Bah! D’això fas cas.

Oh! Cah!

(Després d’una pausa breu y ab certa alegror fingida).

Ah! Es necessari que’t feliciti! Ja sé que ets Doctor en Farmacia.

Per fi hi hem arribat.

Es honrós, naturalment, d’arribarhi tant jove.

Lo meteix hauries fet tu si no haguessis abandonat els estudis.

Probablement, però jo no podía seguir estudíant.

Si tu haguessis volgut…

No, jo no podía abandonar la família; el pare’s feya vell y calia algú que’s posés al davant dels nostres interessos.

Donchs te tenim fet un petit propietari?

Ja ho veus, tu has anat progressant y jo vaig perdent de cada día. Avuy ja no soch més que un mal pagès ab certes apariencies de senyor.

No ho crech. La teva instrucció y’l teu esperit elevat t’alçan molt per damunt d’aquesta gent.

(Ingenuament). Ah! No ho creguis. Pera ser ditxós m’he hagut de tornar com la gent d’aquí. Avuy ho soch y confesso que n’estich content.

Ho dius de serio això?

Y donchs! Al comensament, quan encara conservava les idees que tu y jo teníem essent estudiants, veurás que no trobava un company en lloch. Les noyes me trobaven massa seriós. Pera fugir del meu isolament m’ha calgut tornarme com ells, pensar com ells…

Ah, miseria!

Ditxós tu que te’n anirás a viure lluny d’aquest malehit pays!

No, si jo’m quedo aquí…

Què’m dius, ara?

El vell Farmacèutich ja s’ha decidit a vendrem la botiga.

Me deixes parat. Què díable hi farás aquí?

Què! Viurehi, què hi vols fer?

Més ab el teu carácter…

Viure y lluytar.

Lluytar, dius! Ah, criatura! Això es bo pera dir. Creus tu que val la pena de lluytar aquí?

Sí, aquí com a tota arreu. Tot home te’l millor camp de lluyta a la terra hont ha nascut!

Però ab qui vols lluytar aquí? Contra qui? Contra què?

Tu y jo ho havíem proposat tantes vegades! Recordes, Abdon, els antichs plans? Tu be m’ajudarás avuy que jo soch aquí.

Quí!… Jo?

Tu, el millor amich que tinch, el meu company d’ideals… ab qui tindré confiansa sinó ab tu?

Oh! be…

(Decidit). Espero que m’ajudarás.

(Vacilant). Veurás, jo estich molt be ab els meus, ara.

Què vols dir?

Jo no lluyto per res, no m’encaparro ab res. Estich fent la meva joventut, comprens?…

Y jo que comptava tant ab tu!

Y be! Què voldries fer en aquest recó de món?

Tu ja coneixes les meves idees.

No’s pot fer res aquí, noy.

Fundaré una associació lliure, sense cap ideal polítich, ab l’únicn fi de desvetllar la conciencia popular…

Oh! No somnihis impossibles!

No es impossible, no. Obrir l’esperit lliurement als quatre vents, desfer ombres y prejudicis… en fí, preparar els esperits pera l’obra social. Això es lo que convé aquí.

Bah! Bah! Vesten a passeig ab aquestes histories! A nosaltres ens fa riure això com tot lo que no es essencial en la vida. Pera nosaltres la millor política es estar be dintre casa nostra.

(Després de una pausa, ab dolor). Ja no ets aquell Abdon que jo comptava com el millor entre’ls meus amichs.

Tu tampoch ets el meteix Claudi d’abans.

Potser no.

Què hi farem si es així?

Hi ha no se què que’ns separa l’un de l’altre!

Tu has anat progressant y jo m’he estacionat…

Has reculat encara.

Tant se val, no envejo’ls teus progressos.

(Resignat). Malgrat nosaltres ha passat un vent de glas entre la nostra amistat.

Sembla que’l teu oncle hagi parlat pressentint alguna cosa.

Quí sab? (Abdon s’alsa) Te’n vas?

Sí, me’n torno a la masía. Adeu!

Y nom queda cap esperança de que un día tornis a ésser lo que eres?

Ah! Com es possible això? No’s torna a ésser may lo que s’ha sigut.

Quí s’ho havía d’esperar?

(Disposantse a sortir). Y si’t quedes per aquí ja apendrás de viure tu també. Escolta’l meu consell: si vols viure tranquil procura tornarte com els demés del poble.

Lluytaré ab totes les meves forces pera mantenirme tal com soch.

Donchs, mira, Claudi, no’t facis ilusions. Ab els altres companys no hi comptis més que ab mi meteix. Feste’l carrech que has d’estar sol, enterament sol…

No, sol no! Jo’t juro que nom mancará companyia!

(Irònicament). Oh! be…

Has sentit l’oncle? Diu que no més una dòna pot mantenir en nosaltres una afecció de tota la vida.

Què! Te vols casar?

Potser una dòna será’l millor company pera mi.

Una dòna! No’m facis riure! Que poch coneixes la dòna quan dius això!

Potser ella sola omplirá’l buyd que ja comenso a sentir.

Vaja, home! Què’s pot empendre de seriós ab una dòna? Se coneix que encara no has après de viure, tu…

Y tu?

Densa que vaig deixar la carrera pera quedarme aquí, no n’he après poch de viure! Te creus que’m veurás casat a mi? Aquí, com a ciutat, si un se sab entendre…

Ja…

Sí, home, sí. Ja no hi es aquell temor ni aquella puresa en les noyes del nostre poble. Tothom ha après de viure avuy. Y quan un es atrevit, jove y fill de casa bona…

(Violent). Tot això has après?

Y tu que tens una carrera que’s presta tant per aquestes coses! Ah! Si jo’m trobés al teu lloch!

Escolta, Abdon; són molts al poble, que pensen com tu?

Tothom. Tot el jovent que puja, homes y dònes.

(Moment de pausa. Claudi se reté violent).

Sí, home, sí! Tots hem après de viure! Y tu vens a cantarnos la palinodía? Segueix la corrent, déixat de cabòries y llénsat a fer la joventut mentres ets jove.

(Indignat). Entre nosaltres dos ja s’ha acabat tot. Abdon, vesten d’aquí!

Me treus de casa?

Sí, vesten.

Home, considera…

Vaja, fòra compliments!

Això es indigne!

Entre nosaltres dos s’ha acabat tot! Vesten!

(Sortint). En fí, si vols acabar del tot m’es igual a mi…

Sí, del tot… del tot y per sempre més!

(Abdon se’n va confús. Claudi resta desolat. Una pausa. Entra Virgínia, y al veure sol an en Claudi ab el cap baix, queda sorpresa).

Què ha passat? Hont es l’Abdon?

(Prenent a sa mare ab molta emoció). Oh, mare!… Ens hem de realsar per damunt de tanta misèria!

ACTE SEGON

(Parant la máquina y arreglant la roba). Ab quin gust treballo, noya!

Es que la paga anirá be?

Com sempre.

Y donchs?…

Al món ja no hi ha gent pròdiga; tothom dona lo més just.

Es cert.

No’ls necessitem per això als pròdichs… Treballem y’ns guanyem la vida. Així no cal donar les gracies a ningú.

Que es lo millor!

Però tot això no’m posa ni més alegra ni més trista a mi.

Donchs que es lo que t’alegra avuy y’t fa treballar de tant bona gana?

Pots explicarte tu meteixa, en certs moments, la causa de les teves alegries?

No sempre.

Vía, donchs, no vulguis saber més, fil a l’agulla!

(Se posa a treballar a la máquina de nou. Una pausa).

Tu m’amagues alguna cosa…

Bah! Maníes teves!

Aleshores quin sentit té això?

Sempre esteu buscant el sentit de les coses. No sabs que hi ha coses sense sentit a la vida?

No ets més que una folleta. May posarás seny.

Bah! S’es com s’es.

(Una pausa. Rosalía fa anar la maquina molt depressa).

No vagis tant de boig que trencarás alguna pessa de la máquina.

Si una hi pogués fer rodar els díes y els anys, la vida entera, ab aquest vol esbogerrat!

Y ara beneita! No’ns queixem sempre de que la vida es curta?

Quí sab?

Sempre he sentit dir que’l temps va massa depressa.

Pera tu va depressa, pera mi va poch a poch… Ningú está content… Quí ho entén això?

Ni tu meteixa sabs lo que vols.

Y tu? Y’ls altres?… Ningú, Teresa, sab lo que vol. No més sabem que no estem contents, vethoaquí.

Vaja, no comensis a pensar. Per què serveix això?

Calla. Ja m’has fet esguerrar la feyna.

(Para la máquina pera observar la marxa del treballi)

(Acostantse a la máquina). Veyam!

He fet un disbarat.

Veusaquí lo que passa: pensem, pensem y esguerrem lo que tenim entre mans.

Pensem, pensem y esguerrem lo que tenim entre mans. Així es la vida, germana.

Déixala estar la vida… treballa.

Sí, no ha sigut res, tornemhi.

Ja n’hi havía prou pera ferho malvé tot. No vagis tant de boig.

(Recomensant el treball ab atenció).

Va be així?

(Una pausa. El treball marxa suaument sense destorbar la següent conversa).

Tu m’ amagues alguna cosa, Rosalía.

Quina idea!

Y’m sembla que pera la teva germana no hi hauria d’haver secrets.

Be, per què ho dius això?

Perquè tu no vius tranquila com abans.

Com abans… de què?

Vols que’t parli francament?

Sí.

Densa que’l Claudi es aquí que tu no vius tranquila.

Jo! Per què no he de viure tranquila? Què n’he de fer jo del Claudi?

Tu l’has vist dues o tres vegades…

Sí y què?

Hi has parlat llarga estona, no m’ho neguis…

No t’ho nego.

Aquí meteix, a casa.

Sí, sí…

Ay, Rosalía! Encara no n’estás desenganyada dels homes?

Més de lo que tu’t penses.

Donchs per què admets conversa ab cap?

La nostra conversa no ha tingut importancia.

Tu no penses ab el dir de la gent?

No. La gent tant diu d’una manera com d’una altra. Sé que no he fet cap mal. No s’ha d’esser esclava tampoch fins an aquest punt…

Germana, tu vas per mal camí…

No’m diguis això, Teresa! Quina dona hi ha que observi una conducta millor que la meva?

Fins ara sí. Però d’aquí en avant…

Teresa, també tu m’has de martiritsar ab els teus dubtes?

Jo no veuré may ab bons ulls que tu’t relacionis ab el Claudi. Ni ab ell ni ab cap altre home… Te vaig admetre a casa, però ja sabs ab quina condició…

He donat res que dir densa que soch a casa teva?

No. 

Donchs que vens a predicar ara?

El Claudi no es un jove pera tu.

Ja ho sé. Creus que ho he somniat may això?

Jo no ho sé.

Vaja, no’m facis tant tonta!

Donchs no hi vulguis cap mena de relació.

Per què? Te creus que’l Claudi es com els homes d’aquí?

Ni millor ni pitjor. Tots son iguals.

(Convensuda). No, Teresa, el Claudi no es com els homes d’aquí.

Y be! Déixal estar com es.

No tinguis por. Jo m’he traçat el meu camí y ningú me’l fará deixar.

Es que si no ho fessis així a casa meva no hi hauria més hospitalitat pera tu!

(Ab pena). Perquè’m parles així, Teresa? Això no li havies d’haver dit may a la teva germana.

No t’agravihis, no ho he dit ab mala intenció. Però creume a mi, tu no n’has de voler cap d’home, no te n’has de mirar cap. La teva vida desde ara es pel teu fill, no més que pel teu fill…

(Abans que Teresa pugui respondre se sent la veu d’una vehina darrera la porta.)

Noyes! Se pot entrar?

Sense trucar.

(Contrariada). Què vol aquesta?

(Entra la Vehina ab un farcellet de roba a la ma. Es una dona d’uns cinquanta anys, de poca alsada, grossa de cara, ferrenya, ab una veu seca y una mirada maliciosa. Vesteix ab poca gracia).

(A l’entrar). Bones tardes.

Bones tardes.

Sabeu?… Us porto feyna, feyna de la bona y que us será ben pagada.

Això es lo que convé!

Lo que convé son diners.

Feyna fa diners y diners fan feyna. Quan tenim salut y ganes de treballar!

Y què’ns porteu de bo?

Ja sabeu que m’agrada protegir la gent honrada. Sobretot per la pobra Rosalía…

Vaja, parlem de la feyna. De quí es això?

Jo sempre t’he tingut per una noya honrada. Ay, filles, deixeume asseure!

Assenteuvos, però deixeu tranquila a la meva germana.

Jo no vull més que’l seu be.

Grácies, ja us creyem, però sempre que veniu ens diheu lo meteix.

N’hi haurá que t’ho diran mil vegades y sempre t’enganyaran. Però un cor nèt es un cor dret. Lo que tinch a la llengua tinch al cor jo, Rosalía.

Tothom sab que sou una bona dòna. Y aquesta feyna?

Ah! Es de la senyora de la Torra!

(Admirada). De la senyora de la Torra!

Ja sabeu que tots els istius els faig les feynes. Volen una persona néta y decenta, sobretot decenta. Y no tothom es bo pera desempenyar certs cárrechs…

Ben cert que no.

També volen que tingui bones creencies. Figureuvos una gent tant rica y tant cristiana han de mirar be qui’s fiquen dintre de casa…

Y aquesta bona senyora ha pensat ab nosaltres?

Oh!… Ella, la pobra dama, de segur que ni us coneix. Però m’ha demanat si aquí al poble hi havía unes bones mans…

Ah!

Lo que se’n diu unes bones mans, y jo he pensat en vosaltres.

Moltes gracies.

Com que jo li mereixo tota la confiansa, digui lo que vulgi la gent…

Oh, la gent!…

No falten males llengües que dihuen certes coses…

No’n feu cas. Aquí tots passem pel meteix cedás, es una cosa inevitable. Però aquell que está nèt de conciencia…

Sí, filla, es lo que jo dich, estigues néta de conciencia. Diuhen que me’n vaig de casa la senyora ab les butxaques plenes… Bah! Això prova que’ls que ho diuhen ho farien si’s trobessin al meu lloch.

Veyeu? Ab això teniu rabó.

No, no soch d’aquelles que’s fan riques a l’esquena dels altres. Avuy porto unes faldilles apedaçades com el día que hi vaig entrar. Per una misèria que hi guanyo! Ja sabem lo que son els richs encara que siguin bons cristians! La mar com més té més brama! Però son bona gent y’ls porto voluntat, veushoaquí.

Y sí, dòna, deixeu dir a la gent. Y què es lo que porteu aquí?

Per ara res més que adobs, perquè la senyora vol veure còm treballeu…

Ah!

Jo m’he adressat a vosaltres perquè us estimo y sou dues dònes honrades. Ademés som vehins y aquesta Rosalía me fa pietat, en bona fe, me fa pietat…

En fí, veyam això…

(Pren el farcell de la vehina y’l desfá).

Creume, Rosalía, que si jo pogués fer la teva sòrt!…

(Elles dues no n fan cas y la Vehina continua):

Quí sab encara! No sabem quin vent ens ha de portar la pluja.

No es gran cosa lo que’ns envia aquesta bona senyora…

Què hi voleu fer?

Molta feyna, sí…

Y poch diner a guanyar potser?…

De totes maneres feu una cosa que estigui be. Vosaltres no hi perdreu: darrera d’una cosa ne vindrá una altra. Ja deveu compendre lo que hi ha a fer, Teresa…

Prou.

(Alsantse). Noyes, me’n vaig. Ja donaré una passada per aquí.

Ara gracies, després de tot.

De res. Si més pogués més faría. Fins a una altra volta. Adeu, Rosalía. (Se’n va).

(Fredament). Adeussiau!

(Llensant el farcell, malhumorada). Veus lo que’ns porta? El rebuig dels richs. Arri allá!…

Mentres que ella’s deu quedar la bona feyna.

Está clar. Soch capassa de deixarho podrir en un recó…

Bah! Com més aviat estará fet millor. Tornem a la feyna.

Y si berenéssim abans?…

No, déixem acabar lo que tinch entre mans.

Ja ho farás després.

Per què deixar les coses a mitg ayre? Quan dius llest, llest, y després estás tranquila. (Se posa a treballar de nou. Pausa).

Sabs què penso?

Tu dirás.

Que ningú s’hauria de queixar may al món.

Vaya una idea!

Per què serveix això? Jo be’m podria queixar, veritat? Què ha sigut pera mi la vida? Un somni d’un día… després dolors, afronts, misèries… Y tot per què? Per haver tingut un fill sense casarme. Digues: no es injusta ab mi la gent?

Y tant injusta!

Soch una mala dòna, jo? He tingut un fill, y què!… L’he llensat, per ventura? No’l pujo? No l’estimo? Donchs soch una bona mare. Si jo l’hagués llensat o portat a l’Hospici ja ningú’s recordaría de mi.

Calla, no diguis aquestes coses.

Lo que no se’m perdonará may es que jo’m presenti ab el meu fill com una mare digna.

Y be! Per què ho retreus ara això?

Oh, Teresa! Sento un odi contra tota la gent que’m rodeja!

Ja ho crech.

Me sento superior a totes les dones del poble. El dolor y’l sacrifici han purificat la meva existència.

Y estás en camí d’esser ditxosa. El teu fill ha d’esser la teva glòria.

Els homes me fan fástich. No n’hi ha cap que sigui digne de portarne’l nom! Pot ocupar la posició que vulgui, pot semblar lo que vulgui, l’home no més té un sentit despert que es el de la luxúria! (Abraçant a sa germana ab dolor y afecció). Oh, germana! Hem d’enllaçar les nostres vides pera sempre més!

(Commosa). Ja sabs que al meu costat tens el millor refugi.

No’m deixis! . . . Nom neguis may l’hospitalitat!

No, dòna. Ja veurás quina vida de pau ens espera!

Tu no tens fills, però jo tinch el meu que será de tots.

(Commosa alegrament). Oh, sí! Ell omplirá la casa d’alegría ab els seus jochs y les seves rialles.

Tu y l’Anton l’estimareu com si fos vostre.

El nostre fill que donará’l sentit de la vida dins d’aquesta casa!

(Dirigintse a la seva germana ab tota l’afecció del seu cor):

Jo també vull ésser com un fill, entre vosaltres! Estimeume, vetlleume com un fill, perquè jo sola me sento feble.

Sí, com una criatura esgarriada que cal ben aconduhir.

Germana! Amoroseix la meva vida! Guárdem! Sálvem!

Vaja, prou. Hi ha moments que sembles una criatura. Què’n treus de tot això?

Si una pogués volar cap a altres terres ahont ningú la conegués?

Per què?

Perquè aquí m’han fet aborrir la vida, han mort tot lo que hi havía de joyós en la meva ánima.

Dius que no’ns hem de queixar y sempre’t queixes. (Alsantse decidida).Bah! En lloch de pensar en tot això valdrá més que berenem. Vols que vagi a comprar un bocí de pernil?

Com tu vulguis, jo mentrestant, enllestiré això.

Sí, prepáram feyna pera després. Me n vaig; ja veurás, berenarem com dues reynes. (Se’n va).

(Rosalía se posa a treballar a la máquina. Una bona pausa. Quan esta més distreta ab el treball, se sent la veu de la Vehina per l’escala).

Noya! Rosalía!

(Parant, sorpresa). Quí hi ha?

(Entrant). Soch jo.

Y ara! Vos!

Ta germana es fóra eh?…

Acaba de sortir.

Sí, l’he vista. Es fóra per molt temps?

Cah! S’ha arribat a la tenda a comprar una sensillesa pera berenar.

Ah! El temps es just!

Pera què?

Es que jo t’he de parlar, filla meva, a tu sola…

A mi sola?

Perquè vull el teu bé, Rosalía.

Què hi ha de nou?

Escolta; vols treballar a casa la senyora de la Torra?

Y per això’m voleu parlar a mi sola?

Es que hauria d esser a casa seva meteixa…

Segons les condicions… Això ja m’ho podíeu dir davant de la meva germana.

Veurás, darrera d’això hi ha altres coses que t’interessen a tu particularment.

Parleume clar, si us plau.

Jo no t’he de venir a predicar la moral. Ja ets prou gran pera saber lo que’t convé. Així es que…

Parleu d’una vegada.

Sí, d’una vegada y francament. Per què tenir pèls a la llengua quan cal dir les coses?

Justament. Acabeu.

Però no tot se pot dir d’igual manera. Hi ha coses delicades que cal saber dir…

Be! Què son tants misteris?

Mira, jo no més soch una enviada…

Una enviada per qui?

Tot ho sabrás, tingues paciència…

En fi, Antònia, digueume clar lo que m’hagueu de dir.

Reflecciona lo que tu pots esperar de la vida. El teu bon nom ja es per terra. Ni encara que d’avuy en avant fossis més pura que la Santa Verge no’t valdria per res. Tens el mal nom a sobre y ja no te’l treurás.

Y ara! Què voleu dir ab tot això?

Creume, escolta a qui’t vol be. La vida es costosa, no té amor ni pietat pera tu. Pensa que’ls altres no vindran a aixecarte, al contrari, si’t poden enfonsar més, t’enfonsaran sense pietat…

(Molt disgustada). Per què heu vingut a pertorbar la meva pau? Deixeume tranquila!

No siguis criatura, Rosalía! Déixat d’escrúpols de monja.

Deixeume tranquila, Antònia!

Ah, tonta! Els altres t’han fet caure y no’t volen aixecar… Donchs vénjat! Vénjat! Fes el teu fet y riute d’ells! Quí ha tingut compassió de tu fins ara? Quí te’n tindrá demá?… Donchs si tens el mal nom que’t serveixi pera alguna cosa.

No vingueu a torturar la meva ánima!

Rosalía, si’t dono’ls meus consells es perque’t vull bé.

Grácies pel vostre bé!

Aniries a treballar a la Torra. Poca feyna y ben considerada, això sí, ben considerada, perque’l senyoret sab la teva posició y vol protegirte. Oh! si sabessis com ell n’está de tu!… Es una follia, una follia lo que li ha vingut per la Rosalía!

Per qui m’heu pres? Si vos sou bona per aquest ofici, feulo, que jo no’n vinch de mena!

No moguis escándol. Quedem en que no?… Be. Pera tu fas…

Aneusen d’aquí! Deixeume tranquila! Jo no us demano res…

Adeu, filla meva. Perdonem si t’he ofès. Jo, al teu lloch, ja sé lo que faria…

Aneu, donchs! Feuho si serviu per això!

No cal fer tants escarafalls. Encara t’hi pensarás, no es això?

Poca vergonya! què us heu pensat de mi? Sortiu de casa abans no us tiri escales avall!

No cridis tant! Al cap d’avall ja sabem fins hont arriba la teva honradesa. Adeu! No’m dono per ofesa per lo que m’has dit. D’avuy a demá encara espero una altra resposta. Pènsathi be! (Sen va) .

(Desbordant d’indignació). Indecenta! Què t’he fet jo per què’m tractis així?

(De l’escala estant). Calla! No moguis escándol. Tu farás lo que voldrás, però no diguis res a ningú. Per favor, Rosalía!… Que tot quedi ofegat!

Aneusen d’una vegada, traydora! Si m’heu pres per altra us ho perdono, però davant meu no alseu may més la cara!

(La veu molt fonda). Ta germana vé! Dissimula!

(En un moment tota l’ira y el dolor de Rosalía desborden. Plorant com una criatura, se dirigeix a la seva cambra y’s deixa caure en una cadira. Una pausa. Després entra Teresa y sent els sanglots de sa germana. Sorpresa se dirigeix a la seva cambra hont entre plors la Rosalía li dona a conèixer lo que ha passat. Escena interior de plors y paraules ininteligibles per l’auditori. Per fí, surten, Teresa sostenint a sa germana, que diu entre sanglots:)

Ab el cinisme més descarat! Oh, germana! No he tingut paraules pera respondre! May m’hauria esperat aquesta hora d’angoixa! Ni que m’haguessin cargolat les entranyes! Ni’ls dolors del part m’han fet sofrir tant com les paraules d’aquesta mala dòna!

Y no l’has sabuda tirar escales avall, ánima freda!

No he tingut coratge pera defensarme. M’he sentit agobiada, perduda sota’l dolor y la vergonya!

(Prenentla pel bras ab violència). La mala sòrt! Vina que vull que vagis a escupirli a la cara, davant meu, a casa seva!

No! No!

(Ab més violència). Vina’t dich! Vull que vegi qui som nosaltres! Que sápiga ab qui tracta aquest rebrech!

(Resistint). No! Deixem estar! No vull escándol!

Anem!

No donem escándol, Teresa! Què dirá la gent?

No’m facis enfadar! Anem! Ella t’ha vingut a insultar però tu li escupirás a la cara! Anem!

(La força a seguir ab violencia).

(Resistint se deixa anar per terra. Teresa arriba a arrocegarla. Rosalía plora).

No! No, germana! Ja la perdono! No vull escándol.

(Ab un excés de ira li dona una bofetada). No tens sang!

(Ab un crit) Perdó!

Ahont es allò?

(Pren la roba de la Vehina ab un grapat).

Que les faci ella les indecencies dels richs!

Teresa, no perdis el seny!

Quédat aquí, cos sense sang?

(D’una gambada passa la porta y se la sent corre escales avall. Rosalía se queda parada, escoltant en silenci. Després s’acosta a la finestra sense sortir a guaytar. Pausa. Després baixa al primer pis quedant sola la escena un moment. Aleshores se sent la veu de Claudi a l’entrada).

Teresa! (Ningú respon). Eh! Teresa!

(Pausa. Rosalía entra a l’escena de puntetes, emocionada).

(De més aprop). Rosalía!

(Ab la veu tremola). Quí hi ha?

Se pot pujar?

Ma germana no hi es.

(Presentantse). Jo pujo com si fos a casa meva.

(Agobiada). Ma germana es fora…

Millor.

Què hi vens a fer aquí, Claudi?

Vinch pera tu. L’altre día ja’t vaig dir que vindria.

Mal fet. Me vens a comprometre y res més.

Deixa que digui la gent.

Si la meva germana sab que has vingut me mourá un escándol. Vesten, Claudi.

No, jo parlaré ab la teva germana.

Es inútil.

No’m vols creure donchs, Rosalía?

No. Els nostres camins están ben separats. Ja no som aquells d’abans…

Jo soch el meteix.

No es veritat. Tu, com jo, com tothom, tots cambiem ab el temps.

A mi’m sembla que soch el meteix d’allá baix, el de la casa del farmacèutich… Te’n recordes, tu?

Això es impossible, Claudi.

El meteix que jurá casarse ab tu…

Calla! No tenim necessitat de parlar d’això…

Soch el meteix, Rosalía, el meteix però que torna d’un llarg viatge…

Tu?

D’un llarg viatge per la vida. Torno abandonat de tothom, perduda la fe, cap a tu.

Cap a mi?

Cap a la sola persona que m’ha comprès y m’ha fet ditxós. Ay, Rosalía! May hauria somniat que algun temps d’elevarme cap a la perfecció m’allunyés tant de les persones estimades! Els amichs m’han deixat sol, me sento estrany dins de la familia, soch entre’ls meus com un ser que’s passeja entre sepulcres.

Y jo que visch sense estimar res, sense desitjar res, aborrida de viure! Has sentit parlar d’aquells condempnats que eternament els cau una gota d’aigua sobre’l cap? Així va cayent l’aburriment sobre’l meu cor.

Però jo endevino al fons del teu cor la meteixa tendresa, la meteixa ilusió d’abans.

Aquella Rosalía que tu vas conèixer, ja es morta. Sembla com si l’haguessin enterrada en aquella rebotiga fosca, quan tu te’n vas anar…

Soch jo qui la vaig matar?

Quí sab?

Donchs avuy m’ha semblat que havía de venir a ressucitarla com aquell cavaller de la llegenda que torna al seu pays a desencantar la seva estimada.

Y això avuy no pot ser! L’època de les llegendes ha passat.

(Se sent la veu de Teresa excitada y rogallosa que’s disputa al carrer).

Arri allá! Deixeula tranquila a la meva germana. Es més honrada que totes vosaltres!

No cridis tant! Mentres tu la defenses aquí ella té un home a casa. Noyes, així va el món!

(Se senten esclafir rialles).

(Sorprès en gran manera). Què es això?

(Ab pena). Ma germana…

Tu! Vínam aquí! Puja a casa, mala bruixa! Y si no trobes aquest home anirás de cap per la finestra!

(Pausa. Se senten pujar les dones per les escales, rápidament).

Claudi! Pietat! Amágat!

No!

(En aquest moment se presenta Teresa que queda glaçada al veure al Claudi. L’una dona, més atrevida, mitj entra. L’altra no més treu el cap y s’en entoma. Escena muda. – Claudi irat, anant a agafar la dona ab violència):

Escolteu, donchs. Vos meteixa aneu a dir pel poble, a tothom, de casa en casa que jo prench per muller a la Rosalía!

Vostè! No ho crech!

Sí, jo. En Claudi Pradell! Ara no hi teniu res més a fer aquí! Au! Fòra! (La treu brutalment y tanca la porta).

(Plena de admiració). Què es això?

La vostra germana es meva. No d’ara, sinó de molt temps. Es cert, Rosalía?

(Ab afecció gran, acostantse an ell). Oh! Claudi! Y jo que’t donaré en agrahiment?

(Prenentla en sos braços). Teresa! Jo la salvaré de tota tempesta a la pobra aucella ferida.

(Teresa, admirada, no sab que dir).

ACTE TERCER

No estigui tant abatuda, al contrari, tu fort, jo més forta!

Es un disgust massa gros. Oh, mal fill! Mal fill!…

No s’exalti, Virgínia, que això encara es pitjor. No perdi la serenitat.

Aquí tenim hont porten les seves idees. Oh! Ja ho havía de preveure jo!

Volguerse casar ab una dona que ha sigut de tothom, que té una criatura!… An aquest noy li han donat una mala beguda de les que alteren els sentits…

La mala beguda l’ha presa ab els seus llibres. Jo he sigut massa tolerant y ara pago la meva falta.

Així el seu saver encara li haurá servit per mal…

Desgraciadament, sí. Idees estranyes y descabellades l’impulsen a fer això. Redemptor, diu! Ah, infelís! Redimeixte tu meteix que prou feyna tens!

Això es lo que jo no comprench. Per què redimiria? Què vol dir això?

Que ho sé, jo? Una bogería de les seves! Perquè un día la va estimar…

Y per això fa aquesta bogería?

No ho sé. No ho vull saber. Jo no més veig que’m deshonra!

A vostè y a tota la família. Una dòna així tot ho empesta!

Què dirá la gent, Deu meu! Què dirá de mi perquè ho consento!

Jo fos al seu lloch, Virginia! Ni que el món s’ensorrés y la nit se tornés día el meu fill no sortiria ab la seva. Primer el deixo sense una malla, el deshereuho jó, el trech de casa! Quan se vegés davant de la vida crua m’agradaria veure el seu coratge!

No li faria res. Ell se sent apte pera guanyarse la vida.

Proviho! Hont l’amor no hi pot res l’interes hi governa!

No’m queda cap esperança!

No’s desesperi per això, no perdi la serenitat, sinó que será de vostè?

Que faci lo que vulgui, que m’abandoni si ell vol! Jo me’n aniré a les Hermanitas a acabar la meva vida.

Vaja, no plori. Així no hi acabem res. Lo que cal es coratge y no llágrimes. El plor debilita la voluntat y després no som bons pera res. Tingui compte que plorés jo!

Donchs jo no puch fer altra cosa. Es un disgust massa gros.

Serenitat y coratge caldria.

Tothom es bo pera aconsellar.

No sigui tonta! No’s deixi doblegar! Vostè y’l seu fill son com dos vents que’s troben cara a cara; el més fort s’ha d’emportar al més feble. Sigui vostè la més forta!

Deu meu! si ell té un genit de roca que jo no tinch!

Y be! Cal semblar lo que no s’es devegades.

Ay! Es possible això per una mare!

Ja veig que’s deixará fer la lley! Tant poch que hi patiría jo! Deu no m’ha donat fills, però si’n tingués, o jo’ls dominaria o no’ls seria mare! Jo’l deshereuho y prou! Si vols aquesta perduda prentla; ves a guanyarte les mossades pel món, lluny de la meva presencia.

Me matará d’aquest disgust! Quina taca dins de la nostra familia! Quanta vergonya a casa nostra, Deu meu!

Va! No’s queixi més ja! A mi’m faria vergonya que’l meu fill me vegés d’aquesta manera!

Donchs jo soch així, no hi puch fer més…

Una s’esforça, s’esforça davant de lo que passa.

(Abandonantse a la desesperació). Jo me’n aniré a las Hermanitas. Ells s’arreglarán, no’ls faré pas nosa! Allí acabaré tranquilament la meva vida!

Ah! Això m’ataca els nervis! Haver de sentir això! Les Hermanitas! Acabar la vida! Bah! Queixes! Res més que queixes tontes! Què’n treurá de les queixes? A l’acció, Virgínia, a l’acció!… (Entra Joseph per la porta del fons).

Encara no ha tornat el Claudi?

No. 

Pots comptar que allá baix el retenen tant com poden.

Si ara vingués me l’enduria al camp y l’obligaria a parlar…

Al camp tant tart?

Ay! Joseph! A veure si tu li toques el cor ja que jo no tinch cap poder sobre ell!

Aquest es el meu intent però primer vull conèixer els impulsos que’l dominen.

Aquestes dones l’han encegat com la serp a l’aucell.

Oh, sí!…

Tant bona pessa es la casada com la fadrina! No hi ha res d’estrany per això, ja’n venen de familia.

Es una cosa que encara no he comprès. Cal que’l meteix Claudi me faci veure la rahó.

Quina rahó?

Jo no dupto del seu seny, no crech que ell pugui obrar a la lleugera ab una cosa tant seria y no obstant… no comprench, no comprench…

Ni jo tampoch, ni ningú, Deu meu! Això no’s pot comprendre sinó per un rampell de bogería.

(Pensatiu). Hi ha un misteri en aixó.

No us amohineu; si nosaltres tenim prou força de voluntat…

La meva voluntat es prou forta peró en mi hi ha no sé què que flaqueja.

No cal perdre’l coratje no, tampoch.

Joseph jo’t dono la meva autoritat, fes de pare al meu fill, sigues crudel si convé que jo no ho sabria ésser. A mi deixeume plorar en un recó, deixeume amagar la cara que’m cau de vergonya!

No hi ha motiu de desesperarte, Virginia. Jo’t prometo de fer entrar al teu fill en rahó tart o d’hora.

Pera mi l’actitut de la Virginia no es pas la més convenient. Quí ha de fer pesar tota l’autoritat sobre un fill es la mare, y ningú més que la mare.

Paula, que poch coneixes el cor de una mare!

Ah! si jo fos al seu lloch!

Ab la teva imprudència potser seria pitjor.

No ho sé. El perdria o’l salvaría, però ho acabaría tot d’una vegada!

(Sentint passos a la escala). Calleu!

Deixeume sol ab ell.

Joseph, per favor! Guányali’l cor, párlali de la meva pena!

Vesten tranquila.

Y sobretot menáçal que sa mare’l deixará sense una malla!

(Se’n van les dues pel fons quasi al meteix temps que entra en Claudi).

(Sorprès). Per què se’n van? Per mi?

Deix estar. Tu y jo hem de parlar sols un moment.

Está be.

No’t sembla que hi tinch una obligació!…

Sí, jo també li volía dir…

Es natural. Entre tu y jo’s feya necessaria una esplicació… Vens de casa la Rosalía, ara?

No, vinch del camp. Aquesta tarda sentía necessitat de trobarme sol…

Sol?

Sí, sol davant de la naturalesa…

Y per què?

Volía desfer tots els meus dubtes, penetrar la veritat, conèixam jo meteix… per que hi ha moments, oncle, que un dubta de sos propis sentiments.

Senyal que no estan prou arrelats en el cor nostre.

Quí sab? Si l’home’s conegués sempre ell meteix…

Tu dubtas!

No. Després dels dubtes vé un moment que se sent lo que s’es y lo que’s vol. Jo ho acabo de sentir y estich decidit a tirar avant.

A casarte ab la Rosalía?

Sí.

Y no’t fa res d’afligir tant crudelment a la teva mare?

Això passará, oncle. El cop, de moment, no diré que no sigui dolorós…

Molt, moltíssim dolorós per la teva mare!

De moment sí, ja ho dich, però jo que veig les coses més serenament…

Què veus tu?

Hi ha fets que en certs moments semblen molt greus, ens aplanen com a montanyes damunt nostre, sembla que la fatalitat se desencadeni sobre’l nostre cap, però si un asserenantse pensa: dintre mitj any no será res, ho comentarem tranquils com un fet qualsevol, aleshores no’s vacila en els moments de prova, se veu l’avenir y’s tira endavant.

Y be! Acepto que sigui així… però y la manera com tu compromets el teu nom y la teva posició?…

Comprometre la meva posició! Perquè la noya es pobra?

(Excusantse). Oh, no!… Jo no soch pas d’aquells que tot ho mesuren ab l’interes.

Y’l meu nom, donchs? Perquè ha tingut una criatura sense casarse comprometo’l meu nom? Jo crech que més aviat me realso ab aquesta acció.

Oh!… Als ulls de la gent…

No més els impulsos interiors guiaran a l’home pel camí recte!

Ja m’agrada la teva convicció, però jo voldría penetrar el secret…

De què?

El motiu perquè aquets impulsos s’han desvetllat en tu.

Jo crech que es l’afany de fer una obra bona, una necessitat del meu esperit que vol anar sempre cap al bé.

Això no s’esplica prou. D’altra manera hauries pogut practicar el bé y sobretot d’alguna manera més gran, més general…

Potser en el fons també hi ha un cert despit.

Despit?

Els amichs m’han deixat sol, m’han abandonat en la meva obra…

Y què?

Y jo necessitava trobar una companyia, una companyia única, escullida…

Ves dihent.

Necessitava rompre la meva soletat pera unirme ab algú que signés profondament fidel a la meva obra.

Y vas pensar ab la Rosalía?

Quan tots els amichs me van haver abandonat y la meva veu no trobava ressò en lloch, vaig pensar ab ella. Ningú millor que una dòna unida ab mi pel llaç de l’agrahiment. Y encara més si aquesta dòna es la víctima dels que m’han abandonat, dels que jo podria anomenar els meus enemichs.

No acabo de compendre.

No compren que aquesta unió ab la dòna que ells han befat es el meu crit de guerra?

Que es ignocent lo que tu dius, Claudi! No veus que tot això no es prou pera justificar un casament?

Es que primer que això y per damunt d’això hi ha una altra cosa: el meu antich amor per la Rosalía y’l desitj de redimir la meva víctima.

La teva víctima!

Sí. Jo vaig cometre aquella acció que segons vostè, ens fa responsables de la caiguda d’una noya. Jo vaig matar la puresa del seu amor y la vaig abandonar.

Tu! Y ho vens a dir quan ja no hi ha remey!

Sí, oncle, que hi ha remey. Jo he emprès la bona via.

Ja es massa tart!

Jo vinch a redimir la meva víctima y vostè’m defensará contra tothom.

Es massa tart, el mal ja es vell y no té remey. Claudi deix corre això.

No, oncle. Ab aquesta acció’m sembla que purifico la meva vida. No’m sentiria capás d’empendre res d’elevat sense fer abans aquesta obra de redempció.

Però la teva família, la teva posició, tot queda compromès…

Aquell día no me’n va parlar pas d’això! No més me va parlar d’un gran dever…

(Embarraçat). Oh!… Quí sabia, qui havía de creure?…

Pera tots ha de regir una meteixa lley, una meteixa moral, oncle!

Sí, però…

Ara no vulgui destruhir la seva obra, vostè!

La meva obra?

Sí, oncle, vostè va ser qui més me va impulsar a fer aquesta acció.

Jo? De cap manera…

Aleshores aquella hermosa moral que vostè’m predicava…

Es necessari que’t digui una cosa, Claudi! Pera tu que ets jove será una cosa amarga, però es precís…

Oncle, tinch por que vostè no sigui com la demés gent del poble.

Y tu demá també ho serás, quan comprenguis que la vida torna a tots els homes iguals. Davant de la realitat moren les idees nobles y les belles teories…

No m’esperava això de vostè!

Aquell día, parlant d’aquesta noya, les paraules me sortien del cor com ara meteix. Es estrany això, veritat? Fins l’home més sincer s’ha de contradir sovint… y es que la vida ens ensenya sempre, a cada hora, a cada instant…

No. Es que vostè’m va predicar una moral que vostè meteix no creya.

Aquell día sí, Claudi, y jo meteix l’hauria seguida. Però avuy, densá que sé això de tu, me sembla que la meva moral no era bona…

Per què?

No, era un de tants miratges que enganyen a l’home quan s’allunya de la realitat. Es incomprensible la vida, lo que creyem avuy no ho podem sostenir demá…

Quan s’es home de debò!…

Sápigues, Claudi, que’l cor ens enganya quan prediquem el bé als altres: exigim fins el darrer sacrifici y nosaltres meteixos no som capassos de fer ni el primer.

(Ab dolor). Vostè que era el sol home del poble ab qui jo creya!

Y ara hi has de creure més que may. Segueixme y t’allunyaré del mal camí hont te porta la teva joventut.

No. Jo seguiré’l meu camí contra tothom!

Pensa que hi ha una cosa superior a tot lo que tu puguis creure… el sentit práctich!

Vaja, vostè també es fals com els altres, també sab girar la cara…

No, no. Te confesso que jo també m’he enganyat. He cregut moltes coses, moltes coses, Claudi, que després ab tota la pena del meu cor he hagut de deixar de creure…

Ah, misèria!

(Entra per la porta del fons y del brancal estant diu): Claudi, hi ha l’Abdon que’t vol veure.

(Sorprès). L’Abdon!… Díguili que entri.

Aquí meteix?

Sí, aquí meteix. (La Paula se’n va).

Jo me’n vaig. Després continuarem la nostra conversa. Ja veurás com te faré cambiar de pensament.

No ho provi, oncle. Sería inútil.

Tu no has pensat may que la moral que devegades prediquem es una cosa y la vida que fem, que estem obligats a fer n’es tota una altra. Son dos móns diferents y pobre de l’home que’ls vulgui fer regir per les meteixes lleys! Adeu. Ja’n parlarem després.

(Ab dolor, per sí). Adeu per sempre, oncle!

(Joseph al obrir la porta pera sortir se trova ab l’Abdon y se saluden darrera dels vidres. Claudi está neguitós. L’Abdon entra bastant cohibit).

Bones tardes, amich. No m’esperaves, veritat?

No, francament.

Ja m’ha costat de decidirme a venir després d’aquell día…

(Tallantli la paraula). Y be! Què se t’ofereix.

Era necessari que jo’t vingués a veure.

Necessari?… Hum!…

L’un o l’altre’ns havíam de rebaixar…

No sé per què…

Y sempre val més que hagi estat jo, després de tot… Veurás, lo passat, passat…

(Molt sech). Això sol t’ha portat aquí?

Oh, no! Pots comptar que quan m’he decidit a venir no’m mancará un motiu interessant.

Au, donchs, dígal aviat y francament.

Permètem que m’assenti primer.

Sí, dispensa que…

(Assentantse). Fuig, home! (Una pausa. L’Abdon pren un tò seriós y pedantesch). Ja veurás: uns quans amichs hem fundat una associació republicana y m’han fet el seu president…

(Sorprès) A tu!

No te’n estranyis. Ja sabs que jo no he tingunt may enveja de figurar; això no es pas del meu carácter… però com sempre he sentit un amor tant gran per aquest ideal…

Tu! Francament, no’n sabia res.

No ets tu’l primer qui’m diu això… No es estrany després de tot, era una cosa aquesta que jo no havía manifestat may…

Y per què?

Perquè jo ab prou feynes me’n havía donat compte.

Es estrany!

Jo crech que les idees viuhen dins de l’home sense que ell meteix se’n doni compte… y a l’hora oportuna…

(Irònicament). Ja!

A l’hora oportuna se revelen ab tota la seva força. Fins ara jo no m’havía sentit republicá…

Naturalment, però quan s’ha tractat de fundar aquesta associació…

No ho trobis estrany això, Claudi. Segurament que les idees polítiques son hereditaries dins de les families. El meu avi ja havía sigut un gran republicá…

Y tu no podíes mancar de serho, está clar…

Oh! No podía mancar de serho! Ho duya dins de les sangs! Y si sabessis lo que ara’t vaig a dir!…

No cal, ja’t crech…

Veurás que essent menut, en una festa popular, el meu avi ja’m feya portar una bandera republicana…

(Burleta). Oh! Això es magnífich!

Y’m disfressava de república ab un gorro frigi y’m feya cridar: Visca la federal! Quina alegría aleshores la meva! Ara dígam, com podía trahir els meus sentiments de noy, jo?

(Ab ironia y alsantse). Molt be! Això son homes! Jo’t felicito…

Grácies, però jo encara no me’n vaig. T’he d’esplicar el motiu de la meva visita…

(Restant dret). Dígas, donchs.

No’t molestaré molt. Entre’ls companys que formem la nova societat s’ha vist la conveniència de que tu siguis dels nostres.

Jo? Per què?

Y se m’ha delegat a mi pera venirte a oferir el cárrech de vocal en la junta que jo tindré l’honor de presidir.

(Irat). Com! A mi això!

Sí…

Però goseu!…

Què!

(Dominantse y aparentant calma). Grácies, mil gracies, jo no mereixo aquesta atenció.

Ens farás un favor, a mi particularment…

(Sech). Prou. No’n parlem més! (Va de cap a cap de sala, nerviós).

Jo ho he promès en nom teu, no’m facis quedar malament…

Y qui’t fa comprometre a tu?

Escolta, Claudi: ens hem proposat ajuntarnos tots el joves de cases bones… tu hi ets necessari.

Es inútil!

Ets necessari, no tenim ningú més.

Y per això’m veniu a buscar! Grácies, minyó.

Home’m fas un agravi. Jo comptava ab tu… tu be volies fundar una mena de societat…

Sí, però d’allò en això!…

Mira, Claudi, les idees polítiques aquí son poca cosa. La qüestió es reunirnos els joves de certes cases en un local propi, lluny de la pobriçalla…

Ah! Ja deya jo!

Y tu hi ets necessari; si hi deixéssim entrar segons qui, digues tu meteix, què’s diria de nosaltres? Nosaltres hem d’esser lo senyor, lo escullit del poble… El nostre fí es d’ajuntar tot lo bo y millor, comprens?… Y sobre tot pera mi que seré’l president…

Sí, ja vaig comprenent.

Perquè hi ha moments que un home necessita adquirir un cert prestigi, ocupar un lloch culminant… en fi, tu ja deus saber que estich en vigílies de casament…

Tu!

No’n sabies res, encara?

Però si fa quatre díes que aquí meteix deyes mil pestes del matrimoni y de la dòna!

Veurás, he trobat una xicota de diners, una veritable ganga, noy!

Sembla mentida!

Y si’t digués que jo ab prou feynes la conech? Però què hi fa si té diners!

Be, home, be…

Y veus?… Jo poca cosa hi hauré fet ab això! Se pot dir que’m casen, més ben dit, m’acomoden.

(Ab ironia). Molt be, amich. T’he de felicitar una altra vegada.

Gracies. Y lo referent an aquest cárrech? Ara ja sabs el còm y el per què…

Es inútil que insisteixis. Coses més series y més delicades ocupen ara la meva atenció.

Ja sé lo que es y no me’n vull anar sense parlarten. Sería pera mi un cárrech de conciencia…

(Sorprès). El què!

No dirte lo que’s pensa pel poble d’aquestes coses.

Això sí que no ho consentiré. No tinch necessitat de saber lo que’s pensa respecte les meves accions.

Permetem que’t digui…

(Sech). Res absolutament!

Me fas llástima, amich! La gent se creu que has perdut el seny. Llensar a perdre’l teu nom y la teva posició per una qualsevulla!…

S’han acabat els cumpliments! Abdon, recordat que una vegada’t vaig treure de casa.

Y vols dir que ara ho tornaries afer?… Cah!…

M’obligarás a ferho si no te’n vas de bones en bones. Ja he acabat la paciència, Abdon! Vesten!

Está be, però escolta dues paraules abans d’anarmen.

Ni una! Això son coses que tu no pots tocar.

Pensa que un día pots repenedirte de lo que vas a fer!

No hi fa res, m’hauré errat però hauré obrat serenament; no hauré passat la vida a les palpentes, ab l’inconciencia de les besties, com vosaltres.

L’orgull te perdrá, Claudi!

Millor! Heu volgut deixarme sol pera fer la meva acció estèril però ja’t vaig dir que no’m mancaria companyia…

Brava companyia! Ne pots estar orgullós!

Fóra d’aquí!

(Calmós). Y si no fos tant obedient com l’altra vegada!

(Ab un esclat d’ira). Si no fossis dius!… Per força!

Oh! Per força!…

(Espenyentlo). Fora d’aquí! Estúpit! Insolent!

(Al sentir els crits de la disputa vé Paula per la porta del fons, tota esverada).

Què hi ha? Què passa aquí?

(Anant a passar la porta). No res. Deixeulo estar. Té sòrt que es a casa seva!… (Se’n va).

(Seguintlo cap a l’avant sala). Escolta, Abdon, vínam aquí! Puja!

(De l’escala estant). Oh! No us hi amohineu! Un altre día ja saldarem comptes!

(Tornant cap a n’en Claudi irritada). Què ha passat aquí? Te tornes insoportable, noy!

Déixim tranquil!

Sembla, que l’hagis pres de mal ull a l’Abdon. Tant amichs que erau abans!… Ah! Les dones com us giren el cervell!

Déixim estar tranquil li dich!

Valdria més que anessis a aconsolar a ta pobra mare!

Valdria més que vostè no’s cuydés d’exitarla!

Jo, pobra de mi? No hi tinch art ni part en això.

Quina llástima!

Ja’t vaig dir tot lo que t’havía de dir jo; com a tía que’t soch me sembla que hi tenia una obligació.

Però no té l’obligació d’ensibornar a la mare tot el día!

(Anantsen). Ay fill! No estich per disputes. Si tens rábia féstela passar tot sol.

Ah, tía! Què n’es vostè de falsa!

Y tu que n’ets de tonto! Deixarte girar el cervell d’aquesta manera! Me fas rábia y pietat! No ho sé que’m fas… no ho sé… perquè no té nom lo que t’hauria de dir. (Se’n va molt exitada).

Mare, vens be; escóltam per darrera vegada.

Abans escóltam tu y reflexiona be lo que’t digui. Creume que no més la teva sort me preocupa.

Vols ferme cambiar de decisió?

Escolta, Claudi: ara ja conech els bons intents que’t guien…

Has parlat ab l’oncle?

Sí.

L’oncle es com la demés gent d’aquí.

Deixa estar això. Tots volem el teu bé. Ara ja veig la cosa baix un altre aspecte, potser la veig més clara que may… Deu meu! y tant si la veig clara…

Y còm la veus?

Quan he comprès el perquè dels teus impulsos, s’ha despertat en mi un dubte terrible, fill meu, quin vel hem d’esqueixar lo més aviat possible.

Quin es aquest dubte?

Escolta abans: creus tu que sempre que volem fer una bona obra ho hem lograt al durla a terme?

No. Quí es que no pot errarse en aquest món?

Però hi ha errades que porten terribles conseqüències y perquè destruheixen el nostre avenir, la nostra ditxa…

Quínes?

Aquelles en que hi hem jugat el nostre cor. Ay, fill! y les hem d’evitar ab totes les nostres forces!

Oh, mare! Esplícat més clarament, revela’l teu dubte.

Escolta una experiència: tu ja sabs que he passat la millor part de la meva vida fent treballs en benefici de la gent del poble…

Sí.

Hi he esmersat un temps preciós, ma joventut riquíssima, prodigada miserablement!

Miserablement!

Sí, perquè ara sento la buydor del temps perdut fent aquest treball inútil…

Y’l bé que has fet a tantes families pobres?

Un día vaig creure que valia alguna cosa fer el bé…

Y no ha sigut així?

Si vegessis com me gira la cara la major part de la gent que he afavorit ab els meus pobres treballs! A ningú agrada deure agrahiment, es una cosa que mata l’estimació natural.

Però’l bé que has fet a tantes families no’t dona una certa alegría interior?

No, el bé no’ns satisfá prou pera recompensar els sacrificis del nostre cor. Ah! quan penso que durant tot aquest temps hauria pogut empendre alguna cosa en profit meu, en el meu profit moral…

Ets ben egoista, mare…

Es necessari, Claudi, perquè m’he convensut que l’idea del bé no sempre porta’l bé dins d’ella.

Què dius?

Aquí tens la qüestió. Pensa que jo no més hi he sacrificat el meu treball, però tu hi vas a sacrificar la teva ánima, el teu cos, tota la teva vida.

Això es tot lo que m’havies de dir?

Sí, això y més. Els teus bons sentiments no t’han de portar a l’abim. En la Rosalía no més hi veus la víctima que cal redimir y en tu’l noble redemptor… no es veritat?

Sí. Y què hi pots dir tu contra aquests sentiments?

No més una cosa: que la vostra unió estará feta per l’altruisme y per l’agrahiment però no per l’amor.

(Com il·luminat), L’amor!

L’únich sentiment que ab tota sa puresa y ab tota sa força pot unir l’home ab la dòna dignament.

(A travers dels vidres se veu venir la Rosalía quan es encara a l’avant sala. Claudi l’apercibeix).

Mare, la Rosalía!

(Dirigintse a la cambra d’en Claudi). No tinch coratge pera rebrela.

(En aquest moment, Rosalía, entra molt serena, molt possehida de la seva missió y ab noblesa se dirigeix a la senyora).

No s’en vagi, senyora. Jo porto la pau en aquesta casa.

La pau!

Aquesta nit l’he passada sense dormir, pensant en la nostra unió… per fí, a la matinada, quan la llum ha arribat, m’he cregut veure la rahó de tot…

Y què?

Vinch a donarte l’adeu, Claudi!

Com! L’adeu!

La nostra unió es impossible.

(Que havía estat silenciosa y atenta diu ab joya). Impossible!

Impossible? Per què? Digues…

Jo ho sento així y tu també ho sentirás.

Oh, no!…

Sinó avuy demá, un día o altre, un moment, sentirás que en lo mes íntim del nostre cor hi manca l’amor.

L’amor! Y la mare m’acaba de dir lo meteix!… Es que en el nostre cor no hi van quedar arrels d’aquell gran amor?

Son dins de nosaltres com les arrels mortes dins de la terra però d’elles no rebrotará una nova vida.

Per què ha de ser així si nosaltres volem al contrari?

Ah! Claudi! Es el meu dubte!

Però si ella vol, si jo vull ab tota la meva voluntat…

Les nostres idees, tota la nostra voluntat no ressucitará un sentiment mort dins de nosaltres!

(Aterrat). Sería fatal!

(Com il·luminada, prenent ab efussió les mans de Virgínia). Oh! Deu meu! Ara hi veig clar! Ja’m sento deslliurada! Grácies, senyora!

(Abatut). Es dolorós…

(Més afectuosa). Oh, senyora!…

Què’t passa?

Ara hi veig clar! Quina calma en el meu cor! No sents Claudi com la teva mare ha fet penetrar la llum dins de nosaltres?

No obstant jo sentía un tal ardor, tenia tanta fe…

Sí, tu volies fer una bona obra, la teva idea era hermosa, jo’n sentiré per sempre més l’agrahiment.

Es cert, ens manca l’amor d’aleshores, d’allá baix…

La teva mare ha obert el nostre cor a la veritat. Claudi, d’avuy en avant podem viure tranquils l’un y l’altre.

(A sa mare). Donchs si les nostres idees y la nostra voluntat no son més fortes que’ls nostres sentiments, ara qui’m retornará la pau de la meva conciencia?

La meva vida joyosa en l’aconhortament.

Y aquell sentiment de la nostra primera joventut que’ns ha donat els instants més dolços de la vida què haurá sigut, donchs, pera nosaltres?

Res més que un epissodi, fill meu.

Es cert y jo la seva víctima. Avuy els nostres camins están ben separats. Adeu!

Rosalía! La creació estima per un igual a totes les seves obres! Conságrat al teu fill!

Ell es la joya de la meva vida. Per ell beneheixo’l meu passat. Adeu!

(Se’n va pausadament amagant la seva emoció. Claudi la crida encara, volguentla aturar).

Oh, Rosalía! Atúrat!…

(Retenintlo dolsament). Què vols fer?

Mare, jo no sento amor per aquesta noya, es cert, però ab ella hauria pogut ser ditxós.

Y si ab la vostra unió haguéssiu fet noves víctimes!…

Per què?

Perquè es terrible que l’home violenti ab ses accions els propis sentiments.

(Claudi, resta abatut. Pausa. De sobte sembla possehirse de tota la veritat).

Es ben cert que hi ha arrels mortes dintre del nostre cor!

Sí, arrels que no rebrotaran may més…

Y n’hi ha per tot, jo’n veig per tot. Entre l’amistat, entre la família, en l’amor, fins en els llochs hont hem viscut y que tant hem estimat… tot está ple d’arrels mortes.

Sí, cada sentiment, cada afecció que mor n’es una.

(Claudi deixa caure apesarat son cap sobre’l seu pit. Després d’un moment de pausa, il·luminat per una idea salsa decidit).

Mare! Me’n vull anar!

Ahont?

A l’extranger, a viatjar, a coneixe una vida nova.

No, fill meu! Ànemsen a ciutat tots dos…

Ara no.

Per què? No ha arribat ja l’hora de viure nosaltres dos sols?

Oh, no!

(Horroritsada). Què! També hi ha arrels mortes entre nosaltres dos?

En aquest moment, sí.

Oh, fill meu! No’m deixis! Te perdré?

Me’n vaig per apendre d’estimarte.

Me deixarás y no tornarás!

Tornaré quan s’hagin dissipat les ombres que avuy pesen sobre’l meu esperit. No’m preguis més. Me’n vaig a arreglar les meves coses y demá me’n aniré…

(Desolada). Per què? Ahont?

A enterrar lluny de tu tantes coses mortes. Així, quan torni als teus braços, comensaré una vida nova.

(Se’n va cap a la seva cambra. Virginia sense esma pera protestar arrenca en plor).

Y jo aquí sola… entre aquestes parets!…

(Després reaccionant, corre cridant cap a la cambra de Claudi). No! No!… Fill meu! Per pietat! No’m deixis!…

Aquesta obra va representarse per primera vegada en el “Teatre Romea”, de Barcelona, la nit del 2 d’Octubre de 1906, baix el següent repartiment:

Director artístich: D. Antoni Piera.