Gent d’ara
Comedia en dos actes
1908
Title: Gent d'ara
Comedia en dos actes
Author: Eduard Coca y Vallmajor
Release date: December 11, 2025 [eBook #77439]
Language: Catalan
Credits: Editor digital: Joan Queralt Gil
Comedia en dos actes
1908
A la memòria del meu germà
Joan de la CreuL’Autor
PERSONATGES
EL SENYOR FRANCISCO RIMBAU.–Home d’uns cinquanta anys. Serio y autoritari. Vesteix molt modestament y a la antiga.
LA SENYORA ROSA.–Esposa del senyor Rimbau. Dòna d’uns quaranta cinch anys, ben conservada y molt sensata. Vesteix ab molta modestia.
DONYA MERCEDES.–Senyora sabia, molt desenvolta. Té uns trenta cinch anys, y vesteix bé. Porta impertinentes.
SENYOR JOSEPH.–Marit de la sabia. Tipo tranquil, calmós y burleta. Quaranta anys. Vesteix de senyor.
DON IGNASI.–Un tonto presumit. Té seixanta anys. Posat d’home venerable, cabell y bigoti blanchs, un xich calvo, en fi, aspecte de sabi.
JOANET.–Dinou anys. Aixerit y elegant. Es fill del senyor Rimbau.
LLUIS.–Dinou anys. Amich íntim de Joanet, y, com ell, trempat y elegant.
ANTONIA.–Criadeta de dos duros,
Aquesta comedia va estrenarse al Teatre Novetats, per la “Nova Empresa de Teatre Català”, baix la direcció de l’Adrià Gual, la nit del 18 de Novembre de 1908, baix el següent repartiment:
El senyor Francisco Rimbau, senyor Lapera; La senyora Rosa, senyoreta Masriera; donya Mercedes, senyoreta Fremont; El senyor Joseph, senyor Puiggarí; don Ignasi, senyor Vilallonga; Joanet, senyor Gimbernato; Lluis, senyor Bley; Antonia, senyora Roura.
Casa antiga d’un carrer de l’interior de Barcelona. Portes laterals y fondo. Epoca actual. Mobles vulgars. Sofà, sillons, cadires, taula de centre, cortinatges y en les parets cromos de Donya Juana la Loca o cosa per l’istil. Tot molt endressat y en ordre. Es entrada d’estiu. Es nit. Dreta y esquerra del apuntador.
(La primera asseguda en una cadira davant d’un vetllador, repassant mitjes, y’l segón passejantse agitat)
Ja feya temps que ho veya jo. Per això no m’ha vingut de nou. Bé prou que t’ho havía dit: aquest xicot va per mal camí, acabarà malament… y mira: ja ho has vist. (Pausa. La Rosa ab la vista fixa en terra mou el cap com assentint) Y lo que’m dol més es que tota la culpa la tens tu!
(extranyada)
Jo?
Si, tu, tu! Si quan el noy va sapiguer de lletra y un xich de comptes m’haguessis ajudat a inclinarlo al taulell avuy acanaría més be que jo. Però vas empenyarte en que fos sabi…y aquí ho tens: ara ja no’n té prou ab el batxillerat; vol ser “artitectu”.
(humil)
Què t’hi diré, Francisco?
Què m’hi diràs? Y què m’has de dir! Que tu ho has fet ab bona intenció, però que per ser massa mare m’has perdut el noy.
Però, Francisco, per què parles aixís? En Joanet no es un perdut; pobre fill meu!
Ah, no, tu diràs! Un xicot, un mocós de dinou anys que’s revela contra la autoritat de son pare, y que ja fuma, d’amagat meu, però fuma, quan jo, que ja he tombat els cinquanta, may m’he vist un cigarrot a la boca!
Y d’això’n dius ser un perdut?
Com que sí!
Vaja, Francisco, tu exageres molt.
Sí; sí, ja exagero! Ja ho veuràs si exagero.
Es clar que sí. Jo no’t negaré que hauría sigut millor que en Joanet s’hagués aficionat al negoci. Però què vols ferhi si li ha donat per l’estudi
L’estudi? La vagancia, que no es rés més això del estudiar. Ves qui’m farà creure que pera poguer fer una casa se necessita passar tants anys regirant llibres. “Papadineros” son això: vethoaquí. (Pausa. Ab ènfasis) El senyor vol estudiar. Es clar. El negoci es poch per ell… Deshonra això de la botiga.
May ha dit tal cosa.
No caldría sinó. Si s’atrevís a semblant cosa, encara li ventaria una plantofada ab tots els seus dinous anys. Ah! Es que per això!
Francisco, home, calmat.
Digues que ho probi… (pausa) Quan penso que aquest xicot quan tenía cinch anys era tan obedient, tan dòcil… y avuy, avuy que hauría de tenir més entreniment, avuy té: se’m gira d’esquena.
Qué compares, home!
Que comparo?
Y es clar. Avuy es un home, y ha vist coses, y ha agafat aficions… y…
Vaja, prou! No vuy sentirte dir més disbarats. Ho veus, ho veus com ets tu qui’l perts? Però ja ho he dit: o jo deixaré de ser qui soch o’l noy serà botiguer, mal li pesi. (Se sent trucar)
(resignada)
Tu mateix. Fes lo que coneguis!
(autoritari)
Es net que ho faré. Soch el pare y l’amo, y mano, y passarà per l’adressador… o com si fill no tingués.
(plorant)
Bé prou que ho veig que jo seré la víctima! (plora).
Vetaquí com ho arregleu les dones: plorant.
Hi ha don Ignasi.
Jo me’n vaig, no estich per visites (mutis per la segona dreta).
(sech a Antonia)
Que entri, dona, que entri. (Antonia mutis). Veyam don Ignasi, que es home de talent, qué m’hi dirà!
(assegut en un silló)
Endavant, endavant, don Ignasi.
Còm va, senyor Francisco?
Tirant. Y vostè?
Sempre’l mateix. Y la senyora Rosa y’l noy?
La Rosa bé… El noy… Del noy no sé pes que’n farem!
Que’l tenen malalt?
Del cap.
Un atach?
De bogería!
Que parla formal?
Y tant si hi parlo de formal. Figuris que m’ha agafat la seba de ferse “artitectu” y plantarme la botiga. Això no es un atach de bogería?
Y es clar que ho es… Però’m deixa parat… Y tan entenimentat que semblava!
Donchs ja ho veu.
Si que, “amigu”, ja es ben be allò que diuen… Quin mon!
Fassis ilusions dels fills!
(assentantse)
No me’n sé avenir. Un xicot que ja té la carrera feta… Oh, oh, vaja: ja feya be la vella que no’s volía morir may.
Sí, senyor, sí, sembla mentida, però es veritat.
Sab què son això? Companys…companys. Es allò que’s diu: comensem d’anar sols y…rès.
Jo també ho dich.
Companys, no ho dubti (pausa) Oh, y arquitectu, el tonto. Fer cases pels altres; “vaya” un gust!
Es lo que dich jo.
Quín jovent puja!… La Rosa deu tenirne un disgust gros… es clar… Unich fill, y arquitectu! (ampulós)
Oh… jo li diré. La Rosa no vuy dir que no estigui disgustada… però… no sé, me sembla que està molt de la banda del noy. Aqui precisament està la cosa.
Bé… es allò… Es mare, y la mare sempre es mare, que deya aquell.
Troba que si’l noy no ve inclinat de la banda del taulell hem de consentirli que s’entregui al estudi!
Oh, consentirli, consentirli… Y’l pare, que no es ningú? La autoritat del pare es l’autoritat del pare. Si que estaríem frescos! En el nostre temps, senyor Francisco, els joves, no… daixonses tant, ni. teníen tanta… dallonses com els d’ara. Per això tot anava més bé que avuy. Véliaquí.
Si, miri… Precisament quan la Antonieta m’ha dit que vostè era aquí, he pensat desseguida, don Ignasi, que es home d’experiencia, me donarà, potser, un camí pera sortir d’aquest embull. (pausa) Que li sembla que he de fer, don Ignasi? Aconséllim.
En casos aixís fa de mal donar un consell. Son coses de familia… molt delicades y…
Jo li demano, don Ignasi.
(després d’una pausa y ab decisió) Donchs, bé: per mí vostè ha de mantenirse ferm. Vostè mana això y això ha de ser, perque’l pare… es pare, desenganyis.
Y si’l noy s’empenya en desobehirme?
Vostè ferm sempre.
Y si se’n va de casa?
Vostè sempre ferm! Fermesa, senyor Francisco, fermesa. Si no’s deixa convencer, per ell farà… que sigui arquitecte… però may ab el consentiment de vostè.
(ab recansa)
Es que si se’n va de casa tinch por de que se’m acabi de perdre.
Que’s perdi! Val més un fill perdut fòra de casa que desobedient al costat del pare. Aquesta es la meva màxima, y si hagués tingut fills penso que m’hauría donat bons resultats. (pausa).
Y si féssim una cosa? Si vostè li parlés?
Oh! prou. Si vol ho faré.
Si fassiho, don Ignasi, li agrahiré molt.
Y que les hi cantaré clares, perque jo ja ne sab com soch. Ademés hi tinch cert dret perque, com qui diu, l’he vist nèixer y…
Que li estimaré que me’l tombi, don Ignasi!
Dèixiho per mi. Quan arribi fassi per manera de deixarme sol ab ell. Si vol també parlaré a la senyora Rosa.
No hi serà de més.
Si, home, si, lo que vulgui. Ja ho sab.
Veurà: Com que demà es festa y ab això del descans dominical no podem obrir, ens en anirem a passar el dia a la torra. Vostè vindrà a dinar ab nosaltres, y serà més fàcil trobar ocasió de parlar a tots dos. No li sembla?
No està mal pensat. Vindré a dinar, però, ab una condició: que no vuy que pera mí fassin cap extraordinari.
Fugi, home. (se gent trucar)
Es que no ho vuy. Ja sab com soch jo. M’agrada la franquesa y…
Entesos, entesos. Demà l’esperem a dinar a la torra.
Senyoret.
Què hi ha?
Hi ha donya “Marsedas” y’l seu senyor.
Que entrin, dona, que entrin, aquets son de casa. (a Ignasi) Si té ocasió de parlar ara ab la Rosa no esperi a demà, sab?
Dèixim fer, dèixim fer. Ja pot pensar que no perdré la primera ocasió que’s presenti.
Vostè ja sab es lo que fa!
Deu me’ls guart, senyors cars de deixarse veure.
Se la saluda, donya Mercedes.
Què tal, senyora?
Ah, don Ignasi també es aquí? Si que ho celebro.
Còm va, còm va?
Jo sempre atrafegada.
I senyor Joseph?
Qué fem, senyor Joseph?
(calmós)
Per ara, bé.
No gaire de bé. Fa uns quants dies que fa una carota que no m’agrada gens.
(ab sorna)
Si… Fa uns quants dies que faig una carota que a la meva dóna no li agrada gens.
Però vostè’s troba bé?
No s’hi pot trobar gaire de bé.
(ab sorna)
Si… no m’hi trobo gaire de bé.
Donchs, cuidarse, senyor Joseph, cuidarse que lo primer es conservar el número hu.
Aixís, ne tinch per temps: fins que toquin a conservar el zero a la esquerra no’m tinch d’amohinar.
Aquest sempre està de broma, Y la Roseta?
Es per allí dintre. Rosa… Rosa… Surt, que hi ha donya Mercedes.
(fort)
Y’l senyor Joseph.
Això ja se suposa.
Veu allò del zero? En lloch d’anunciarme a mi y suposar a la dòna, s’anuncia a la dòna y se’m suposa a mi.
Que es susceptible!
Y tal!
Vaja, prou. Sempre estàs ab lo mateix.
(baix)
Ja callo! (s’asseu y’s posa a llegir el diari).
Donchs què conta, què conta aquesta senyora?
AY, res: no sé res. He passat tota la setmana treballant desesperadament.
Que han desestorat?
Y ara? No senyor, no. Lo que’m dona tanta feina es una novela que estich acabant.
Ja la llegirem.
No’n caldría d’altra. Y còm se titularà?
Encara no ho sé. Estich dubtant entre “Amor libre”, que es el problema, y “Rosalía”, que es el nom de la protagonista.
Molt bé!
Vostè, senyor Joseph, ja la deu haver sentida!
(ab retintín)
De certa manera… sí, senyor.
Vaja, que ha de ser una delicia tenir una esposa aixís.
No me’n parli!
Quí, aquet? No ha vist home més refractari a les belles lletres.
De veres?
Dèixila dir, dèixila dir. A lo que jo soch refractari no es a les belles lletres sino a les belles que escriuen.
Hi té una manía.
Tothom té les seves, noya, y si tu tens la d’escriure, respecte la meva de creure que no ho hauríes de fer.
Peró si la senyora te condicions pera’l… conreu de la literatura, per qué ha de privar… al terrer que l’ha vist neixer… de les seves produccions?
Naturalment.
(mirantse a Rimbau y Ignasi) Ab això del terrer confesso que no hi havía caigut. De tots modos consti que jo mayli he escatimat la tinta perque’m sé fer càrrech de que en el mon tots tenim un defete o altre.
Vaja, senyor Joseph, que no té rahò.
No n’he tinguda may.
Dèixil estar perque no’l podrà convéncer.
Per què no escriu vostè també?
Això dich jo.
Perque la dòna’m té la ploma… y, ademés, un o altra s’ha de cuidar de que’l dinar no s’agafi.
(ofesa)
Y ara! Qualsevol que’t sentís se pensaría que jo soch quí sab què. Sort que aquí ja’ns coneixen prou.
No t’enfadis, dòna, no t’enfadis. Segons ahont ja no ho diría. Déixam fer un xich de broma: tu bé fas versos!
Que conten de bo aquets senyors? Còm va senyor Joseph? Y vostè, donya Mercedes?
Bé, y vostè, senyora Rosa?
(a Rosa)
Qué diu, que diu aquesta senyora?
(a Joseph y Mercedes)
Tan temps sense véurels!
He estat molt ocupada.
Séguin, séguin. Ah, Don Ignasi es aquí? No l’havia vist! (el saluda).
Jo ja se sab: la visiteta de reglament.
Y que li estimem molt.
Y en Joanet que s’ha fet que no’l veyem may? Deu ser a la botiga?
(apesarat)
Si… a la botiga!
Què vol dir?
Ca, rès, coses den Francisco.
Deixat de còses den Francisco. Donya Mercedes es de casa y ja pot sapiguerho.
Qué ha passat?
Miri: que’l noy se’ns ha donat al estudi y no vol sentir parlar de taulells ni de res que s’hi sembli!
Qué’m diu?
Lo que sent: vol ser “artitectu”.
(alsante)
Li aprobo!
Qué diu?
(decidit)
Que li aprobo, Jo pogués tornar a jugar, ja li asseguro que sería jo el qui faría noveles! (torna a seure).
Qué sabs tu, que sabs tu! El senyor Francisco te rahó d’estar disgustat, En Joanet tenint, com té, el “porvenir” a la botiga no deuría ocuparse d’altra cosa y deixarse de estudis y músiques. Els homes s’han de dedicar al negoci que es el pa de casa.
Y les dones a escriure, oy?
Tot lo día estàs ab la mateixa cansó: no sabs dir res més.
(posant pau)
Ba, ba, deixemho correr y parlem d’altra cosa.
(enfadada)
Si, perque aquet tot lo que sigui mortificarme…
Vaja, prou. Si ho sé no dich res. (pausa)
Y donchs, que no surt donya Mercedes?
Surto poch. No m’agrada Barcelona… Ja veurà: acostumada a Alemania.
Es clar, se comprén. Deu ser més animat alló.
Uy… es tota un altra cosa. Més moviment, més vida, més educació, més elegancia, més… tot, vaja!
Que hi va estar molt temps?
Ja ho crech: hi soch educada!
Doncbs ja deu sapiguer parlar alemany.
Figuris!
Com el català, sino millor.
Jo vaig comensar a apendre’l francès, però vaig haver de deixarho correr. No’m probava!
Cregui que’l sapiguer idiomes es una gran cosa. Jo se l’espanyol, com se suposa, l’alemany, l’italià, el francès y un xich el llatí.
Y vostè, senyor Joseph?
Jo sé que la meva dòna sab tot aixó… que, pera un bon marit, ja es sapiguer prou… y massa.
Be, no digui que molt satisfet n’està.
Figuris, no penso en altra cosa.
Y que, per més que ho negui, ben orgullós se’n sentirà de la novela.
Es clar, com que en part se pot dir que es meva.
De vostè?
Si senyor, si, meva. No es la meva dóna qui la ha feta? La meva dòna en conjunt, y en mérits del jou matrimonial que va imposarme el càpellà la diada dels Sants Ignocents del any 1893, de eterna recordança, no es Mercedes Dolorit de Comas? Donchs si tota la dòna es de Comas, la novela també serà de Comas y com que el Comas de la dona soch jo, la novela en part, es meva. No’n seré l’autor material, peró lo que es la pena que’m correspongui com a “còmplice”, ningú me la treurà de sobre, Velsiaqui explicat.
(mofeta)
Mireu, el graciós… Sembla mentida que no te’n donguis pena.
Pena de qué?
De dir lo que dius.
No sé de que’t queixes. Reclamo la paternitat que’m pertoca d’un fill teu, cosa molt natural en un marit que te confiansa ab la seva dóna.
Encara’ns farà riure!
Ja’ls hi convé riure una mica perque ab la novela hi ploraràn molt.
(violenta)
Que ets pesat!
(decidit)
Bé, qué fem aquí parats? Que no ha d’haverhi un xich de bescambrilla?
Com vulguin.
Apa, apa, donchs, que’ns distreurem un xich.
Anem al menjador que la taula es més gran. (mutis Mercedes y Rosa per la segona dreta).
Com vulguin.
Que no ve, senyor Joseph?
No. Me quedo a llegir el diari.
Apa, home!
No, no, gracies. Sense mi estaràn més descansats. Si jo juBués la meva dòna senyalaría el “tres” tota la vetlla.
Qué vol dir?
Qué faría morros sempre!
Que es plaga!
Anem, anem. (com les dugues senyores hauràn fet mutis quan el senyor Rimbau diu: No ve senyor Joseph? Mercedes no haurà sentit lo dels morros).
Aneu, aneu a fer la bescambrilla. Jo’m quedo a fer el “solo” que’m va més bé pels nervis. Aquet don Ignasi me fa posar malalt. (comensa a llegir el diari, Després d’una pausa) Es dir que en Joanet no vol ser botiguer? No’m ve de nou, sempre m’ho he pensat que no tenía pam de cana! Y’s coneix quel noy ha parlat clar. Ay, ay, quin escàndol deu haverhi hagut. Ab el geni del senyor Francisco lo de dalt deu haver anat abaix. De segur que ha sortit tot alló del “crédit de la botiga”, la “tradició de la familia”, la “suhor del pare”, els “sacrificis pera pujar als fills” y demés vulgaritats d’aquets senyors Franciscos que perque no han conegut vicis se pensan tenir virtuts. (pausa) Que m’agradaria sapiguer que ha passat… Calla! Potser la Antonieta me’n donarà rahó. (cridant al foro) Antonieta… Antonieta…
Escolta noya.
Qué mana, senyoret?
Te vaig a preguntar una cosa… però es ab fi de bé. Te dich això perque no tinguis cap recel.
Digui, digui.
Que has sentit si’l senyor y’l senyoret se disputaven un día d’aquets?… Ahir o abans d’ahir…
(escamada)
Ay, no senyor, jo no sé rés, pobre de mi!
De veres no sabs rés?
(confosa)
Ahir, després de sopar, me va semblar que’s disputaven aquí, a la sala, però com que teníen la porta tancada.
Y que vas sentir escoltant darrera de la porta?
Ay, senyoret, no vaig pas escoltar.
Però si això ho fan totes, dóna.
No veu que ía tan poch temps que he vingut de fora?
Y que no teniu portes a fora? Vaja, dona, vaja, explicat que es pera fer un favor al senyoret.
Es que si ho sabíen…
No ho sabràn pas. Esplícat, cuita, abans no vinguin.
El senyor estava molt cremat… N’hi deya de coses al senyoret! El senyoret, per això n’hi deya moltes de coses al senyor. El senyoret deya que volía ser una cosa… extranya… com d’ajuntament…
Arquitecte.
Això… me sembla que si… Y’l senyor li deya que no’n sería y ell que si y l’altre que no… Y la senyora plorava… Me van fer portar un vas d’aigua… y no se rés més. (se sent trucar).
Molt bé, noya, molt bé. Ja’n tinch prou. Ves a obrir.
Ay, per Deu, senyoret, no’m comprometi!
Fuig dòna. Que som criatures?
Ay, no… perque ab el genit del senyor me treuríen. (mutis foro).
Ja se ji que volía sapiguer. M’ho pensava aixís mateix. La comedia de sempre… Lo vell lluitant ab lo nou, la llum barallantse ab la fosca. Pobre senyora. Rosa! (se, posa a llegir el diari en el silló).
(Joseph està un moment sol llegint el diari.)
Hola, senyor Joseph.
Hola, bones pesses. D’ahont veniu?
Carat que solitari està! Que l’ha castigat la senyora?
Tu, no fassis bromes qu’encara no sabs com t’has de veure.
Com que’l veig tan sol!
Son a fer la bescambrilla al menjador.
Ab don Ignasi?
Jo diría. Aquell es tonto peró constant.
Si que li guarda bones ausencies.
Es la veritat, noy, y la veritat sempre’s pot dir.
Peró no sab alló que diuen?
No he de sapiguerho? Entre la meva dona y jo ho sabem tot.
Que volía dir? Veyam sí ho endevina?
Si, home, si, que cantant les veritats se perden les amistats.
Justa la fusta.
(desprès d’una pausa).
Vaja, a vostè que es un bon amich d’en Joanet li hem de dir una cosa.
Vaja, home!
Qué, qué! Que es cap mal?
Jo ho sé… però…
Donchs jo li vuy dir.
No t’amohinis noy, perque ja ho sé.
Que va que no?
Si, home, si.
Apa, donchs: digui.
Que en Joanet vol ser arquitecte.
D’ahont ho ha tret?
Es això o no?
Es això, però còm ho ha sapigut?
Per ton pare mateix. Y encara sé més. Sé que ell no ho vol de cap manera.
Y digui per qué?
Perque ton pare no veu res més que’ls quartos.
Però si’n té molts.
Ell no hi pensa ab els que té sino ab els que podría tenir, Es d’aquells homes que han nascut pera saber guanyarne però no pera saber tenirne. Ton pare es fill de Can Rutina de Vila Estreta, y desde petit els seus pares varen “inocularli” –com diu ell– la sabia màxima de que s’havía de guanyar tota la vida y només viure la meitat. Va venir a Barcelona y va posarse d’aprenent en “El Barato”, una botiga rònega y esquifida que hi havía a la cantonada del carrer dels Cegos. Allí va apendre moltes coses, va apendre de portar pesses a la espatlla sense tenir espatlles pera durles, tirar el carretó sense forses pera tirarlo, dormir sobre’l taulell sense caure y trencarse’l coll, comprar tabaco y no fumar, y menjar poch y depressa, alimentantse molt y no pahint malament. Un día van ensenyarli d’acanar bé, es dir curt, y van ferlo dependent: van llicenciarlo. Aleshores l’home no va parar fins que’s va veure amo de “El Barato incompatible”, un botiga ab més llum, més luxe, més géneros, més dependencia y menos mitja cana que el “Barato” que li havía donat el “ser” comercial. De llavors ensà ton pare no s’ha mogut de la seva botiga ni s’ha enterat de res més que dels trànguls del negoci. Qué vols que sigui? Cóm pot compèndret?
Per què’s casava?
Per no.haver de pagar minyona.
Per qué posava un fill al mon?
Pera tenir un dependent de franch y un successor en el negoci,
Però quina culpa’n tinch jo de que’l pare pensi aixís?
Cap, noy, cap. Si no tens vocació per la mitja cana y estàs apasionat per la arguitectura, tira avant y dèixat d’orgues. Lo que jo sento es no serhi a temps, que si tocaven a comensar d’altre modo jugaria. Ben pensat, noy, estudia forsa, feste arquitecte, y quan ne sàpigues me faràs el monument de la dòna.
Sempre serà’l mateix!
Ja veurà, senyor Joseph. Jo no he sigut criat com el pare, jo he vist més mon, tinch més ilusions que ell y no vuy que’l meu nom quedi endressat en els prestatjes d’una botiga.
Penses bé, noy, penses bé y t’ho aprobo. Jo en el teu cas faría lo mateix. Edúcat, instrueixte, ilustrat… y sobretot casat ab una dòna que sàpiga menos que tú. El domini de l’home sobre de la dòna ha de ser més moral que material. Pren exemple de mí. La meva dòna es bona però ha estat educada a Alemanya… y no pots pensar lo que es un tonto educat a Alemanya.
Encara’ns farà riure.
No te’n riguis, no, que parlo serio.
De tota manera la seva senyora es superior a les educades aquí.
Ja ho crech: sab dir tonteries en cinch idiomes!
Ay, si’l sentía!
Diría lo mateix. Diría gue tres fills que hém tingut tots tres se’ns han mort a dida perque ella no ha sapigut criarlos ni en alemany, ni en francés, ni en italià, ni en llatí, ni en espanyol. Diría que no sab fer un ou ferrat en cap idioma, y diría, per últim, que malgrat el seu llatí la administració de casa meva en les seves mans no ha anat may gaire llatina.
Això li diría?
Això y molt més. A mi la dòna m’ “ofusca”, m’eclipsa, pero no’m domina. Jo no soch com la generalitat dels marits que tenen la dòna sabia: la ciencia de la meva no arribarà may al punt de ferme creure que he de despèndrem de les calces.
Això son homes.
Tòquila, senyor Joseph.
Y ara, tornant a lo teu, Joanet, viu previngut perque’m sembla que tindràs feina. Ton pare es del morro fort y per lo que he sentit està molt disgustat. Me sembla que’t costarà sortir ab la teva.
Prou que m’ho penso.
El cor me diu que aquet totxo de don Ignasi, pendrà cartes en l’assumpto y ho acabarà d’enredar.
Ja podría ser.
Quan la meva literata y jo hem entrat estaven sols ton pare y don Ignasi y, o molt m’enganyo, o pagaves tu la festa.
Però, què faría vostè en el meu lloch?
Lo primer parlar a ton pare ab molta humiltat, molta cordura y molt respecte. Li deus aquestes atencions y has de guardalshi. Pensa que es un equivocat y un ignorant… y sobre tot que es ton pare. Mira de convéncel, prega, suplica, may amenassis…
Però, y si tot es inútil?
Ja ets prou gran. Quan hagis agotat tots els recursos obra com et sembli. Però sobre tot respecta a ton pare fins desobehintlo….Y molt compte ab don Ignasi.
Y per què s’hi ha de ficar don Ignasi?
Perque té la pretensió de ser un “cúralo todo” y’l senyor Francisco li ha demanat que intervingués.
Donchs ab mi que no hi jugui. Si’m parla l’escoltaré, però en quant no m’acomodi la seva conversa o s’extralimiti, li clavaré un miquel que’l deixarè plantat. Lo que’l pare hagi de dirme pot dirmho ell mateix, segur de que será molt més atès que don Ignasi ab qui no’m lliga víncul de cap mena.
Aixís ho has de fer. Y ara si vols un bon concell, agafat ab ta mare que es una dòna molt bona y molt sensata, y que farà per tu qualsevol sacrifici… recordat de lo que’t dich: qualsevol sacrifici per gros que sigui. Per la meva part si necessites alguna cosa ja ho sabs: compta ab mí en tot y pera tot.
Ja sé que vostè es un bon amich meu, y li prometo tenirlo al corrent de tot lo que passi.
Demà debeu anar a la torra.
Penso que sí.
Doncbs hi vindré ab el meu pou de ciencia. Me temo que demà serà dia de tràngul y necessitaràs qui t’ajudi. Què no hi seràs tu, Lluis?
Si no hi ha cap destorb gros bé penso serhi.
Es clar que has de venir.
Donchs allí’ns veurem les cares. Ara me’n vaig a veure si acaba aquesta bescambrilla.
Y cap a dormir?
Y ben depressa. Al arribar aquesta hora me sento reventat. Te creus que cansa poch que la dòna escrigui tot el día?
Però es una gloria.
Si, noy, si, una gloria y un orgull. No’n cría qui vol de novelista a casa.
Sempre està de broma.
Sort tinch d’això.
Ja venen.
Donchs m’espero aquí.
Demà a la torra.
No hi faltaré.
Ni jo tampoch.
Els hi he guanyat tots els llubins.
Aquet don Ignasi es terrible. No s’hi pot jugar. Sempre guanya!
Ets aquí, noy? Vostè també, Lluis?
Si mare, hem donat la volteta y cap a casa.
(baix a Joanet)
Dona la bona nit a ton pare.
(humil)
Bona nit, pare.
(sec)
Bona nit.
Que fa molt que sou aquí?
Fa una estoneta.
Per qué no entraveu?
Hem trobat al senyor Joseph tot sol y’ns hem quedat a ferli companyia.
Aquet no’n necessita de companyia. Ab un diariot ja’n té prou pera passar el vespre. No sé que hi trobes en el diari.
Com que no hi busco res, per poch que hi trobi ja es negoci.
Es ben veritat.
(a Joanet)
Y tu, bona pessa? Ja ho sé que no fas gaire bondat.
(a Lluis)
Veus? això de ficarse ahont no la demanen ho sab fer en cinch idiomes.
L’han enganyada, donya Mercedes.
(misteriós)
Ca, jo tinch un aucellet que m’ho diu tot.
(a Joanet)
Noy, no’t pensis que sigui jo. Ni soch aucell, ni li dich res dels altres. Si fos aucell, que’n faria de temps que hauría volat!
(enfàtich)
Be, dexintlo estar, dexintlo estar. Ja’n farà de bondat. Ell sab prou que la primera condició d’un bon fill es creure al pare… perque’l pare… sempre es pare, y el Criador cria totes les criatures…
Don Ignasi, el criador no les cria totes les criatures: la major part les dona a dida.
Sempre has de ser tu!
(contrariat)
No interrompi, senyor Joseph, quan enrahonen.
Vaja, donchs, segueixi don Ignasi. Qué deya de les criatures?
Calla d’un cop!
(ofès)
Home, sí m’ha interromput.
Me penso que li he fet un favor perque… me sembla que s’enredava. (Lluis y Joanet se tomben rihent.)
(amoscat)
Ab vostè si que no s’hi pot parlar may en serio. Sempre està de broma, y ha de sapiguer que hi ha circunstancies en la vida, en les quals la broma no hi va bé. Còm se coneix que vostè (la Rosa se veu que pateix d’esperit) no es pare! (tendre y plorós)
Dispensi. Que’n té molts de fills, vostè?
Jo… cap.
Ah, vaja. Aixís ja’s comprén que noti la diferencia.
Però si’n tinguès els hauría criat en la obediencia als pares, perque’ls pares…
(interrompent)
Si, sempre son pares.
No anava a dir això.
Senyor Joseph!
M’obligaràs a no anar en lloch ab tu.
No s’enfadin.
Es que tant, tant, cansa.
Això dich jo. (Lluis y Joanet riuhen d’amagat).
(a Joanet)
No riguis tu, no riguis, que fa una temporada que sembla que’t burles de tot y no escoltes als que saben més que tú. Ves seguint les màximes dels companys y dels bons amichs que ells te volen bè, ells te salvaràn dihente mal de ton pare y aconsellante malament.
Si ho diu per mí…
Parlo per tots: qui sigui confrare que prengui candela. El meu fill no es el fill d’abans, me l’han cambiat y tota la culpa la tenen els companys y els concellers.
Pare. Ha de sapiguer que ningú m’ha dit mal de vostè y que al davant meu no consentiría que ningú’s posés el seu nom a la boca pera mal parlarne.
Què diràs tú!
Francisco no t’exaltis!
Es que no puch més, no puch aguantarme! Aquet xicot me vol fer perdre’ls estreps.
Però, pare…
Calla, Joanet!
Calla!
(a Joseph)
Ho veus lo que has lograt?
(exaltat)
Tu ho has lograt ab aquell aucellet que tot t’ho diu menos que no’t fiquis allà ahont no’t demanen.
Calma, senyors, calma!
Calma? M’hi va un fill y si tu no te’l estimes jo sí.
Francisco!
(amenassador)
Pare…
Joanet, calla!
Què vols dir, pare? Ho he dit y ho repeteixo: ta mare no t’estima. Si t’estimés t’hauría aconsellat d’altre modo avuy fores el de sempre.
La mare sempre m’ha aconsellat bé.
No repliquis.
Calla, home, calla!
No puch, no puch!
Verge Santíssima!
Has de callar, soch el teu pare ja tinch dret de dirte lo que vulgui.
(fora de si)
Però ella es la mare y ab ella no hi té’l mateix dret que ab mí.
(cridant)
Joanet, te mano que callis!
Creu, home, creu.
Deixeulo, deixeulo que s’esbravi.. Que’s mostri tal com es. Aixís el coneixereu y veureu que no exagero.
Deixintho corre, per Deu.
(a Mercedes)
Si… ara!
Has de pensar que ets menor d’edat y que tinch sobre teu els mateixos drets que hi tenía quan vas neixer. M’has d’obehir y m’obehiràs y m’obehireu tots; y sim tornes a aixecar la veu, t’ompliré la cara de bofetades davant de tothom.
Pare… (entre en Lluis y don Ignasi s’enduen a en Joanet per la segona esquerra, mentres Rosa y Mercedes aguanten a Rimbau. Rimbau fa mutis per la dreta rondinant y brassejant y descompassadament. Rosa cau asseguda en un cadira, plorant, mentres Joseph, ab els brassos creuats, diu a Mercedes ab molt retintin).
Vaja, estàs contenta? Donchs recados al aucellet, donya… Mercedes!
Saleta d’una torra de Vallcarca. Mobles esquifits. Taula de centre, sofà, cadires, balancins, etz. Sobre la taula un pom. de flors mústigues, roses, etz. Al fons porta que comunica ab el passadís. Se suposa que a la esquerra d’aquest hi ha’l cancell d’entrada. A la esquerra balcó-finestra que dona al carrer. A la dreta cap obertura. La habitació no te altra sortida que la del passadís, com sol succehir en aquesta mena de torres.
(Don Ignasi assegut en un balancí. Surt Rosa y s’adona d’ell).
Don Ignasi? Qué fa tan sol? Per qué no m’ha avisat la Antonia?
Es igual, es igual, no s’amohini, es dir, millor, perque precisament a vostè esperava, senyora Rosa. Hem de parlar.
Vostè dirà.
Suposo que ja deu sapiguer que’l senyor Francisco està disgustadíssim… y ab rahó!
Tots ho estem prou de disgustats!
(sempre ampulós)
Aixís ho crech… y per aquest motiu me proposo intervenir en la questió .. a fi de que acabi d’un cop la situació excepcional y… anómala que atravessa aquesta familia… familia que jo aprecio molt, com me penso haver demostrat.. en el transcurs dels anys que fa…que m’honro… frequentantla. (pausa) Però pera poguer portar a felis terme el meu propòsit necessito que vostè, senyora Rosa, m’ajudi.
Jo?
Vostè, si senyora, vostè!
Qui més interessada que jo. don Ignasi, en conservar la pau y la tranquilitat de casa? Qui pot desitjar més que jo veure contents y satisfets al meu marit, que ha estat sempre’l meu únich apoyo, y al meu fill, que es la meva única esperansa?
Té molta rahó: però… un excés de carinyo pera aquest fill, que, com diu molt bé, es la seva única esperansa, ha fet que vosté no subjectés la seva conducta a la… rectitut de mires que sería de desitjar.
Això es dirme que no he complert ab el meu deber!
No, no vuy dir això… No m’he explicat prou bé… Vuy dir que… potser aquesta mateixa… aquet mateix desitg de conservar la armonia… familiar…
(interrompent)
Don Ignasi, ja ho sé lo que vol dir, ja l’entench prou bé. Avuy a casa hi ha una guerra encesa, per motius que vostè y jo coneixem prou: perque suposo que en Francisco el deu haver posat al corrent de tot.
Si, senyora.
Donchs bé: Vostè vol dir que en aquesta guerra jo hauría de posarme resoltament de banda del meu marit. No es això?
Això mateix.
Ho veu com l’he entés?
Si senyora, y ho celebro perque això, després de confirmarme la opinió que de vostè tenía formada, m’estalvía la meitat de feina. Pera acabar: entench que entre el fill y’l marit la elecció no es dubtosa.
El fill!
El marit! El pare! L’amo!
Sento molt, don Ignasi, no poguer ser de la seva opinió.
La rahó es tota del senyor Francisco y vostè hauría de procurar ferho veure aixís a en Joanet,
Es que jo crech lo contrari.
Perque la passió li fa perdre’l coneixement.
S’equivoca. Encara que fos com vostè diu la meva passió sería excusable; però no es aixís. Lo que hi ha es que, malgrat els meus curts coneixements, comprench que la lluita no es entre un pare tirà y un fill desobedient, sino entre dos homes de diferenta ilustració quins modos de pensar y de sentir no s’avenen ni s’avindràn may, perque hi ha coses que no poden ser d’altra manera y aquesta n’es una. Això es lo quejo veig.
Es que en Joanet encara no es un home.
Oh, si senyor, si que ho es, pobre fill meu. No li negui aquesta condició. Ha sigut sempre estudiós, dócil, obedient…
Peró avuy desboeeix al seu pare.
Això no es desobeir, don Ignasi. El meu Joanet te afició al estudi y aborreix la botiga. Què s’hi ha de fer? Es acás un defecte l’estudiar?
Quan el pare, que es qui mana, s’hi oposa, si senyora. Es un acte altament censurable l’oposarse al cumpliment de la voluntat paterna, que es la suprema voluntat de la familia.
Don Ignasi… no puch contestarli.
Per qué les meves rahons no admeten rèplica!
Perque lo que li diría sería massa amargant pera vosté y pera mí… y ja n’he passat prous de penes. Vostés y jo mirem aquest assumpto baix un punt de vista tan diferent que per més que’ns expliquéssim no arribaríem a enténdrens.
Si vostè volía compendre la rahó, si senyora.
Perque la comprench massa no penso com vostés. Que entén vosté per compendre la rahó? Obehir? Fer constantment la voluntat dels altres ofegant la propia? Creure als que manen perque manen? Aquest modo de compendre la rahò no s’ha fet per mí! Jo, pobre de mí, soch ignorant, no he tingut estudis peró sempre he procurat jutjar les coses ab fredor y ab tota la bona fe possible. Si m’equivoco y m’ho demostran, confessaré que anava errada y modificaré’l meu comportament. Però fins ara ni en Francisco, ni vosté m’han donat cap rahó pera demostrarme que’l meu fill va equivocat.
Això es questió de sentiment.
Es que jo tinch por de que a vostés mes que’l sentiment els mou el càlcul.
Senyora Rosa… Ja pot suposar que si li he parlat d’aquesta questió tan delicada ha sigut per encàrrech del senyor Francisco.
Ja m’ho pensava.
Aixís, donchs, li diré…
Que estich convensuda de que obro com correspòn al meu doble caràcter d’esposa y mare, y que no’m separaré per res del camí que m’he senyalat.
Està molt bé. Jo ja he cumplert ab el meu deber.
Jo també crech cumplir ab el meu: vosté y jo podem tenir tranquila la conciencia.
Ho sento pel senyor Francisco.
Jo per ell… y pel meu fill.
Ja es aquí, don Ignasi?
Fa una estoneta. Y què tal? Còm se troba?
Ja pot pensar! Desde la escena d’ahir vespre el cap me bull, me sento febrós y les cames me fan figa!
Ja va ser un xich gros!
(a Rosa autoritari)
Què hem de fer? Què n’hi ha per gaire? Ves, ves a veure aquella noya que fa. Son dos quarts de dugues.
Sembla mentida! Un home com jo acostumat a manar a la dependencia ab una mirada, haver de vèurem desobehit pel fill!
Realment es molt dolorós.
Si ho es? Vostè es l’únich de tots els que’m volten que se’n sab fer càrrech.
Desgraciadament, si senyor: sento haverli de dir… però soch l’únich.
Què vol dir?
Que acabo de parlar ab la Rosa y…
Y què?
No ho vulgui sapiguer… Se m’ha declarat francament de la banda del noy… y troba que ni vostè ni jo tenim rahò… y, vaja, que està decidida a apoyar incondicionalment a en Joanet.
Ho veu? Ho veu lo que li deya? No, si jo’m feriré, me feriré!… La meva dòna, la meva propia dòna “en cuantra” meu y a favor del noy! N’hi ha per morirse de “repenta”.
Be, calmis, calmis, que encara no es tot perdut. Parlarè a n’en Joanet y potser seré més afortunat de lo que creyem.
Deu l’escolti!
Jo bé ho espero… y si no fos per una persona que jo sé, casi tinch la certesa de que en Joanet m’escoltaría.
Què parla per la Rosa?
La Rosa ray… El senyor Joseph que’m fa més por que una pedregada. Ab les seves màximes disolvents y aquella brometa mossegaire es capàs d’enredarho tot.
Què vol dir que vindrà?
Me fa molta por. Y lo que es si ell ve, ja pot considerar que tot el meu prestigi anirà en orri. Comensarà a fer brometa…
El faré callar. Si que estaríem frescos! Per brometes estem. Vosté procuri parlar al noy, que jo m’encarrego de posar a rotllo al senyor Joseph… Llàstima de dòna pera ell!
Ah, sí: ella sí que val. Desseguida que va enterarse de que en Joanet no volía sapiguer res de la botiga, va posarse de la banda de vosté. Ja se li veu ja que ha estat al extranger.
Deu els guart.
Ola, Joanet. Ja hem donat el tom?
Què s’ha de fer? El diumenge estàn tan animats aquets passejos que dona gust vèurels. S’hi passa molt bé la estona.
Si, però avuy el dia no acompanya gaire: fa un ventot…
Encara fa un bon sol.
Quan he vingut se veyen alguns núvols però veig que s’han anat esvahint (a la finestra.)
Està ben seré. (pausa) Ahont es la mare?
(exaltat)
Què li vols a ta mare?
Res… peró com que no la veig aquí…
Dèixala estar a ta mare…
(intervenint)
Té feina… té feina a la cuina.
Ja la veuré després.
La mare, la mare! Si no hi trovessis apoyo no la voldries tant a ta mare.
(baix a Rimbau)
Senyor Francisco, calma, que ara no es hora de crits. Dèixim fer a mí y tot anirà bé. (Joanet assentat en un balanci, Rimbau se passeja frisós. Ignasi tranquilament se passeja tambè.)
(impetuós)
Veyam si dinarem avuy. Rosa, Rosa, Qué hem de fer?
Ja poden venir, ja poden venir: tot està a punt.
Es que son tres quarts de dugues.
Què vols que’t digui; m’he retrassat un xich.
Es igual, aixís tindrém més gana.
Passi, passi, don Ignasi.
Passi vostè.
Com vulgui.
(a Joanet baix)
Després t’he he de veure.
A mi?
Sí, a tu.
Estich a les seves ordres. (pausa llargueta)
(Mercedes porta un plech de papers: l’original de la novela.)
Ja poden entrar, ja poden entrar. Ara acaben d’asseures a taula.
No, no, ja ens esperarem, Nol’ls hi diguis, no, que som aquí.
La senyoreta me renyarà perque no la he avisada.
No tinguis por.
Noya si t’han de renyar fes lo que’t sembli.
He dit que no diguessis res. Ja sé lo que’m faig.
Com vosté vulgui, senyoreta,
Vols fer el favor de dirme per què no has volgut que sapiguessin que som aquí?
Perque’ns hauríen fet entrar, y com que’t conech massa y sé que comensaríes ab aquelles brometes que tant me mortifican… m’he estimat més quedarme. Vethoaquí.
(irònic)
Confesso que m’has convensut. .
Ja pots suposar qué’t conech una miqueta.
No tant com te penses.
No?
No, perque has de sapiguer, estimada esposa, que t’hauría deixat entrar a tu sola, y jo m’hauría quedat aquí a llegir el diari.
Pero com que avuy es diumenge y no hi ha diaris de la tarde…
Hauria llegit el d’ahir. El diari es com el pa: d’ahir se paheix més bé que’l d’avyuy.
Filosofia barata.
Filosofia del temps: avuy tothom està per la baratura.
Ja t’he dit que’t conech una mica massa.
Y jo t’he respost que no tant com te penses.
No perts may ocasió pera fer brometa. Com ahir vespre ab don Ignasi.
No’m parlis d’ahir vespre.
Si, val més, perque tornariem a enfadarnos.
Tornaries a enfadarte, perque jo encara no m’he enfadat.
Si, lo que es de calma no te’n falta.
Sort vas tenir d’això: de la meva calma.
Jo?
Si, tu, que ab la teva afició a ficarte en tot vas promoure un conflicte que ab un xich més acaba a bofetades.
Jo? Tu que ab les teves patotxades vas fer riure a en Joanet. D’aquí va venir tot l’escàndol.
Prou, noya, prou. Aixís com n’hi ha que’l llegir els hi fa perdre l’escriure a tu l’escriure te fa perdre… un altre cosa.
Qué vols dir?
Vuy dir que de lo que tu vas fer ahir vespre a Alemanya no se com ne diuen, però aquí’n dihem ficar els peus a la galleda.
Y qué vaig fer?
Rés. (escarnint) Ja m ho han dit ja que no fas gaire bondat. Jo tinch un aucellet que m’ho diu tot… (natural) Si t’ho digués tot ray, no hauríes sigut tan indiscreta.
(irònic)
Ah, m’alegro de sapiguerho. Tu’m donaràs llissons de discreció. Ja’m diràs que he de fer pera matricularme y quan me costarà la matrícula.
Pera matricularte no has de fer res perque ja fa temps que’t tinch matriculada, y de la matrícula me’n cuido jo… y per cert que’m surt molt cara. Vuy dir que d’això no te’n preocupis.
Y a quina hora’m donaràs la llissó?
Ara, y ab una’n tindràs prou si la aprofites. Cúidat de tu, de mi y de casa. Passa cada dia quatre hores a la cuina, vuit cusint, quatre fregant y vuit dormint: total vintiquatre, y les que’t sobrin dedícales a la literatura. Ja ho tens ben explicat.
Y escriure may. Oy?
Al contrari, escriure cada día els contes de la plassa y setmanalment la llista de la bogadera: els capítols més importants de la novela de la vida casolana.
Ignorant! Ja se’t coneix que no t’has mogut de Barcelona! No sabs lo que es ser ilustrat, ni t’has prés la molestia d’estudiar els genis de l’antigor.
Al revés de tu que has estudiat els antichs y t’has descuidat dels moderns. Coneixes el geni d’Horaci y de Virgili y no coneixes el meu: el den Joseph Comas, que es el més interessant. Y creu que’l dia que te’l fassi coneixer te quedaràs parada.
Qué potser me “pegaràs”?
No, noya, no, ja ho ets de “pagada”.
Donchs, que faràs?
Jo? Rés. Tu seràs la que faràs coses que fins ara no has fet,
Y que’m faràs fer, si’s pot sapiguer?
En lloch d’embrutar paper, rentar la roba, y en lloch de fer noveles, “platillos”. Ja ho tens explicat.
Que’n vas d’errat!
Per això mateix, perque veig que vaig errat te parlo com te parlo.
No’t conech!
No deyes que’m conexíes massa?
Es que may m’havíes parlat aixís.
Això’t demostrarà que he tingut molta paciencia… però n’he gastat tanta que ja se m’acaben les existencies. Ja fatemps que no ocupo en la societat el lloch que’m pertoca, y com que estich decidit a ocuparlo m’hauràs de fer el favor… d’enretirarte una miqueta.
Tot això es per lo d’ahir vespre.
Si noya, tens rahó, per lo d’ahir vespre.
Peró que vaig fer?
Rés, ja ho vas veure. Els ànims ja estaven prou excitats, hi vas intervenir tu, y oli en un llum… eléctrich. Y’l marit a la cantonada.
Donchs què volíes que fes?
Callar que es lo que’t van ensenyar a Alemanya… Sabs parlar en cinch idiomes y en cap sabs callar.
Ditxosos idiomes! Bé’ls tens prou ficats al cap! Sembla que’t sàpiga greu que sigui instruida.
Al contrari, lo que’m sab greu es que no siguis tan educada com instruida. Al mateix temps que’t van ensenyar llengües, be podien ensenyarte de ferne un bon us.
Extranyo molt que tenint tants defectes me vinguessis a buscar.
No hi vaig pas anar a buscarte: te vaig trovar, que es molt diferent… Qualsevol hi està exposat a una ensopegada!
Pero quan vam casarnos ja sabíes jo com era.
L’home quan se casa no sab res.
Digaho clar: lo que tu tens es enveja.
Si que es veritat: tinch enveja dels homes que no tenen la dona sábia.
(fora de si)
Això no m’ho diguis més. Jo no’n soch de sábia.
D’això’m queixo de que no n’ets y’l fas. Si’n fossis ahir no hauríes fet aquella etzegallada y sino’t pensessis serne tampoch.
Ja tornem ab ahir vespre?
Es que sentiría que avuy se repetís la escena; y com que es molt probable que aquesta tarde se susciti la qüestió den Joanet te participo que tu no vuy que actuis de primera part. Tot lo mes comparsa y si pot ser espectador, millor.
Faré.., lo que’m semblarà!
Fesho, però jo t’asseguro que si per desgracia te sembla be fer lo contrari de lo que jo he dit, avuy sabràs lo que es el geni. Demà quan entrarem ja diràn: hi ha “don” Joseph y la “senyora” Mercedes.
Ja ets capàs, ja, de donar un espectacle.
Tant com tu de fermel donar: ja veuràs a probaho.
(molt acalorada)
M’està bé: aquestes son les consequencies d’haverme casat ab un home inferior.
No més te faltava haverme trovat un de superior com tu. Prou algun día’ls vehins us hauríen trovats rebentats d’un tip d’Horaci, o morts de fàstich sobre’l capítol culminant d’una novela realista!
Deu me’ls guart de pendre mal.
Ola, noy. Precisament ara’n parlavem de pendre mal.
Que hi ha hagut alguna desgracia?
No, gracies a Deu, però jo deya que un fart d’Horaci, mal pahit, pot portar molt males conseqüencies.
Ja ho crech! Y per qué ho deya?
Oh, res, per dir alguna cosa.
Tot es passar el temps.
Aquet si que… Per coses estranyes vagi a ell.
Ay, que acalorada està, donya Mercedes. Que han vingut a peu?
No, no. Hem pujat ab el tranvía.
Donchs la trovo… no sé… com si estigués sofocada.
Ho deu fer el temps. (va al balcó)
Això serà… el temps! (apart a Lluis) Es que ha vingut ab la novela .
Tant pesa?
Uf! No has vist may una cosa tant pesada. Jo t’asseguro que no ets capàs d’aguantarla tota! Aquesta tarde ne llegirà un tros… y ja m’ho sabràs dir!
Es dir, que hi haurà lectura
Sí, noy, sí. Si pateixes del oido, avuy t’hi clavaràn una manxiula literaria. Ja’t pots ben amanir.
(sortint del balcó)
Es deliciós viure a fòra. Aquí sí que jo escriuría de gust. Aquest aire… aquesta llum… aquesta tranquilitat… Això encisa.
Vostè s’enamora de tot lo hermós, donya Mercedes.
Ah! en quant a això sí que es veritat. La meva dòna s’enamora de tot lo hermós, y que no li vé d’ara: quan me va coneixer a mí ja tenía aquesta condició.
Si me’n hagués hagut d’enamorar per la hermosura!
Què vol dir? Es qe senyor Joseph no té rès de despreciable. Mírisel bé.
Ja m’ha vagat de miràrmel.
Noya, noya! Atàcam per lo intelectual, però respèctam el físich, perque has de sapiguer que quan te vaig coneixer la boca’m feya mal de tant dir que no.
Ja ho crech, un partit aixís.
Còm s’enten partit? sencer y ben sencer. Per això’m volíen. Tenia un bé de Deu de trenes que ni que s’haguessin esquilat tots els toreros d’Espanya.
Y què’n va fer?
(ab dignitat)
Ho vaig cremar tot pera no tenir compromissos domèstichs.
(violenta)
Me’n’vaig per no sentirte. (Mutis).
Veu? ara l’ha feta enfadar.
Cà, no ho creguis. No li vé d’ara l’enfado. Abans de venir tu li he picat les crestes.
¡Ah! vetaquí perque estava tan sofocada. Ara m’ho explico.
Ja’t vaig dir que a mí la dòna no’m dominava; y com que pot molt ben ser que avuy hagi de treure el geni, li he volgut advertir perque no li vingués tant de nou. Ahir per culpa seva va haverhi un escàndol, y no vuy ques repeteixi.
Ben fet!
Per cert que ja voldría que fos l’hora de tornànsen cap avall.
Per què?
Què vols que’t digui… Aquesta mena de torres me cauen a sobre. Totes les finques d’aquestes valls ploroses son iguals: planta baixa y sostre mort… sostre mort y planta baixa agonitzant. Tots aquets acumulaments de ciment enmotllat y terra cuita son les finques estiuenques d’aquets pobres senyors Franciscos que s’aconsolan de passar malament l’estiu, a cambi de la satisfacció que’ls hi proporciona’l poguerse rebejar en el dols ambient de la propietat urbana!
(irònich)
Bé, bé, no exageri, que no la té qui vol una torreta a Vallcarca ab jardí y tot.
D’allò’n dius un jardí? Una capsa de pedra sense tapadora: un espay de terra que perque no hi cabía una casa’l van deixar per jardí. Un castanyer bort, un avellaner bort, un taronger bort… tota la bordería de la flora: això es un jardí de plantes expósites. De flors no’n parlem. Una clavellina que de tant afemarla, s’ha empeltat de femer y un roser que no es bort peró vé molt mala familia; més li valdría serho de bort. Té, mira quines roses més arrugades y pansides: semblen sortides d’un gerro de fonda de sisos després d’una quinzena de “mesa redonda”. Son una mena de roses sense olor ni color, despullades de tota gala “mundana”. Roses de clausura, flors de tristor… víctimes del feudo industrial; de la mitja cana triomfadora!
Què está poètich!
Què vols dir que no es veritat? Jo’l dia que m’hagi de fer una finca aixís me la farè al cementiri nou que estarà més en caràcter.
Alsa, alsa… tant dirà, senyor Joseph
(exitat)
Vaja, no puch més, això es inaguantable!
Què tens?
Què’t passa?
Sembla mentida que sigui el meu pare!
Bé, no cridis, home, que’t sentiràn.
Que’m sentin, m’es igual, estich decidit a tot!
Calla, home, calla.
(tancant la porta)
Calma, Joanet.
Encara no n’he tingut prou? Encara he de sufrir més humiliacions y mès insults!
Però què ha passat?
Explícat, home, explicat, y no t’exaltis.
Que no m’exalti? Havia fet propósit de ser humil .. però sento que se’m va agotant la paciencia. Tot el dinar que m’està aborrint ab les més ridícules indirectes, y lo que m’indigna més es que no perdona ocasió de ferir a la pobre mare!
Bé, home, ja sabs com es fet. Es el seu geni.
Senyor Joseph, estich decidit a sufrirho tot; a soportarho tot… però que deixi en pau a la mare. Que s’esbravi ab mí… que’m pegui: es el meu pare y callaré. Lo que no vuy es que martiritzi més a aquesta santa dona.
Vaja, Joanet, calla, que tot s’arreglarà.
Impossible! Això no pot arreglarse d’altre modo que anàntmen jo de casa!
Què dius, desgraciat? Ja has pensat ab ta mare?
Per ella m’aguanto. Si no fos ella ja faría dies que hauría deixat per sempre aquesta casa ahont tot s’apama y tot se mesura: fins el porvenir del fill.
Escolta, Joanet. Me vols creure?
Creu al senyor Joseph que ja saps que’t vol bé.
(mes seré)
Digui… procuraré seguir els seus consells.
No cridis ni’t desesperis. Sigues home de seny. Deixa venir naturalment els aconteixements y no’ls precipitis. Com més temps triguis a pendre una determinació sèria més justifica serà.
Això es incontestable.
(exitat)
Però és que vostès no calculen que si’l pare té’l seu geni jo també tinch el meu, y convensut de que no he donat cap motiu pera que se’m maltracti, obraré segons me dicti la meva dignitat que està molt per sobre de…
Calla y tinch prudencia.
Me’n vaig… me’n vaig!
Joanet!
(autoritari)
Te’n guardaràs prou! Ja sabs que fins avuy he aprovat la teva conducta y que estich al teu costat en tot y pera tot. Pero si t’atreveixes a fer lo que dius no comptis ab mí pera rès.
Donchs què he de fer?
Lo que fa ta mare pera tu, ferho tu per ella: sacrificarte!
Té molta rahò.
Fill meu!
Mare!
Per Deu no cridis, calla, jo t’ho demano! Ton pare ha sentit els crits y volía venir. Ay… no’m dongueu més disgustos! Fesho per mí. Senyor Joseph, díguili vostè també. Y vostè Lluis!
Ja li he parlat com li havía de parlar y en Joanet farà lo que ha de fer. Precisament ara es quan ens has de demostrar que ets tot un home.
Si, fill. Pensa que ja sufreixo prou, y que prou ansia’m dona lo que tart o aviat veig que ha de succehir.
Callaré, mare, callaré… pero temo molt que’m serà impossible estarme de donar una llissó a don Ignasi.
Per què?
Perque ha dit que tenía de parlarme.
Ara si que l’hem fregida. No més ens faltava això!
Ja tením en Set Ciencies en campanya.
Escòltal y no’n fassis cas.
Senyora Rosa. He fet tot lo que he pogut pera asserenar a en Joanet, però si aquesta “caballeria major” de don Ignasi hi ha de ficar cullerada… ja no he dit res: que sigui lo que Deu vulgui.
Quín mal punt va tenir en Francisco al aconcellarse ab aquest home!
Deu els cría y ells s’ajunten!
Ja venen.
Joanet, fill meu… cordura!
(Sempre ab “impertinentes”)
Vaja, senyors, fàssintme el favor de seure y escoltar que’ls hi preparo una sorpresa.
Una sorpresa?
De què’s tracta?
(ab l’original)
De la meva novela.
Santa paraula!
(a Lluis)
Ja hem rebut!
He volgut que vostès ne disfrutessin les primicies, avans de donarla a la estampa.
Vostè es massa amable, donya Mercedes.
Escoltarem ab molt gust.
Apa, seguin, seguin que’s fa tart.
Jo passejantme escolto més bé. Després de menjar m’he de moure.
(Ignasi y Lluis se passejan. Mercedes a la taula de centre. Rimbau y Rosa en els sillons. Joseph y Joanet en els balancíns.)
(fullejant)
Se tracta d’un marit y muller que s’han casat per conveniencia, però no s’estiman. Ell es un home de caràcter violent, gelós y malpensat. Ella es una dona somniadora, enamorada de la bellesa. artística y adoradora fervent de totes les idees noves. Resignada ab la seva sort, es fidel al seu marit, cumpleix ab els seus debers d’esposa y soporta heròicament la seva situació… Però està boijament enamorada de l’ideal.
Un amich de la casa?
No, senyor, no: de l’ideal… d’una cosa abstracta… imaginaria.
Ah, ja!
Ella havía somniat un home carinyòs, dòcil, ilustrat.
Una mena de Joseph Comas… dígaho clar.
(picat)
Vaja, senyor Joseph, no comensi.
Deixi dir, deixi dir, y escolti.
Ella s’havía imaginat un marit que la comprenguès y’s trova enllassada a un home materialista, aspre y barroer. D’aquí’l desvío que ella sent per ell, y la passió ideal que’s desperta en el cor de la pobra Rosalía. Arturo, el marit, se’n adona, y comensa pera la infelís Rosalía un verdader calvari. El primer capítol de la novela sé limita a exposar aquesta situació. El passarem per alt y comenssarem en el segon, en que’l marit demana explicacions de la seva conducta a la desventurada muller. (Lleigeix:) “En una apacible y lluminosa mañana del mes de Mayo; de este mes fecundo en flores y colores; de este mes en que la naturaleza estalla en perfumes…”
Ah, es en castellà?
Naturalment. Hi ha delicadeses que en català no’s poden dir.
(picat)
Don Ignasi, no interrompi.
“…En que la naturaleza estalla en perfumes embriagadores que despiertan en los corazones amantes los més tiernos y puros sentimientos. Rosalía, sentada ante su artístico”secreter" escribía apasionadamente, à juzgar por el brillo de sus límpidos ojos en los que titilaba una perla de ternura próxima a rodar por las aterciopeladas mejillas de la hermosa víctima"
, RIMBAU Y ROSA
Molt bé!
"De pronto abrióse bruscamente la puerta del tocador y apareció la grave figura de Arturo. Frío y sereno dirigióse á Rosalia:
–Señora– la dijo – ¿Podré saber à quién escribís a estas horas?
–Arturo– respondió humildemente Rosalía.
–Es un secreto que debéis respetar.
–Si no me unieran à vos lazos indisolubles, señora, respetaría indudablemente este secreto, pero desgraciadamente mi derecho à conocer el contenido de este papel es indiscutible y exigo conocerlo.
–Oh… imposible– balbuceó Rosalía.– Además de que no tiene para vos ninguna importancia.
–Si no la tiene ¿còmo lo ocultàis con tanto empeño?– exclamó Arturo con voz irritada.
–Porque…"
(Don Ignasi fa senyes a Joanet pera que’l segueixi y se’n va cap a la porta.)
Ahont va, don Ignasi? Esperat, noya, que don Ignasi se’n va. Vagi, vagi, ja l’esperarem.
Si, si, no portem cap presa.
(sofocat)
No, si no me’n vaig. Continuhi, continuhi!
"Porque… las mujeres tenemos nuestros secretos que ni aun à nuestros esposos debemos revelar.
En este caso– rugió Arturo –sabré obligaros à ello– Y lanzándose furioso sobre Rosalía le arrebató de las manos el terrible papel y leyó. Rosalía dió un grito ahogado y cayó en el pavimento. Arturo se tornó lívido, pasó la mano sobre su frente sudorosa y mesàndose los cabellos…" (Joseph estornuda) Jesús!
Gracies.
(mirant ab rabia a Joseph)
“Jesús… exclamó. Mis sospechas eran ciertas! No me engañaba! Ah, pero sabré vengarme. Yo averiguaré quién es el criminal… Oh, sí, lo averiguaré y le mataré como á un perro rabioso. Lo exige mi honra– Y blandiendo el terrible papel en la diestra, rugió desesperado –Ahora… a obrar!”
Está molt bé.
Molt bé, donya Mercedes.
Els hi agrada?
Molt, molt. Hi ha molta naturalitat Y, sobre tot, el llenguatge es florit.
No veu que aixó passa el mes de Mayo?
Ella al tornar en sí y veures compromesa, tem el furor del seu marit y se’n và, però al ser a la porta, trova a Arturo que torna y’l deté. Aleshores se desenrotlla una escena violenta y… (don Ignasi fa senyes altre cop a Joanet y se’n va a la porta.)
Esperat, noya, que don Ignasi té alguna necessitat. Vagi, home, vagi, ja l’esperarèm!
Tornèmhi! Si no he d’anar enlloch. Qué es tossut!
Com que’l veig tant violent y no’s mou de la porta!
Y, ademés, per mí no ha de suspendre la lectura. (Rimbau està violent).
Còm que no? Per vosté’s fa la festa: no’n caldría d’altra.
Com deya, se desenrotlla una escena violenta y ell acaba per pegarli.
(a Lluis apart)
Ni que volgués ser arquitecte!
Finalment, Rosalía, trova manera de sortir de casa seva y abandonar a aquell marit tirà que tantes hores amargantes li ha donat. El capítol quart tracta de la fugida. (llegeix) “Al salir de la casa, Rosalía anduvo à la ventura. Cruzó la plaza de la Concordia, siguió por la calle de Suresnes, atravesó la de Hauteuil, pasó la Barrera de Italia, y ante las vetustas gradas de la soberbia Magdalena, se detuvo anhelante. ¡Lloraba!” Hm!… (el senyor Joseph, caragola un cigarret.) Hm!… Ay, cada dia m’hi veig menos.
Els impertinents te fan nosa.
Els impertinents sempre’n fan de nosa.
No hi ha com no gastarne. (aprofitant aquesta distracció del senyor Joseph, Ignasi fa senyes a Joanet y els dos fan mutis.)
“Lloraba, sí, lloraba… Una fina lluvia barnizaba la calle en la que oscilaba la incierta luz de los faroles…”
(s’adona del mutis d’Ignasi y Joanet) Al últim me l’ha fregida!
"De pronto sus piernas flaquearon, nubláronse sus ojos y cayó desvanecida sobre las losas de la acera. Cuando volvió en sí hallóse en una habitación ricamente alhajada, y tendida en un lecho de finísimo palo rosa. (Joseph dissimuladament fa mutis.)
¿En dónde estaba? Una idea horrible cruzó por su exaltada mente. No, no podia ser… Sería demasiado infortunio… Si uno de tantos jóvenes libertinos como hay en París la hubiera recogido y?… Oh! no, no quería ni pensarlo. (Lluis dissimuladament fa mutis.)
De pronto abrióse el ancho cortinon del centro y apareció un jóven alto, gallardo, de poblada cabellera rubia y mirada penetrante. Al apercibirse del joven, Rosalía dió un grito desgarrador y volvió à desmayarse… En aquel joven apuesto había reconocido á un ideal!"
(inquieta)
Ja’m dispensarà, donya Mercedes. (mutis)
Fassi, fassi.
Be, que’ls hi sembla?
A mí molt bé… però.. miri: tots se’n han anat!
Y ara? Què passa?
No ho se… no ho sé… Dispensi: torno desseguida (mutis).
Y ara? M’han deixat sola… Quína manera de correspondre a la meva deferencia! (Plega la novela). De qui m’extranya més es de don Ignasi: el creya més ilustrat.
(violenta)
Ahont eres?
A sentirho d’un tros lluny que fa molt més efecte.
Poca solta!
Es una broma, donya Mercedes.
Dispensi, donya Mercedes, dispensi. A casa avuy no s’està pera res.
Perdònins, donya Mercedes.
Ja’m faig càrrech de tot, ja’m faig càrrech de tot. Llegirem un altre dia.
Si, un dia que estiguem més tranquils.
Ab això del noy, a casa no hi ha tranquilitat… y aquestes coses de questió d’escriure volen calma… sab?… Dispènsins…
Aquet cop si que no me l’esperava
Què hi ha?
Què passa?
Què té, don Ignasi?
(a Rimbau)
Senyor Francisco: vostè va encomanarme una missió delicada vora del seu fill. Donchs bé: vinch a dirli que les meves gestions han fracassat, y no sols això, sino que may m’hauria pensat trovar en en Joanet tanta… tanta…
Arrogancia…
Si, senyor, arrogancia y… fins falta de respecte y tot, a mí… a mí, que com qui diu l’he vist neixe!
Això no li donava dret de parlarme com m’ha parlat.
(molt exitat però contenintse)
Es dir que t’has atrevit a faltar al respecte a don Ignasi que en aquells moments me representava a mí?
Es que m’ha parlat d’un modo…
Fill meu, calla!
Donchs bé: al.cap som. Joanet (solemne). O renuncies desd’ara a tots els teus projectes d’estudi y’t tanques a la botiga, o te’n vas de casa.
Jesús!
Qué diu ara?
Aixís se fa!
Calli vostè, Salomón de suro.
Ja ho he dit. O a la botiga o al carrer: Tria!
Verge Santa!
Reportis, senyor Francisco.
Senyors, procedím ab calma y’ns entendrem. Noy: t’han donat a triar. Tría!
(decidit)
A la botiga… may!
Donchs al carrer… y’t desheredo.
Això del carrer ho trovo molt fort.
Què vol dir?
Que vostè podrà treure al fill de casa, però al carrer no hi quedarà: se’n vindrà a casa meva.
Joseph!
Ara calla que parlo jo. Si senyors: a casa meva. Les noveles van en nom de la dona, però’l pis, gracies a Deu, encara va en nom d’un servidor.
Vostè me’l acaba de perdre!
S’equivoca: l’acabo de recullir.
Es que recullirlo es pèrdrel!
Vostè y jo no’ns avindríem.
Perque vostè pensa malament.
Y vostè no pensa, que’s pitjor.
Joseph calla!
Prou Joseph y prous romansos. Un día o altre l’havía de fer un cop d’home: ja t’ho podía haver dit aquell aucellet que t’ho diu tot. (A don Ignasi). Si vostè hagués pensat un xich hauría comprès la justicia de les pretensions d’en Joanet y ab la influencia que exerceix sobre’l senyor Francisco, li hauria fet veure la rahò, y les coses no haurían arribat al punt que han arribat.
Això vol dir que jo no he procedit prou bé!
Això mateix: veig que encara enten les coses.
Senyor Joseph!
(sofocat)
Vostè m’insulta!
Que ha de durar gaire?
Tot just comenso. (a Ignasi) Jo no sé si l’insulto o no, però lo que li asseguro es que vostè, sens dubte per ignorancia, no ha procedit com debía.
Jo he secundat els propòsits del senyor Francisco, perque’l senyor Francisco es pare!
(per Rosa)
Y “això” que no es rès? Còm se coneix que vostè no es mare! (irònich)
Y quí més que’l pare pot voler al fill.
La mare! Per això vostè y ella no s’avenen, perque ella pensa ab el fill vostè, sense adonarsen, confón el fill ab la botiga!
Senyor Joseph!
No s’enfadi, senyor Francisco, que aquesta es la veritat. Vostè es un home de bé, actiu treballador, una a pedra important del edifici social. Perteneix a un gremi respectable baix tots conceptes… però s’ha endurit en el negoci y té una mitja cana als ulls que no li deixa veure rès. Pera vostè el mon es una botiga, la vida una herencia y no té altres ilusions que la de trovar clients que paguin bé. Perque s’ha estimat més arreconar mitg ral que fumar un puro, se creu haber tingut la virtut de no fumar. Això es equivocat, senyor Francisco. Les virtuts quan se practiguen sense esfors y exageradament gairebé son vicis.
No les entench jo, les seves màximes!
Y ca, ha d’entendre… Si les entengués ja no sería botiguer… d’aquesta mena!
Acabem d’un cop. M’agraden les coses clares. Noy, te’n vas o’t quedes?
Me’n vaig, pare, me’n vaig perque vostè’m treu… Mare!
Fill del meu cor… me maten!
Deixi estar, senyora Rosa. Vostè veurà a en Joanet sempre que vulgui.
Còm? Li prohibeixo que’l vegi may més.
Sempre que ella vulgui: ho repeteixo.
Si que la veuré!
Vèsten! T’ho mano!
Mani, home, mani. Ditxós manar! Però, pensi que ja s’ha acabat l’imperi del despotisme. Ara’ls que han de manar manan, però’ls que han d’obeir acostumen a fer lo que’ls hi sembla.
Joanet! (l’abrassa).
Trayèumel del davant… No’l vuy veure!
Vàgintsen, vàgintsen!
(fora de si a Joseph)
Al ùltim has sortit ab la teva. Has ben tret el geni, però’t recordaràs de mí!
(fort)
Mira!… no m’exaltis més. Au: a fer…
Senyor Joseph!
Què?
Y ara!
Què diu? (Confusió, Joseph alsa’ls brassos, imposa silenci y diu calmosament:)
Noveles, senyors, noveles!
Advertencia als Srs. Directors
En les escenes XII, XIII, XIV, XV, del acte segón ha de cuidarse, sobre tot, el moviment escènich. La agitació den Rimbau, l’interès de don Ignasi en endursen a en Joanet, els esforsos del senyor Joseph pera impedirho, la alegría mofeta den Lluiset, y’l neguit de la Rosa, han d’ocupar constantment la atenció del públich, fins al extrem de que aquest ha d’oblidarse per complert de donya Mercedes. Els mutis han de ser molt dissimulats y a temps.
En el final, quan el senyor Joseph diu a donya Mercedes: –Mira!… no m’exaltis més… Au: a fer…– tots l’han d’interrompre molt a temps.