Title: Lo ferrer de tall
Drama en tres actes i en vers
Author: Frederic Soler i Hubert
Release date: June 10, 2026 [eBook #78837]
Language: Catalan
Original publication: Barcelona: Llibreria d'Eudalt Puig, 1874
Other information and formats: www.gutenberg.org/ebooks/78837
Credits: Editor digital: Joan Queralt Gil
Drama en tres actes i en vers
1874
Estrenat ab brillant éxit en lo TEATRO CATALÁ instalat en lo TEATRO Romea, la nit del 16 d’ Abril de 1874.
Repartiment
| PERSONATJES | ACTORS |
|---|---|
| La Baronesa | D.ª Francisca Soler |
| Agneta | " Catarina Mirambell |
| Rosa | " Elisa Mallí |
| Biel | " Roseta Cazurro |
| Mestre Jordi | D. Joaquim Garcia Parreño |
| Boy (L’esquerrá) | " Lleó Fontova |
| Lo Baró | " Miquel Llimona |
| Arnal | " Joseph Clucellas |
| Ros | " Miquel Vives |
| Dalmau | " Joan Carulla |
Fadrins ferrers, guarda termes, patges
AL SENYOR
DON JOAN BAUTISTA LLEONART
Com a penyora d’ amistat
y cumpliment de promesa
DEDICA AQUEST DRAMA
SON AMICH VERDADER
Q. S. M. B.
L’ Autor.
Part de dins de la botiga d’ un ferrer de tall y daguer. Porta gran al fondo, per la que ’s veu la fira ab molta animació, y moltas altras portas als costats. La fornal y la mancha á la esquerra; eynas y trastos propis dels dos oficis. La mola á la dreta. A la esquerra una finestra que dona á un hort; al costat un prestatjet ab dos jerros de flors.
JORDI, ROSA.
(Lo primer treballant unas estisoras en lo banch, la segona brodant or damunt satí en un tambor á la vora de la finestra. Ella trista, ell cantant:)
JORDI. “Lo pare, sentintho,
ho escolta callant,
la mola rodava
y anava cantant:
Esmola, qu’ esmola,
fès dagas, daguer;
fès dagas que passin
las mallas d’ acer.” (Se ficsa en Rosa.)
ROSA. (¡Ditxòs ell! ¡Ditxòs quí canta
y l’ alegría tè al cor!)
JORDI. (¿Será tristesa d’ amor?
Aquesta noya m’espanta.) (Deixa la feyna.)
Escolta, Rosa.
ROSA. ¿’M cridéu?
JORDI. Vinam aquí.
ROSA. ¿Qué vos passa?
JORDI. ¿Qué ‘m passa? Qu’ es un xich massa
la tristesa del cor tèu.
¿Quí ‘n diable t’ ha mal mirát?
De véurert’ lo cor se ‘m trenca.
Estás groga, escardalenca,
semblas un pardal mullát
de confosa y aturdida,
y ’t mata un secret afany.
Ja no ets rosa de tot l’ any:
ets una rosa pansida,
y no ‘t miro que no caiga
en esmenarte una cosa,
y es que, en lloch de dirte Rosa,
t’ haurém de dir lliri d’ aiga.
ROSA. ¿Per qué?
JORDI. Sí. Perque lo plor
sempre ’t tè la cara humida.
ROSA. ¡Dèu mèu de la mèva vida!
JORDI. ¿Sabs qu’ es? que no ’m tèns amor.
ROSA. La cansò de cada dia.
JORDI. Cada dia y cada nit,
perque á tú ‘t dura ’l neguit
mòlt mès qu’ á tots l’alegría.
¿A qué vè, qu’ es aquest plor?
¡Acaba d’ una vegada!
¿Qu’ es lo que ‘t tè apesarada?
¿Cóm es aquesta tristor?
Respon y no ’m callis res,
perque jo fins crech probable
que t’ ha mal mirát lo diable
ó las bruixas t’ han ull pres.
ROSA. ¡Jesús María!…(Persignantse.)
JORDI. Respon.
ROSA. ¡Pare! Si no us sè que dir.
Aquest plor… aquest suspir…
es qu’ estich trista án’ al mòn.
JORDI. ¡Llamp de Dèu! ¡Trista! ¿Y per qué?
ROSA. No us enfadéu.
JORDI. ¡No enfadarme!
¿Cóm vols que puga aguantarme?
¿De qué estás trista?
ROSA. De re.
JORDI. Donchs, si es de re, torna riure
com ans solias, y canta;
lo veurert’ trista… m’ espanta,
me dòna engunia, mal viure,
y aixó ab un pare no s’ usa,
perque, al veure ‘l tèu flagell,
me bats á pich de martell
lo cor damunt de l’ enclusa.
ROSA. ¡Ay, pobre pare! ¿Patiu?
JORDI. ¡Sí pateixo, filla mèva!
Visch de l’ alegría tèva.
Si vols que riga, tú riu.
ROSA. Donchs no tinguéu pòr; riurè.
JORDI. ¿De debó?
ROSA. De nit y dia.
JORDI. ¿De debó?
ROSA. ¡Y tindrè alegría!
JORDI. ¡Ah! ¡Y que ditxòs que serè!
¿Qué ‘m falta á mí? ¿Ab tú, contenta,
quí mès felís hi ha án’ al poble?
Ferrè y daguer, guanyo doble;
la mèva riquesa aumenta,
y ja que ‘l cel vá voler
que quedessem pare y filla
sols á n’ al mòn, y ets pubilla
de tot quant mèu puga ser,
desprès de dí una oraciò,
perque siga al cel ta mare,
pensa que jo sò ‘l tèu pare…
per la tèva… diversiò,
y creu que quant mès te vegi
cofoya y empolainada,
mès lo mirarte m’ agrada
volent que ‘l poble t’enveji,
perque ’t dich de tot bon cor
que, si tas riallas venguessen,
ni que com plom las pesessen,
las compraria á pes d’ or.
ROSA. Donchs treballém y riguém.
JORDI. Y cantém, si estás contenta.
(Ella torna á brodar, ell á llimar, y cada hu canta la sèva cansò.)
Los mateixos, BOY, BIEL
BOY. ¡Ca!
JORDI. ¡Esquerrá!
BOY. Fira dolenta.
BIEL. Bè.
ROSA. ¿Ets tú, Biel?
BIEL. ¡Bona al extrem!
BOY. ¡Bailet! ¡Bailet!… ¡Mal rediable!
(Primer molt rabiòs, y tot d’ una calmát per las mofas graciosas que li fá ‘l noy. Aquest joch se repetirá sempre que l’ indiquin los versos.)
Re… ‘m fá riure aquest xicot.
Un li vol pegá y… no pot;
ja m’ ha passat al estable.
JORDI. ¿Al estable?
ΒΟΥ. Sí; ferravam
lo guit de ca ‘n Gori, y ell,
vinga dirme Esquerrá y vell
y com qu’ allavors estavam
devant de la molinera,
qu’ á mí m’ ha caigút al ull…
Res… m’ he sentit pujá un bull
y li he corregút darrera.
BIEL. Pero no m’ heu atrapát. (Fentli mofa.)
BOY. ¡Pero!… Vaja… no… no puch.
BIEL. Perque sòu un vell xaruch.
BOY. ¡Tens bon manxaire !… es trempát.
BIEL. ¡Sí; es trempát, y just me veu
que ja vá á desesperarse!
BOY. ¡Ah! ¿Y no n’ hi ha per recremarse
de lo que ’m passa?
JORDI. Diguéu.
BOY. Y ben aviát está dit:
que no penso ni faig cosa
qu’ ell no m’ hi surti á fer nosa.
Vinch jo, ja vè ell tot seguit:
m’ en vaig, ja surt de seguida:
en tot tè ’l mèu gust mateix
y en tot sembla que ’m segueix
tots los pasos de la vida…
¡Passa, que tè ’n farás creus!
Parlarém de la pubilla,
y, com jo estimo á ta filla…
BIEL. Jo tambè la estimo.
BOY. ¿Veus?
La voldrè un dia obsequiar,
y, com en totas las cosas:
li he dút jo aquell ram de rosas…
BIEL. Jo li he dút aquell d’ allá.
BOY. ¿Veus? Donchs, com en aixó, en tot.
(Mentrestant ha anát á buscar lo devantal y se’l posa, com Biel.)
Ja que us ho espliqui no cal.
Me poso jo ’l devantal…
BIEL. Jo també
BOY. Ja ‘l dú ’l xicot.
Hi anát á la fira; ell
ja m’ hi havia de fè ’l plaga.
Hi he comprát jo una tumbaga…
BIEL. Jo hi he comprát un anell.
BOY. Lo duch aquí.
BIEL. Jo aquí ’l duch.
BOY. Lo regalo jo á ta filla.
Tè, Roseta.
BIEL. Tè, pubilla (Jordi riu)
ROSA. Gracias.
BOY. ¿Veus? (Mirant ab coratje á Biel.)
JORDI. ¡Apártat, ruch! (Biel, fuig.)
BOY. Sí, ja has fèt bè… apártat lluny
y no t’ acostis, guilopo,
perque ara si que, si ‘t topo,
t’ esclafo d’ un cop de puny.
BIEL. ¿Ab la má esquerra?
BOY. ¡Que no!
BIEL. (Fentli burla.) Miréu.
BOY. ¡Puf!… no… vaja… no: no ‘s pot:
l’ estimo á n’ aquet xicot….
¡Lo trovo aixerít!
BIEL. ¿Veyéu?
JORDI y ROSA. ¡Ja, ja!
BOY. Re; es una criatura
qu’ un no hi pot estar formal.
Vès; encenme la fornal
y farem la ferradura. (Se’n vá).
Los mateixos, menos BOY.
JORDI. ¡Pobre Esquerrá! ¡Es bondadòs!
ROSA. Ja ho podéu dir, l’Esquerrá…
JORDI. No es home, es un tros de pá.
BIEL. Sí; pero es mòlt reganyòs.
JORDI. Y tú molt entramaliát
y mès dolent qu’ un follet.
Los mateixos. BOY, que torna
BOY. ¿Y aixó, qu’ empatolla aquet?
JORDI. No res, perque ja ha passát.
BOY. ¡Bielo, Biel! Tú buscas guerra,
y com hi ha renèu n’hi haurá;
mira que jo sò esquerrá
y ’t senyarè ab la má esquerra.
JORDI. ¿Es á dir doncas qu’ enguany
la fira ha baixát?
BOY. (Xiulet.) ¡Psit!¡Uy!
Ja ‘t dich jo que ’l que ’s per ’vuy
ni val d’ anarhi l’ afany,
y mès per tú, que t’adònas
tant d’ empentas y molestias,
perque ’t dich: hi ha pocas bestias.
BIEL. Pero hi ha mòltas personas.
BOY. ¡Ah! Bè… Aixó ja serán figas
d’ un altre paner.
BIEL. Miréu.
JORDI. Vejám, esplícat.
BIEL. Manxéu.
(Ell s’ adelanta, y queda manxant Boy ab la má esquerra.)
BIEL. ¡A n’ al firal!…
ROSA. Cuita.
JORDI. Digas.
BIEL. A n’al firal, es tant triát
lo rich y bo que l’ umplena,
que jo mateix m’ he dat pena
de veurermhi enmascarát.
Mirarho sols ja fá cop.
Passejéu per las paradas:
veuréu enmantellinadas
las pajesas d’ aquí prop.
La pubilleta poncella,
qu’ha d’ obrí ‘l cor á l’ amor.
La pubillassa major,
que ningú es prou rich per ella.
Lo fadrí extern, encongit,
que fá l’ aleta á las noyas.
L’ hereuás rich, tot de joyas,
y com un barò vestit.
La qu’ es senyora y majora
y gosa del usdefruit.
Lo quí dú ‘l butxacò vuit,
pobre estudiantet de fora.
Los monjos de Collserola,
que ’ns han dát á fé sorpresa.
La senyora baronesa,
qu’ ab lo patge ha vingút sola.
L’ abát de Ripoll, lo prior
dels trinitaris, y tants,
entre heréus, gent y marxants…
BOY. ¡Alsa, que manxo, minyò!
BIEL. Y pubillas.
BOY. ¡Alsa!
BIEL. Y noyas.
BOY. ¡Alsa!
BIEL. Y viudas.
BOY. ¡Alsa!
BIEL. Y ruchs.
(Y Boy vá manxant y animantlo ab un ¡ah! ah! ah! continuát.)
Y magalls, y seda, y buchs,
y bestiá, y rellas, y joyas,
y tant y tant, que junt tot,
nos fá dir, si bè un ho mira,
que no hi ha al mòn millor fira
qu’ aquesta fira d’ Olot.
ROSA. Ben dit, Biel.
BIEL. ¡Oh! Y no me ’n moch.
JORDI. Vaja, bè; t’ has esplicát.
BOY. Com que jo sempre he manxát.
he anat mantenint lo foch.
Los mateixos. AGNETA
AGNETA. ¡Ave María Puríssima! (Veu de nas.)
ΒΟΥ. ¡Ay llamp la toch! ¡Es l’ Agneta!
AGNETA. Recado de mi senyora,
la senyora baronesa,
per saber si d’ aquí poch
será á casa la Roseta.
BOY. Ara una passada d’orga
y ja tens la missa llesta.
AGNETA. Tant de bo fòs al convent
per sentirla com ans feya!
JORDI. ¿Es á dir donchs que t’ ha enviát?…
AGNETA. La senyora baronesa.
ROSA. ¿Es á dir donchs qu’ es vritát
qu’ ha vingút per sè á la festa?
BIEL. ¿No us he dit que jo la he vista
pe ’l firal ab patges y ella?
ROSA. Digas donchs qu’ aquí l’ espero.
AGNETA. Li dirè qu’ aquí la espera.
ROSA. Que per ella no ’m moure.
AGNETA. Que ja no ’s mourá per ella.
JORDI. Y tú ¿quí ets?
AGNETA. La qu’acompanya
la senyora baronesa.
BOY. Per molts anys.
AGNETA. En vida vostra.
BIEL. Y de tots.
AGNETA. Com de la mèva
¿Dirè donchs?
BIEL, BOY. ¡Qu’ aquí esperém
la senyora baronesa!
(Escarnintla ab cantarella. Ella se’n vá.)
Los mateixos, menos AGNETA
TOTS. ¡Ja, ja!
JORDI. ¡Esquerrá!
BOY. ¡La pobra Agna!
JORDI. Ja ‘s pot dir qu’ ha fèt á tots.
BOY. Jo la he vista al tréurer brots
y era una mosassa…magna.
Llavors al convent servia.
Jo hi anava á arreglá ‘l forn,
y surtint ella á n’ al torn
y trencavam nous tot lo dia;
paro ja no ’n feya cas:
era guapa y jova encara
y ja parlava… com ara,
ab aquesta veu de nas. (Escarnintla.)
ROSA. Bè, sí; está clá.
BOY. Acostumadas
á sentir l’orga…
JORDI. Es vritát.
(S’ ou tocar un fluviol mòlt ben tocát ab refilets.)
¿Qu’ es aixó?
BOY. ¡Cá! Es aquell gat
dels frares, que sempre sona.
JORDI. Calleu.
BOY. Sí; vaja… ja hi sòm.
(Tots escoltan la tonada, y, quant ja s’acaba, Biel la segueix.)
BIEL. Tra, lará, lará, lará, lòm.
¿T’ ha agradát? (A Rosa.)
ROSA. Mòlt bè.
JORDI. Mòlt bona.
¿Quí es que toca així?
BIEL. ’L fadrí
major de l’altre ferrer.
(Mirant ab intenciò á Rosa.)
JORDI. ¡Que ’m díus, home! ¿’L cansoner?
Doncas tè un tocar molt fí.
ROSA. ¡Uy, molts cops lo toca al dia!…
BIEL. Sí; la Roseta hi tè sort.
Com de la tápia de l’hort
de casa d’ell se podria
dá la má ab qui estigui aquí,
per ’questa finestra ’s veu,
que quant estar sol se creu,
l’enseja y refila així. (Torna á refilar)
ΒΟΥ. Sí, pero ¿sents? ¿sents aixó ?
Vés lo tros de carcamal,
tenint martell y fornal,
ahont surt ab tant ploricò.
Lo mateix sol fè en cantant.
BIEL. ¡Oh! Bè… ¡com vos l’ heu pegada,
que ja cap cansò us agrada!
ΒΟΥ. ¡Que m’ ha d’ agradar, bergant!
JORDI. ¿Digas donchs que tambè jo
es de segur que t’ amolo?
ΒΟΥ. ¿Per qué?
JORDI. Perque may esmolo
que no canti una cansò.
ΒΟΥ. No; tú no amòlas, perque…
JORDI. Bah, donchs, jo, tot lo contrari,
crech que ’l cantá es necesari
com lo menjá: en bona fé.
BIEL. Aixó es lo que jo li dich.
ΒΟΥ. Y es ben dit, y el cantá agrada…
BIEL. Fins lo gall, de matinada,
canta ’l sèu quicaraquich.
BOY. ¡Just! Pero ‘l gall, com tú sents,
fá quicaraquich, com tots,
y el mateix, fent esbalots,
á trench d’ auba, ho cantan cents.
Mes ho cantan tots igual,
y, com qu’ es cant d’ells, agrada.
Aquesta es la vostra errada.
¿Sòu sis aquí á la fornal?
Donchs… l’ un: “Lo compte Garí;”
l’ altre: “ ‘Ls fadrins de Sant Boy,“
l’ altre la cansò del noy.
”Don Dalmau no pot dormir,“
y fins, si may me faig mal
treballant, entre las tretas,
canta aquest:”Cantéu ninetas
perque ’l burro está malalt.“
¡Es clar qu’ aixó mos amohina!
Es com si d’ un cop á casa
sentisseu un gos, un ase,
un bé, un porch, y una gallina.
No senyor; lo qu’ heu de fer
es buscar cansò á compás,
y ab alló que ‘s fá: Tris, tras,
treballá y cantar ben bè.
¿Que cus ó bè broda aquella?
Donchs aixís, tot treballant,
fá: “La filla del marxant
diuhen que ‘s la mès bella.“
¿Qu’ esmolo ó afino jo?
”Esmola qu’ esmola, fès dagas, daguer,
fès dagas que passin las mallas d’ acer.”
¿Qué fá l’ amor un minyò?
”Surt la nineta estimada
surt, surt á la finestreta,
surt y canta amoroseta
com l’ aucell á trench d’ aubada.”
¿Que bressa una mare al nin?
“Croch, croch, croch, croch,” y, ab dolsò,
«Anem, no. Anem, no. Anem no
que vindrá, que vindrá don Turpin.“
¿Qué lliméu vosaltres? Sit,
sit, sit, sit, y… ab veu gangosa:
”De la vila de Tolosa
una dama n’ ha fugit.“
¿Qué piquéu ferro? ¡Mal llamp!
Allavors res de catxassa:
vinga ’l martell, martell ó massa
y tots á la una;”Pim, pam,
pim pam;
pica que pica, pica que pica;
pim pam,
pim pam,
pica que pica bons cops de mall."
Vetaquí per mí ’l que cal:
cada hu que canti las sèvas:
¿No sò ferrer? Donchs las mèvas
sòn cansons de la fornal.
BIEL. ¡Pim pam!…
JORDI. Vaja: ara al treball,
que desprès, quant siga l’ hora,
ja ‘s canta y s’ apren á fora.
BOY. ¿Qu’ anem á fè aquell mall?
BIEL. ¡Ay, ay! ¿Fer magalls ab fira?
¿No es festa?
JORDI. No es de precepte.
BOY. ¡Oh! Y desprès: lo mèu concepte.
Quant hi ha treball no ’s mira.
JORDI. Ja ho sento; pero es vritát.
¿Qu’ han dit los fadrins?
BOY. Sumisos.
Quant has tingút compromisos
ja sabs que may t’ hem deixát.
JORDI. Donchs, ja que ‘ls dos sòu aquí,
baixéu á buscá aquell ferro,
pe ’l cabech, que, si no m’ erro,
vá deixar triát en Martí.
BOY. Au donchs; manxaire… ’l fanal.
(Biel encen un fanalet, mentres Boy alsa una trapa al mitj de la escena y descubreix una escala que baixa al fons d’ un soterrani.)
BIEL. Ja está encés.
BOY. ¡Ah! Escolta, Jordi,
perque desprès se ‘t recordi.
T’ haig de parlar.
JORDI. Sò aquí dalt.
BOY. Baixa; ja vinch de seguida.
(Se’n vá á buscar eynas, mentrestant Biel qu’ havia baixát un esglahó torna á pujar y anant cap á Jordi li diu apart:)
BIEL. Quan estigueu sol, nostramo,
vos dech parlar.
JORDI. ¿Tú tambè?
BOY. Vaja! ¿Veus? Ja m’ ho ha vist fè,
ja fá ’l mateix.
BIEL. ¡Y qu’ ho tramo!
Jo li haig de parlá y li dich.
BOY. Adèu, Rosa. (Per l’un cantò.)
BIEL. Adèu, Roseta. (Per l’altre.)
ROSA. Adèu siau.
BOY. ¿Veus?
JORDI. (A Rosa, rient.) ¡Ay qu’ apreta
y se ’n veurá un embolich!
BIEL. ¡Y bè, home… es casualitát!
BOY. Sí, ¡casualitát!… un mico
que fá ’l que véu fer.
BIEL. ¡Li esplico y!…
BOY. ¡Arri, y pássam aviát!
(Biel se’n va cap á la trapa y baixa esglahons dihent per lo baix:)
BIEL. Pim pam, pim pam, pim pam.
BOY. ¡Je, je!¿sentiu? ja la prova;
en sentint ell cansò nova…
(En aixó Boy ja es á la escala y s’ aguanta la trapa damunt del cap pera tancar.)
¿No vos ho he dit? ne tè un ram.
(Tanca y desapareix.)
JORDI, ROSA, DALMAU.
JORDI. ¡Vaja; sòn bona canalla!
DALMAU. La senyora baronesa. (Se queda á la porta:)
ROSA. ¡Ay! Tè rahò; ara qu’ hi penso…
la seva cadira.
JORDI. Tréula.
(Rosa vá á dins y torna á surtir ab una cadira distinjida cuberta ab funda, y, desprès de destaparla, la coloca en lloch convenient.)
Jo mentrestant una estona
me ‘n ’niré á la fira, á véurer
si aquell s’ adorm, ó si vén
gaires aixadas y rellas.
ROSA. ¿Y si per vos me demana?
JORDI. Dígali que tinch gran feyna
á n’ al firal, y quá casa,
tú per mí la rebs atenta.
ROSA. ¡No sè perque havéu de ferho !
Ella, ab tot y sa noblesa,
vè sempre aquí á la botiga,
y vos, per no véure á n’ ella,
fariau una jornada.
JORDI. ¡Que ’t dirè jo !…
ROSA. ¿Es una ofensa
qu’ us ha fèt sense jo saberho?
JORDI. No, no es ella qui l’ha feta;
pero tú sabs la rondalla
qu’ allí, esmolant, canto sempre.
Recordant passáts agravis
crech, ab tota la fé mèva,
que, si pot ser, may lo poble
tè de ferse ab la noblesa.
Si vè ella aquí á visitarnos,
ben rebuda hi es quant entra,
qu’ en tot temps la cortesía
s’ ha tancát ‘hont hi ha honradesa.
Cau del sens la mitj’ anyada
y li duch jo á casa d’ ella;
las vint lliuras y ‘l got d’ aiga
may li han faltát com déu esser.
Pero¡ ferhi jo conxorxas
y buscar l’ amistát vera!…
Que s’ estigui ella al castell;
jo m’ estaré á casa mèva.
Si ells tenen or, jo tinch plata;
si ells escút, fornal encesa;
si ells orgull, jo pau de l’ ánima;
si ells dominis, jo mas terras.
¿Cóm vols tú, donchs, qu’ ab mès honra,
y ab mès or, y ab mès riquesas,
y ab mès goig, y ab mès ventura,
perque ‘t veig bona y honesta,
vagi jo ab ells á humiliarme?
¡Ca, ca, ca! Si puch, ni véurerls.
No, no, no… ells als castell,
jo m’ estarè á casa mèva. (Se’n vá.)
ROSA. ¡Trista de mí si algun dia
sapiguès las mèvas penas!
¡Pobra de mí si, sabentho!…
ROSA, BARONESA, AGNETA, que fá brasset ab ella, y dos patges, que ‘s quedan á la porta, ab Dalmau, portant l’ un un coixí y l’ altre una capsa.
AGNETA. La senyora baronesa.
ROSA. ¡Oh! Dèu meu la guart de mal
y sant Antoni.
BARONES. Roseta…
Ja pots dir qu’ ha de guardarme,
perque, filla… ’m faig mòlt vella.
ROSA. No tant… no tant… fá mòlts anys
qu’ ho díu aixís sa ecselencia,
y cada any vènen las firas,
y cad’ any lo castell deixa.
AGNETA. Aixó es lo que jo li dich
quant la veig ab tanta pena.
BARONES. Sí; pero ja no hi veuria
sino fossen las ulleras,
ni, sino m’ acompanyensin.
ja baixaria… ‘m vaig vella.
Fá trenta anys qu’ ho dich, y ’m miro
que no ho podrè dí altres trenta.
ROSA. ¡Aixó quí sab!
BARONES. ¡Ah! ¡Es possible!
Volentho Dèu, tot pot èsser.
Agneta, vés…
AGNETA. Mi senyora,
ho tè tot apunt per séurer.
ROSA. Miri, aquí tè la cadira.
BARONES. No… no pot ser, filla mèva.
No accepto res de ningú
que no sigui de l’ Agneta.
Es lo mèu criát, lo mèu patge,
y ella me sab dur las raresas.
(Mentrestant Agneta ha guarnit la cadira ab lo coixí qu’ ha pres del patge.)
¿Qué vols?
AGNETA. Que pot assentarse
la senyora baronesa.
BARONES. ¿Ja están posáts los coixins?
ROSA. Tot está apunt.
BARONES. Donchs… ¿á véurer?
(Mentres l’ajudan á séurer Rosa y Agneta, apareix Arnal á la part del carrer en la porta del fondo.)
Los mateixos, ARNAL
ARNAL. (¡Ay,ay! ¡Aquí la senyora
baronesa! ¿Cóm pot èsser?
Tornarè d’aquí una estona
que ja será fora.) (Se’n vá.)
BARONES. Deixa.
AGNETA. ¿Vol alguna cosa mès
la senyora, de l’ Agneta?
BARONES. No… apártat.
AGNETA. Bè. Aquí aprop
estich á las ordras sèvas.
BARONES. Ja veus los anys lo que sòn;
com nos aixafan… com pesan;
casi un quart per assentarme,
jo, qu’ hi estát tant lleujera.
Mòlts cops esplicantho á l’ Agna…
AGNETA. Sí; quant era joveneta…
jo ho sè, perque mi senyora
m’ ho ha contát ella mateixa.
Díu que véurerla á palacio
á la cambra de la reina…
¡Alló sí qu’ era alegría!
Dia y nit, y sempre reya.
Rojeta com un clavell,
y com una rosa fresca,
se la mirava á tot’ hora
sonrisenta, placentera;
la reina s’ tornava boja
per las sèvas agudessas;
Sa Majestát la nomnava
la doncella riallera;
los prínceps no s’ adormian
sense las rondallas d’ ella…
BARONES. Pero ara, ni goig, ni riallas,
ni agudesas… res me queda;
las penas m’ han aixafát:
me faig vella mòlt depressa.
ROSA. Pero no tè de pensarhi
ni entregarse á la tristesa.
BARONES. Tens rahò… Sí. Deixemho, y… digas:
¿tindrás per mí una estoneta?
ROSA. Totas las que vulga; jo
sò criada de sa ecselencia;
pot maná y disposá en tot,
quant puga ferla contenta.
BARONES. ¡Ji, ji, ji! Bona minyona…
bona… bona minyoneta.
Ja veurás quin es lo cas
qu’ ara ’m porta á casa tèva.
Agneta.
AGNETA. ¿Qu’ es que demana,
la senyora baronesa?
BARONES. Pren las capsas qu’ allá fora,
tenen los dos criáts qu’ esperan.
y dúlas.
(Agneta pren las capsas al criát y las dòna á la Baronesa.)
AGNETA. Ja las tè aquí,
que las ha dútas en Pere.
BARONES. Ja veurás doncas…
ROSA. ¿No pot?
BARONES. Tè… destápau tú mateixa.
(Mentres destapan la capsa, torna á apareixer Arnal á la part de fora y díu:)
ARNAL. (¿Encara aquí? No pot ser;
no convè que ’ns hi vegi ella.) (Se ’n vá.)
BARONES. ¡Ah! ¿Has pogút? ¿Mira, veus? Tè.
Es lo vestit de la Verge
qu’ antany, pe ‘l Maig, vá tacarse
tot de regalims de cera,
y com tots los senyors bisbes,
que ’ns sòn de la parentela,
vindrán enguany per Nadal,
y hem de endressar la capella
del castell, no vull que vegin
així ’l vestit de la Verge.
Tú m’ has brodát altras cosas,
sòn de plata las mans tèvas,
y per mí…
ROSA. Mercé que ’m fá,
sense que jo la meresca.
BARONES. No… no, no… vritát, vritát,
tens mòlta delicadesa.
ROSA. Tant se valdria, de noya,
havent quedát horfaneta
de mare, ’l pare vá darme
al convent de Santa Tecla.
BARONES. Bè, bè, bè… Bona minyona.
Bona… bona minyoneta.
ROSA. Ditxosa jo.
BARONES. Sí; ets ditxosa,
perque ets bona y ets modesta,
y ets instruida, y… tens cosas
de verdadera noblesa.
ROSA. Per fer bè á n’ als que la voltan,
lo cel conservi la sèva.
BARONES. ¡Ji, ji, ji! Bona minyona,
mòlt bè… bona minyoneta.
Aném, adèu.
ROSA. ¡Ah! Miréu
com s’ ha aixecát tant depresa!
BARONES. Sí; pero ja ho has vist tú…
ha sigút ab molta pena.
Agneta.
AGNETA. ¿Qu’ es que demana,
la senyora baronesa?
BARONES. Dòm lo bras.
(Ella li dòna, y los patges, desprès de recullir coixins y capsas las segueixen.)
ROSA. Apoch apoch,
y cuidadet ab las pedras.
BARONES. Aném, adèu.
ROSA. Dèu la guart
de mal com á mí mateixa.
BARONES. ¿Veus? Si m’ haguesses vist jova…
AGNETA. ¡Oh! Jo ho crech: ¡que ‘s cas de pedras!
Cada istíu, quant al Real Siti
díu que s’ estava ab la reina,
brincava per las montanyas
tant segura y tant lleujera…
BARONES. ¡Ja veus! Ara per un clot
ja haig de dá una volta entera;
no puch anar pe ‘l rieral,
me fá caure un gra d’ arena,
y…
(Ha arribát á la porta ab Agneta y Rosa.)
ROSA. Bè, aném… que Dèu la guardi.
BARONES. Me faig vella… ’m faig mòlt vella.
(Desapareix ab Agneta y los patges.)
ROSA, BIEL.
ROSA. ¡Qué bona es! Es una santa.
BIEL. Aprofito la ocasiò. (Alsant la trapa y trayent lo cap.)
ROSA. ¡Ay! (Sorpresa.)
BIEL. No, re… ¿has pensát alló?
ROSA. No, home… no, vès; creume, canta.
BIEL. ¡Oh! canta… ja cantarè.
Pero ara he vist un instant
en Boy, distret, regirant
lo ferro, y he dit: Vè bè.
Deixam pujar cap á dalt.
¿Qué ’m díus? ¿Qué ’m respons, Roseta?
ROSA. No sè… hi estát tant distreta….
BIEL. Y pensahi ara en un salt.
BOY. ¡Biel! (Veu de baix cridantlo.)
BIEL. Vaig.
(Espantát tanca la trapa y desapareix.)
ROSA. ¡Ja, ja, ja! ¡Pobra xicot!
Me få riure y m’ entristeix.
Sí, sí, vaja… avuy mateix
li dich y qu’ acabi tot.
ROSA, ARNAL.
ARNAL. ¿Es fora? Sí.
ROSA. ¡L’Arnal! ¿Tú? (Joyosa)
ARNAL. ¿Estás sola aquí?
ROSA. Per ara.
ARNAL. Donchs vès á buscá ’l teu pare
ara que no hi ha ningú.
ROSA. ¿Ahont eras que no t’he vist
fá ja vuit dias al bosch?
¡Ay Olot, per mí, que fosch!
¡Ay lo cel, per mí, que trist!
ARNAL. ¿Y jo, y jo la mèva amor?
¡Bon Dèu, y com t’anyorava!
Cada moment que passava
se me’n duya un ¡ay! del cor.
Sort que ‘t díus, pe ’l mèu plaer,
nascút d’ aquesta alegría,
Roseta, Rosa-María,
y María del Roser.
Y ‘t veya, al gerro, en las flors;
en la Verge, à la capella,
y al jardí, en la planta bella,
que ’n dich roser dels amors.
Aixís la mèva anyoransa
distreya jo á n’ al castell.
ROSA. D’ aixó vivia… ‘l clavell.
La rosa, aquí, d’ esperansa.
ARNAL. ¡Oh! Sí; y conservala pura.
Obstacles tè ‘l nostr’ amor,
que ‘m fán á trossos lo cor,
que ’l úmplen tot d’ amargura ;
pero ¿sabs que ‘s un torrent?
Es lloch ahont pára en juntarse
l’ aigua qu’ allí vá á vessarse
dels camps, buscant la pendent.
Baixa per un xaragall
que forman l’ eura y la roca,
y, si l’aigua que tè es poca,
arriba lluny ab treball.
Passant per entre montayas,
aquí un joncar la detura,
mès enllá, la terra dura,
hi humiteja sas entranyas.
De la que resta, los rochs
y gorchs, per sota falsía.
li fán seguí estreta vía
bombollejant y fent flochs
de la escuma qu’ en tot deixa,
y sense forsa já allí,
no pot seguir son camí
qu’ uns jonchs li tancan com reixa.
Aixó passa quant es poca
l’ aigua que dòna ‘l torrent;
pero quant á doll furient
la llensa de roca en roca,
umple gorchs, se ’n dú joncars,
arrenca roures d’arrel;
y potent, quant vol lo cel,
deixant las planas com mars,
á n’ al riu que vá al mar plé
sense cap obstacle arriba,
perque já allavors no ‘l priva
ni ’ls joncars, ni ’ls rochs, ni re.
Vetaquí ’l qu’ es mon amor:
poderòs com torrentada,
contra tot, fará arribada
al mar d’amor del tèu cor.
ROSA. ¡Oh! ¡Y com hi será rebút!
No veurás alsarshi onadas.
Suspirs d’amor sòn ventades
que no torban la quietút.
ARNAL. M’ho penso, Roseta mèva.
Per ço vinch, ab fé en lo cor.
Mercé fesme del favor
de que vinga á casa tèva
al punt lo tèu pare.
ROSA. Aviát.
Mes ¿no ’m díus abans per qué?
ARNAL. No mès qu’ es, de bona fé,
per nostra felicitát.
ROSA. ¡Vaig! (Se’n vá corrent y contenta)
ARNAL, lo BARÓ.
ARNAL. ¡Pobreta! Tot s’ho creu.
Mentres que jo amant li diga.
¡Lo tramát d’aquesta intriga,
no tindrá perdò de Dèu!
BARÓ. ¿Lo daguer no hi es?.
ARNAL. Ara ella
l’ha anát á buscá al firal.
BARÓ. Fingir bè es lo principal,
lo altre toca á nostra estrella.
Lo daguer está renyit
ab l’altre ferrer del poble,
y ’ns favoreix aixó doble
per lo planque ja t’he dit.
Recordal bè y sigas destra.
ARNAL. Tot lo sè y bè se’m recorda.
BARÓ. Tindrás la escala de corda
preparada á la finestra.
Si ell se’n porta al llit la clau,
llavors…
ARNAL. Ja sè ‘l qu’ haig de fer.
BARÓ. Per la porta no pot ser;
será per dalt.
ARNAL. Quedi en pau.
¿Psit!
BARÓ. ¿Què hi ha?
ARNAL. Que m’ha semblát
que vè ’l daguer.
BARÓ. Bo seria.
Per si acás, tèn cortesía:
Descobert y al mèu costát.
(Y quedan en la situaciò respectuosa d’ amo y criát.)
Lo BARÓ, ARNAL, JORDI.
JORDI. ¡Ay, alabát siga Dèu!
¡Vosaltres á casa nostra!
BARÓ. Gran es la sorpresa vostra
pe ’l que veig.
JORDI. ¡Si á fé de nèu!
Vos he vist alguna volta
tractant ab l’ altre ferrer,
y no crech que puga ser
lo deixarlo, sense solta.
BARÓ. ¿Y si fòs?
JORDI. Nos vos vendria
punyal, espasa, ni daga;
hi estich renyit, es un plaga,
xarroteja tot lo dia,
y, tenint jo bonas mans,
y bon mall, no vull que diga
que jo ’m valch de cap intriga
per treurerli ’ls parroquians.
BARÓ. No ho podrá dir. Per la paga
d’ una daga que m’ ha fet,
ara m’ ha entaulát un plet
perque li pagui la daga,
y jo, que pagar no vull,
trech la feyna de sas mans,
com li treurè ‘ls parroquians
per ablandirli l’ orgull.
JORDI. ¿Y per qué no li paguéu?
BARÓ. Perque no ha cumplert lo pacte.
Arma bona era lo tracte;
l’arma no ’s bona, no ’s déu.
JORDI. Ho estranyo, perque ’l treball
sol deixar pulit de sobras:
es bon daguer, manyá d’obras
y mòlt bon ferrer de tall.
BARÓ. Mòlt per no ser vostre amich
l’alabeu.
JORDI. May en la vida
m’ha fèt dir una mentida
lo ser amich ni enemich.
Abans de tenir jo mola
á esmolá anava al molí;
sobres quí era ‘l primé allí
me vá armá un dia tavola,
y vám rompre; mes, per ço,
enemich ó amich ausent,
quan es dolent, dich dolent,
y quant es bo, dich qu’ es bo.
Y ho dich, per mès que m’ amoli,
y, renyit, me siga ingrát,
perque, per mí, la vritát
tè d’ anar sobre: com l’ oli.
BARÓ. Será com dihéu; mes lo cás
es que, bon daguer ó nò,
no ha cumplert.
JORDI. Ja es una rahò.
BARÓ.Que jo tinch.
JORDI. No ho nego pas.
BARÓ. Ab aixó si us vè á las mans
la fortuna, aprofitéula;
si us plau fer la daga, féula
y podrém ser parroquians.
Feyna que tenia ell
tindréu ademés de sobras,
y seréu lo ferrer d’ obras
de las obras del castell.
JORDI. No puch pas tanta fortuna
venint així despreciar,
y si ell l’ arma vá esguerrar,
per estar de mala lluna,
just es que s’ ho pagui ell.
BARÓ. Aquest mèu criát sab que vos,
sou lo mès scient de tots dos
y aquí m’ ha dút son concell.
JORDI. Dèu li pagui mercé tal.
Mes, no dientho, mentiria.
Del ferro que cada dia
surt bermell de ma fornal,
faig, á pich de mall, las eynas
millor del entorn d’ Olot,
y fins lo mateix rey pot
contemplar las mèvas feynas.
Treball, á pich de martells,
de ferro verge, en las reixas;
dallas que may m’ han dút queixas,
botons de roda, fusells
y, en lo ram de daguería,
punyals y dagas de lley
que ’l mateix armer del rey,
de Toledo, envejaria.
BARÓ. ¿Voléu dir?
JORDI. Tocant á espasa
sòn ells mès, parlém formals;
mes per dagas y punyals
no ’n fán ells com aqui casa.
BARÓ. Ja es prou.
JORDI. Y que dirho pot
perque tothom se’n recordi:
per fer dagas, mestre Jordi,
lo ferrer de tall d’Olot.
BARÓ. Vejám, doncas, com vos lluhíu
Aquí hi ha la daga. (Dantli)
JORDI. (Ecsaminantla) Bè.
Veurá com no li darè
per res de queixa motiu.
BARÓ. Fentho bè, no us ha d’abatre
lo preu, ni us donga fatich.
JORDI. Ja m’ho penso.
BARÓ. Jo no estich
per una dobla de quatre.
Vull un’ arma de bon tremp,
que se ’m clavi allá ’hont se vulla.
JORDI. Lo pom ja es bo. Es la fulla
qu’ ha de cambiarse: ho farém.
BARÓ. Segura me l’ heu de fer.
JORDI. Será un’ arma de batalla.
BARÓ. Si trova cota de malla
que passi mallas d’acer.
JORDI. Justament aixó es lo crédit
de la nostra fornal.
BARÓ. ¿Sí?
JORDI. D’aixó vè que ’l ’cer ’aquí
nos ha donát tant de rédit.
¿No sabéu la cansò?
BARÓ. No.
JORDI. Donchs es cansò d’una historia
que jo us puch dir de memoria,
si ’m voléu dar atenciò.
BARÓ. Ja espero ab ánsia.
JORDI. ‘L mèu pare,
que Dèu l’ hagi perdonát,
era un mestre daguè honrát,
com sòn fill, present, ho es ara.
Lo mèu mall mateix usava,
y aquesta fornal tenia;
la enclusa ‘l ferro rebia,
y ell, tot forjantlo, cantava:
“Repica que pica,
fès dagas, daguer;
fès dagas y espasas
si rich te vols fer.”
No vá tardar gaire
á córrer sòn nom,
á ferli fer dagas
venia tothom.
Un dia, entre ’ls altres,
vinguè un cavaller:
–¿Féu dagas que passin
las mallas d’ acer?
–Si vos portéu mallas
ben prest ho veuréu,
claveuvos la daga
y ab sanch la treuréu.
–Donchs feumen, díu, una
de pom cisellát;
d’ alló que ella valgui
sereune pagát.
Trayentse la bossa
vá fer trincá l’ or,
mòn pare sentintlo
cantava ab ardor:
“Esmola qu’ esmola,
fès dagas, daguer;
fès dagas que passin
las mallas d’ acer.”
Mentre ell esmolava
m’ ho mirava jo,
la mèva germana
filava al racò.
Lo cavallè estava
ab ella parlant,
lo pare, veyentho,
seguia cantant:
“Esmola qu’ esmola,
fès dagas, daguer;
fès dagas que passin
las mallas d’ acer.”
La mola rodava
sense may parar,
jo, que m’ ho mirava,
la veya rodar.
Lo pare vetllava
per lo sèu honor,
quant mès esmolava
cantava millor:
“Esmola qu’ esmola,
fès dagas, daguer,
fès dagas que passin
las mallas d’ acer.”
La noya al qui l’ ama
aixís li ha dit:
–T’ obrirè la porta,
al ser mitja nit.
Lo pare, sentintho,
ho escolta callant;
lo mola rodava
y anava cantant:
“Esmola qu’ esmola,
fès dagas, daguer;
fès dagas que passin
las mallas d’ acer.”
Quant la nit arriba,
lo pare, amagát,
la daga tè llesta,
del pom cisellát.
Al tocar dotse horas,
ja entrava ‘l traidor,
al passar la porta
cau en terra mort.
–¿Qu’ heu fèt, díu, mon pare?
la noya. –El deber:
he probát si passan
las mallas d’acer.
Citát á justicia;
mòn pare es lliurát,
quí entrava com lladre
com lladre ha pagát.
Bè plora la noya,
mes plora ab honor;
content d’ aixó ‘l pare
cantava millor:
“Esmola qu’ esmola,
fès dagas, daguer;
fès dagas que passin
las mallas d’ acer.”
Y mentres cantava,
sempre aquest cantar,
la mola rodava
sense may parar.
Jo, que m’ ho mirava
sentia bè aixó,
y aixís vaig apendrer
la vella cansò:
“Esmola qu’ esmola,
fès dagas, daguer;
fès dagas que passin
las mallas d’ acer.”
BARÓ. (¿Dú aixó l’ intent d’ amenassa?)
ARNAL. (Massa intent dú la cansò.)
JORDI. Vá probarse en la ocasiò:
lo mèu ’cer las mallas passa.
BARÓ. ¡Vejám donchs si será així!
JORDI. Quedaréu content de sobra.
BARÓ. Sòu ferrer de tall y d’ obra
del castell de Vallgorguí.
JORDI. Tanta mercé…
BARÓ. Mercés duhen
lo ser mestre y en l’ art vell.
JORDI. Diuhen que ‘ls burros d’ Urgell
en veyent la carga suan.
No ho dech ser quant crech, y no erro,
fer llest y bè tant treball.
Aviát sentiréu lo mall
com fá fer gemechs al ferro.
Aneusen, donchs descansát.
BARÓ. D’home honrát havéu dát mostra.
Lo castell es casa vostra.
JORDI. En la vostra havéu estát.
Y, sino com fan los richs,
com sólen la gent honrada,
hi ha sempre taula parada,
y llit gran, ab bons abrichs.
BARÓ. Mercé qu’ agraheixo.
JORDI. ¡Aixó plá!
Lo qu’ havéu de fè es probarho;
jo sò aspre, no puch negarho,
mes porto ’l cor á la má.
BARÓ. (Ja hi som amichs; de seguida
vindrém per lo altre.) Adèu siau.
JORDI. De mal los guardi sant Pau.
BARÓ. (Ja havém guanyát la partida.)
(S’ en vá, seguit d’ Arnal.)
JORDI, ROSA.
JORDI. ¡M’ han agradát! ¡Bona gent!
Cor obert y gran franquesa.
Si així es tota la noblesa,
ja hi sò amich desde ’l moment.
ROSA. Pare…
JORDI. Noya, bona nova:
sò ‘l ferrer de Vallgorguí.
Ara m’ ho acaba de dí
lo Barò, qu’ á Olot se trova.
ROSA. ¡Ah! ¿Sí? Diguéu. ¿Qu’ us ha dit?
JORDI. Lo que ’t dich.
ROSA. Pero ¿y qué mès?
JORDI. Y que una daga li fès
ans de deixá ’l tracte escrit.
ROSA. ¿Y res mès?
JORDI. Res mès.
ROSA. (¡Ay, ay!)
JORDI. ¿Qué diable mès vols que ’m diga?
ROSA. No, res… vull dí…
JORDI. A la botiga,
dèixam sol un curt espay.
M’ha dit en Boy que’l cridès,
y crech que tè de parlarme.
ROSA. Si acás donchs podréu cridarme.
JORDI. Ja ho farè.
ROSA. (¡No ha dit res mès!) (Se’n vá.)
JORDI. BOY, que surt per la trapa.
ΒΟΥ. ¡Hola, Jordi !
JORDI. Boy. ¿Qué hi ha?
ΒΟΥ. Ja t’ ho he dit: tinch de parlarte.
JORDI. Donchs avant, y aprofitarte.
ans que ’ns puguin destorbá.
ΒΟΥ. Donchs es lo cas que, com veus,
jo ja he fèt la juventút…
JORDI. Jo ho crech.
ΒΟΥ. ¿Qué?
JORDI. Que ja has pogút.
ΒΟΥ. Tinch setanta anys, tinch set déus,
y… de ser solter cansát,
y cansát de sol trovarme,
he determinát… casarme.
¿Qué hi dius?
JORDI. Qu’es un disbarát.
ΒΟΥ. ¡Oh! Bè, disbarát… espera.
Pot ser ja no ho será tant
quan sabrás quí es ella, quant
com, y de quina manera.
JORDI. Esplícat.
ΒΟΥ. Es poca cosa
y en pochs moments queda dit:
que ’m vull casar tot seguit
y que la núvia es… la Rosa.
JORDI. ¿Qué dius? ¡Tú, ab la mèva filla!!
ΒΟΥ. ¿Veus, home? Ja me ho he pensát
que ’t semblaria acertát.
JORDI. ¿Sabs quants anys tè la pubilla?
ΒΟΥ. Setse; y jo… Sí, es la edát bona,
com ja haurás sentit á dir;
l’ home sempre ha de tenir
uns quants anys mès que la dona.
JORDI. Bè; pero ¿ho dius de debó?
jo tinch pòr que rapapiejas.
Rapapiejas ó bromejas;
jo no’m puch dar altra rahò.
ΒΟΥ. ¡Ay llamp tè toch! ¿y per qué?
JORDI. Perque ella vá á comensar…
ara es la edat de ballar,
y riure y corre…
ΒΟΥ. Y bè, ¿y qué?
JORDI. ¿Y creus que ballará ab tú?
ΒΟΥ. No; pero ballará ab altres.
Si ho vol ella y jo, ab nosaltres
¿qui s’hi ha de ficar? Ningú.
JORDI. Boy… potsé ‘t vás á alocá.
Ni qu’ ella no ’t diguès no,
¿cóm vols que senti passiò?
ΒΟΥ. Que no la senti, ¿qué ‘m fa?
Sò esquerrá, sabs la manía,
y á n’ al mon cada hu es com es:
jo sempre tot al revès.
JORDI. Es que ni al revès seria.
Vell com ets y com se sab,
¿podrá may dá una besada
en una cara arrugada?
ΒΟΥ. ¡Oh! Que no me ’n dongui cар.
JORDI. Quant sigui la tèva dona,
si al fi ho poguesses lograr,
¿anirá ab tú á passejar?
ΒΟΥ. Que hi vagi ab l’ ávia Tresona.
Per mí res d’ aixó m’ altera;
fins, si vol, la casa es gran:
ella pot viure al devant
y jo á la part del darrera.
JORDI. Pero si aixó arriba á ser,
que no menji ni passeji,
ni may prop tèu se la vegi,
¿per que será tu muller?
ΒΟΥ. ¡Ay, ay! ¡Per guiarla jo
en lo que del mon ignori,
per deixarlhi, quant me mori,
lo que tinch en un racò.
Per poderli dir ab dret:
així no serás ditxosa.
Per çó sols la vull ma esposa.
Ara ja ho sabs: clar y net!
JORDI. ¡Boy…! (Enternit.)
ΒΟΥ. ¿Y ara?
JORDI. ¡Vina als meus brassos!
ΒΟΥ. ¿Qué ’ns despedim?
JORDI. ¡Vina aquí!
ΒΟΥ. ¡Ah! Bè, aixó sempre… per mí…
JORDI. Ni la mort romprá aquets llassos.
¡Ah! no ; mal’ herba may mort.
Anys fá qu’ ho dich y no ’m erro.
JORDI. Tú ab lo teu mall forjas ferro;
pero, á n’ al cor, hi bats or.
Ho veig, ho tindré present,
y, sino espòs, ets desd’ ara
perque li fasses de pare,
marmessò án’ al testament.
ΒΟΥ. ¿Y ja aixís la puch renyar
y guiarla ab los mèus concells?
JORDI. Sempre crech qu’ ha fèt cas d’ ells;
mes, sino, li pots manar.
ΒΟΥ. Doncas ja no vull res mès..
¿Ahont es ella? Ara comenso.
JORDI. ¿Es pot ser?…
ΒΟΥ. No, ca; es que penso…
Ja t’ ho contarė desprès.
Tú sabs bè com jo l’ estimo.
S’ ha criát ‘prop de la fornal,
y pensant qu’ aixó li es mal,
ja ni aixeco el mall ni llimo
(que no pensi en aquest cas
que jo he vist á la montanya.)
JORDI. ¿Donchs qué hi ha, qu’ es, qué t’ estranya?
ΒΟΥ. Quant sigui l’ hora ho sabrás. (Se’n vá.)
JORDI, BIEL.
JORDI. ¡Pobre Boy!… Es vell… es vell…
BIEL. Nostramo. (Per la trapa, que tanca.)
JORDI. ¿Qué hi ha Bialò?
BIEL. Vinch enviát per un minyò.
JORDI. ¿Vèns tú?
BIEL. A parlarvos per ell.
JORDI. Pero, ans de saber que vol,
sapiguemho tot, manxaire.
¿Quí es ell?
BIEL. El que no fá gaire,
heu sentit tocá ’l fluviol.
JORDI. ¡Ah! El cansoner.
BIEL. A n’ al poble
se li ha tret aquest motíu.
JORDI. Sí; pero ell jo crech que ’s díu…
BIEL. Pere Pau; te ’ls noms en doble.
JORDI. ¿Y qué vol aquest minyò?
BIEL. Una mercé; puig li passa
que, com á n’ ell la carbassa
sempre li ha fèt molta pò,
li cal ausili, y com es
cosa que mòlt se li endona,
ha buscát… una persona…
de respecte, qu’ us parlès.
JORDI. ¡Ah! Ja. ¿Y la persona ets tú?
BIEL. Sí; ’l manxaire.
JORDI. Ja m’agrada.
BIEL. ’Sent una persona honrada,
ja es persona.
JORDI. Ben segú.
Esplícat.
BIEL. Com notaréu,
jo festeixos ab la Roseta;
ja li porto una floreta,
ja li regalo una creu,
ja, com avuy, la he firada
d’un anell de plata…
JORDI. Sí.
BIEL. Pero aixó qu’ heu vist aquí,
pot ser mès d’ una vegada,
no vol dir que la idolatri
ni que jo la estimi, no,
perque, en aquesta qüestiò,
jo, la festejo per atri.
JORDI. ¡Llamp tè toch! Per ço jo deya:
¿D’ hont dianxa treu tants diners?
BIEL. ¡Y es clar! ¿cóm voléu qu’ ho fès?
Era per ell que jo ho feya.
Ell me coneixia á mí,
y, com fá temps que ’l coneixo,
y sab ell que ’l protejeixo…
JORDI. ¡Ah! ¿Tú ’l protejeixes?
BIEL. Sí. Com quá n’ al mon passa aixó
que no hi ha home sens home.
JORDI. ¡Ja, ja, ja! ¡Miréu qu’ es broma!
¡Ay llamp tè toch de Bialò!
BIEL. Quant vaig estar de manxaire
á casa l’ altre ferrer,
ell, que ‘s lo fadrí primer,
ja no treballava gaire:
estava mal humorát,
y, al veurerm’ venir aquí,
fesme est favor, me vá dí,
que ‘t será per gros pagát.
Veyeusho aquí tot; la estima,
y, com que ’l pobre xicot
está fèt un caramot,
que no treballa, ni llima,
pensant que vos no ’l voldréu,
m’ ha dit: Parlalhi, y aixís,
tenint ja ‘l vostre permís,
que ells s’ entenguin y ’ls caséu,
ó li dich que ré ha de tréurer
del fluviol y el refilar,
perque… es clar, ja pots xiular
si es que ’l ase no vol béurer.
JORDI. Home… m’ has dit una cosa
que no ‘m desagrada gens.
Com en Pau no n’ hi ha molts cents.
BIEL. ¡Ca ha d’haver!
JORDI. Si ell s’ hi posa
es un bon ferrer de tall.
BIEL. Maneja mòlt bè la llima.
JORDI. Fá ’l que vol ab planxa prima.
BIEL. Es molt llest.
JORDI. Tè cop de mall…
BIEL. Mòlta idea.
JORDI. ’S porta bè…
BIEL. Treballa molt.
JORDI. Res l’apura…
BIEL. No mès es un xich criatura…
pero… aixó… jo ja ’l guiarè.
JORDI. Dígali que ’ns parlarém.
BIEL. Bè, vaja, diréu que sí.
JORDI. Ell que vingui y parli ab mí.
BIEL. Donchs vaig á veure á n’ en Jem
á la fira, per si acás
li falta res, y, en tornant,
ho arregléu en un instant,
perque jo del bosch sé un cas,
y ell ne sab un de la reixa…
JORDI. ¡Del bosch! ¿De la reixa dius?
BIEL. Res… vull dir que si pot èsser
havéu d’ aná un xich depressa.
Desprès sabréu los motíus.
JORDI. Com vulgas.
BIEL. Lo pas se dòna,
y, un cop ben arreglát tot,
desprès, si acás, lo del dot
ja ho parlarém una estona.
Com no tè ell pare ni mare
y jo me ’n cuido…
JORDI. ¡Ay caráu!
BIEL. Vaja doncas… Adèu siau;
penseuhi y obréu com pare.
(Encaixant formalment y anantsen molt sério.)
JORDI, lo BARÓ, ARNAL, y dos patges que portan tapicerías y bultos en paquets.
JORDI. ¡Je!… ¡Ay diable de manxaire!
Re; ‘l mateix qu’ un home gran.
BARÓ. Mestre Jordi…
JORDI. ¡Hola, Endavant!
BARÓ. No hem tardát en veurerns gaire.
JORDI. Sabéu qu’ aquí es casa vostra,
y aixís m’ honréu mès subint.
BARÓ. M’ ho havéu dit; per ço venint,
de que ho crech vos dono mostra.
Si no qu’ ara ‘ns passa un cas
que vos m’ hi podéu fer bè.
JORDI. Donchs ja es cert qu’ us li farè.
BARÓ. Obras á n’ al castell fas,
com ja debéu saber massa,
y, volent qu’ una sorpresa
la senyora baronesa
rebi, pensém una trassa.
Si allá hònt ella aquí a Olot posa
portém la tapicería,
la veurá, y no tè en sòn dia
sorpresa del qu’ es hermosa.
Si la duhém á la posada,
ó, com ne dihéu, al hostal,
lo trasbals hi pot fer mal,
y res val si es matxucada.
Pensavam doncas, si á vos
molestia alguna no us era,
ferho d’ aquesta manera:
fer portá aquí lo que fòs,
quedarse ’l criát fins al dia
perque tot ho anès rebent,
y, així ocult, fins al moment
de sè ’l castell, no ’s veuria.
JORDI. ¿Es dir donchs, que sa ecselencia
vol?…
BARÓ. Que ’l mèu criát menji aquí
y dormi fins que jo…
JORDI. ¡Y sí!
¡Dèu no ’ns donguès altra urgencia!
BARÓ. Es indiferent lo lloch.
Qualsevol racò…
JORDI. No… ¡ca!
Bon llit y taula aquí hi ha,
y, quant es l’ hivern, bon foch.
Sòm gent d’ enclusa y fornal;
pá, vi, y no molt bona cara,
perque hi ha alguna enmascara,
pero ab cor net, que mès val.
BARÓ. Avant donchs, entréu aixó,
y anéu duentho cada viatge.
(Arnal y ‘ls patges entran per una porta lateral.)
Jo us pagarè l’ hospedatge.
JORDI. Al hostal, á n’ aquí no.
BARÓ. Si així ho voléu, siga així.
JORDI. Vagissen en santa pau.
BARÓ. Donchs aquí queda l’ Arnal.
JORDI. Desd’ ara ’s pot quedá aquí.
BARÓ. Mes las cosas, si es vritát
qu’ ab diners no sòn pagadas…
JORDI. Vagi y paguiu ab dinadas.
BARÓ. (Ja tenim aquest pas dát.) (Se’n vá.)
JORDI, ROSA.
ROSA. Pare. (S’ assenta y ’s posa á brodar.)
JORDI. Vull que vegi ‘l noble
que, ab pá blanch y vi del vell,
tant com ell á n’ al castell,
tè ‘l daguè un hoste á n’ al poble.
ROSA. ¿Que parléu sol?
JORDI. ¡Hola! ¿Ets tú?
ROSA. Vos veig mòlt atalayát.
¿Qué hi ha alguna novetát?
JORDI. Mès que no ’s pensa ningú.
ROSA. (Si jo poguès saber ell
lo que li ha dit…)
(Mentrestant Jordi qu’ ha pres una fulla de daga, se’n vá cap á la mola y díu:)
JORDI. Noya, roda.
O sino no… broda… broda;
ja ho farè quant vinga aquell.
Los mateixos, ΒΟΥ.
BOY. ¡Llamp de Dèu, la fira, Jordi!
JORDI. ¿S’ha venút?
ΒΟΥ. Sis dallas ván.
JORDI. No s’havia venút tant
cap any, que jo me’n recordi.
ΒΟΥ. Vejám jo si trovo un tros…
(Busca per entre trossos de ferro dels racons, cantant.)
JORDI. ¿Sabs, noya, qu’ has preguntát
si hi havia novetát?
ROSA. Sí.
JORDI. Donchs sí; hi ha un cas mòlt gros.
ROSA. ¿Qué ’s pare?
JORDI. Jo tè ’l dirè.
ROSA. ¿Y no ’l podeu dí al instant?
JORDI. No, pero espèral cantant,
perque crech que ’t plaurá bè.
Los mateixos. BIEL, ROS.
(Y quatre ó cinch fadrins ferrers qu’ anirán entrant y posantse ’ls devantals.)
ROSA. ¡Si será!…
BIEL. ¡Ay, Boy, la fira!…
ΒΟΥ. Ja ho sabém, ja li he dit jo.
BIEL. Vos dich que ’s vén de debó.
ΒΟΥ. No trovo aquell ferro.
JORDI. Mira…
(Donantli ab sencillés.)
T’he dit á la dreta y…
ΒΟΥ. ¡Vés!
BIEL. Y bè ‘l pobra, per ço s’ erra:
com d’ ell la dreta es la esquerra,
s’ hi enganya y no trova res.
TOTS. ¡Ja, ja, ja!
ΒΟΥ. Mira, manxaire,
qu’ ho sabrás si sò esquerrá.
(Ros vè cantant pe ’l carrer.)
¡Hola! ’L Ros que canta ja.
BIEL. ¡Uy! ¡No canta poch ni gaire!
FADRÍ 1. Dèu hi sigui.
ΒΟΥ. ¡Hola, Magí!
FADRÍ 2. Que Dèu vos guart.
BIEL. ¡Je, je! En Pere.
JORDI. Petit, roda. No, no… espera.
(Entran dos fadrins mès que componen lo total.)
BOY. ¡Ajá! Já son tots aquí.
JORDI. ¡Oy que no hi pensava! Noya,
prepárat… hi ha un foraster.
ROSA. ¡Un foraster!… ¿Cóm pot ser?
JORDI. ¡Y dèixau correr, baboya!
De tenirlo he dát paraula,
y tú has cumplert tot seguit,
mudant la bánova al llit,
y posantli un plat á taula.
ROSA. ¿Quí deurá ser?
BOY. ¡Au! Lo mall
y á bátrer bè aquella planxa.
JORDI. Roda, xich. (Biel roda y Jordi esmola.)
ΒΟΥ. Donchs jo la manxa.
(Boy fica un ferro al foch y arregla l’ carbò. Los fadrins agafan los malls y esperan entorn de la enclusa.)
ROSA. Escoltéu, pare.
JORDI. ¿Qué hi ha?
¿Ab quina embaixada ’m vens?
ROSA. ¿Aquest forasté?
JORDI. Aquí ’l tens.
Los mateixos. ARNAL y los dos patges qu’ havian dút los paquets, que se n’ van.
ARNAL. Dèu vos guart.
BIEL. (¡Ell!)
ROS. (¡Ell!)
ΒΟΥ. (¡Ell!)
ROSA. (Al veurerl’.) (¡Ah!)
ARNAL. (Dissimula.)
JORDI. ¿Qué?
ROSA. No… re.
Que m’ he punxát ab la agulla.
JORDI. Jo ara esmolo aquesta fulla,
perdonéu. (Esmola y canta baix.)
ARNAL. No hi ha perqué.
JORDI. Aquí estéu com al castell:
s’ entra, ’s surt, se pren, se deixa…
BIEL. (¡El del bosch!)
ROS. (¡El de la reixa!)
ΒΟΥ. (¡El de la montanya!) (Los tres observantlo.)
ROSA. (¡¡Ell!!)
JORDI. “Esmola qu’ esmola,
fès dagas, daguer;
fès dagas que passin
las mallas d’ acer.”
ΒΟΥ. (Observarè.)
BIEL. (Observarém.)
(Arnal s’ha anát acostant á Roseta y, assentantse ’l sèu costát en cadira que s’hi porta, díu:)
ARNAL. Bonich broda la doncella.
ROSA. Es plata y or.
BIEL. (Séu prop d’ ella.) (Toca la una.)
ΒΟΥ. La una, noys; comensem.
(Los fadrins se preparan. Boy agafa la corda de la manxa. Rosa broda conmoguda y canta per dissimular mirant de reull á Arnal. Biel roda y canta; Jordi, que no ha deixát de ferho may, finalisa l’ acte cantant la cansò. Lo telò pausát.)
CUADRO.
FI DEL ACTE PRIMER.
La mateixa decoració.
ROSA, ARNAL, JORDI, BOY, BIEL, ROS, y tots los fadrins. Los dos enamoráts un á cada cantó de teatro. Los ferrers tots al entorn de JORDI que figura acabar de contarlos una rondalla.
JORDI. No, si jo ho tinch de trovar…
Si ’m balla pe ’l cap.
BIEL. ¿Vos balla?
BOY. Bè, sí; tú calla, quitxalla.
JORDI. Calléu… deixeumhi pensar.
(Ell pensa y tots esperan qu’ ho trovi.)
ROSA. (¿Qué li déu passar? Agravis
tenen de se. ¡Verge pura!
(Mirant á Arnal.)
Aquest sonrís d’amargura
no se’n vá may dels seus llabis.)
ARNAL. (¡Tant honráts, tant bona gent,
d’ ánima tant ennoblida!…
¡Ah! No puch… no puch… m’ho crida
la veu del remordiment.)
JORDI. Sí, ja ho tinch.
BIEL. ¡Ah! Ja s’ hi posa.
BOY. ¡Calla!
BIEL. Es que…
BOY. ¡Calla, que ‘s tart!
Sembla que, Dèu nos en guart,
t’ han dát una mala cosa.
JORDI. Sí… la tornada fá així.
ARNAL. Adèu siau… (Alsentse per anarsen.)
JORDI. ¿Y aixó minyò?
¿Potsè es que jo, ab la cansò,
vos hi umplert massa ’l magí?
ARNAL. No; pero no ’m trovo bè.
JORDI. ¡Bo! Endavant… fruita novella.
¡Ja us ho ha encomenát aquella!
Tú… sí… ¿qué ‘t creus que no ho sè?
Y que n’ hem de parlá en gran.
Sembléu musòls… tot lo dia
ab lo cap baix pe ’ls racòns.
BIEL. Sí… no… y en sentint cansons…
BOY. ¡Calla!
BIEL. ¡Ay! (Per lo cop que li ha donát.)
JORDI. ¡Ditxosa alegría!
¿Qué tèns? ¿Qué rediable ’t passa?
BOY. (En sent pare, tots pá al ull.)
BIEL. Y bè… vaja; girem full.
JORDI. No; perque ja es un xich masa.
¡Si no t’en vás! (Corrent cap á la noya.)
ROSA. ¡Ay! (Alsantse espantada.)
BOY. (Detenintlo.) ¡Detenta!
JORDI. ¡Vèsten… vès del mèu devánt,
y no hi tornis, fins y á tant
que hi pugas venir contenta!
(La noya recull la feyna y se ’n vá trista.)
ARNAL. (¡Pobra Rosa!)
JORDI. ¿Veus? ¿No dòna
aixó engunia? ¿Qué tè? ¿Qu’es?
Tornarè aviát, y, desprès,
ne parlarém una estona.
ARNAL. De mí no ho heu d’ estranyar.
No es que ‘l tracte no m’ agradi,
ni que la casa m’ enfadi,
ni que no ‘m probi ’l menjar.
Ja sè sab que ’n mí es mal vell
la tristesa d’ aquets viatges;
fèt allá, ab los altres patges,
á divertirme ’l castell…
BOY. (¡Uy, y quín xicot mès destre!)
BIEL. (¿La sab llarga, oy Boy?)
BOY. (¡Uy, uy, uy!)
JORDI. Vaja tè; jo, ’l que ’s per ’vuy,
ja hi acabát la palestra.
BOY. ¿Qué vols dir?
JORDI. Qu’ estava alegre
y que ja m’hi enfosquit.
BOY. ¡Vaja, home; aquí tot seguit!
JORDI. No, no; ¡tinch un cor mès negre!
BOY. ¿Y per ço no tens consòl?
¿Y per ço estás trist, baboya?
JORDI. ¿Qué no vèus qu’ aquesta noya
me ‘l colla á dins d’ un cargol?
BOY. ¡Anem vès, vès, ximple, vès!
¡Vaya un diable de taleya !
La cansò ¿cóm dius que feya?
JORDI. No; ja la dirém desprès. (Se’n vá.)
Los mateixos, menos JORDI.
BOY. Ja ho heu vist. (Als fadrins, ab misteri.)
TOTS. Sí.
BOY. Hem de salvarlo,
y ja ho sabéu.
ROS. Endavant.
BOY. ¿Crech qu’ havéu entés bè ’l plan?
BIEL. ¿Qué voléu torná á esplicarlo?
BOY. ¿Y si hi tornés, qué hi hauria?
BIEL. Que si mil cops ja l’ heu dit,
fòran mil y un.
BOY. ¿Sí, petit?
(Fá l’ amoròs y desprès l’ agafa.)
¡Ara! Ara ’t tinch.
ROS. Ja ho sabia.
BIEL. ¿Ay, ay, ay!
ΒΟΥ. ¿Es dir que tú
fins del espiritu tuó
te mofarás?
BIEL. ¡Oy que no!
Si encara estich en dejú
¿cóm voléu que ’m mofi?
BOY. Mira:
perque ‘t recordis millor
de que á n’ al fadrí major
que las aurellas t’ estira… (Lo joch.)
¡Ay borrango de criatura!
¿Qué no veyéu quin posát?
TOTS. ¡Ja, ja!
BOY. Res; me te embruixát;
vull pegarli, y la figura
que ’s posa á ferme ’l xicot…
BIEL. ¡Ah! No… no aprenguéu de viurer.
BOY. Y veusho aquí… ¿Qué ’m de riurer?
BIEL. Jo…
BOY. Tú tens la culpa de tot.
BIEL. ¡Oh! Aixó si que poch ni gaire
me sorpren ja.
BOY. ¿Qué vols dir?
BIEL. Qu’ aquí ja no ’s tè de dir.
De tot tè culpa ’l manxaire.
BOY. Bè, aixó es vritát.
BIEL. ¡Tant se val!
Ni qu’ us en haguéu rigút.
Sempre ‘l manxaire ha sigút,
lo bobo de la fornal.
De dès que entra á sè aprenent,
aixerit y net de cara,
fins que s’ hi fá una enmascara,
ni ell parla, ni ningú ‘l sent.
Pero ja arriba al moment
en que sent de carbó flaire,
ja, per no mirarshi gaire,
la cara s’ ha enmascarát,
ja, de tot lo qu’ ha passát,
¿quí ‘n tè la culpa? ’L manxaire.
Vá ’l ferrer á treballar,
y ell paga tot lo que passa;
si es fadrí, y li han dát carbassa,
mòlt cuidado ab lo manxar;
si canta, rep per cantar;
si no, per darse poch aire;
si parla: –Calla xarraire;
si calla: –Parla mussòl;
si de la carbassa ’s dòl,
¿quí ’n tè la culpa? ’L manxaire.
¿S’ acaba ‘l vi del porrò?
–Lo manxaire l’ ha begút.
¿Lo cantiret ja ‘s aixút?
–Se l’ ha begút ‘n Bialò.
¿Renya lo fadrí majò?
–Ja l’ espía aquell xarraire.
¿Compareix l’amo cridaire?
–Ja li ha dit aquell mussòl;
y ¡fins de ploure ó fer sol!
ne tè la culpa ‘l manxaire.
Y, d’ aquí, rep clatellada;
d’ allí, puntada de pèu;
d’ allá estirada, que t’ tréu
mitja orella d’ esquinsada!
A l’ un pegarli li agrada,
á l’altre, sentil cridaire,
y com pilota que ‘n l’ aire,
jugant á gèps s’ ha tirát,
encara, d’haver votát,
¿quín tè la culpa? – ‘L manxaire.
¡Y ’l manxaire, que ja es net
d’ allá hont li dòna la gana,
perque del clatell la llana
a clatelladas li han tret,
per guanyá d’ un cop lo plet,
se torna pillo, xarraire,
rata, astút, dropo, cridaire,
golós, brút y enmascarát,
perque aixís sigui vritát
que’n tè la culpa ’l manxaire!
TOTS. ¡Bè, bailet! ¡Molt bè! ¡Molt bona!
ROS. No pot pas dirse millor.
BOY. No; aquest noy, predicador,
enfonsaria una trona.
BIEL. ¿Quí? ¿Jo? ’L mateix faig un ganxo
de ferro á la vostra vista
que cavo ó sòch organista.
BOY. ¡Ah! ¿Sí? ¿Tocas l’ orga?
BIEL. Manxo.
ROS. Bè; pero vaja, acabém.
¿Cóm se queda?
BOY. ¡Ay votaván!
¿no havèm combinát lo plan?
ROS. ¿Y aquell será ’l que farém?
BOY. Aquell, seguit fil per fil,
y, un cop cassát, pochs treballs;
si acás crida, en l’aire ‘ls malls,
qu’ ofeguin los crits del vil.
Baixareu al soterrani
quant tornaréu, no per ‘quí,
per l’ altra trapa d’ allí,
y faréu… lo que jo us mani.
BIEL. ¿Y no penséu que ’l vehinát
quant sentirá que piquém?
BOY. Deurá pensar que vetllém,
com ja cent cops ha passát.
L’ entrar… per ’l hort.
ROS. Ben pensát.
BOY. Adèu siau.
UN. Adèu. (Se’n ván los fadrins.)
BOY. Adèu.
Sopéu de gust y veuréu
com tot quedará endagát.
BOY, BIEL.
BIEL. Sí… endagát… jo sè una cosa
que si la sabesseu vos…
BOY. ¿Ja ’m vols posar neguitòs?
BIEL. Jo… Com que jo vos faig nosa.
¿Qué n’ héu de fer del que sè?
¡Ni tant sols podéu sentirme
que no ’m volguéu dá un revès!
BOY. Bè, ara… digas aixó… qu’ es
y vès de no entretenirme.
BIEL. ¿Y si us ho dich es de veras
que no ’m daréu mès crostò?
BOY. Sí; y desprès, si ets bon minyò,
tè darè un trenti per peras.
BIEL. Aquest criát… (Ab gran misteri.)
BOY. ¡Ah! ¿Aixó t’estranya?
Es la persona mateixa
qu ’l Ros vá vèure á la reixa,
tu al bosch, y jo á la montanya
festejant ab la Roseta.
BIEL. ¿Quí us ho ha dit?
ΒΟΥ. La mèva astucia;
jo, que ni un punt he deixát
de vigilá á n’ aquest criát,
y… tot ho he vist.
BIEL. ¡Santa Llucia!
Miréu com un estornell.
¿Donchs allavoras, tambè
ja debéu saber pot sè,
lo que jo á nit he vist d’ell?
BOY. ¡Ah! Tú has vist alguna cosa?
BIEL. ¿Uy! ¡Ja, ja! ¡Si he vist, me díu!
BOY. (Déu sè ’l mateix.) ¿Qué?
BIEL. Veníu.
ΒΟΥ. Ja pots ja; ningú ’ns fa nosa.
BIEL. La nit passada, á las très,
m’ ha semblát remor confòs
sentí aquí, y, per lo que fòs,
m’ also y vinch sense dir res.
Seguia ‘l corredò avall,
que desde ’l quarto aquí vè,
quant, tot de prompte, ’m detè
lo sentir tres cops de mall,
que llavors m’ han sorprès doble,
entre la remor confusa,
perque eran dats á la enclusa
del altre ferrer del poble.
BOY. (Bè, vaja: ha vist lo mateix.)
BIEL. No ‘n faig cas y cap aquí;
pero just arribo allí
á la porta; quant, d’ aqueix
finestrò, la llum qu’ entrava,
de un raig tremolench de lluna,
m’ ensenya ben clar, tot d’ una,
al foraster qu’ aquí estava.
¿Qué fá aquí llevát, lo ruch?
m’ he dit jo, y ell, ab treball,
aixeca ben alt un mall,
l’ abaixa: y díu: No; no puch.
Llavors l’ altre mall picar,
allá al lluny torno á sentir;
ell torna aixó á repetir;
no pot y ’s posa á plorar.
BOY. ¡Puf! ¿Y aixó es lo que sabs nou?
BIEL. ¡Ah! ¿Es dir que vos?…
BOY. ¡Votaván!
¿Donchs per qué he fèt lo mèu plan
si no per ço, cap de bou?
BIEL. Bè… pero ¿aquest plan?
BOY. Manxaire,
lo secret del atmetllò
díu: jo ’l puch sabé y tú no.
BIEL. ¡Ah sí, perque sòch xarraire!
BOY. No ho ets; pero ara convè
callar per lograr la cosa.
BIEL. Es qu’ aquest criát me fá nosa.
Jo tinch de dú ’l cansonè,
per demanar la Roseta,
y mentre aixó duri així,
es clar; no ’l puch fer veni.
BOY. ¿Donchs que li fás de consueta?
BIEL. No; ell no ho vá demanar;
pero jo veig que s’ estiman,
y están tristos, y s’ apriman,
y… vaja, re… ’ls vull casar.
BOY. (Sí; ja s’ hi adova.)
BIEL. ¿Qu’ héu dit?
BOY. ¡Re, re; deixau correr, vès!
BIEL. ¡Oh! ¡Vès! M’ heu dit que desprès…
BOY. No estich per cansòns, petit.
BIEL. ¡Vos m’ heu dit: manxaire, parla !…
BOY. ¡Si ‘m tornas á parlá així,
d’ una bofetada aquí
tè rompo la cara!…
BIEL. ¡Au!¡ Darla!
BOY. ¡Vès ves á dins! ¿Vejám? vina; (Lo joch)
las mans…
BIEL. Me las he rentadas
com m’ havéu dit, tres vegadas.
BOY. Bè, vaja, sí; ja es prou fina.
BIEL. Y ¿per qué, Boy?
BOY. En sent l’ hora
ja ho veuréu tot: ara vès.
BIEL. Donéu.
BOY. ¿Qué?
BIEL. ’L trenti.
BOY. (Aixordantlo.) Desprès.
BIEL. ¡Bè, raro, bè!… Fora, fora (Se’n vá.)
BOY.
BOY. ¡Ay dimoni de criatura!
¡Miréu que ‘s entramaliát!
¡Hola! En Jordi qu’ ha tornát.
Vejám que vol, y cordura.
Si ell sapiguès… ¡uy, uy, uy, uy!
Si jo diguès… ¡ca, ca, ca, ca!
Llavoras ell… ¡sha, sha, sha!
(Fent petar la llengua.)
No, no… psit, ¡bah! Lo d’ avuy.
La millò arma es poch segura;
lo millò es com ells, nyau, nyau;
qu’ entri ‘l cunill á n’ al cau,
y desprès: nyach… vè la fura.
BOY, JORDI.
JORDI. ¡Hola, Boy! ¿Estás ben sol?
BOY. Si la mola y la fornal
no poden ferhi cap mal,
sols estém.
JORDI. Donchs vinch resòlt.
Esquerrá, tú á casa mèva
hi èts de desde mòlt petit;
al avi, al pare, has servit,
y conech la honradés tèva.
‘Sent aixís, m’ has d’ estimar
ab mira tant carinyosa,
que jo, per tú, no veig cosa
que no se ’t dega confiar.
BOY. Segueixte esplicant; per ara
comensas bė.
JORDI. Donchs lo fèt
es, que ‘t tinch de dí en secret,
lo qu’ has vist, fá un quart no encara.
La Rosa, qu’ un mès no fá,
era l’ alegría pura,
es ara un mar d’ amargura
que res pot dolsificar.
Per lo que ’m vá dí ’l manxaire
váreig pensar que potser
estimava al cansoner,
pero ¡cá! ni poch ni gaire.
Ni vol esser sa promesa
ni per res del mòn lo vol
per mès que toqui ’l fluviol,
y segueix ab sa tristesa.
BOY. ¿Y ab tot aixó que ’m vols dir?
JORDI. Que sabent quant la vols tú,
me digas, si sabs segú,
que ’s lo que li pot succehir.
BOY. Digas bè que li succeheix.
JORDI. ¡Ah! ¿Y tú ho sabs, Esquerrá?
BOY. ¡Bah!
Jo, tant bè com tú ’l pe á pá.
¿Per qué sino un hom serveix?
Jo, com tèu fadrí major,
me cuido de tot quant siga:
y á mès de feyna y botiga,
tè porto filla y honor.
JORDI. Donchs, si de dol es segú
que ella tè l’anima plena,
d’aquest plor, d’aquesta pena,
quí n’es lo culpable?
BOY. Tú.
JORDI. ¿Jo, dius?
BOY. Sí, tú ab tot aixó
que m’ estás esplicant ara;
tú, que com home y com pare
sempre ‘t perts per massa bó.
Tú, que estás erra que ’t erra,
que aquí tot dret ha de ser;
y á n’ al mon, per anar bè,
tot s’ ha de fè ab la má esquerra.
¿Veus á ta filla plorar?
Donchs siga clar, siga fosch:
–¿ Ahont tè ‘n vas, Roseta?–Al bosch;
y al bosch la deixas anar.
Vè un dia un noble á n’ al poble,
y tú, no mès per probar
que si un noble ‘t vá insultar,
t’ en olvidas, ab cor noble,
segueixes los concells… sabis,
de lo que ‘l tèu cor tè mana,
y, olvidát de ta germana,
tornas favors per agravis.
Donchs no senyor; si vè al poble
un noble y no es ben honrát,
ni ’l noble, ni ’l sèu criát,
posan aquí estánt al poble.
–¡Oh! Qu’ aixó tothom ho fá,
quant honrát y digne s’ es.
Donchs tú no; y fesho al revés,
com jo, que sòch esquerrá.
Y aixís salvarás la filla,
y la ventura, y l’ honor,
y la fé, y la pau del cor,
y l’ hisenda que ‘t perilla;
puig si ’l ferho tot ben dret
ha de dá armas á n’ als vils,
y ha de perdre á tants de mils,
y ha de dú afanys com aquet,
ara y sempre, y fins quant ja
vegi als peus del llit la mort,
Dèu me deixi obrar ben tort,
y morir ’sent esquerrá.
JORDI. Boy… ¡me tens en ansietát!
¿Qu’ ha passát, qué passa aquí?
BOY. Perdona noy, no ho puch dir,
perque tinch ja ’l plan tramát.
Si ho sabeses… No convè.
Cridarias, matarias,
y tot lo del mon farias
menos lo que s’ha de fè.
Cada hu per ’llá hont la enfila,
dirás… y ’t crech en aixó.
Mès, si’n vols saber la rahò,
tórnat astút, y… vigila. (Se’n va.)
JORDI.
JORDI. ¡Díu que vigili, y ‘m renya
perque al bosch vá aná la Rosa!…
Parlant desprès d’ altre cosa
me renya mès, y s’ empenya
en probar que ‘s mal pensát
l’ admetre aquí al foraster,
que ‘s patge del cavaller…
¿Vol dir pot ser qu’ aquest criát?…
Sí… Ell ha tret lo mirall
de ma germana aquell dia….
¡Oh! ¡Pobre d’ ell! L’ estendria
als meus peus d’ un cop de mall.
No pot sè… es home de bè…
per mil rahons… per una pila;
pero ‘l Boy m’ ha dit: Vigila…
Creguémlo… vigilarè. (Se’n va.)
BIEL, AGNETA.
AGNETA. ¡Ave-María Purísima!
BIEL. Mare y reina celestial. (Portant llumanera.)
AGNETA. La senyora baronesa…
BIEL. ¡Ay! Vaig corrent á avisar…
AGNETA. No; mira, bailet…
BIEL. No ’m toqui.
AGNETA. Lluny d’ avisar, mès aviát
convindria que ’ns deixesseu
solas, aquí, algun instant.
¿Ho sents fill?
BIEL. ¡No ’m toqui dona! ¿véu?
AGNETA. ¿Qué?
BIEL. Ja m’ha emmascarát.
AGNETA. ¡Y tèns rahò!
BIEL. ¡Vaya! ’Ls manxaire
sòn com noyas de quinse anys:
mira y no ’n tochs.
AGNETA. ¿Y qué ‘t sembla?
¿Podrá sè ’l qu’ he demanát?
BIEL. Anirè tot de seguida
á dirho á n’ al Esquerrá.
AGNETA. Just; que ‘ns deixin aquí solas
no mès que cosa d’ un quart.
BIEL. Mòlt bè díu. ¡Fins la senyora
baronesa!… ¿Qué será?… (Sen vá.)
AGNETA, BARONESA, DALMAU.
BARONES. ¿Agneta?
AGNETA. La mi senyora
ja tè arreglát lo sitial.
BARONES. No sè perque avuy me sento
ab forsa y valor com may.
AGNETA. Y tal; bè massa hu observo;
tè mès ferm y segú ’l pas,
la veu mès alta y entera,
lo pols mès acompassát;
lo respirar mòlt mès lliure,
lo color mès natural…
BARONES. Calla; m’ amohinas, Agneta.
AGNETA. Mi senyora, ja he callát.
BARONES. Digas al criát que se ’n vagi.
AGNETA. Vèsten y esperat, Dalmáu.
(Lo criát se ’n νá.)
BARONESA, AGNETA.
BARONES. ¡Ay, si sabias Agneta,
com tinch lo cor traspassát!
Allí, á casa dels marquesos,
no podia respirar;
necesitava esplayarme
y no podia… no… may.
¡Ay Senyor, Senyor! Sò vella,
sò mòlt vella… tinch mòlts anys;
si una vida tota honrada
s’ ha d’ infamá al cap d’ avall,
que no ho vegi… que no ho vegi…
que no ho vegi.. morí abans!
AGNETA. ¿Qu’ ha passat la mi senyora?
BARONES. Sí; tú ja no ho contarás;
y ademès, jo necesito
poder… poderho esplicar.
M’ estava á casa ‘ls marquesos
en lo jardí, part de baix,
quant sento remor de veus
darrera l’ encanyissát:
era ‘l mèu nèt, lo Barò,
rient de bò ab los sèus companys,
y ben prompte, clá espressantse,
lo sèu intent criminal,
los ha dit mòn nèt indigne.
Del vescompte en lo palau,
ha de ser duta la noya
del daguer, un cop allá…
¡Oh! No t’ ho vull dir, Agneta.
Ni t’ ho vull dir, ni ho sabrás.
Al sentirho, la vergonya
m’ ha dát al rostre la sanch,
y per éll, per nostre casa,
per ‘quest ángel de bondát,
qu’ entre tots, vils, vólen perdrer,
aquí he vingút al instant.
Lo mèu nèt, pe ’l plan indigne
que trama, prompte vindrá;
vull que, quant vinga, aquí ’m trovi.
AGNETA. ¿Ja pensa lo que li es mal,
la senyora baronesa,
l’ enutx qu’ aixó li dará?
¿Ja pensa?…
BARONES. Cállat, Agneta.
¿Creus tú que ma dignitát
ni un instant pot rebaixarse,
á que éll puga suposar
que jo sè sos plans indignes?
No; per éll será bastant
que vegi que la sèva ávia
protejeix ab viu afany
á n’ aquesta pobre noya
víctima de ‘ls sèus enganys.
¿Qu’ es? (Riallas fora.)
AGNETA.Lo nèt de ma senyora
que vè aquí ab los sèus companys.
BARONES. Deurá deixarlos; apártat,
perque fins que ja hagi entrát,
no vegi qu’ aquí nosaltres
ja l’ estavam esperant.
(Agneta s’ aparta y apareix al fondo ‘l Baró qu’ entra creyent que no hi ha ningú.)
Las mateixas. Lo BARÓ.
BARÓ. ¡Duptan que puga lograrho!
Qu’ ho duptin; ells s’ ho veurán.
(Avansa fins que veu á la baronesa y díu apart sorprès:)
¡Ah! ¿L’ ávia aquí? (Vá y li besa la má.)
BARONES. Passa avant.
BARÓ. (¡Si haurá pogút observarho!)
BARONES. ¿Qué vè á fè aquí ’l senyò heréu,
tant joganer y tant plaga?
BARÓ. Re; ’l daguer me fá una daga
de las bonas, de mòlt preu,
y jo venia á mirar
com tenia la sèva obra.
BARONES. Cautelòs estás de sobra.
BARÓ. Senyora ávia, déu parlar…
BARONES. No… has fèt mòlt bè; aixís ara
ja la sort d’ells no perilla;
jo proteijeixo á la filla, (Intenciò.)
tú protejeixes al pare.
BARÓ. ¡Qué sento! ¿La senyora ávia
protejeix la filla?
BARONES. Sí.
¿Es pot sè indigne de mí?
BARÓ. No es resoluciò prou sábia.
BARONES. Ditxosos los nobles qu’ honran
ab sa virtút y son tracte;
n’ hi ha en cambi, que, al sol contacte,
ja portan dol y deshonran.
BARÓ. ¿Ja hi ha sermò, senyora ávia?
BARONES. No; res… raresas de vella…
Es qu’ estimo á la doncella,
sòn prims los jonchs de la gávia
que la guardan, y vull dír
que, com sa bondát coneixo,
la estimo y la protejeixo
ab tot cor, fins á morir.
BARÓ.(¿Suspitará alguna cosa?
No ho crech; es sermonejá.)
BARONES. ¿Y ara, aquí á Olot, qu’ hi fás ja?
BARÓ. ¿Ja estèu de mí neguitosa?
BARONES. Clar qu’ ho estich; ab desficis
me tè ‘l vèurert’ tant parát,
perque… la ociositát
es mare de tots los vicis.
BARÓ. Avia, es mòlt enguniòs
que cada, cada vegada
que parlár ab mí us agrada,
siga per renyir tots dos.
¿Per qué tinch jo de trencarme
lo cap, llegint lletras mortas,
ni anar á trucá á las portas
de Roma per ordenarme?
¿Per qué tinch de vestir mallas
ni posar á mòn goig trèva,
si ja sobra á casa mèva
lo llaurer de cent batallas?
Mos passats ván guanyar gloria
per donarme un nom gloriòs;
riquesas, perque rich fòs,
y ecsemples grans per memoria.
Donchs si tot m’ ho ván deixar,
y de tot ja sò pubill,
¿per qué haig de buscar, com fill,
lo que ’ls pares me ván dar?
¿Si tot fèt ja vaig trovárho
que, fent mès, tinch de lograr?
BARONES. Lo que ‘n fèr t’ has d’ esforsar;
pots lograr lo conservarho.
Jo sò vella, y tinch memoria
de nostres antepassats:
n’ hi ha á la iglesia, n’ hi ha lletráts,
n’ hi ha á las armas, guanyant gloria.
¿Es res d’ aixó ‘l que fas tú?
Lluny d’ aumentar mès ta fama,
casante ab ilustre dama,
solter, no vols á ningú;
ab tos amichs calaveras
llágrimas per tot deixéu;
delirants, no respectéu
á casadas ni á solteras,
y la tèva fama es tal
per poble, vila y massía,
que’s malehit de nit y dia
lo nostre castell feudal.
¿Fá aixó quí tè noble cor?
¿Fá aixó quí sent la noblesa?
AGNETA. La senyora baronesa,
pensi qu’ ha dit lo doctor…
BARONES. ¿Es noble lo qu’ ara féu
los nobles d’ avuy en dia?
Jugar, cassar tot lo dia,
dá escándols per tot arréu,
y entre tant folgar y riurer,
com rassa dejenerada,
teníu la espasa occidada,
y ni sols sabéu escriurer.
¡Ah! Massa rahò tè lo poble
en odiarvos y mal-dirvos!
¿Cóm per nobles pot tenirvos
si en res vos trova sanch noble?
Noblesa… vol dir l’ escuma,
lo eccels del honor puríssim;
es l’ ecsemple brillantíssim
qu’ á lo gran y bo acostuma.
Noblesa, sens tal puressa,
noblesa dirse podrá,
pot dirsen; mes may será
la verdadera noblesa
la que, sens fé ni paraula,
sense sabiesa ni honor,
sense virtút ni valor,
qu’ arriba ja á semblar fáula,
confosa entre la brivalla,
y assistint al sèu enterro,
se consumeix com lo ferro
de vostras cotas de malla.
BARÓ. Lo que veig ja, senyora ávia,
es que ma condescendencia
es mòlta, y que ma paciencia
podría tornarse en rabia,
per sentirme renyá així.
Que no sòch un nin sabèu;
faig lo que vull: ¡Sò l’ heréu
del castell de Vallgorguí!
BARONES. ¡Enguerrant!!
AGNETA. ¡Jesus María!
BARONES. ¡Desventurát! ¿Qué m’ has dit?
Tú haverte á tant atrevit!!
Tú! En mal hora ho pasaria.
Tant abatuda, tant vella,
tant trista, tant tremolosa,
del tèu ávi sò la esposa,
¡de éll viuda per mala estrella!
Fill de rassa de valents,
tant sols honra vá donarme;
quant ab éll vaig enllassarme,
jo li vaig dar tots los bèns…
La hereva, donchs, sols sò jo.
Jo que puch desheretarte;
¡vina als mèus peus á humiliarte!
¡vina á cercar lo perdò!
¡Ara que ’l tèu orgull sab
fins ahont abatret podría…
Heréu de la baronía
de Vallgorguí, baix lo cap!
BARÓ. ¡Senyora ávia! (Inclinantse abatút.)
BARONES.¡Ja, ja, ja!
L’ heréu… L’ heréu, ¿vèus Agneta?
¿Vèus com la pobre velleta
encara fá tremolar?
Bè… vaja… re… Acostat… vina.
(Ell hi vá, ella li allarga la má y éll li besa.)
Y ara olvidemho… fill mèu.
¡Si jo t’ ho he dit pe ‘l bè tèu!
L’ ávia… la tèva padrina…
¿qué vol? que sigas ditxòs;
que per honrát te coneixin,
que ’n tot l’entorn tè beneeixin
pe ’l tèu cor bo y bondadòs.
¿No vèus que veig en perill
ton nom, ta honra, y ta casa?
¿No vèus que la tèva espasa
es la del fill del mèu fill?
BARÓ. Jo honrarla procurarè.
BARONES. Sí, fill mèu, sí… ho penso… ho penso;
tè veig ara y m’ en convenso…
¡Es tant bo sè home de bè!
¿T’ he posát trist? ¿T’ ha fèt mella?
No t’ ho he dit per çó ab cap rábia.
Es que la pobreta ávia
es ja ¡tant vella!… ¡tant vella!…
¡Y ‘ls vells sòn tant reganyosos!…
Aném, vaja… portat bè.
Jo sempre t’ estimarè,
si los teus fèts son honrosos.
Sigas bó, y no tingas pòr,
‘sent bó… ja may t’ intimidis;
mes, si no ho ets, no ho olvidis.
Jo salvarè ’l nostre honor.
Los mateixos. ROSA.
ROSA. Mi senyora baronesa.
BARONES. ¡Oh! Rosa… (Disimuléu.)
(Apart á Agneta y al Baró.)
Mira… just ara á l’ heréu
li alabava la finesa
del tèu treball.
ROSA. Mercé es
que no mereixo.
BARONES. ¡Oh! ¡No, no!
Sempre á l’Agneta dich jo
que no hi ha un altre qu’ ho fès.
¿Ho tens llest?
ROSA. Si mi senyora
baronesa pòt entrar…
Tinch pòr que ’s poguès tacar
ab la pols que hi ha aquí fora.
BARONES. Bè… Sí. (Aixís li parlarè.)
¿Entrar dius? Anem, Agneta.
Passa tú devant, Roseta.
Mes… no… vina… ara vè bè.
ROSA. ¿Vol mi senyora?… (Fent lo que s’ indica.)
BARONES. Sí… vina.
¿La vèus fill? Es la Roseta…
Bona… bona minyoneta!…
La tèva ávia l’ apadrina…
la protejeix; si arribès
lo cás de la mèva mort,
tú has de vetllar per sa sort,
y protejirla desprès.
BARÓ. Si ho vol senyora ávia així.
BARONES. Vull ben ditxosa sa estrella.
T’ ho mano… fè un mal á n’ ella
fora com fèrmel á mí.
ROSA. ¡Tanta mercé, mi senyora
baronesa!…
BARONES. Re… acabát…
y ara… tot quedi olvidát.
La pau la tèva ávia implora,
y aquest abrás la pau sella.
¡Enguerrant! ¡Fill! ¿Ploro? ¡Vès!
¡Vès!… No sò bona per res…
¡Me faig vella… ’m vaig mòlt vella!
(Se’n va ab Agneta y Rosa.)
LO BARÓ, ARNAL
BARÓ. ¡S’ha vist may sort com la mèva!
De tot tè culpa ’l Arnal.
ARNAL. Mi senyor.
BARÓ. De tú parlava
en aquest precís instant.
La mèva senyora ávia
m’ ha fèt aquí un sermó llarch;
es á dintre ara ab la Rosa,
y fins tinch pòr que tardant,
com tú tardas tant, per terra
vagin tots nostres treballs.
ARNAL. ¿Y vos ha dit al parlarvos,
quelcom que ‘ns puga indicar
que coneix la indigne trama
qu’ havém de portar á cap?
BARÓ. ¡Cá! Raresas del sèu génit;
estranyesas de ’ls sèus anys,
que jo he fingit acatarlas,
mòlt humil y ab lo cap baix,
perque nos fòs cás que, irada,
fès, com pot fè, un disbarát.
ARNAL. Senyor: aixó es lo que temo,
si vos tinch de parlar franch.
He vist avuy la vostr’ ávia
recelosa ab vos com may,
y ja qu’ aixó no us reporta
res mès que ‘l goig d’ un instant,
y per éll abatéu l’ honra
d’ aquest ángel de bondát,
excitéu l’ odi d’ un pare,
y preparéu tants de mals
potser damunt vostra casa
y ‘l nom gloriòs dels passats,
olvidéu á la doncella,
y entre tants rosers de Maig
com hi ha en los pobles qu’ voltan
vostre castell senyorial,
bè hi trovaréu una rosa
mès bonica, sino tant.
BARÓ. ¡Bè… mòlt bè… mòlt bè t’ esplicas!
Mes no m’ enganyas, Arnal;
altre… un altre es lo misteri
causa del tèu bon obrar.
Al fí l’ he pogút entèndrer…
No hi fá re… Acabém aviát.
Fá dias que per escusa
tèns la de que no s’ en ván
l’ Esquerrá ni mestre Jordi.
Avuy ho tinch disposát
tot de manera que prompte
sol á la casa estarás.
Jo ‘t preguntarè com sempre
desde cal ferrer de dalt,
tú ’m contestarás del modo
que tenim ja concertát,
y, per última vegada,
lo tèu pare, ’ls teus germans,
la tèva mateixa mare
viuhen de mas heretáts.
Si avuy no es mèva la noya,
si per ço no has procurát,
si no fas qu’ ella mateixa
me rebi á la porta amánt,
los tèus pares serán pobres,
perque ningú amparará
á quí á renyir s’ atreveixi
ab lo sèu senyor feudal,
y, mentres de pena morin,
tú serás de mí olvidát;
ni tú serás mès mon patge,
ni élls llaurarán mès mos camps.
ARNAL. ¡Oh!¡ Mare mèva!…
BARÓ. ¡Ja’m canso
de sostenir tants ingrats!
(Se’n vá.)
ROSA, ARNAL.
ARNAL. ¡M’ está bè… mòlt bè!… Ho mereixo
perque sòch un criminal.
ROSA. ¿Qué tens?
ARNAL. ¡Ah! Res… ¡Tant se val!
En estant sol m’ entristeixo.
ROSA. Arnal.
ARNAL. Rosa.
ROSA. Escolta.
ARNAL. Parla.
ROSA. Tinguém una esplicaciò;
ni tú pots dirme que no,
ni jo mès déch aplassarla.
ARNAL. No veig jo per quin intent…
ROSA. Comprench que ‘t donga sorpresa.
La senyora baronesa
surt d’ aquí en aquest moment.
ARNAL. No la he vista.
ROSA. Ni podias;
per l’ altra porta ha surtit.
¿Sabs, Arnal, lo qué m’ ha dit?
Lo que tú ‘m vás dir fá dias.
Qu’ ennamorát de mí un noble,
s’ ha proposát conseguirme,
qu’ ella ho sab y que vè á dirme
que, ja que ‘s trova á n’ al poble,
jo visca mòlt recelosa
del mèu bon pare al costát,
que busqui un marit honrát,
y qu’ ab éll siga ditxosa.
ARNAL. ¿Y t’ ha dit lo noble quí era?
ROSA. May lo nom m’ ha volgút dir.
Mes jo t’ ho déch prevenir
perque en tú ’l mèu cor espera.
ARNAL.¡Esperas! ¡Pobre esperansa
que morirá al ser nascuda!
¡Qué trista es, Rosa, quant muda
en desengany la confiansa!
ROSA. ¿Mes per qué, Dèu mèu, per qué?
Quant tot just fá avuy tres dias
vás venír duentme alegrías,
portador d’ amor y fé,
¿cóm pot ser qu’ avuy me digas
paraulas de desconsol?
¡Mòlt mès temps tarda lo sol
en fer grogas las espigas
que ’l mèu amor no ha durát!
¡Flors del mèu cor, rosas bellas,
no heu arribát á poncellas
que ja vos heu mustigát!
Pero aixó, ¿de qué en venjansa?
ARNAL. ¡Veyas si es de tigre ‘l cor!
Aixó en premi del amor
que vá cumplirmel d’ esperansa.
ROSA. ¿Tèns celos?
ARNAL. May me’n has dát.
ROSA. ¿M’estimas?
ARNAL. Penso que massa.
ROSA. ¿Tè dol deixarme?
ARNAL. ’M traspassa.
ROSA. ¿Ets inconstant?
ARNAL. Sòch ingrát.
ROSA. ¿Los mèus passáts?
ARNAL. No ’n sè res.
ROSA. ¿Tinch taca á l’honra?
ARNAL. Ni una.
ROSA. ¿Es dol amarme?
ARNAL. Fortuna.
ROSA. ¿Per qué doncas m’has sorprès
ab tant estranya mudansa?
¿per qué trossejas mòn cor?
ARNAL. Escolta, y vés si l’amor
pot viurer ja d’esperança.
¿Estimas tú al pare?
ROSA. Massa.
ARNAL. ¿Si visquès ta mare?
ROSA. Mès.
ARNAL. ¿Als teus germans?
ROSA. En eccés.
ARNAL. Los junta amor.
ROSA. Los enllasa.
ARNAL. Sòn la familia.
ROSA. Vritát.
ARNAL. ¿Cóm fá la ditxa?
ROSA. Reunida.
ARNAL. ¿Qué ‘s don’ per ella?
ROSA. La vida.
ARNAL. ¿Qui no ha fá, qu’ es?
ROSA. Un malvát.
ARNAL. ¿Déu re aturarnos?
ROSA. May re.
ARNAL. Per ells l’amor.
ROSA. Fins l’amor.
ARNAL. Per ells…¡l’honor!
ROSA. ¡May l’ honor!
ARNAL. Donchs jo ’ls estimo ab mès fé.
¡Jo, per no ser fill ingrát,
pe ’ls mèus germans, pe ’l mèu pare,
per la mèva pobra mare,
tè perdrè sense pietát!
Los mateixos, JORDI.
JORDI. Fòra aixó, si’l pare d’ella,
per salvarla no vetllès.
ARNAL. (¡Ah! ¡ ’L sèu pare!)
ROSA. (¡ ’L pare!)
JORDI. ¿Quí es
que vivint jo l’ atropella?
ARNAL. (¡Quín compromís, Dèu del cel!)
JORDI. Tot ho he sentit. Vils los dos.
Ella ingrata. Lladre vos.
¡M’arrenquéu lo cor d’arrel!…
(Agafa un mall.)
ARNAL. ¡Mestre Jordi! (Espantát)
JORDI. No: es treball,
que faig sempre en semblant acte.
A n’aquí, may d’honra ’s tracta,
que jo abans no agafi un mall.
ARNAL. Tinguéu calma; en moments tals
ab son cor deu parlá un pare.
JORDI. No sò ’l pare… jutge sò ara.
Que parlin los criminals.
ARNAL. Jo, no.
JORDI. Parlaréu los dos.
ARNAL. Jo no.
JORDI. Parlaréu… no m’ erro.
¡Llamp de Dèu! ¡Doblego ’l ferro
y es un xich mès fort que vos!
ARNAL. Mes si ab tot, jo ‘l cap d’ avall
no parlès. ¿Qué succehiria?
JORDI. Mòlt sencill; vos estendria
als mèus peus d’ un cop de mall.
ROSA. ¡Oh! ¡Arnal!… Sí; fá lo que díu.
¡Párlalhi amor de ma vida,
parla… parla desseguida!
ARNAL. Preguntéu.
JORDI. Aixís cumplíu.
¿Cóm de vos vá sè estimada?
ROSA. Jo, pare…
JORDI. Calla.
ARNAL. Senyor…
JORDI. Primé ’l lladre malfactor.
Desprès vindrá la robada.
ARNAL. Oh! ¡Per pietát, mestre Jordi!
Del vostre lloch no abuséu
Sòu pare d’ ella, no féu
que de que sò home ’m recordi.
JORDI. Per quí com vos es traidor…
ROSA. ¡Pare!
JORDI. Res de mida passa.
¡Jo poguès, ab una massa,
clavarvos tascòns al cor!
ARNAL. Feuho, si ho meresch, per vos;
feuho; mes no ’m diguéu lladre.
JORDI. Si es lo nom que mès vos quadra,
si ‘l van tréure exprès per vos.
Als altres, los diuhen lladres,
los ho diuhen, mes no ho sòn.
Vos sí qu’ ho sòu; lladre d’ honra,
lladre d’ afectes del cor.
Lladre del amor d’ un ángel,
que per vos pert cor y nom.
Lladre, mès lladre qu’ els altres,
que ‘ns roban fruits, plata y or.
¿Quín es mès lladre? A mí un dia
m’ han près la fusta del bosch,
y al endemá, d’ altra llenya,
no ha faltát á casa foch.
¿Quín es mès lladre? A mi un dia
m’ han robát cent unsas d’ or,
y del mal de no tenirlas,
ma filla m’ ha dát consol.
¿Quín es mès lladre? De l’ era
m’ han près cent garbas d’ un cop,
y á l’ altra anyada, sembrantne,
m’ ha tornát á eixir blát nou.
Pero ara no; el que tú ‘m robas
no ho pot torná nát al mòn;
es lo sonrís de ma filla,
es sa ventura y repòs,
es la alegría d’ un pare,
es l’ honra pura de un nom,
y aixó, home vil, no ’s recobra,
nos guanya com plata y or,
no creix, com al bosch la llenya,
no neix, com lo blat, de nou.
¡Lladre, mès lladre que ’ls altres!
¿Quín es mès lladre? Respon.
Lo quí roba lo que ’s trova,
com es llenya, blat y or,
ó ’l que roba lo que’ns mata,
com es honra, ditxa y nom?
ARNAL. ¡Oh! ¡Matéume per pietát!
JORDI. Pero abans d’això, parlemhi.
ARNAL. Preguntéume vos.
JORDI. Tornemhi
com si res haguès passát.
¿Com vá náixe aquest amor?
ARNAL. Aixó… ni ho sab la doncella
ni jo mateix.
JORDI. ¡Ni ho sab ella!
ARNAL. Lo meu amo es cassador…
ROSA. Jo anava al bosch cada dia.
ARNAL. Cassava jo…
ROSA. Y jo cullia
de ginesteras la flor,
ARNAL. Los gossos… lladrant… lladrant…
ROSA. Se ’n ván venir cap á mí..
ARNAL. Jo vaig anar cap allí…
ROSA. Y jo ’l vegi tant galan.
ARNAL. Desd’ allavors…
ROSA. Desde ‘l dia
que jo á n’ al bosch lo vaig véurer…
ARNAL. Potser vus costi de creurer.
ROSA. Tal volta algú no ho creuria.
ARNAL. A buscar ma ditxa anava.
ROSA. Y jo cada tarde hi era…
ARNAL. Y ella hi era la primera…
ROSA. Y cullint flors l’esperava.
ARNAL. Llavors…
ROSA. Llavoras…
ARNAL. Lo cor…
ROSA. Movia ’l pit.
ARNAL. Palpitava.
ROSA. Ja’l volia.
ARNAL. L’estimava.
ROSA. Y ’ns vám jurá etern amor.
ARNAL. Y hem seguít.
ROSA. Y hem continuát.
ARNAL. Y á la montanya.
ROSA. Y al bosch.
ARNAL. Y á la reixa.
ROSA. Y en ’sent fosch
ARNAL. Del nostre amor hem parlát.
ROSA. Mes sempre honráts.
ARNAL. ¡Sens anhel
qu’ atentès al honor vostre:
amor tan pur com lo nostre,
no mès que’ls angels del cel!
ROSA. ¡No dòna’l riu á la canya
may un mirall ab tal joya!
¡No hi ha cap margaridoya
tant blanca á dalt la montanya!
JORDI. ¡Oh! ¡Fills mèus, si ‘l qu’ he sentit
poguès ser la vritát pura!
Mes, ¿quí sab, quí m’ ho assegura?…
Les mateixos. BOY, BIEL.
BOY. Jo, qu’ he vetllát dia y nit.
BIEL. Y jo qu’ sempre ’ls seguia.
BOY. No t’ han mancát poch ni gaire.
BIEL. Oy que ’s cert.
BOY. ¿Vritát, manxaire?
BIEL. Jo ho juro.
BOY. Y jo ’n posaria
les mans ’l foch.
JORDI. Donchs, llavors…
si es cert tot com me diéu ara,
¿per qué no vás dí al tèu pare
la vritát d’ aquets amors?
ROSA. Sempre dins de un temor presa
jo una cansò us escoltava,
y, pare, ‘l que m’ estimava
era un criát de la noblesa.
JORDI. Pero no mès n’ era un criát.
Deshonra tant sols pot dú
lo posar amor á un noble;
mes si un criát ja ‘s fill del poble,
¿per qué no pot ser per tú?
¿La vols tú án’ ella?
ARNAL. ¡La vida
daria per alcansarla!
JORDI. ¿Lo vols tú á n’ ell?
ROSA. Lo cor parla
batent ab forsa sens mida.
JORDI. ¿Per qué donchs dels vostres llabis,
allí, apostát pe ‘l honor,
he sentit del aimador
paraulas qu’ eran agravis?
¿Per qué has dit ab véu terrible:
Rosa, jo he mort lo tèu cor?
ARNAL. Perque es la vritát, senyor;
lo nostre amor no es possible.
JORDI. ¿Y per qué?
ARNAL. Ni us ho puc dir,
ni dientho res podéu ferhi.
Mestre Jordi… es un misteri
doloròs, que ’m dú á morir.
JORDI. ¿Sabs que ’s Esquerrá?
BOY. Jo, prou.
JORDI. Digas.
BOY. Tú arréglat, jo ja
sè ’l que haig de fè y ’s fará.
¿Oy, manxaire?
BIEL. Oy.
JORDI. ¿Ni us mou
lo dòl d’un pare?
BOY. ‘M mourias
sino fossis pare qu’ erra;
aixó s’ ha de fè ab la esquerra
y tú ab la dreta ho farias.
JORDI. ¿Sabéu de mi mala fama?
ARNAL. No la puch saber mès bona.
JORDI. ¿No es prou honrada per dona?
ARNAL. Es massa honrada per dama.
JORDI. ¿S’ hi negan los vostres pares?
ARNAL. Mos pares vólen quant vull.
JORDI. ¿S’ hi nega acás vostre orgull?
ARNAL. Del poble sò, sòm confrares.
JORDI. ¿Donchs si tots cedim així,
quí á n’ aquets amors s’ oposa?
ARNAL. Quí per mí mana y disposa.
Lo Barò de Vallgorguí.
JORDI. ¿Lo senyor barò? ¿Per qué?
ARNAL. Perque… li plau no volerho.
Així com així, ’l saberho
no us serviria de ré.
JORDI. ¿Qué no ’m serviria diéu?
(Anant correns á obrí un armari y trayent diners.)
ROSA. ¡Pare!
BOY. ¡Jordi!
ARNAL. ¡Vos!
BIEL. ¡Nostramo!
JORDI. Quant jo un deute ab dret reclamo,
ningú me ‘l nega, si ’l déu.
Biel, un got d’ aigua en un plat.
BIEL. Pero… jo…
JORDI. ¡Un got de seguida!
Ningú nát, may en la vida,
m’ ha degút, si jo he pagát.
Avuy cau la mitja anyada
del cens á la baronesa;
paraula es ja compromesa,
y avuy déu serli pagada.
Avuy cáu la mitja anyada
del cens á n’ al méu honor;
no crech que tinga valor
per negármela, obstinada.
Cobrant així, vull que caiga
en cumplirme ’l deber sèu:
que ’m pagui ella lo qué ’m déu:
jo li duch l’or y ’l got d’aigua.
ROSA. ¡Pare!
BOY. ¡Jordi!
ARNAL. ¡Pel cel!
JORDI. Rés,
ó quí m’ atura ‘s deshonra.
Vaig á cobrá un déute d’ honra
que ’n toca part á tots tres.
(Se’n vá seguit de Biel qu’ dú’l got d’ aigua.)
ROSETA, BOY, ARNAL.
BOY. (Ara ’l patge déu pensar
ja ’n tenim un fora.)
ARNAL. ¡Oh, Rosa!
ROSA. ¿Somrius, Arnal?
ARNAL. Veig ditxosa
pot ser ma estrella brillar.
ROSA. ¿Creus tú qu’ aquest pas del pare?
ARNAL. ¡Ma sort en éll veig compresa!
ROSA. ¡La senyora baronesa!
ARNAL. T’estima com una mare.
BOY. ¿Qu’ havéu dit? ¿Y ara penséu?
ROSA. ¡Ho díu, Boy!
ARNAL. Hi tinch confiansa.
BOY. ¿Creyéu potsè?…
ARNAL. Es esperansa.
Los mateixos, BIEL.
BIEL. ¡Ay, Rosa, Rosa, corréu!
ROSA. ¿Qué hi ha?
BOY. ¿Qué tens?
BIEL. L’amo.
ARNAL. Digas.
BIEL. ¡Ell ha quedát com un marbre;
jo igual que la fulla al arbre,
tremolant!…
BOY. ¿Per qué ’t fatigas?
¿No pots parlá?
BIEL. Estich sorpres…
Tombavam la contada,
quant vè ‘l batlle ab gent armada.
l’ enrotlla, y se ’l endú près.
ROSA. ¡Reina del Carme adorada!
ARNAL. (¡Oh! ¡Quína infamia, Dèu mèu!)
BOY. (Es lo barò, es lo plan sèu…
Deixém la gábia parada.)
ROSA. Mes, ¿per qué? ¿De qué l’ acusan?
¿Qué fá lo mèu pare?
ΒΟΥ. ¡Rosa!
¿Pots temer d’ ell mala cosa?
ARNAL. Fá que ’ls que podan abusan.
(S’ ou lo fluviol al hort.)
BIEL. (¡Ah! ‘L cansonè… ’l nèt del batlle
qu’ estima á… Jo ’l salvo.)
(Se’n vá.)
ROSA. ¡Oh! No.
¡Jo dech seguí al pare, jo!…
BOY. ¿Tú? Tè. ¿Veus aquesta ratlla?
Donchs tú no’n passas.
ROSA. ¡Mes ara!
BOY. Si may la dreta s’ esguerra
¿quína treballa? La esquerra.
Desd’ ara… jo sò ’l tèu pare.
ROSA. No tinguéu pòr. Obehirè.
BOY. Vès á la porta y espera.
(Ara parem la ratera.)
Confío en vos. (Encaixant ab Arnal.)
ARNAL. Vetllarè.
(Boy s’en vá, Rosa tanca la porta, y desprès, adelantantse, díu:)
ROSA. ¡Dèu mèu, tinguéunos pietát!
ARNAL. No tingas pòr; no ha fèt res,
y un cop vist lo mal entés
tornará á está al tèu costát.
ROSA. Perque ’l cel ho vulga així
me ’n vaig á resar. (Se’n vá.)
ARNAL. ¡Ay Rosa!
Jo, que vull ferte ditxosa,
jo haig de sè ‘l tèu assesí.
¿Y diuhen que ’l feudalisme
ja no pot res? Ment quí ho díu.
Lo poder del rich altiu
sempre es rey, si tè cinisme.
Sí, ho es, perque ’l mateix poble
que ’m podria amparar ara,
es quí primè ’m desampara
per pòr d’ enutjar al noble.
¿No sòn al fi iguals treballs?
Sempre… ho vol la Providencia…
ó per lleys ó per influencia
hi haurá senyors y vasalls.
(S’ouhen tres cops de mall lluny, á l’ altre ferrer.)
¡Ah! ¡La senya!… ¿Qué farè?
Ell la fá creyent segú
que no queda aquí ningú
ab l’ amo prés… ¿Respondrè ?
¡Oh! ¡Quína situaciò
es aquesta… mare mèva!
¡Per un cantò la sort tèva
en mans del senyor barò,
y per altre ‘l mèu amor,
lo sér qu’ alenta ma vida,
del quí, ab ánima envilida,
destrueixo l’ honra y lo cor!
¡Oh! ¡Sí… la mare ans que tot!
¡Ans que tot, la pobre mare!
(Sospen lo mall damunt l’enclusa y demostra la violencia de la lluita que li trosseja ‘l cor.)
¡Oh! ¡No puch! ¡No puch!… ¡Encara
l’ amor d’ ella es quín mès pot!
A n’ al mèu crim cerco escusa,
y, al alsá ‘l mall, ab horror
lo veig ja, esclatantme ’l cor.
al damunt d’ aquesta enclusa.
Y, ab tot, me dech decidir.
Si á la tercera vegada
que la senya m’ es donada
mòn cor se vol resistir,
jo, despedit del castell,
del barò no seré patge,
anant pe ‘l mòn en romiatje,
ab mòn pobre pare vell,
ma trista mare malalta.
los mėus germanets petits,
de fam, de fret arraulits,
de pá, d’ abrich sentint falta!…
¿Y per voler ser honrát,
y per no faltar al cor,
y per no matar l’ amor.
sense gota de pietát
veuré morir ab cor dú
la mèva mare estimada? (La senya.)
¡¡Ah!! ¡La segona vegada!
Sí, mare mèva, ¡per tú!
(Dòna ’ls tres cops y queda horrorisát.)
ROSA. ¡L’ Arnal! ¿Qué fás ab lo mall? (Surtint.)
¡Oh! ¡Rosa! ¡Si tú ho sabias!…
Un crím que t’ esferirias.
¡Fuig, fuig camí ral avall!
Mes no… no fugis… espera…
Si fugias… ¡lo mèu pare
y la mèva pobre mare!…
¡Oh… no… no… de cap manera!
¡Lluny d’ aixó; al senyò barò
surt á rébre… á rèbrerl’ vès;
réb-lo, y jo rebi desprès
la vostra maledicciò!
ROSA. ¡Pero l’ Arnal… pel cel… digas!
ARNAL. ¡No… no ‘m toquis… sò un traidor!
¡Fuig de mí… fuigne ab horror!
Quant dauradas las espigas
fassin garbas per los camps,
ta casa estará esfondrada
com si l’ haguès arrasada
lo foch del cel ab sos llamps;
tú, sèns corona de rosas,
jeurás en ta sepultura ;
ton pare sa desventura
ab sas llágrimas copiosas
plorará boig per lo mon,
y sense filla y sens honra.
abatút per la deshonra,
no podrá ni alsar lo front.
¡Tot aixó aquí haurá passát.
y el tèu amant ho haurá fèt.
Siga quín siga ‘l secret
qu’ á n’ això t’ hagi portát,
sò un criminal, sò un traidor;
t’ he perdút, Rosa, coneixme;
jo váreig véndrert’… maleéxme!
¡Lo mèu desditxát amor,
á tal extrem t’ ha portát!
¡No… no… fuig Rosa: escupiume,
abominéume y malehíume
per tota una eternitát!! (Se’n tá delirant.)
ROSA. ¡Reina del cel! ¿Qué ’s això?
(Y prenent la llumanera se’n vá detrás d’ ell.)
BOY, BIEL, ROS, FADRINS, BARÓ.
(Tots per l’ordre que ‘s vagin indicant. Primer apareix Boy per la trapa portant un fanal mòlt gros ab quatre blens encesos, y desprès de cerciorarse de que no hi ha ningú á la escena, crida á Biel y als fadrins que pujan cautelosament, portant lo primer un fanalet petit, tambè encés, y eynas. Tota aquesta escena es muda y dirigida per Boy. Mana que ’ls fanals s’ amaguin y ho fan. Desprès, sempre ordenút per Boy, los fadrins s’ amagan á un racó havent agafát los malls. Biel entra lo sèu fanalet encés al últim quarto de la dreta del espectador deixant una escletxa de la porta oberta que deixa veurer una ratlla de claror. Quant Boy ha mirát si está bè, dòna ordre á Biel de que’s fiqui al quarto y al Ros de que obri la porta. Los dos obeeixen y tots s’ amagan. Boy pica tres cops de mall. Apareix lo Barò á la porta del fondo y al véurer lo quarto de la claror respira ab alegría y se’n hi vá. Al arribarhi, lo llum s’ apaga y ell dupta un rato, al fí hi entra. Ros tanca la porta del fondo. Boy qu’ ha tancút la del Barò díu baix á Ros que penji ‘l fanal gros encés al mitj de la botiga, un fadrí manxa y encen lo foch y tots se preparan pera treballar. En això s’ ou trucar á la porta del Barò. Boy obra y surt Biel. Boy li pregunta si ha logrút sòn objecte, y Biel en contestaciò li ensenya un anell d’ or y una espasa, vist lo qual, Boy, content, díu:)
BOY. Ara, com quí no fá res,
si crida, aixordar la casa.
(Biel qu’ ha baixát fins á sòta’l fanal examina las duas joyas y díu:)
BIEL. Un anell d’ or, y una espasa…
m’ ho ha regalát lo promes.
(En aquest moment lo Barò, que tancát dins del quarto ha comprès l’ engany, crida, demanant aussili:–¡A mí l’ Arnal! Boy, qu’ ho sent, dòna ordra de picar per ofegar los sèus crits y, trayent ferros bermells de la fornal, ell y tots los ferrers se posan á á picarlos. Tota aquesta escena rápida. Cuadro. Cau lo telò pausadament.)
FI DEL ACTE SEGÒN.
La mateixa decoració.
BOY, BIEL.
BOY. Ja sòn fora.
BIEL. Ja ho veig ja:
pero s’ha de mirar bé:
sòn joves y si un no tè
judici per ells…
BOY. ¿Qué hi há?
Acabém d’ un cop, enrahona.
Al últim no déu ser ré.
BIEL. ¿Qué no déu ser ré? ¿Y per qué?
BOY. Perque sempre ’m fás la mona
dient que sabs y que no sabs
y en ta vida has sabút cosa
que ’ns puga ser profitosa
per poder lligarhi caps.
BIEL. ¡Que no he sabút cosas jo!…
BOY. No. Y… si ’n sè… jo sè ’l que ’m costa.
BIEL. Vaja donchs. ¿Fem una posta?
¿Quí sab mès cosas?
BOY. ¡Jo, jo! (Rient.)
¡Potsè encara ’m farás véurer
lo blanch, negre!
BIEL. Y es vritát.
Jo sò blanch y… enmascarát,
sò blanch… negre.
BOY. Donchs á véurer.
BIEL. Primer de tot. ¿Qué juguem?
BOY. Si tú perds, una estirada
d’aurellas.
BIEL. ¡Ah! ¡Qu’ us agrada!
BOY. Y jo un trenti.
BIEL. Comensém.
ΒΟΥ. Si perts un’ aurella á terra.
BIEL. ¡Oh! Bè; encara no heu guanyát.
BOY. ¡No tinch de guanyarte, gát!
¡Veus que ‘m senyo ab la má esquerra!
¿Cóm vols que perdi? Sè cert
que ’l cavallè allí tancát
tota la nit ha trucát
y el nostramo no l’ ha obert.
Com que tot ho oloro, sè
lo qu’ acabo de dirte ara.
Sè que la noya y el pare
s’ han entés d’ alló mes bè.
Sè que lo d’ ahí agafar
á n’ al nostramo, vá ser
fèt fè per ‘quest cavaller
qu’ án’ al batlle ‘l vá acusar.
Sè que ’l salvarse desprès
vá ser fèt pe ’l del fluviol,
que ’s nèt del batlle, y que vol
que, per tú, ella l’ estimès.
Sè que ‘l nostramo perdona
á n’ al criát, qu’ arrepentít.
la vritát de tot li ha dit,
y que la noya li dòna.
Sè que ‘l poble, qu’ ha sabút
l’ insult fet á mestre Jordi,
vol que ‘l castell se ’n recordi
y está irát y conmogút.
Sè lo que vá y lo que vè,
sè lo que hi ha y que no,
y sè ’l que sabs que sè jo,
y sè ’l que no sabs que sè.
Y sè tant, y tant no sòn
los mèus informes en l’ aire,
que sè que tú ets lo manxaire
mes dropo qu’ hi ha en lo mòn.
BIEL. ¿Y no sabéu mès?
BOY. No.
BIEL. ¿No?
Donchs havéu perdút la posta.
BOY. ¿Per qué?
BIEL. Perque ab la resposta
m’heu provát que jo tinch rahò.
La posat es si jo podia
saber mès que vos.
ΒΟΥ. Vritát.
BIEL. Lo que sabèu m’ho heu contát
y ja ho sè sino ho sabia.
Donchs jo vos guanyo en saber
que, quant per tonto ’m teniau.
vos, sabent tant, no sabiau
que jo no sapiguès ré. (Fuig.)
BOY. ¡Ah, pillo! M’ has atrapát.
BIEL. Bè, no us enfadéu per ço.
Com que ja sabéu que jo
de tot tinch d’ está enterát.
BIEL. ¿Y per qué?
BIEL. Home, per ‘quest pobre
qu’ allí baix toca ’l fluviol;
¿á qué vè que ’l torri ’l sol,
ni que ’l toqui, si tot sobra?
BOY. Bè, si acás no tingas pòr;
convenintho ab la Roseta…
BIEL. Sí;… déuli una carbasseta…
BOY. Ja, ja; que sembli un melò.
BIEL. Que no se ’n ressenti gaire.
y quedi jo ab dignitát.
BOY. Ja pots manxar descansát;
quedarás… com un manxaire. (Trucan.)
Los mateixos. AGNETA.
BIEL. ¿Trucan?
ΒΟΥ. Veyas. Mira.
BIEL. (Anant á la porta.) ¿Qu’ hi ha ?
AGNETA. ¡Ave María Purísima !…
ΒΟΥ. ¡Ah!¡Vatua! La nassíssima…
Tè. (Dant las claus á Biel.)
BIEL. ¿Qu’ obro?
BOY. Obra. (Oy que vindrá
bè per lo que jo imagino.)
(Biel obra.)
BIEL. Ja pot entrar.
AGNETA. (Entrant.) ¿Sabs, bailet.
si’l fadrí majò…
BIEL. Es aquet.
BOY. (Ja veuréu com s’ ix de tino.)
AGNETA. Vinch de part de la senyora
baronesa, á demanar
lo brodát que vá portar
de la Verge. (Biel vá á dirho á Boy.)
BOY. (A Biel.) (Surt á fora.
Per lo plan que ’m de seguir
me convè sè amich ab ella.)
BIEL. ¡Au, Esquerrá!
BOY. ¿Qué?
BIEL. Es doncella.
BOY. Per ’quest cantò’ns pot servir.
BIEL. ¿Servir? ¿Per qué?
BOY. ¡Ja m’apuras!
Per lo que sè del plan mèu.
BIEL. (¡Pobres angelets de Dèu!
Y bè, ré… duas criaturas.) (Se’n vá.)
AGNETA. ¡Ave María Purísima !…
BOY. Sèns pecat.
AGNETA. ¿Se pot passar?
BOY. Sí, Agneta, y sense trucar.
AGNETA. ¡Ay! ¿Tú, Boy? ¡Reina santísima!
ΒΟΥ. ¿Sembla qu’ has quedát sorpresa?
AGNETA. ¡Que pot ser ja èrats aquí
dijous, quant vá vení ab mí
la senyora baronesa!
BOY. ¿Qué no ’m vás coneixer?
AGNETA. ¡Vés!
¡Oh! ¡Y quína cosa mès rara!
Jo deya: –¡Tú aquella cara
l’ has vista… l’ has vista… y res!…
No podia may pensar
com, quant, y á n’ aquin moment.
BOY. Sí, dona, sí; á n’ al convent,
quant hi anava á treballar.
AGNETA. ¡Ay! no ‘m parlis d’ allavoras,
qu’ hi he pensát mès vegadas…
BOY. ¿Eh? ¡Alló son tardas passadas
aprofitant bè las horas!
AGNETA. ¡Calla, calla; calla, juéu! (Senyantse.)
¡Senyor Dèu mèu Jesucrist!…
BOY. ¡Agneta! Aixó ’s posa trist…
AGNETA. Al Pare, al Fill, perdonéu…
ΒΟΥ. ¡Qué fás! ¡Qu’ has esbalotát!
Ja sabs que ‘l riurer d’ allí.
Tot fou festetx, per bon fí.
AGNETA. ¡Y bè, y que no es prou pecát!
Jo ja me ’n vaig confessar,
vaig cumplir la penitencia,
y tinch lliure la conciencia;
no vull torná á comensar.
BOY. Corrent, donchs… no comensém;
pero parlém.
AGNETA. ¡Ah! Aixó digas.
BOY. Parlém d’épocas antigas.
Fins avuy qu’aquí ‘ns veyém.
¿Qu’ has fèt?
AGNETA. Bè ho pots pensar massa.
Com jo m’havia obligát
á fer vot de castedát…
BOY. (Per forsa.)
AGNETA. Vaig buscar trassa
d’ aná al castell y servirhi.
¿Y tú, ab tants anys qu’ han passát.
Esquerrá has adelantát?
BOY. Psi…
AGNETA. ¿Qué dius?
BOY. No ho sè que dirhi.
Com jo ho faig al revès tot.
AGNETA. Bè, sí; com ets esquerrá.
BOY. Ja tinch algun quarto, ja.
AGNETA. ¡Ah! ¿Es a dir, donchs, que fás bot?
BOY. (Pesquemla per la avaricia.)
Si… no dirè pas que no…
cent doblas en un racò…
AGNETA. ¡Boy!…
ΒΟΥ. (¡Ay! Ja ’m fá una caricia.)
AGNETA. ¿Cent doblas dius? Jo tambè
las tinch arreconadetas…
¡tant grogas, tant rodonetas!
BOY. ¿Juntemlas?
AGNETA. No… no pot ser.
BOY. (¡Bo! ¡Ja ’s fá la melindrosa!)
AGNETA. He fèt vot de castedát…
BOY. Y ja ’t será dispensát…
La butlla per ço es famosa.
Créume, Agneta; fora pòr
y acullte al matrimoni.
AGNETA. Calla, calla! ¡ Ets un dimoni,
un dimoni tentador! (Senyantse.)
¡Tú ‘m vols matar… tu ’m perdrias…
tú buscas que ’ns condemnesim…
tú buscas que!… y ¿si ’ns casesim
encara m’ estimarias?
BOY. ¿No ’t recordas del convent?
tot lo mateix que llavoras.
AGNETA. ¡Ay Esquerrá!
BOY. ¿Qué? ¿Que ploras?
AGNETA. No; suspiro.
BOY. Bè: aixó es vent.
AGNETA. ¡Ay si jo sabès segú
que m’havias d’estimar!
BOY. Sí, dona; ¿aixó vols duptar?
AGNETA. ¡Oh es que jo ’m miro que tú
m’has conegút joveneta,
en aquell temps en que closa
encara ’s tanca la rosa
á dintre la poncelleta,
y ara, ¡tant vella, poch sana,
y ab las genivas desertas!…
BOY. (Sí; sembla las escubertas
d’una doctrina cristiana.)
AGNETA. Ara’m veus que no sò alló
y ab tants anys una doncella…
BOY. No, dona: gallina vella
fa bon caldo…
AGNETA. ¿De debó?
BOY. Sí; y encara igual qu’ allá
quan pasavam l’estoneta…
AGNETA. ¡Ay Esquerrá!
BOY. ¡Ay Agneta! ¡Ay Agneta!
AGNETA. ¡Ay Esquerrá!
¡Jesus, María, Joseph!
¿Qué faig jo?
BOY. Lo que t’agrada.
AGNETA. ¡Ay, Sí, sí; ja estic tentada!
Vuerè desprès com ho reb
lo mèu pare confessor,
y, si ho vol, sò ta promesa.
La senyora baronesa…
¡Oh! ¡Ay Dèu mèu! Lo que’s l’amor.
BOY. ¿Qué? ¡Qué ’t passa!
AGNETA. Que parlant
m’hi olvidát del sèu encárrech.
¡Ay! No’m faria poch cárrech.
BOY. Je tè’l donarè en tornant.
Pero ara digas…
AGNETA. ¿Qué vols?
BOY. La senyora baronesa
¿qué diu?
AGNETA. ¡Ah! No; he fèt promesa
de no dir ré.
BOY. ¿No estém sols?
AGNETA. ¡Ah! No, no, no; no hi fá ré.
Ella está mòlt enfadada
de tot aquesta passada,
que díu qu’ ab tant mala fé
li ha jugát lo mestre Jordi,
y ja tè un propi á Girona,
per si aussili se li dòna,
que vol qu’ Olot se ‘n recordi,
y li ha dát l’ ordre qu’ he dít.
BOY. ¡Ay! ¡ay! (Ja sè ’l que volia.)
AGNETA. ¡Quins crits feya! ¡Ave María!
BOY. ¿S’ ha enfadát?
AGNETA. ¡Oh! ¡Y quín neguit!
Tant, que m’ ha dít:–Agna, vès:
porta ’l vestít de seguida
de la Verge, y, en la vida,
no ’n vull saber rés may mès.
BOY. Donchs, tè; aquí ‘l tèns, que la Rosa
ja per tú apunt l’ ha deixát. (Dantli.)
AGNETA. Adeu, donchs…
BOY. Bè; pero…
AGNETA. Aviát.
BOY. Ara haurás de fè una cosa.
AGNETA. ¿Qu ’es?
BOY. Que si hi ha algun perill
haurás de vení á avisarme…
perque… á mí… bè has de salvarme.
AGNETA. ¡Ay! Tèns rahò.
BOY. Y es clar.
AGNETA. Si, fill.
Sí, sí… vindrè… á dirtho tot.
¡Pero sobre tot!…
BOY. ¡Fuig, dona!
¡Si que la fariam bona!
AGNETA. Bè…fás com jo.
BOY. Ni un mot.
AGNETA. Vaja, donchs…
BOY. Estem entessos:
que lo que veurás succehir…
AGNETA. Jo t’ho vindrè tot á dir.
BOY. (Per ço ’t vull.)
AGNETA. Y… sòm promessos…
BOY. ¿Sí? ¿Serás mèva, rateta?
AGNETA. Sí… y quant siguem casáts ja…
¡Ay Esquerrá!
BOY. ¡Ay Agneta!
¡Ay Agneta!
AGNETA. ¡Ay Esquerrá!
¿M’ estimarás?
BOY. ¡Oh!
AGNETA. ¿Ab amor?
ΒΟΥ. ¡Oh! Y ja abans del matrimoni.
AGNETA. ¡Ay no! ¡dimoni!… ¡dimoni!
¡Fuig, dimoni tentador!
BOY. ¿Y tú dius que ’t vols casar?
AGNETA. Sí.
BOY. ¿Y fugias, trapassera?
AGNETA. Pero ja era de manera…
que’m poguesses atrapar.
BOY. ¡Ah traidora! (Tocantla ab lo dit.)
AGNETA. ¡Ah pillo!
BOY. ¡Ah!
Quant ja aquesta sigui fèta. (Benedicciò.)
AGNETA. ¡Ay Esquerrá!
BOY. ¡Ay Agneta!
AGNETA. ¡Ay Esquerrá! (Se’n vá.)
BOY, JORDI. Aquest portant la daga y un tros de cota de malla.
BOY. ¡Ji! (Tanca la porta del fondo.)
JORDI. Boy.
BOY. ¿Ets tú, Jordi?
(Ja mèva la tinch;
per lo que convingui
qu’ ho cregui sostinch.)
¿Qu’ has fet tanta estona?
JORDI. Alli he treballát:
tinch llesta la daga del pom cisellát.
BOY. ¿Tant prompte?
JORDI. Tant prompte.
BOY. Ja es treballar fort.
JORDI. ¿Quin home no corra
quan cerca l’honor?
BOY. ¿Es dir, donchs, que pensas?
JORDI. Matá al cavaller.
Si no’m dòna ’l gendre,
que cavi ’l fosser.
¿Las portas?
BOY. Tancadas.
JORDI. ¿Seguras?
BOY. Las claus. (Mostrantlas.)
JORDI. Avuy hi ha una vida
que ‘s juga á n’ als daus.
BOY. Segura jugada
que pérdrers’ no ‘s pot.
Se trova á la plassa
juntát tot Olot.
Vés, donch pe ’ls bons medis
lo que ’s logrará.
Si no ho fá la dreta,
l’ esquerra ho fará.
JORDI. ¿Vèus? ¿Mira? (Dantli la daga.)
BOY. ¡Bon ’arma!
JORDI. No hi ha millor tremp.
Quant l’odi treballa,
mortal tot ho fém.
BOY. ¿Vols dir qu’ ell dú mallas?
JORDI. Ne dú de segú;
qu’ un vil no ’s previnga
no ha vist may ningú.
La cansò del pare
ne tinch per cansò.
Avuy dech cantarla.
BOY. No ’t dich pas que no.
JORDI. A nit, quant ja á casa
m’ ho vás tot contar.
–Avuy, jo vaig dirme,
tenim de vetllar.
Y allá, ab l’ altra mola,
y ab l’ altra fornal,
comenso ab l’ ajuda
d’ un odi mortal:
–Repica que pica.
bát ferro daguer;
bát ferro, per daga,
qu’ honrát t’ ha de fer.
Batút ja lo ferro,
se ‘l tè de trempar;
la fornal encésa.
foch l’ ha de tornar.
‘Sent arma per l’ honra
deu férsela un sol.
Si cridas, manxaire,
sabrá lo tèu dol.
–Donchs manxa que manxa,
jo ‘m deya entre dens;
es foch de venjansa
lo foch qu’ ara encens.
Bermell ja lo ferro,
deu serne trempát,
ja ‘l cuvell de ’l aiga
l’ espera al costát.
Lo trech y l’enfonso
bermell y bullent:
al rebrerlo l’ aigua
m’ esquitxa furient.
Jo, aguanta qu’ aguanta,
per darli fredor,
semblava aquella aiga
la sanch del traidor.
Trempát ja lo ferro,
la llima no hi pren;
la mola l’ espera
per ferlo lluent.
Donchs roda que roda
la mola ab lo peu;
la daga m’ enlluerna
del brill que ja treu;
Veyentho, no paro,
y vinga rodar;
la mola que roda,
lo ‘cér fá xisclar.
La miro ja llesta,
ja es feta daguer;
–Vés ara si passa
las mallas d’ acér.
Damunt de la taula,
la malla he posát;
damunt de la malla
la daga hi alsát;
del bras, ab la forsa.
la daga ha caigút;
clavantse á la taula,
la malla ha rompút.
Llavors, arrancantla,
la beso ab amor:
–Las mallas traspassa:
ja tè arma l’honor.
BOY. Psit…
JORDI. ¿Qu ’es?
BOY. Lo manxaire,
que cap aquí vè.
JORDI. Donchs parlalhi y digas
lo qu’havém de fè.
BOY. Lo qu’ahir vaig dirte,
qu’ho crech plan segú;
si puch, jo ho arreglo,
sino ’l noble y tú.
JORDI. A dalt, donchs, t’espero
si res vols de mí.
BOY. Que jo no’t demani
no vinguis aquí.
(Jordi se’n vá.)
BOY, BIEL.
BIEL. ¿Donchs qué tal, Boy, vá endavant?
BOY. Mòlt.
BIEL. ¡Ah! ¿Sí? ¿Es dir que la vella?…
BOY. ¡No, home; no ‘t parlo d’ ella!
BIEL. ¿Y donchs de qué?
BOY. Del mèu plan.
BIEL. ¡Ah! El vostre plan.
BOY. Y ab tú ara.
l’anem aquí á comensar.
Comensems a figurar
que sò batlle y tinch la vara.
BIEL. La vara’l mall.
ΒΟΥ. Just; tú aquí.
á n’al meu costát t’assentas,
perque tú ara representas
al secretari.
BIEL. ¡Ji, ji!
Donchs miréu.
(Pren una planxa de ferro, un guix, y s’assenta.)
BOY. Vinga ’l martell
y vejám lo que ’s disposa.
(Pega un cop de martell damunt la enclusa, y espera.)
Primer que vinga la Rosa;
desprès de la Rosa, éll.
Los mateixos. ROSA.
ROSA. ¡Ay, ay! ¿Sòu vosaltres?
BOY. Sí.
ROSA. M’ ha semblát que sentia ara
lo cop de martell del pare.
BOY. Donchs jo l’ he dát; vina aquí.
ROSA. ¿Qué voléu?
BOY. Duas respostas
ben claras perque es precís.
¿Qué hi ha del amor que ‘t jura
lo patge tancát á dins,
y qué t’ ha dít la senyora
baronesa quant l’ has vist?
ROSA. Del amor que ‘m jura ’l patge
sols, Esquerrá, tè puch dir,
que ’s tot l’ amor de ma vida,
qu’ entelan plors y suspirs.
Es una historia de llágrimas
que ‘m tè lo cor oprimit.
Jo, pobreta enamorada,
¿qu’ havia de fer? motíu
era aquest per olvidarme
de quí m’ estimava aixís;
mes no podia; tocava
l’ hora en que ‘l cor oprimit
sabia qu’ éll l’ esperava,
y ‘l flaire dels romanins,
l’ olor de las ginesteras
que ‘l bosch floreix cada istiu,
semblava qu’ allí ‘m cridava
per perfumá ’ls mèus suspirs.
Rodeját de tal misteri,
un dia aquí vá venir
aquell que jo al bosch trovava,
prometent ferme felís,
y, lluny d’ aixó, desde l’ hora
y ‘l punt qu’ aquí vinguè trist,
no he vist en éll sino llágrimas
amargas d’ un cor ferit,
pena dolorosa y fonda
qu’ exhala tota en suspirs,
y, per últim, lo qu’ á casa
vá succehir ahí la nit.
Vaig surtir corrents al véureu.
contant qu’ al cor afligit
la senyora baronesa
daria un conort, y ‘l trist.
sols vá trová allá amarguras
que ’n mil dolors l’ han partit.
Y plena de pò, esglayada,
vaig corre aquí tot seguit.
á plorar en llit d’ espinas
la mèva sort infelís,
la mèva esperansa morta.
lo mèu suspirát desitj,
la mèva ilusiò perduda,
y el desengany que… ¡Oh! Sí, sí.
¡Me mata, ’m trosseja, ’m gela,
me fá lo cor á bocins,
y ’l sento en un mar de llágrimas
desferse tot en suspirs!
ΒΟΥ. (Estima bè; es com son pare.
Altre fòra lo sèu fí,
si estimès com jo á l’Agneta.)
BIEL. (A mí una plorada aixís,
me deixaria una cara
neta com un serafí.)
BOY. ¿Es dir donchs que la senyora
baronesa tè vá dir ?…
ROSA. Qu’ ho sab tot pe ‘ls qu’ á defora
esperavan al seu fill,
y que no contéu ab ella
sino per castigá ’l crím.
BOY. (Sí, vaja; l’ han enganyada:
lo mateix que l’ Agna ha dit.)
Biel.
BIEL. ¿Qué?
BOY. Fes una rodona.
ab lo guix que voldrá dir :
“La senyora baronesa”,
y, al costát, la creu… aixís.
Ab ella ja estém entesos.
Que vinga ’l criát tot seguit,
(Dòna una clau á Biel. Aquest obra la porta ahont se suposa estar Arnal y se’n entra á dins.)
ROSA. ¡Oh! ¡Esquerrá! ¡Pe ’l cel, salvéulo!
BOY. Jo arreglarè ’l compromís.
¿Tú creus que tens de casarthi?
ROSA. O, sino ho logro, morir.
Lo sèu crím no tè disculpa;
pero jo sens éll no visch.
ΒΟΥ. Donchs vesten y en mí confia.
ROSA. ¡Ay vulgau Dèu! (Se’n vá.)
BIEL. (Tornant.) Ja es aquí.
BOY. Donchs, manxaire, cara negra
y vejám com ne surtim.
Los mateixos, ARNAL.
ARNAL. ¿M’ha dit lo bailet manxaire,
que vos m’he cridát?
BOY. Jo… Sí.
Y ara ’ns entendrém aquí
sens contar que ’ns costi gaire.
ARNAL. Anéu dient.
BOY. No hi ha una vida
millor que la del ferrer;
mal dit: millor ja ho pot ser;
pero no mès divertida.
Ell sab que si tè algun mal
lo cantar los mals espanta,
y tè unas cansòns, que canta,
qu’ ell ne díu de la fornal.
Aquí ‘n tenim duas. L’ una
la canta l’ amo esmolant;
l’ altra jo allí, repicant,
quant estich de bona lluna.
En l’ una ‘l que ’l mal vá fer
se casa y tot així ho paga;
en l’ altra “ ‘s clava una daga
passant las mallas d’ acer.”
Diguéu donchs quina vos val
y corréu, perque ‘l temps vola:
la cansò d’ allí á la mola,
ó la d’allí á la fornal.
ARNAL. Miréu, Esquerrá.
BOY. Diguéu.
ARNAL. Jo ahí, obcecát y confòs,
vaig fè aqui… un crím alevòs,
qu’ un dia al fí compendréu.
Avuy no mès vos puch dir
que jo, penedit de tot,
sense dirhi en contra un mot,
com vos manéu, vull cumplir.
Mes no puch quedar ingrát.
No puch, salvant vostre honor,
sè infame y causar la mort
del mèu pare desditxát
y la mèva pobra mare.
Vull cumplir, cap dupti us quedi;
pero ho dech lográ ab un medi
qu’ he pensát justament ara.
¡Oh! Sí, sí, Boy; no ho duptéu.
Una véu del cor m’ ho crida,
Així á tots salvéu la vida,
y l’honra de tots salvéu.
Deixéume surtir; mitja hora
podré tardar en tornar,
y la pau juro portar
que la pobra Rosa implora.
Deixéume surtir pe ’l cel
si voléu l’honra y la vida,
y pe ’l cel sigui benehida
l’hora ’n que oiu mòn anhel.
BOY. ¡Je, je! ¿Manxaire?
BIEL. ¿Qué mana?
BOY. Que ’t sembla si ’ns creu llanúts.
ARNAL. ¡Oh! No; vos tinch conegúts,
sè que tota astúcia es vana;
pero sè que teníu cor,
y aixó es la mèva esperansa.
Jo sempre poso confiansa
en l’accént dòls del amor.
BOY. ¿Y si surtíu, qué faréu?
ARNAL. Trová un medi per lograr
que ’l senyor barò acceptar
vulga lo plan que voléu.
BOY. ¡Lo senyor barò! Allí espera
y li podéu parlá en plata;
per ço ni una ni altra rata
tè d’eixir de la ratera.
Vindrá y li podéu parlar.
ARNAL. No escoltará: convensút
de que ‘l insult qu’ ha rebút
ab mí li váu preparar,
me dirá ingrất y traidor,
y encara, en lloch d’ ablandarlo.
tant sols lograrè ecsitarlo
y ecsaltar lo sèu rencor.
BOY. Manxaire.
BIEL. ¿Qué?
BOY. ¿Vols probar?
si tú y jo li fem enténdrer.
BIEL. ¡Oh! Prou; per ferli compéndrer…
ARNAL. ¿Y si irát vos vol matar?
BOY. ¡Uy! ¡No ‘s matan així ’ls homes!
¿Qu’ us penséu que sòm cunills
qu’ ab un cop aquí?… ¡Oh! ’Ls perills
per mí sempre han sigút bromas.
¿Oy manxaire?
BIEL. ¡Oy!
BOY. Ja veuréu.
Lo millò es que vos per ara
tornéu á dins; li faig cara
y á veure aquí ‘l que s’ en treu.
Obra, manxaire. (Dantli las claus.)
BIEL. (Obrint lo cuarto del barò.) Está oberta.
ΒΟΥ. Donchs entra y veslo á avisar
que jo aquí li haig de parlar; (Biel creu.)
vos á la vora y alerta. (Arnal se’n vá.)
BOY, BIEL, lo BARÓ.
BOY. ¿Com l’has vist?
BIEL. D’una manera
que no ’ns dará mòlt treball.
BOY. Bè… no hi fá re; pren un mall
y fès com jo si s’ altera.
(Prenent un mall cada hú y s’ esperan un á cada cantò de prosceni. Lo barò surt sorprès.)
BARÓ. ¿Qué hi há? ¿Quí ’m demana aquí?
BOY. (Alerta… porta mal aire.)
BARÓ. ¿Quí sòu ?
BIEL. Senyor, jo l’ manxaire.
BOY. Y jo… ja ho véu… lo fadrí…
BARÓ. ¿Y qué voléu ?
BOY. Mi senyor…
res mès que darli un recado.
BIEL. Que, per evitá un enfado,
li dirá ’l fadrí major.
BARÓ. Y diguéu… ¿sabéu vosaltres
lo qu’ aquí á nit vá passar?
BIEL. Nosaltres podem contar…
ΒΟΥ. No mès lo que ’m vist nosaltres.
BIEL. (Fem vèurer que vinch del hort.)
BOY. (Veyam aixì lo qu’ esplica.)
BARÓ. ¿Es dir que no heu vist?…
BIEL. ¡Ni mica!
ΒΟΥ. ¡Oh!¡Y jo que dormo tant fort!
BARÓ. Donchs… abans de vetllá aquí…
sapigueuho; per burlarme,
la Roseta vá enganyarme
y vá ferme tanca allí.
Veyentse pres lo sèu pare,
aussili vá demanar;
jo m’ encertava á passar,
y aquí dins no vaig sè encaга,
quant sento girar la clau…
BIEL. (¡Je, je, je; y á mí m’ ho esplica!)
BOY. (¡Aquesta si qu’ es bonica!)
BARÓ. Y com la féra en son cáu,
m’ han tingút tancát fins ara.
BOY. Donchs, si que… ¿Biel?
BIEL. ¿Qué?
BOY. No ‘m creya
jo que l’ amo fòs així.
BARÓ. Donchs no para encara aquí,
la sèva malvada ideya.
BOY. ¿Qué diéu, home?
BIEL. ¿Encara no?
BARÓ. Desprès que ‘m váren robar,
per volguerse disculpar
de la sèva mala acció,
l’ amo ha anát á dir pe ‘l poble,
avingút ab la pubilla,
qu’ á nit, per la sèva filla,
ha assaltát la casa un noble
y qu’ ara aquí ’l tè tancát.
ΒΟΥ. ¡Ave María Puríssima!
BIEL. ¡Aixó ha fèt! ¡Reina santíssima!
BARÓ. Aixó; miréu si es malvát.
ΒΟΥ. ¡Vés, vés! ¡Atrevirse á dir
qu’ ell venia per la noya!…
BIEL. Sí; ’s vèu que ’s una tramoya
y li han dát un que sentir.
BARÓ. ¡Oh! Ja us dich qu’ ho pagará.
¿Voléu vosaltres salvarvos
ὁ en lo crím voléu contarvos?
BOY. ¿Qué hi díus?
BIEL. ¿Y vos, Esquerrá?
BOY. ¡Ah! Jo salvarme.
BIEL. Jo mès.
BARÓ. Donchs duhéu l’ anell y l’ espasa.
lliureume d’ aquesta casa,
y jo farè lo demès.
BOY. Bè, bè, si, no, vaja, bè… (Finjint pensarhi.)
BIEL. Bè, bè, no, si, vaja, sí…
BOY. Sí, perque éll, venint aquí…
BIEL. Es clar, ¿qué hi vá vení á fè?
BARÓ. Doná aussili á la pubilla;
d’ aixó justament m’ esclamo.
BOY. ¡Y atrevirse desprès l’ amo!…
BIEL. ¡A dir que hi vè per la filla!
BARÓ. Sembla imposible, ¿vritát?
BOY. ¡Oh!
BIEL. ¡Oh!
BOY. ¡Dir mal del senyo!
BIEL. ¡Tant rich!
BOY. ¡Tant noble!
BIEL. ¡Tant bó!
ΒΟΥ. ¡Tant generòs!
BIEL. ¡Tant honrát!
BOY. ¡Que fins cartas del rey reb!…
BIEL. ¡De casa tant antiquíssima!…
BOY. ¡Oh!! Ave María Puríssima!
BIEL. ¡Jesus, María, Joseph!
BOY. ¡No s’ha vist may en la vida!
BIEL. ¡Vaja, es no tenir conciencia!
BOY. Bè, ¿qué hi farás? la innocencia
sempre s’ ha vist perseguida.
BARÓ. ¡Ah! Bè. ¿Es dir que puch contar
ab vosaltres?
BOY. ¡Ah! Aixó no.
Jo soch lo fadrí majò…
BIEL. Y jo el manxaire.
BARÓ. ¿Y qué hi fá?
BOY. ¿Cóm, que hi fá? Que jo sòch fiel
al amo, siga qui siga.
Ell nos ha dit que se ’us diga
lo que vá á dirvos en Biel,
y nosaltres, per obehir,
vením á dirho tots dos.
Desprès, si us espliquéu vos,
no hem de fer mès que sentir.
BARÓ. ¿Y qu’ es lo qu’ has de dir tú?
BIEL. Que quedéu ben concertát
ab lo qu’ ara ‘l vostre criát
vos demani, si segú
voléu surtir de la casa.
Aixís sòu salvát per éll,
y us retornará l’ anell
que váu dá y la vostra espasa.
BARÓ. ¡¡Que vaig dar!!
BIEL. Qu’ us váren péndrer.
BOY. No, no; que vá dar; ben dít.
BIEL. (¡Ay! ¡En Boy ja ha sobreixít!)
BARÓ. ¿Qué vaig dá?
BOY. ¿Y no ho sab enténdrer?
BARÓ. ¡Perque vos enténch m’ esclamo!
BOY. ¡Y jo, qu’ ho sè, dich lo que ‘s
perque no vull sentir mès
com díu lladre á n’ al nostramo!
BIEL. ¡Ah! ¡Així m’ agrada! Ben dít.
BARÓ. ¡Ah! ¿Es dir, donchs, qu’ ho sabéu tot?
BOY. Y sense faltarhi un mòt.
BIEL. Desde ’l gran al mès petit.
BARÓ. ¿Si? Donchs acabém.
BOY. S’ acaba
fent lo que ‘l nostramo díu;
y si acás dòna motiu (Anant á una enclusa.)
de queixa ó per res s’ esbrava
hem concertát ab lo poble
que vindrá ab mòlts pochs treballs.
Si aquí sent tres cops de malls
fará justicia ab lo noble.
BARÓ. ¿Y si abans vos mato jo?
BOY. No ‘m matará, perque si
s’ acosta no mès á mí.
deixo aná ’l mall y vè ’l bò.
BARÓ. Donchs ó ’l deixéu ó sòu mort.
(Y prenent una destral corra cab á Boy.)
BIEL. Pero si acás cau mort éll,
jo pico aquí ab lo martell,
y encara pico mès fort.
(A l’altra enclusa.)
BARÓ. ¡Ah!
BOY. ¡Bè, Biel!
BIEL. No hi pensi, no.
BOY. Si no hi penséu… no es igual.
BIEL. Vos teníu una destral…
BOY. Y á picar sòm éll y jo…
BIEL. Si lo vostre bras l’ arbola
un dels dos ne matéu vos.
BOY. Pero ‘l que quedi dels dos
será ’l qu’ armi la tabola.
BARÓ. ¡Oh!¡ M’ heu perdút sens pietát!
BOY. Acabém perque ’l temps vola.
La destral.
BIEL. A terra y sola.
(La llensa.)
BOY. Recull-la noy. S’ ha acabát.
Ara ’l vostre criát vindrá
y accedíu á quant demana.
Si aquesta súplica es vana
mestre Jordi es quí us veurá.
BIEL. Y si ‘l nostramo vè aquí,
ja us podéu fè fè l’ enterro:
tors una barra de ferro
ab lo bras, no mès qu’ així.
BOY. ¡Com s’ ha quedát! (A Biel.)
BIEL. (A Boy.) ¡Com s’está!
BOY. ¡Pobra víctima amansida!
BIEL. ¡La innocencia perseguida!
BOY. ¡Jo, jo, jo!
BIEL. ¡Ja, ja, ja, ja! (Se’n ván.)
Lo BARÓ, ARNAL.
BARÓ. ¡Oh! ¡A mí burlarme així!
No. May. ¡Qu’ acabi ma sort!
Primer que cedir la mort.
ARNAL. Senyor. ¿Qu’ ha passat aquí?
BARÓ. ¡Ah!¡Traidor! ¡Mor, per infame!
ARNAL. ¡Matéume, senyor; prenéu
qualsevol arma y matéu
al amich que mès vos ama!
BARÓ. ¡Tú amich!
ARNAL. ¡Vostra sort avara
de mès lleal un no ‘n presenta!
¿No veyéu qu’ á mí m’ alenta
lo bè que váu fè ‘l mèu pare?
¿No veyéu que ’s gratitút
l’ afecte pur qu’ á mí ’m guia?
BARÓ. ¿Y es d’ agrahit que ‘n aquest dia
á n’ al ferrer m’ has venút?
ARNAL. ¡Ah! ¡Ho havéu cregút, senyor!
¿Heu cregút que traidò obrava?
¡L’únich punyal que faltaba
clavá á n’ al mèu pobre cor!
BARÓ. ¿Cóm vols, donchs, que concebeixi
tot lo qu’ ha passát aquí?
ARNAL. Vos m’ ho havéu d’ esplicá á mí
perque la causa coneixi.
¿Cóm lo vá deixá aná ’l batlle?
BARÓ. Perque com tots m’ es traidor.
ARNAL. ¡Ah! No. No ho creguéu, senyor:
perque ‘l cel nos posa á ratlla.
Es perque la Providencia
d’ aquest medi ‘s vá servir,
ja que no ’ns vá contenir
la véu de nostra conciencia.
Sí; us ho díu sense recel
l’ amistát mès verdadera:
lo que voliau crim era
que no tè perdó del cel,
y he surtit al véureus sol
pera dirvos: –Siguéu noble:
está enterát tot lo poble
de que aquí hem portát lo dol:
torném l’ honor al daguer.
pagui jo lo murmurát
’sent ab sa filla casát,
y obréu com bon cavaller.
BARÓ. ¡Ah! ¿Ho vèus?
ARNAL. ¡Senyor!
BARÓ. ¡Vèus la trama
com pára al fi en tot profit!
ARNAL. Si jo, senyor, vos ho he dit…
BARÓ. ¡Perque ets un vil y un infame!
Perque l’ amor t’ ha perdút.
ARNAL. Es cert; mes no us he venút.
BARÓ. Has fèt lo que fá aquell qu’ ama.
ARNAL. Quant jo salvarme y salvarvos
la vida vull. ¿Aixó ’m diéu?
BARÓ. ¡Basta!
ARNAL. ¡Senyor!
BARÓ. No obtindréu
res que de grat vulga darvos.
Que ‘m mati ’l poble. Tú ets d’ ell
y en tèns la baixessa tota:
per ço sempre heu viscút sòta
las pedras del mèu castell.
(Se’n vá.)
ROSA, ARNAL.
ARNAL. ¡Oh!¡ Estém perdúts !… sino trovo
un medi pera surtir,
ingrát lo porto á morir.
y la ditxa de tots robo
ab lo sèu últim sospir.
ROSA. ¿Qué tens, Arnal?
ARNAL. Tinch, Roseta,
que ‘t tinch d’ obrir lo mèu cor:
que ‘l poder del cel decreta
qu’ una infamia per mí fèta
dega esglayarte d’ horror.
ROSA. Parla pe ’l cel.
ARNAL. Desde ‘l dia
que jo á n’ al bosch tè vaig véurer
vá trová ‘l cor alegría;
t’ amava; mes no tenia
prou seny per poderho créurer.
Lo senyor barò, allavoras,
també al bosch tè vá trovar.
¿A quí, si ‘t vèu, no enamoras?
Desd’ aquell punt, tentadoras
tas miradas, vá cercar,
y jo, rastrer, agrahit,
á la protecciò que ‘m dava.
li vaig oferí, envilit,
conquistarte tot seguit
per l’ afany qu’ ell desitjava.
L’ encárrech vaig acceptar
sense contá ab lo mèu cor,
y, al volerte aná á parlar
del amor d’ ell, vaig trovar
qu’ era primè ‘l mèu amor;
que sentia gelosía
ja de que éll te volguès tant,
y parlarte d’ éll dèbia,
y jo parlar no podia
sino de sè el tèu amant.
¡Oh! ¡Quína lluita Déu mèu!
Ferme una senyal debia (La senyal.)
¡Aquesta! ¿Sents?…
ROSA. ¡Valgans Dèu!
ARNAL. Contestant jo; l’ amor tèu
la porta al barò n’ obria.
Al últim lo decidirse
vá ser precís; la senyal
tornava allá á repetirse.
Deixá aquí ‘l mall de sentirse,
era als mèus pares mortal;
ferlo sentir, era horror
que ni entre las fèras s’ usa.
–¡Quí es qu’ aixís mata un amor!
¡Quí es que damunt d’ una enclusa
s’ aixafa ell mateix lo cor!
Vaig dir… y el mall vaig alsar,
vá cáurer y clá ‘s vá sentir,
desprès, ja re ’t tinch de dir.
Tú sabs com l’ amo vá entrar,
tú sabs com vá ara á morir.
Tú sabs lo vil quín es ara
y en mí matéu al traidor;
mes ¡ay! aixuga aquest qu’ ara,
plor d’ amor, per una mare
n’ arrenca un fill, del sèu cor,
qu’ á una fera enterniria,
qué faria á un roch plorar,
qu’ hasta un ferro ablandiria,
y que encara amargaria
l’aigua amarganta del mar.
ROSA. ¡Oh! sí, sí, Arnal! ¿Y tú creus
que jo puch salvarlo?
ARNAL. Sí.
ROSA. ¿Com?
ARNAL. Anantmen jo d’aquí.
ROSA. Es imposible.
ARNAL. ¡Ah!¿Veus?
ROSA. Díu mòn pare en son dolor
qu’ aquesta casa tancada,
Arnal, es l’ urna sagrada
que guarda avuy nostre honor.
ARNAL. ¡Pero no veu, insensát,
que al tancá així aquella porta,
la nostra esperansa, morta,
sòta una llosa ha colgát!
ROSA. ¿Y obrintla viuria?
ARNAL. Al acte.
M’ ho díu del cor vèu segura.
Surtí es trovar la ventura.
es ab la ditxa fer pacte.
ROSA. ¿Y si m’ enganyas?
ARNAL. No en flama
d’ amor s’encen lo cor tèu.
La noya qu’ estima, creu
tot lo que li díu qui l’ ama.
ROSA. ¿Y si ja la vá enganyar? (Ab amargura.)
ARNAL. Ni que mil cops l’enganyès.
Lo torna á créurer desprès
perque l’amor sab cegar.
ROSA. ¡Jo ’t crech; pero!…
ARNAL. No m’estimas
sino ’m creus prou per obrir.
ROSA. ¿Y si ara vaig á cedir?
ARNAL. Al nostre amor t’aprocsimas.
ROSA. ¿M’ho juras?
ARNAL. Com Dèu hi ha al cel.
ROSA. ¿Promets tornar?
ARNAL. De seguida.
ROSA. Donchs… vina.
ARNAL. ¡Oh Rosa! ¡Benehida!
Tú del infern fás un cel.
JORDI, BOY, BIEL
JORDI. ¿Es á dir donchs que vosaltres
ja havéu fèt lo que podéu.
BOY. Sí, y veig clar que per la esquerra
no hi hauria may remey.
JORDI. ¿La senyora baronesa?…
BOY. Ni res de tú vol saber.
JORDI. ¿La entrevista aquí ab lo patge?
BOY. No mos ha servit de re.
JORDI. Mes lo criát…
ΒΟΥ. Si no vol l’ amo
tampoch vol accedir éll.
JORDI. Allavors entra á la cambra
ahont posa aquest cavaller;
y digas qu’ aquí l’ espero.
BIEL. Está bè; hi vaig al moment. (Se’n vá.)
BOY. Jo vaig á…
JORDI. No; tú no’t moguis;
per lo que sabs qu’ hem de fer
sigueuhi tú y lo manxaire,
y en preguntant responéu.
BIEL. ¡Foch á la cua del llop! (Apareixent.)
BOY. ¿Qué hi há?
BIEL. Que baxa furient.
JORDI. Lo tinter, lo cens, la daga…
(Disposantho.)
Ara que vingui y veurem.
ΒΟΥ. (Per lo que poguès ocorrer
fem torná un ferro bermell.)
(Ell y Biel encenen la fornal.)
Los mateixos. Lo BARÓ.
BARÓ. ¿Ahont es aquest miserable
qu’ aixís m’ insulta traidor?
JORDI. Aquí, y miréu, mi senyor,
d’ está un xiquet mès tractable.
Damunt tantas, que no us caiga
la fama de mal-parlát. (Li ensenya ’l cens.)
BARÓ. ¿Que ’m donéu en aquest plat?
JORDI. Las lliuras d’ or y el got d’ aiga.
A la mitj’ anyada sòm,
y quí déu paga.
BARÓ. Paguéu;
pero crech que ja sabéu
qu’ al castell hi ha majordom.
JORDI. Sè qu’ á n’ éll ho haig de portar;
mes aixís vostres ulls véuhen,
que si pagan los que us deuhen.
tambè al deure, heu de pagar.
Quiét lo ferrè á casa sèva,
may á la vostra ha puját,
vos del castell heu baxát,
per insultarme á la mèva,
y ara ja pe ’l vostre mal
lo vassáll se us desatenta:
Ara ’s trovan frente a frente
lo castell y la fornal.
BARÓ. Pensar la fornal deuria.
que d’ un castell sò senyor
que ab bens, terra, plata y or
vá afavorirla algun dia.
Que pensi aixó y al pensarho
potsè ‘ns deixi d’ insultar.
JORDI. Mes; la má us vindré á besar.
si vos voléu continuarho.
Si vos, com los vostres ávis,
als quí de tant sòm deutors,
nos féu mercés y favors
en lloch de fernos agravis,
jo desd’ ara, sè esclau vuy
de quí ‘ns fassi gracias tantas.
Pero ¡ay! vostres ávis d’ ántes
no eran com lo nèt d’ avuy.
D’aquella digna altivesa.
d’ aquell sabe hereditari,
d’ aquell valor temerari,
la catalana noblesa
sols ne conserva ‘l recort
guardát en tombas sagradas;
armaduras rovelladas,
que vá portar la qu’ há mort,
banderas, pendons arnáts,
un escút damunt la porta,
un títol que ’s lletra morta,
y uns pergamins esborráts.
BIEL. ¡Bè, mòlt bè! ¡Jo en vostre lloch!…
ΒΟΥ. Tú calla y manxa, xarraire.
JORDI. Tú á la feyna del manxaire.
BIEL. Ja la faig. (Encench lo foch.)
BARÓ. Bè, acabém.
JORDI. Sí, tant se val
qu’ ho acabém de seguida.
La fornal als fadrins crida,
y ‘s pert un quart de jornal.
Miréu: aquí hi ha la daga
que jo per vos váreig fèr,
d’ haverla fèta ‘l daguer,
deshonra há estát vostra paga.
Desheretá al vostre criát
perque ’s casa ab la pubilla,
es dir al mòn, que ma filla
deshonra á quí tè al costát.
Deshonra, qu’ es ben segur,
que ‘m vá dú al portar la daga;
jo vos la torno, per paga,
vull l’ honra qu’ us váu endúr.
BARÓ. Ella vá darla aceptantme.
JORDI. Ella may res vá acceptar.
BARÓ. ¿Quí, donchs, la má ’m vá donar?
JORDI. Un, qu’ ara us mira, escoltantme.
ΒΟΥ. Un, qu’ es tant llest com xarraire.
JORDI. Tot per salvarme l’ honor.
BIEL. Y perque ho creguéu, senyor,
miréu si aixó es del manxaire.
(Mostrantli una enmascara en la blonda de la mánega.)
ΒΟΥ. Que vos la má váu besarli.
JORDI. Donantli prendas en paga.
BIEL. Y aquí teniu la tumbaga.
ΒΟΥ. Y aquí l’acer que váu darli.
BARÓ. ¡Oh! Aquesta burla á mi!
JORDI. ¿Firmeu?
BARÓ. ¡Ni pot ma noblesa!
¡Que prengui’l poble sa presa!
¡Matéume si us plau aquí;
pero penséu que sò noble!
JORDI. Jo mès; sò ferrer de tall
y honrat y visch del treball.
BARÓ. ¡Penséu que’l crim será doble!
JORDI. Així estarè mès pagat.
BARÓ. Que faréu orfe á la filla.
JORDI. Quedará d’honra pubilla.
BARÓ. Que quedaréu com ingrát.
JORDI. Tot es picá en ferro fret.
BARÓ. Que tinch qui ’m dará venjansa.
JORDI. Cuitéu, perque tinch frisansa
de satisfer lo mèu dret.
BARÓ. Bè, acabéu.
JORDI. Ja está acabát.
¿Firméu?
BARÓ. No.
JORDI. Donchs qui déu paga.
¡Aquí, mort d’ un ’altra daga,
un altre honor ultraját,
paga ab sang un cavaller!…
BARÓ. ¡Jordi!
JORDI. ¡No, rés heu de tréurer!
Preguéu al cel; vaig á véurer
si passa mallas d’acer!
Los mateixos, BARONESA, AGNETA, ARNAL, ROSA.
TOTS. ¡Ah! (Entrant quant Jordi anava á matar al Barò.)
ROSA. ¡Pare!
BARÓ. ¡Jordi!
JORDI. (Pausa) (¡Ah! ¿ Aquí
la senyora baronesa?)
BARÓ. L’ ávia aquí…
BARONES. Quant la sorpresa
hagi passát y de mí
poguéu sentir lo que mano
jo parlarè.
JORDI. Si en efecte
tothom sent com jo ‘l respecte,
pe ’l qu’ á satisfer m’ allano
vostres desitxos, crech bè
que ab ánsia, tothom espera.
BARONES. Abans que tot, justiciera,
dech dirvos que tot ho sè.
L’ Arnal, de tot penedit,
y als mèus peus agenollát,
lo cert del cás m’ ha esplicát
y aquí he vingút tot seguit.
BARÓ. ¡Ah! ¡L’ Arnal! ¡Sempre ’l traidor!
BARONES. No es traidor quí al fi procura
descubrir la vritát pura
penedit del sèu error.
Tú ets traidor.
BARÓ. ¡Avia!
BARONES. Tú, sí.
¡T’ esglaya qu’ així t’ ho diga
devant de tothom!… ¡Que siga
ton ávia quí ‘t parla així!
¡Llágrimas, concells, caricias…
portar los tèus fèts ocults…
¡Tot fòu en vá! ¡ ’Ls tèus insults,
y las tèvas injusticias,
y ara aquest pas desgraciát,
demostrant quí ets á n’ al poble!…
¿Y ara, que tú ja no ets noble,
ara que t’ has infamát,
voldrias que jo callès,
sabent tothom ta vilesa,
y que la nostra noblesa
ab ta infamia ‘s confonguès?
¡Oh! No. Vull, ab forta vèu,
vencent á la edat que ’m postra,
pregonar, que, á casa nostra,
ningú ha estát may com l’ heréu.
¡Semblarte tú án’ al tèu ávi!…
¡Semblarte tú án’ al tèu pare!..
¡Ji, ji, ji; si rich encara!
¡Si es sols lo dirho un agravi!
¡Si ‘m sembla impossible! ¡Si
quant te veig al mèu devant,
confòs, turbát, tremolant,
tant miserable y tant ruí,
fins, ¡senyor Dèu me perdò!
penso, insultant á ta mare
si t’ era padrastre ó pare
lo pare que ’t vaig dar jo!
JORDI. ¡Oh!¡ Senyora baronesa!
(Anantla á socorrer.)
BARONES. No, no… no teméu; no es res.
Jordi… m’ havian sorprés.
Per mí la cosa era entesa
mòlt diferent del qu’ ha estát;
mes, desde ‘l punt qu’ ho veig bè…
la rahò sempre á quí la tè.
Tot com vols será arreglát.
La Rosa ‘s cása ab l’ Arnal,
jo la doto un cop casada,
y com ans, quedará honrada
la daguera del firal. (Sensaciò general.)
Paper… ploma… vull firmarho
per assegurar sa sort.
Per si acás vinguès la mort.
als meus heréus vull manarho.
(Y, assentantse, escriu.)
ARNAL. ¡Rosa!
ROSA. ¡Arnal!
(S’ou lo fluviol com sempre.)
ARNAL. ¡Ja sòm ditxosos!
ΒΟΥ. No així díu tothom quí vol.
BIEL. Vaig…
BOY. No, que toqui’l fluviol;
prou qu’ ho sabrá en sent esposos.
BIEL. ¡Quant penso qu’ ell la vol tant
y qu’ al devant d’ aquest era!…
ΒΟΥ. Ara ’ls podrá anar darrera
ab lo fluviol sonant.
AGNETA. Boy
ΒΟΥ. ¿Qué hi ha?
AGNETA. Que tot ho he dít
á n’al pare confessor
y…
ΒΟΥ. ¿Qu’ha dit?
AGNETA. M’ha dít que no
ΒΟΥ. ¿No? Donchs mira: bona nit.
(La Baronesa dòna á Jordi ‘l paper qu’ ha firmát y díu:)
BARONES. En cambi ‘t demano, Jordi,
ja que ’l tèu influix ho pot,
que procuris tú qu’ Olot
mès d’ aquest fèt no ‘s recordi.
Que no amarguin mès ma estrella
volent insultar l’ heréu…
Al fi l’estimo… es fill mèu…
y sò tant vella… ¡tant vella…
que ‘l vèureu me mataria!
Per mí s’ aguanta ‘l castell…
per mí respecteulo á n’ éll…
la pobra ávia… aixó voldria.
JORDI. ¡Oh!¡ Senyora baronesa!
Jo ‘m rebelo á n’ al manar…
¡pero ara!… ¡Vos suplicar!…
Noblesa contra noblesa.
Jo, lo qu’ havéu dit farè,
y fins, perque quedi honrát,
de tot lo qu’ aquí ha passát,
á mí la culpa ’m darè.
BARÓ. No; á ningú mès qu’ á mí,
que sò ‘l verdader culpable…
A mí, que ’m veig misserable
entre tots, nobles aquí.
M’ han posát vostres agravis
de rojor las galtas plenas.
¡Al fi corre per mas venas
la honrada sanch dels mèus ávis!
Jo sabrè prová á tothom
quí ho dupti ’n aquesta terra,
que, tant en pau com en guerra,
serè digne del mèu nom.
BARONES. ¡Ah! ¡Que ’l cel ho vulga així!
JORDI. Ho voldrá de cert, senyora.
La primera volta fora
que l’ honor no eixís d’ aquí,
y tant s’ honra quant treballa
lo ferrer enmascarat, (Cops de mall lluny.)
com lo quí es noble, colrát
pe ‘l sol del camp de batalla.
¿Sentíu? Es l’ altre ferrer
que comensa ja ‘l jornal.
Cridéu als de la fornal.
treballém ab cor enter,
y creguén qu’ us heu salvát (Al Barò.)
perque la virtút may falla.
y devant del amor, calla
l’ odi mès encarnissát.
La daga qu’ ara tindréu
pot recordarvosho massa:
De mallas d’ amor no ‘n passa:
pero d’ aquestas… miréu.
(La clava traspassánt las mallas.)
QUADRO.
PROU.