Title: Un pis al ensanche
Comedia en un acte y en prosa
Author: José Feliú y Codina
Release date: March 6, 2026 [eBook #78123]
Language: Catalan
Original publication: Barcelona: Llibreria d'Eudalt Puig, 1887
Other information and formats: www.gutenberg.org/ebooks/78123
Credits: Editor digital: Joan Queralt Gil
Comedia en un acte y en prosa
1887
| PERSONATJES | ACTORS |
|---|---|
| DONYA GUADALUPE | D.ª Carme Parreño. |
| SENYOR FELIU | D. Lleó Fontova. |
| CARRERAS | " Joan Isern. |
| SENYOR FONT | " Ramon Valls. |
| JOSEPH | " Fèlix Baró. |
Dreta y esquerra las del actor. Escena contemporánea.
Lloch de l’acció: Barcelona.
Lo teatro representa una sala. Porta al fondo y á dreta y esquerra. En primer terme d’aquest últim costat, un balcó. A la dreta una taula d’escriptori. A la esquerra un vetlladó y una butaca al seu costat. La sala presenta tot l’aspecte d’una próxima muda de pis: pilas de llibres, quadros despenjats, fótils embalats, etcètera.
(Lo primer passejantse ab certa inquietut; lo segon assentat á la taula d’escriptori.)
Font. Perfectament. Ja tinch presas totas las notas.
Feliu. Donchs ara á extendre la escriptura. Sobre tot, que no me la entretingui.
Font. No tingui pó, senyó Feliu. Pero ara escolti. Jo, quan sò cridat com a notari, per la otorgació de cassos semblants, acostumo á dirigí als meus clients una certa pregunta…
Feliu. ¿Sobre ’ls honoraris?
Font. Una pregunta que no me la imposa certament la meva conciencia de notari.
Feliu. Sí, perquè aqueixa prou maldecaps deu tení.
Font. Sinó la meva conciencia de particular pacífich, que desitja pau y concordia entre ’ls prínceps cristians.
Feliu. Bé, vaja… Veyám aqueixa pregunta.
Font. Aqueixa pregunta es la següent: ¿Vosté está verdaderament decidit á casarse?
Feliu. Aixó ja m’ho ha preguntat un’altra vegada.
Font. Li vaig preguntá ’l dia que va venir á encarregarme ’ls capítols.
Feliu. Y donchs, home, no sigui pesat.
Font. Es que jo, aqueixa pregunta la faig tres vegadas. Ara es la segona.
Feliu. Y á la núvia també li haurá de fé las tres preguntas?
Font. No senyó. A las donas no ’ls las faig, perquè es inútil. Totas respondrían que sí. Li pregunto, donchs, senyó Feliu: ¿vosté ’s vol casá decididament?
Feliu. ¡Y tant decididament, que ja m’han tirat tres vegadas trona avall!
Font. ¿Es dí, que no torna enrera?
Feliu. No caldria més. Figúris, senyó Font, que ’m caso per una juguesca.
Font. ¡Ah, es qüestió de punt!
Feliu. Hi ha un tal Miralles… No se si vosté ’l coneix … Un que quan eram joves feya troná y ploure…. ¡Las promesas que m’ha birlat! Donchs ara, per fi de festa, també s’había posat á la mollera birlarme la núvia. Per xó porto pressa, perquè es un brétol capas de tot.
Font. Vostè té pó que avans de la boda….
Feliu. No ’m prengui ’l torn.
Font. Jo tindria més cuydado per després.
Feliu. Després ja seré casat.
Font. Es molt cert. Després ja tindrá altre carácter.
Feliu. Ab aixó, enllesteixi la escriptura, que la poguém firmá ’l mateix dia qu’arrivi la núvia.
Font. ¡Ah! ¿la té fora?
Feliu. Es molt aficionada á viatjá. Ha anat á Saragossa á veure las festas del Pila.
Font. ¿Tota sola?
Feliu. Ab una cambrera que té, de molta confiansa.
Font. Perfectament Conque tenim…. (Llegint un papé.) “Doña Eulalia Parladeras, soltera….”
Feliu. Aíxó; de vint y cinch anys.
Font. “Y don Mariano Feliu y Balada….”
Feliu. Aixó; de cinquanta sis.
Font. ¡Senyó Feliu! (Mirántsel expressivament.)
Feliu. ¡Qué mana, home!
Font. ¿Vosté está decidit….?
Feliu. ¡Sí, home, sí! No m’amohini.
Font. Perfectament. (Aixecantse.)
Feliu. ¿Qué no veu que fins m’estich ja mudant de casa? Un verdadé sacrifici, perquè en aquest piset hi he sigut tan felis…. Si ell pogués parlá, que n’ha vistas d’aventuras… Quantas vegadas sentia jo trucá á la porta… “¡Ay, ay! deu sé ella…” Corría á obrí jo mateix….
Font. ¿Y era ella?
Feliu. A vegadas nó.
Font. ¡Ah, caramba!
Feliu. A vegadas era un’altra. ¡He sigut molt calaverot!
Font. Aquestas cosas á un notari no li interessan.
Feliu. Té rahó. Donchs si, ara ’m mudo, perquè per un matrimoni aquest pis es massa reduhit.
Font. Aquesta tarde sens falta s’extendrá l’escriptura. Pero avans tornaré á veurel.
Feliu. No cal que ’s molesti.
Font. Tinch costum de no extendrer cap contracte de matrimoni fins habé fet las tres preguntas. Hem quedat á la segona. Tornaré á fe la tercera. (Se’n vá.)
Feliu. ¡Quín home més tocat y posat! Seria capás de fé tremolá á ‘n Barba Azul que ’s va casá sis vegadas. ¡Ay senyó, ’l meu piset!… Pero no hi ha remey; tinch de deixarlo. perquè la meva senyora no s’hi trovaría. ¡0h, y ab las relacions qu’ella té! (Trucan fora, ab campaneta.) ¡Ola! ¿Quí deurá sé? Algú qu’ ha vist los papés dels balcons y puja á veure ’l pis. ¡Com es tant llaminé! Tretze duros, un segon pis al Ensanxe, ab bonas vistas, aygua viva… y sense porté. (A Joseph que surt.) ¿Qué hi ha de nou?
Joseph. Un senyó que diu si podria veure ’l pis.
Feliu. Feslo entrá.
Joseph. M’ha dat aquesta targeta.
Feliu. Corrent. Qué fassi ’l favor. (Joseph sen va.) (Llegint la tarjeta.) “Joaquín Emilio Carreras”… Carreras… Carreras… ¿Qué es un parent del senyó Carreras?…
Carre. Beso á V. la mano.
Feliu. Ja pot parlá catalá.
Carre. ¿Que sab vosté si jo so de la terra?
Feliu. L’apellido. He vist Carreras… Diguim, y dispensi. ¿Qué fora, per casualitat parent d’un tal Carreras?
Carre. Si, senyó. Lo meu pare se’n deya.
Feliu. Bé, un Carreras qu’ encara viu.
Carre. Los meus germans, qué ’n tinch tres, y tots s’ho diuhen.
Feliu. Vostè es nebot d’un oncle.
Carre. Si, senyó; un oncle qu’ es tio meu. ¿Vosté ’l coneix?
Feliu. Deixim di. Un senyó Carreras, que va cada vespre al cafè de Paris.
Carre. Dotze anys seguits que no hi fa falta.
Feliu. Aixó mateix. Gran jugadó de dòmino.
Carre. L’unich vici que se li coneix.
Feliu. Ell y jo som los dos homes qu’hem remenat mes fitxas. ¿Y donchs, ja ho crech que ’l coneixia jo á vosté. ¡Si ’l seu oncle no parla de res mes que del seu nebot, del Emilio!…
Carre. Servidó de vosté.
Feliu. Assentis.
Carre. Moltas gracias. (S’assentan.)
Feliu. ¿Vol pendre alguna cosa?
Carre. Moltas gracias: no acostumo.
Feliu. ¡Vaya, vaya! ¡Ja ho crech… ’l Emilio!…
Carre. Es di, que ’l pobre oncle li habia parlat…
Feliu. De vosté. ¡Oh, l’estima molt! Ell ja sab vosté qu’ es un xich enrahonadó.
Carre. Si; cuan agafa las cartas…
Feliu. No; las fitxas, las fitxas… Lo que juguem es lo dómino. Ab aixó, vol di, que ’l senyó Carreras te un carácter mol especial.
Carre. Si; porta capa fins á mitx estiu.
Feliu. Bé, aixó, pásese. Sinó que no pot sufrí que ’l guanyin. Los días que jo ’l guanyo, potse no diu mitxa dotzena de paraulas; pero cuan la sort se li tomba, llavoras comensa á omplirnos lo cap d’historias…
Carre. ¿Y ’ls esplica la meva?
Feliu. Alguna coseta.
Carre. Vaya un acudit. Ja li encarregaré que calli.
Feliu. ¡Oh, ja no hi es á temps! Ja ho sabem ja!…
Carre. ¿Qué?
Feliu. Lo de l’americana de Caldetas.
Carre. ¡Ah, si?
Feliu. Una madama que vosté s’hi va afectá molt, que li va dá un gran disgut…que ’l va engrescá cantantli tangos y després va deixarlo per un de la marina que li cantaba barcarolas.
Carre. ¡Ay, caram! ¿Lo meu oncle ’ls ha esplicat tot aixó?
Feliu. Si, senyó; un vespre qu’ habia fet cuatre caps y cuas seguits. Una damisela… no ’ns ha dit pas lo nom.
Carre. ¡No faltaba més!
Feliu. Pero per lo que toca als ets y uts de la historia… demani. ¡Cuantas vegadas no hem abominat lo comportament d’aquella aixelebrada!…
Carre. ¿L’han abominat?
Feliu. Si, senyó. Bó y remenant las fitxas.
Carre. Veliaqui lo que té batxillerejá en lo que no ’ls importa.
Feliu. ¡Ey, perdoni!
Carre. No… lo qui ha de perdoná es vosté.
Feliu. Si jo hagués sapigut…
Carre. ¡Vaya una gracia, sapiguentho!… No costa res tení un xich de tacto. Y aixó, que no ‘s pensi… no es qu’ aquest assunto m’afeccti poch ni molt. Pero no ’n puch parlá, senyó…
Feliu. Feliu, per servirlo.
Carre. No ‘n puch parlá. Cuant sento que condemnan á una pobre dóna… ¡Qué vá enganyarme! ¡Es mentida, que no va enganyarme! ¿Per qué? ¿Perquè ’m deya que m’estimaba?… Mes tonto jo de créuremho… ¡Ara vegi!… Te estimo! ¿Qué vol dí: “t’estimo”? Totas nos pensem que ’ns estiman. ¿No ’ls ho dihem nosaltres á n’ellas, y las fem combregá ab cada roda de molí que no passaria per aqueixa porta?… Vostè mateix, senyó Feliu, es capás de creures’ que alguna l’estima…
Feliu. ¿Qué vol di ab aixó?
Carre. ¿Es verossimil, qu’á vosté hi hagi alguna dóna que l’estimi?
Feliu. Ara es vosté ’l que ’s fica en lo que no l’importa.
Carre. ¿Y tindrá ella la culpa; lo dia que vosté descubreixi que bebia á galet?
Feliu. Jo bech en copa, perquè ho sápiga, y de cristall magnifich.
Carre. No ‘n parlem, deixem’ho corre. Ja li he dit qu’ aquest assunto no m’interessa poch ni molt.
Feliu. ¡Si, y ab una mica més me declara inútil!
Carre. La ferida es un’ altra, senyó Feliu. Aquesta si que ’m matará á la curta ó á la llarga…
Feliu. ¡Ah, si! També n’estich enterat.
Carre. ¡Tambe!
Feliu. Si, senyó. Un vespre que ’l seu oncle va fer tres mil tantos de correguda… Me’n va di alguna coseta; no pas tot.
Carre. ¡Ay, dimonxi! ¿Qué li va di?
Feliu. Així, en general.. Una viudeta que vosté va coneixa á Sant Hilari.
Carre. ¿Una viudeta molt jove?
Feliu. Si, senyó.
Carre. ¿Pero molt jove?
Feliu. Aixó mateix.
Carre. ¿Molt guapa?
Feliu. Just.
Carre. ¿Pero molt guapa?…
Feliu. Si, home; tant jove y tant guapa com vosté vulga.
Carre. ¿Qué ja estaba á punt de casarmi hé?
Feliu. Precisament; y qué hi va teni una forta renyina…
Carre. ¿Y ’l motiu d’aquesta renyina?…
Feliu. ¡Ah! Lo seu oncle no me ’l va dí.
Carre. Donchs sé quedará sense saberlo, perquè tampoch li diré jo.
Feliu. Respecto…
Carre. No obstant, lo que vuy dirli, lo que dech dirli, es que si li esplicaba aqueix motiu, vosté per mica de sá criteri que tinga, no tindria mes remey que donarme la rahó. ¡Es que no tindria mes remey!
Feliu. ¡Oh! per mi, ja li dono ara.
Carre. Bé, ¿qué m’ensenya ’l pis, ó no me l’enseya?
Feliu. Cuan tingui gust. Jo per no interromprel!
Carre. ¡Después de desfé la boda… (Tornantse assentá.)
Feliu. ¡Ah, vamos nos hi tornarem á assenta.
Carre. Después d’aquella renyina me ’n vaix aná á passá ’l estiu á Ribas.
Feliu. Si, ’s veu que per cada disgut vosté pren las sevas aiguas.
Carre. Fa dos dias qu’he tornat, y com ja he fet resolució de no casarme… ¡Perqué jo ja no ’m casaré!… ¡Perqué si vosté, senyó Feliu, me veu portá una dona á la iglesia, ja l’autorizo perquè ’m pegui un cop de pistola!
Feliu. No senyó, no; ¡Vaya una llicencia!
Carre. Vol dí que, decidit á fe la vida de solté per ineternum, he vist aquest pis per llogá, que sembla que fará per mi, y he pujat á molestá l’atenció de vosté.
Feliu. De cap manera. Jo mateix tindré ’l gust d’acompanyarli.
Carre. Ab lo criat ne tinch prou.
Feliu. No faltaria mes. Vostè es lo nebot del Senyó Carreras. Comensarém per la dreta.
(Se dirigeixen cop á la porta de la dreta, y s’aturan per la sortida de Joseph què ve pe ’l fondo.)
Joseph. Don Mariano…
Feliu. ¿Qué hi há?
Joseph. Una senyora.
Feliu. ¡Ola, ola!… ¡Una senyora!
Joseph. Si; una senyora jove, que demana per veura ’l pis.
Feliu. ¿Jove, dius?
Joseph. Y bastant guapa.
Carre. Sembla que tot se rebifa.
Feliu. Es la mica de juventut qu’encara ’m queda arreconada.
Joseph. ¿Qué li dich?
Feliu. Qu’entri, home. ¡Jove y guapa! ¿que no sabs la consigna? (Joseph va per anarsen.) Es di, nó: esperat (A Carreras.) Vostè ja ’m dispensará.
Carre. Si, home, si.
Feliu. En Joseph li ensenyará ’l pis.
Carre. Perfectament.
Feliu. Acompanya al senyó.
Joseph. Molt be, diu.
(Sen vá ab Carreras per la dreta.)
Feliu. Senyora, fassi ’l favor de passá. (Surtint pe ’l fondo, al corredó.)
Guada. Deu lo guart. (Entrant.)
Feliu. ¡Ay, ay!… jGuadalupe!
Guada. ¿Qué diu de bó?
Feliu. ¿D’hont surt, d’hont surt tant de bé de Dèu?.
Guada. No ’s pensaba que fos jo.
Feliu. La vritat; me pensaba qu’era una vissita mes. ..més compromesa.
Guada. Y més agradable.
Feliu. ¡Cuant temps que no ’ns habiam vist!
Guada. He estat fóra de Barcelona. A mes…
Feliu. ¿A més… qué?…
Guada. He passat grans disgustos.
Feliu. ¡Y aixó, mare de Deu! Assentis (S’assentan.)
Guada. Fa vuyt dias que sóch aquí.
Feliu. Y una de las primeras diligencias ha sigut veni á veure á un amich antich. Gracias, Lupita, gracias.
Guada. No… Es á di… No ’l vinch pas á veure precisament á vosté.
Feliu. ¿Donchs á qui? ¿al meu criat?
Guada. Vinch á veure ’l pis.
Feliu.¡Ah, caratsus! ¡Vaya un desengany!
Guada. He llegit al “Diluvi” que vosté l’ desocupaba.
Feliu. Si, si; es vritat. Pero aquest pis es molt petitet.
Guada. Justament es lo que ’m fa falta. Y aixó de sé al Ensanxe.
Feliu. Aquest es un pis per un solté.
Guada. Justament per ço el vuy.
Feliu. ¿Per un solté?
Guada. Per una soltera… es á dí, per una viuda.
Feliu. Permétim, que no es lo mateix.
Guada. Bé; per una senyora sola. ¿Si está bé aixis?
Feliu. Una senyora sempre ne está milió acompanyada… ¡Ey! si l’acompanyo jo! ¿Y qui es aqueixa senyora?
Guada. Una servidora de vosté.
Feliu. Vosté ’s proposa viure sola?
Guada. Si, senyó, si. ¡Sola… sola, enterament sola! Me separo de la tia, vuy está completament retirada del mon… completament retirada aborreixo á la gent.
Feliu. Per la part que ’m toca. Pero veurá, ’l dia menos pensat se’n torna á casá y allavoras….
Guada. ¡Jo!…
Feliu. No es cap imposible.
Guada. ¡Jo torná á casarme! ¡Ay, senyó Feliu, aixó si que no ho veuran los seus ulls!
Feliu. Podrá sé. Si ’s va á casá fora.
Guada. ¡Jo torná á casarme!… ¿Que no sab que ja ho he tastat?
Feliu. Rahó de més.
Guada. Ja á sabé, que jo no puch dí qu’ hagi estat casada. Lo qu’ he estat, divorciada.
Feliu. També se li coneix. “No hay mal que por bien no venga.”
Guada. Vuit días de matrimoni y tres anys de separació. ¡L’infame! ‘S casá ab mi, y ’n tenia un’ altra. ¿Perqué no ’s casaba ab ella?
Feliu. Dóna, per xó; perquè ja la tenia.
Guada. ¡Quina colla de malvats son tots los homes!
Feliu. Y totas las donas, perquè sense ellas nosaltres tindríam de sé bons minyons per forsa.
Guada. Hi vaig sé molt desgraciada. ¡Quín marit!
Feliu. No se’n pot queixá. Al menos l’ha deixada viuda.
Guada. Es la primera prova d’amor que m’ha donat en sa vida.
Feliu. Quan se vá morí.
Guada. Y encara tot aixó, un cop passat….
Feliu. ¿Y qui ho dubta? Ara que ja ha passat la mala, li tocará passá la bona. Ara ’l segon marit….
Guada. ¿Lo segon marit, diu?
Feliu. ¡Ey, si jo no he perdut lo compte!
Guada. Es dí, que ’l segon marit no podria sé pitjo que ’l primé?
Feliu. Me sembla…. ¡Ey, no m’hi comprometo!
Guada. ¿Pero á vosté li sembla?
Feliu. Sí, senyora.
Guada. Donchs s’equivoca de mitj á mitj.
Feliu. ¿Qu’ho ha tornat á tastá?
Guada. He estat á punt de torná á casarme.
Feliu. ¡Qué diu!… No ’n sabia res. ¿Y ja está divorciada?
Guada. Perquè ho sápiga, al costat del home que s’anaba á casá ara ab mi, lo meu primé marit era un angel. (S’aixeca agitada.) ¡Un angel!… perquè aquest d’ara…. No me’n fassi parlá, no vulgui excitarme…. ¡Ah, no, no! ¡Sola, ben sola. tancada á casa!… Ensényim lo pis; fassi ’l favor.
Feliu. Ab moltíssim gust. Comensarém per la esquerra.
Guada. ¿Veu? Aquesta es una saleta molt bufona, per travallá, ó per… Es dí, s’hi pot fé lo que ’s vulga. (Anant cap á l’esquerra.) Aquí té un’altra saleta…
(Al moment que van á anársen per dit costat, surt Carreras per l’altre.)
Carre. La part del davant m’agrada molt. Are veurem la del derrera.
Guada. ¡Ah! (Girantse y reconeixent á Carreras.)
Carre. ¡Oh! (Reconeixent á Guadalupe, y ’s quedan tots dos inmóvils, pasmats, un á cada costat de la escena y apoyantse cada un en un moble.)
Feliu. Senyó Carreras…
Carre. Qué?.. ¿què mana?… ¿que ’m deya alguna cosa?
Feliu. Deya que ja qu’ha vist la part del davant…
Carre. Sí… la part del davant… ¿Qué hi succeheix á la part del davant?
Feliu. Qu’ ara hi entrarém nosaltres, mentres vostè ’s mira aquesta altra banda…
Carre. ¿La banda?.. ¿La banda municipal?
Feliu. L’altra banda del pis.
Carre. ¡Ah, sí! Vagin, vagin.
Feliu. Lupita… (Acostantse á ella)
Guada. ¿Qué mana?.. íqué ’m deya alguna cosa?
Feliu. (¿Qué tenen aquest parell?) Sí, senyora. Dich que ja que ’l senyó ha vist aquest costat, podríam comensá per ’quí…
Guada. ¡Ah! ’l senyó també ha vingut…
Feliu. ¿Que no vol vení?
Guada. Anem. Pero dónguim lo bras.
Feliu. Si es servida. (Apoyantshi desfallida.) ¡Cuidado… (¿Qué diantre ’ls ha agafat?)
(Entra per la dreta ab Guadalupe, á la qual porta del bras y casi arrossegantla.)
Joseph. L’amo diu que segueixi acompanyantlo. (Per la dreta.)
Carre. Sí, aném… portam á la casa de socorro. (Encara perturbat.)
Joseph. ¿Qué diu ara?
Carre. ¿Qué he dit?… ¿qu’be dit alguna barrabassada?…
Joseph. Vingui. En aquest costat hi ha ’l menjadó.
Carre. Una menjadora es lo que jo mereixo. (De repent, agafant á Joseph per un brás.) Escolta… Aquesta senyora…
Joseph. ¿Qué vol?
Carre. Aquesta senyora…. Tot me dona voltas… Aguantam… Mira que caych. (Cau en una butaca.)
Joseph. Aixó deu sé un mareig. No s’espanti… ¡Senyó, no s’espanti, ja vaig á buscá l’ampolla del aygua naf.
Carre. Sí, ves, portam l’ aygua naf. (Joseph se’n va corrents pel fondo.) ¡Ella!… M’he quedat fret de sorpresa, incendiat de cólera… ¡Es allá!… ¡a la part del davant! ¿Qué deu dí?… ¿qué deu fé?.. Deu parlá de mi, deu está esplicant… ¡Pensá que no més passant aquesta porta…
(Surt pel fondo Joseph al un vas y l’ampolla d’aygua naf, y ’s dirigeix cap á Carreras. En lo mateix moment surt Feliu per la dreta tot atributat.)
Feliu. ¡Joseph!.. ¿ahont es en Joseph?.. (Veyentlo.) ¿Qué portas aquí?
Joseph. L’aygua naf.
Feliu. Aixó es lo que fá falta. (Li pren l’ampolla y ’l vas.)
Joseph. ¡Oh, escolti!
Feliu. No m’entrebanquis. (Se’n torna apresuradament per la dreta.)
Joseph. Té que perdoná. (A Carreras.)
Carre. No hi fa res, ja ’m trovo milló. Gracias. Té noy. (Li dona dinés.) Desitjo quedarme aquí una estona.
Joseph. Tota la que necessiti.
Carre. Té, noy. (Li dona més dinés.)
Joseph. ¿Qué ’s pensa morirse?
Carre. No; ’m vaig reanimant.
Joseph. Com sembla que ’m fassi hereu…
Carre. T’he dat tot lo que duya á demunt.
Feliu. Joseph…
Joseph. ¿Qué mana?
Feliu. Aquí ja hi ets de més. (Joseph se’n vá.) Ja s’ha quedat una mica reposada. L’he deixada allí, que descansi una estona… Vostè ja ’m perdonará, peró justament es una senyora amiga…
Carre. ¿Vostè es amich de donya Guadalupe?
Feliu. Sí, senyó.
Carre.¿De la Lupita?
Feliu. Tinch aquesta honra.
Carre. Es ella… la del disgust.
Feliu. La de Caldetas?
Carre. La de Sant Hilari.
Feliu. La que va aná á olvidá á Ribas.
Carre. Qué li ha dit? No m’amagui ni una paraula. ¿Li ha parlat de mi?
Feliu. Sí, senyó.
Carre. ¿Qué li ha dit?
Feliu. Ab franquesa.
Carre. Clávim la punyalada, home.
Feliu. Avans, un cop de pistola; ara una punyalada; vosté s’ha proposat de tots modos que jo li fassi mal.
Carre. ¿Qué li ha dit?
Feliu. M’ha dit que la vista de vosté li era insuportable.
Carre. ¿De debó?
Feliu. Extremadament insoportable. De manera, que surto á demanarli un favor.
Carre. Que toqui las de Villadiego.
Feliu. Las que vulgui, peró que se’n vagi.
Carre. Está molt bé: ja me’n vaig. Pero es necessari que primerament declari aquest misteri dolorossísim. Las circunstancias han cambiat. Fa un moment jo debia guardá silenci; ara dech enrahoná.
Feliu. Bé, ja ’ns veurem un altra estona; vingui al cafè.
Carre. Ara desseguida, son cuatre paraulas, pero cuatre paraulas que las tinch aqui atravessadas, com si me hagués empassat cuatre pinyols de préssech.
Feliu. Vaja. desboti.
Carre. Tota la culpa es d’ella, senyó Feliu. Ara fa cinch mesos… la boda estaba disposada, ja ’ns habian tirat trona avall… Un vespre… perquè la cosa se habia de celebrá ab tota la festa… Jo ’m gastaba doscents cincuanta duros en un refresch… Donchs un vespre nos estabam ella, la seva tia y jo, escríbint la llista dels convidats. Veliaquí que de repente…
Guada. Tot aixó es mentida. (Presentantse.)
Feliu. ¡Senyora!… (Bruscament.)
Guada. ¡Es mentida, es mentida! (Irritantse.) No hi ha una paraula de vritat.
Feliu. Per amor de Deu, Lupita!… Lupita!…
Guada. ¿Qué te pó d’un escándol? No. senyó, no. Li he demanat que tregués á aquest home de casa seva.
Feliu. Filla, jo ja l’he tret.
Guada. Pero encara es aqui. Ab aixó, jo só lo que me’n vaig. Estigui bó. (Se dirigeix á la porta.)
Feliu. ¿Ho véu, sant cristiá? (A Carreras.)
Carre. Ja me’n vaig. Pássinho bé. (Se’n va rápidament.)
Guada. Gracias á Deu! (S’assenta.)
Feliu. ¡Ho veu, dóna! Ja es fora.
Carre. Pero tornaré. (Presentantse á la porta.)
Guada. ¡Altre vegada! (Aixecantse vivament.)
Carre. Es necesari que tinguem una conversació. (A Feliu desde la porta.)
Feliu. Bueno, ja ’ns veurem. Vingui al cafè.
Carre. Aquest vespre mateix.
Feliu. Si, senyó. De set á dotze.
Carre. ¿Y no fora milió ara desseguida? (Entra y agafa á Feliu pe ’l bras.) Acompámyim á da una volta.
Feliu. ¡Ara no! Sembla que ’m vulgui segrestá…
Guada. ¿Es di, que no se’n va? Ja me’n vaig jo.
Feliu. No senyora, no ho permeto. Senyó Carreras…
Carre. Está bé; me’n vaig. Pero vosté ’s podrá convence…
Guada. ¡Me vol matá aquest home, ’m vol matá!… ¡Ay!… jo no puch resistirho… A mi m’agafa alguna cosa… (Cau desmayada en brassos de Feliu.)
Feliu. ¿Ho véu? Ja hi tornem á sé. jVagissen, com un botavant!
Carre. Si, me ’n vaig, home. (Acostantse á Feliu que sosté á Guadalupe.) Pero… ¿que té? ¿no será cosa de cuidado?…
Feliu. ¡Vagissen li dich! (Cridant.)
Carre. ¿No veu que se ha desmayat?… ¿No veu que me la miro aqui defallida?
Feliu. ¡Miri, que faig cridá una pareja!
Carre. Estigui bó… Cúidila… potsé una sangría… Estigui bó. (S’ en va)
Feliu. Vejám… una mica més d’aiga naf. ¿Hont es l’aiga naf?… ¡Ah, me l’he deixat á la part del devant… (Intenta colocá á Guadalupe á una butaca.)
Guada. ¿Já es fora? (Tornant en si.)
Feliu. Si senyora: no passi cuidado.
Guada. Dispensi, fill… Li demano que ’m perdoni.
Feliu. Vaig á buscá l’aiga naf.
Guada. Gracias; no es necessari. Ja ’m torno á trová bé.
Feliu. Vamos, aixó es; quedis aqui sentada. No enrahoni.
Guada. Aixó no; al contrari. Vuy parlá, tinch necessitat de parlá.
Feliu. Es cert, qu’ á las senyoras aixó las alivia.
Guada. Aquest home es lo que ’s habia de casá ab mi.
Feliu. Ja n’ habia olorat alguna coseta.
Guada. No ’s negui á escoltarme; hi té obligació. A més que també deu tení una mica de curiositat.
Feliu. Francament, no deixo de sentirme unas pessigollas tafaneras…
Guada. Donchs ara ho sabrá tot. Ara fa cinch mesos… La boda estaba disposada, ja ’ns habian tirat trona avall sis vegadas…Tres á Betlem y tres á Santa Maria. Jo ’m gastaba doscents cincuanta duros…
Feliu. En un refrescb.
Guada. No senyó; en lo vestit de núvia. Un vespre, ’ns estabam ell, la tia y jo, escribint la llista dels convidats. Veliaqui que de repent…
Carre. Aixó no es vritat. (Pe ’l fondo bruscament.)
Guada. ¡Ah! (Aixecantse.)
Feliu. ¡Ja hi tornem á sé!…
Carre. Sento interrómprela; peró, ho repeteixo: lo que vosté diu no es vritat.
Guada. ¡Ja ’l torno á teni aqui!
Feliu. ¿Que ’s torna á desmayá? (Extenent los brassos.)
Guada. No; aquesta vegada no.
Feliu. ¡Es di, que vosté s’ha proposat acabarme la paciència! ¿Com es que torna á se aqui?
Carre. He subornat al seu criat, perquè ’m deixés quedá escoltant.
Feliu. ¡Joseph! (Furiós.)
Carre. No ’l renyi; jo li he promès que ’l faria perdoná.
Feliu. ¡Donchs lo despatxo!… ¡Y daré mals informes!
Carre. No s’enfadi. Si jo me ’n aniré; si vosté m’ho mana, es clá que me ’n aniré.
Feliu. Vostè ray que creu desseguida.
Carre. Vostè es l’amo de la casa.
Feliu. Bé ho soch, peró no ’s coneix.
Carre. La senyora li ha parlat de mi, ¿no es vritat?
Feliu. Es cert.
Carre. ¿Y m’ha posat que no hi deu habé modo?
Feliu. La vritat; no ’n hi ha gairas.
Carre. ¿Y un pobre home no ha de pogué defensarse?
Guada. Com que ja suposo lo que dirá…
Carre. ¿Que diré… veyam… que diré?
Guada. ¡Tot lo qué li acudeixi per oféndrem, per irritarme, per tréurem de tino!..
Carre. No senyora. Miri; vosté parlará primé. Jo m’estaré aquí; la escoltaré sense interrómprerla gens, ni gota. No diré una paraula, ni faré un gesto.
Feliu. Aixó ja es posarse á la rahó. (A ella.)
Guada. ¡Lo que té vosté, es la trapassería per sentirnos á tots dos… la trapassería que sé ’l menja viu!
Feliu. No nego que sóch una mica tafanè.
Guada. Prou qu’ho diu la tia.
Feliu. Pero en aquesta ocasió, ’m aconsella un altre objecte mes noble; lo fi de veure si duas personas estimables…
Guada. Corrent; donchs; ara m’hi avinch. Pero haig de parlá la primera, y ’l senyó no dirá una paraula, ni fará un moviment.
Feliu. S’hi ha compromès.
Carre. Y m’hi comprometo altra vegada.
Guada. Veurem. (S’assenta á la esquerra, Carreras á la dreta y Feliu al mitx).
Feliu. Vamos. Se abre la sesión.
Guada. Com li deya, donchs, estabam lo senyó, la tia y una servidora, assentats al voltant d’una tauleta, fent la llista dels convidats… (Moviment de Carreras.) ¿Qué?.. ¿qué té que di vosté?
Carre. Jo, res, senyora.
Guada. Es que ’m semblaba…
Carre. Prou, que tindría que dí!… ¡Molt hi tindria! Pero he promès callá, y encara que se’m ensengui la sanch… la meva boca no s’obra. Segueixi.
Guada. Estabam redactant la llista de las invitacions. La tia y yo anabam dihent noms y ’l senyó ’ls escribía. ¿Ja hi tornem? (Per un gesto de Carreras).
Carre. M’he aguantat un estornut.
Feliu. No hi ha estornuts que valgan. Vostè ha empenyat lo compromís…
Carre. ¡A trás que me ’ls aguanto!…
Feliu. Tiri endavant. (A Guadalupe)
Guada. Ja n’hi había una llista de més de cincuanta, cuan trucan á la porta, y era una visita. (Aturantse per mirá á Carreras que está completament inmóvil.) Si ’n fa massa també es una befa.
Carre. ¡Ara trova que ’n faig massa! (A Feliu).
Guada. Pero per çó no ’s pensi que ’m fassi perdre.
Feliu. Segueixi. (¡Y bé costa d’arrancá aquest cuento!)
Guada. ¿Ahont eram?
Feliu. Arrivaba una visita.
Guada. ¡Ah. si! La Pepeta Gausa. S’assenta, agafa la llista, que per çó venia…
Feliu. Naturalment.
Guada. Y aixís que l’agafa, ‘s ficxa en un nom qu’ era ’l tercé ó cuart dels que hi había escrits. – ¡Ay, ay…!!
Feliu. Diu ella.
Guada. Just; la Pepeta. –¡Ay, ay! també pensan convidá á la…
Carre. Permétim. (Vivament.)
Feliu. ¿Que vol estornudá?
Carre. No senyó, Es per un altre cosa.
Guada. ¿Veu? Ja enrahona; me sembla qu’enrahona ben clá.
Carre. Enrahonó per di…
Feliu. Ha promès que callaria (Corrent á aturá á Guadalupe que se’n va resoltament). ¿Qué se’n va, Guadalupe? ¿Ahont va?
Guada. Lo senyó falta á la promesa.
Feliu. Esperis; ja la cumplirá. Tingui; (Donant un llapis y papé a Carreras.) tot lo que hagi de di, escriguiho en aquest papé.
Carre. ¡Ah! perfectament. (S’assenta y ’s posa á escriure rapidament.)
Feliu. Fassi ’l favor, senyora. Poch á poquet arrivarém al cap de vall (Guadalupe torna á sentarse, Feliu també. Carreras s’aixeca y li presenta un papé qu’ ha escrit.) ¿Qué vol ara? Ja ha escrit tot aixó? Permétim. S’ha de llegí.
Guada. Veyám. (Carreras s’assenta).
Feliu. (Llegint.) “Com lo que s’ha de di de la senyora convidada qu’ era á la llista, no li podrá fé gaire favor, demano que nos pronuncii ’l seu nom.”
Guada. ¿Qué li sembla? Bueno; no ’l pronunciaré.
Feliu. No senyó, no; que ’s digui tot.
Guada. Concedimli.
Feliu. Concedit: peró es una llástima. Continúhi.
Guada. Ab aixó, com deya… “¡Ay, ay! ¿també convidan á la…” (Per un moviment de Carreras). No tingui pó, no tingui pó; no la anomenaré –La tia que respon: ¿Per qué l’estranya? ¿Qué no l’hauriam de convidá? ¡ning, ning!… altras visitas. La Dolores Tolrá, tornahi ab la mateixa. ¡Ay ay! ¿á n’ aquesta senyora convidan?… La viuda Argenteró: –¡Ay, ay!…
Feliu. Etcetra.
Guada. ¡Etcetra!… Notant etcetra, perquè encara que totas comensaban dihent lo mateix, totas acababan pronunciant un nom mòlt distint.
Feliu. Lo nom del individuo.
Guada. Aixó mateix.
Feliu. Es di, qu’ aqueixa dama que no ’s pot anomená…
Guada. Estaba fent aná en renou á cuatre ó cinch favorescuts.
Feliu. Un mostruari. ¡Si qué es llástima que no ’s pugui sabé qui es! (Carreras á tot aixó, escriu qu’escriu ab gran delit)
Guada. ¿Li sembla quina convidada? Al últim de totas las visitas va venir la meva cusina Ramona. (A Carreras.) Já ho sé que la Ramona es una mala llenga y una confusionera; peró ‘l cas es qu’ ella ’m va di lo que ’m va di.
Feliu. ¿Lo nom de la convidada, pot sé?
Guada. Me va di lo mateix que totas las altres.
Feliu. Si, que no valia la pena.
Guada. Pero al cap de vall hi va afegi. Diu: ¿qué juguem qu’ aquet nom te l’ha fet posa á la llista ’l teu futur?… Aixó era vritat; aquest senyó era ’l que ’ns duya aquella convidada.
Feliu. Bé, si s’hi tractaba tothom.
Guada. ¡Oh! peró la meva cusina habia parlat ab una intenció que va alarmarme. –Tú sabs alguna cosa, li vaig di jo. Y allavoras se’m tira als brassos y romp á plorá com una Madalena.
Carre. ¡Com una Madalena! (No podentse aguantá mes.)
Feliu. ¡Calli!
Carre. ¡Com un cocodrilo!
Guada. Y ’m diu… diu: ¡Ay, filleta meva!…
Joseph. Don Mariano… Un marit y mullé que volen veure l’ pis.
Carre. Que s’entomin.
Feliu. Es qu’ á mi ’m corren dos lloguers.
Carre. Digas que ‘l pis ja está llogat; jo me ’l’ quedo. Vés, que s’entomin, que no destorbin.
Joseph. Está molt bé. (Se’n va.)
Carre. Ara sentirá lo que va dirli la seva cusina.
Guada. ¿Lo que va dirme?… ¡Ay, filleta meva, qu’ ets desgraciada! Lo teu primé marit al menos la tenia fora, peró ’l segon te la vol portá á la boda…
Feliu. ¡Jesús, Maria y Joseph!
Carre. ¿També s’ho creu vosté, papanatas?
Feliu. Es di, qu’ á tots los noms dels altres favorescuts si habia d’afagir lo de…
Guada. ¿Qué me’n diu?
Carre. ¡Jo perdré ’ls estreps!
Guada. Aixó es lo que va fé allavoras. En compte de justiflcarse, ’s va posá fet una fúria, va perdre ’ls estreps.
Carre. ¿Y que n’hi habia per menos? Un home que la estimaba ab tota l’ánima…
Guada. ¿Vosté m’estimaba?
(Tots dos parlan á un temps y cara á cara.)
Guada. ¿Perquè no va justificarse?
Carre. Si vosté m’hagués estimat.
Guada. ¡Massa, massa, massa!… ¿Ho sent? Massa.
Carre. Vostè no habia de creure…
Guada. Vostè no habia de cridá…
Feliu. Acabaran per agafarse… ¡Senyors, calminse, sosseguinse!..
Guada. ¡Si jo ’m moriré!
Carre. ¡Jo ja ’m moro!
Joseph. (Entrant.) Hi há un capellá.
Feliu. Per ajudarlos á ben mori.
Joseph. Diu que si ’s pot veure…
Guada. ¡Que no!…
Feliu. Es que ’m corren los dos lloguers.
Guada. Digali que ’l pis ja está pres, jo me’l quedo.
Feliu. ¿Ara se’l queda vosté?
Guada. Què se’n torni. (A Joseph, y sen va.)
Feliu. Mentrestant á mi ’m corran los dos lloguers.
Guada. Donchs si… (Tornant á dirigirse á Carreras.) ¡Se vá coneixe que ’m estimaba molt!
Carre. Si en compte de creure á la seva cusina, vosté l’hagués feta callá… Pero, al contrari, recordis que ’s va permetre contra mi las acusacions mes duras… ¡Cosas tremendas, senyó Feliu!
Guada. ¿Y ell?… Ell me vá di horrors… ¡Horrors, senyó Feliu, verdaders horrors!
Carre. Encara las tinch totas clavadas al cor.
Guada. Hagués sentit tot lo qu’ha dit després…
Feliu. Verdaderament; aquí mateix, no fa gaire…
Guada. ¡Aixo es! acabi d’afagí llenya al foch, ara vosté. (Bruscament contra Feliu.)
Feliu. ¡Ay. pobre de mi!… Jo ho deya…
Guada. Vostè ho deya per veure si ’ns pot acabá d’ensarraciná.
Feliu. ¿Que no ho sent, senyó Carreras?
Carre. No; ’l senyó no ho fa ab cap mal propósit.
Feliu. ¡Ay gracias á Dèu!
Carre. Pero la vritat es, que si no fós la seva presencia y las sevas observacions…
Feliu. ¿Ara jo pagaré la festa?
Guada. Vostè hauria de procurá calmarnos.
Carre. Vostè no deixa de sé una persona estranya.
Guada. ¿Que se n’hi dóna á vosté de las nostras renyinas?
Feliu. ¿Se’n volen aná á passeig?
Guada. Vostè es lo que se ’n hi hauria d’aná.
Carre. Comprengui què si vosté no hi fos davant…
Feliu. ¿Es di, qu’ ara tinch d’anarmen? ¡Es di que ‘m despatxan á aquest marit y mullè, qu’ han trucat no fá gaire; ’m despedeixen al pare capellá… y ara ’m dónan las dimisorias á mi!…
Guada. Si, senyó; vágissen, vágissen.
Carre. Vágissen, créguim…
Feliu. No me’n vuy aná.
Guada. Lo senyó ’m vol doná explicacions.
Carre. No ’m proposo donarne cap. Jo no l’había portat lo nom d’aquella convidada.
Guada. ¡Ah! ¿no?…
Carre. Era cosa de la seva tia.
Guada. ¿Vosté no l’había dut? ¿Vosté no ’m volia portá á la boda á la seva estimada?
Carre. Tampoch ho era..
Guada. ¡Ah! ¿no?
Carre. No senyora.
Guada. La Layeta Parladeras no era la seva?…
Feliu. ¿Que diu? (Fent un bot.)
Guada. Ja m’ha escapat. ¡Si nó sé lo que ’m dich!
Feliu. ¿La convidada del cuento era la Layeta Parladeras?
Guada. La estimada del senyó.
Carre. Ho había sigut. Es l’americana…
Feliu. ¿La de Caldetas?… ¿Aqueixa es la del mostruari?…
Guada. Si, senyó si…
Feliu. ¡L’aiga naf!… ¡vegin si ha quedat gens d’aiga naf! (Cayent en una cadira).
Guada. Allí hi ha l’ampolla. (Carreras se’n vá per la dreta).
Feliu. ¡Ay, Deu meu!…
Guada. ¿Qué li agafa?
Carre. Aquí té l’aiga naf. (Sortint ab l’ampolla). (Feliu pren l’ampolla y ’s beu tota l’aiga naf d’una tirada). ¿Ja ’s trova milló?
Guada. ¿Ja li passa?
Feliu. ¡Ay, lo méu piset!… (Rompent á plorá). ¡lo meu piset de solté!… ¡tant que me ‘l estimo!… ¡tant felís qu’ hi he viscut! Ab una mica més lo perdo, senyors… Ja l’había desllogat perquè… ¡horrorísinse! m’anaba á casá!…
Guada. ¿Aixó es cas de d’horroritzarse?
Feliu. Es que la meva dóna había de sé…
Guada. ¿La Layeta?
Feliu. ¡La convidada de vosté! (A Carreras.)
Carre. ¡Ha, ha, ha!… (Mirant á Guadalupe y rient)
Guada. ¡Ha, ha, ha!… (Mirant á Carreras.)
(Esclatan tots dos en una llarga y desfeta rialla, fins que no podent se deixan caure cada un en una cadira ó silló).
Feliu. ¡Poden ben riure!…
Guada. Dispensi, fill. Si ho hagués sapigut no l’hauria anomenada.
Feliu. ¡Vaya un consol!… ¡Es dí, que m’hi hauria deixat casá!
Carre. De lo que ’ls ulls no veuhen, lo cor no ’n dol
Feliu. Pero ’l cap… se ’m preocupa. ¡Pobre piset méu! .. (Mirant en torn y plorant cómicament).
Guada. No ’s disgusti per çó. Ja li torno.
Carre. Y jo també. Ja s’hi pot quedá.
Feliu. Si, peró… ¿del altre, que ’n faig? Un pis de xeixanta duros, ab cuatre arcobas á la francesa, gas, aiga viva y un saló com una plassa de toros.
Carre. Ja resultaba apropiat.
Feliu. ¿Ahont me ’l fico jo ara aquell pisarro?…. Escoltin, ¿per qué no se ’l quedan vostés?
Guada. ¡Vaya una idea! ¿Qué ’n faríam?
Feliu. ¡Mare de Deu! hi viuríau plegadets.
Guada. ¡Ah! aixó no, aixó si que no.
Carre. ¡No ho digui ab tanta acrimónia, dona, no ho digui ab tanta acrimónia!
Guada. ¡No ho dich ab acrimónia, no ho dich ab acrimónia! ¡Que ‘m vol torná á moure un escándol com lo d’ are fa cinch mesos?
Carre. ¡Un escándol!
Guada. En compte de demaná perdó.
Carre. Perdó ¿de qué?.. ¿De que la estimaba massa?.. Sí, senyora, que la estimaba… Y encara… encara l’estimo. Sinó que á mi se’m va composá, y jo só un minyó de bé, y ’l que digui lo contrari es que m’ho lleva. ¿Perqué no ’m defensaba vosté?
Guada. ¿Qué li diré jo? Vaig cegarme.
Feliu. ¡Es cla, la criatura! va cegarse. Vamos, ¿que se’m quedan lo pis?
Joseph. Senyó.
Feliu. Ja está llogat; que se ’n tornin.
Joseph. No; si es lo notari.
Font. Es un servidó. (Entrant. Joseph se’n vá.)
Feliu. ¿Que vé á ferme la tercera pregunta?
Font. Jo tinch la costúm…
Feliu. Bé, donchs… ¡No senyó, no ’m vuy casá! Ja pot esqueixá ’l contracte.
Font. Com á notari, no puch menos de sentirho, peró com á particular n’hi dono la enhorabona. (A Carreras y á Guadalupe.) Jo coneixia la núvia…
Feliu. L’ senyó també. L’únich que no la coneixia era jo.
Font. Ab aixó, encara que perdo una escriptura…
Carre. ¿Veu? si vosté volgués, ara tenim lo notari aquí.
Guada. De cap manera. (A Font.) No ’s molesti pas, perquè ab lo senyó jo no m’hi casaré may més.
Feliu. Anem, dona.
Guada. Estich decidida.
Carre. Corrent. ¿Es dir, que no ’m vol?
Guada. No senyó.
Carre. Donchs jo tampoch á vosté, ¡Llestos!
Feliu. ¡Com s’entén, llestos! ¡Ara m’hi poso jo!… ¡Vaja! Ara m’hi quadro. ¿Per qui ’m prenen vostés á mi?… És dí, que ’s presentan á casa meva, me gastan l’aygua naf, me sobornan al servey, m’envían á passeig als matrimonis y als capellans que venen á veurem, y ’s pensan que no te d’arribá un moment en que ’m recordi que so l’amo! Donchs, só l’amo, ¿ho senten? y aquí ’s fá lo que jo dich, y ara vaig á dictá ’l bando… ¡Vaja!… Sentis, senyó notari, y escrigui: (Font s’assenta al escriptori.) “¡Ordeno y mando!”
Font. ¿Qué s’ha d’escriure?
Feliu. Las notas per la escriptura dels senyós. Escrigui… (Se li acosta y li dicta en veu baixa.)
Carre. Sembla que ’l tenim molt irritat. (Acostantse á Guadalupe.)
Guada. ¡Oh, y té mal génit!
Carre. Jo no m’atreveixo á dirli que no.
Guada. Si alló de la convidada era cosa de la tia….
Carre. Li asseguro, Lupita…
Font. Los segons apellidos…
Feliu. ¡A veure! Los segons apellidos…
Carre. Carreras… y Dalmau. (Acostantse á la taula.)
Guada. Perelló… y Sanchez. (Lo mateix.)
(Tots s’agrúpan alrededó de la taula. Font escriu.)
Joseph. Senyó…
Feliu. ¡Qué se’n tornin!
Tots. ¡Qué se’n tornin!
Joseph. És un parte.
Feliu. ¡Un parte!… A veure. (L’obra.) De Saragossa…. ¡Es d’en Miralles! (Llegint.) “Casado con Eulalia.”
Carre. ¿Qu’ es el que li birlava las promesas?
Feliu. ¡Ah! ¿Vosté ho sab?
Carre. Lo meu tio me ’n havia dit alguna cosa. Ell mateix l’ha venjat.
Feliu. Sí, que vaigi en nom de Deu, que ja te la seva. ¡S’ha casat! (Ab gran sensació.)
Guada. ¿Vol aiga naf?
Feliu. Me l’he begut tot abans. Ara no es menesté.
Carre. ¿Y si reb algun altre susto? (Senyalant alpúblich.)
Feliu. Si me’l donan…. ¡alabat siga Deu!
TELÓ
OBRAS DEL MATEIX AUTOR.
DRAMATICAS.
Un mosquit d’arbre, pessa original, en 1 acte.
Lo senyor padrí, comedia original, en 2 actes.
Lo rovell del ou, (1) sarsuela original, en 2 actes.
La Rambla de las Flors, (1) sarsuela original en 1 acte.
Los fadrins esterns, comedia original, en 3 actes.
La filla del marxant, (1) drama original, en 3 actes,
Lo tamboriner, comedia de mágia, original, en 3 actes.
Lo pont del diable, comedia de mágia, original en 3 actes.
Lo rabadá, drama original, en 3 actes.
Lo mestre de minyons, caricatura., arreglo, 1 acte.
Cófis y mófis, comedia original, en 3 actes.
À ca’ la sonánbula, entremés original, en 1 acte.
La dona d’aigua, (1) comedia de mágia (inèdita) original, en 3 actes.
La bolva d’or, drama original, en 3 actes
La tuna, sarsuela original, en 3 actes.
Lo mas perdut, comedia original, en 3 actes.
Lo grá de mesch, comedia original, en 4 actes.
El testamento de un brujo, original, en 4 actos.
Un pis al ensanche, arreglo, en 1 acte.
Del ou al sou… original en 1 octe.
La dida, novela.
Lo rector de Vallfogona, novela
Lo Bruch, narració.